divendres, 17 d’agost de 2012

Elements simbòlics a la iconografia de la immaculada


La Immaculada tal com la coneixem en l’actualitat ha patit una evolució al llarg dels segles i, amb això, tota la simbologia que venia acompanyant a la seva representació.

Primer caldria però entendre i veure més clar que és la Immaculada.

El dogma

Maria és deixebla i seguidora de Jesús. Maria és membre de la comunitat dels seguidors de Jesús. Maria, la mare del Senyor, és també model i exemple, tipus dels membres de l'Església en la peregrinació de la història.
El dogma de la Immaculada va ser proclamat per Pius IX amb la Bul·la Ineffabilis Deus. Les paraules essencials són:
"Per a honor de la santa i indivídua Trinitat, per a glòria i esplendor de la Verge Mare de Déu, per a exaltació de la fe catòlica i augment de la religió cristiana, amb l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, la dels sants apòstols Pere i Pau i la nostre, declarem, pronunciem i definim que la doctrina que sosté que la benaventurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en consideració als mèrits de Jesucrist Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu; i per tant, ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels"
Ara bé, amb aquesta definició sorgeix espontàniament una pregunta: On ha estat revelada? Com ha estat revelada? Perquè ni l'Escriptura ni la tradició no ens deixen entreveure l'esmentada revelació. Com no es pot invocar una tradició apostòlica, es recorre a la Sagrada Escriptura.
1) Gen 3,15: "Posaré enemistats entre tú i la dona... " Es diu que aquí es parla d'una victòria total i plena de la dona sobre la serp, la qual cosa exigeix que Maria mai no estigués sota el domini del diable.
2) Lc 1,28: "Alegra’t, omple de gràcia... " No hauria estat veritat que Déu la va curullar de gràcia, si algun moment de la seva vida hagués estat sotmesa al pecat.
3) També s'invoca Ap 12. especialment vv. 13-17: "La serp va perseguir la dona, que havia donat a llum el fill baró. Però se li van donar a la dona les dues ales de l'àguila gran per volar al desert... Llavors la serp va vomitar de la seva boca darrere de la dona com un riu d'aigua per arrossegar-la amb el seu corrent. Però la terra va venir en auxili de la dona; va obrir la terra la seva boca i es va empassar el riu vomitat de la boca de la serp".
Es tracta de símbols referits a l'Església i a Maria, però la qüestió del pecat original és totalment aliena a aquest passatge.
Aplicar aquests texts, almenys Lc 1,28, a la santedat de Maria és legítim, però veure en ells una prova de l'exempció del pecat original és totalment aliè al seu vertader sentit bíblic.
De Sant Esteve protomártir es diu que "estava ple de fe i de l'Esperit Sant" (Fets 6,5). Dels set diaques s'afirma que han de ser barons "plens de l'Esperit Sant i de saviesa" (Fets 6,3). Podríem deduir d'aquesta caracterització d'Esteve que també ell va estar exempt del pecat original? Realment és difícil trobar arguments bíblics a favor d'una exempció privilegiada per a Maria del pecat original si la Bíblia no parla mai de la transmissió d'aquest pecat. En canvi, sí que trobem arguments abundants sobre la gràcia i santedat de Maria.

Amb aquesta definició solemne es van acabar entre els catòlics les controvèrsies sobre el fet de la Concepció Immaculada, però no van acabar les discussions sobre el debitum peccati. Només així, pensaven, es podia salvar la veritat primària de què també ella va ser redimida per Jesucrist.
Avui en dia tot aquest plantejament ha canviat per complet des del moment en què molts teòlegs actuals no admeten la teoria "tradicional" del pecat original originat. Tota la teologia del pecat original està en crisi. Són molts els que pensen que un vertader pecat no es pot transmetre, perquè seria reduir el pecat a l'ordre biològic en comptes de situar-lo en l'ordre ètic i moral. Això afecta necessàriament la manera d'entendre el dogma de la Immaculada. L'essencial en el dogma de la Immaculada és l'afirmació que la mare del Salvador va estar sempre neta de tot pecat, de tota culpa.
En aquesta qüestió és necessari partir de Crist i no del vell Adam. Hem de considerar el misteri de la Immaculada des de la perspectiva de la gràcia i no des de la perspectiva del pecat.
Tinguem presenta que tot home en néixer està net de pecat i és estimat de Déu. I això és tant com dir que neix en gràcia de Déu. No n'hi ha prou amb dir que no té pecat, que no està sotmès al domini de Satanàs o que no és enemic de Déu. És precís dir que és estimat de Déu i té com a finalitat última la vida eterna
Quin significat té docs, el dogma avui?
a) El dogma ens convida a reconèixer que som pecadors i que tots som necessitats del perdó i de la gràcia de Déu. Proclamar que Maria és immaculada, plena de gràcia, tota pura i neteja de pecat, té tot el valor d'una confessió: els altres homes tots som pecadors.
b) Ens ajuda a descobrir el que l'home és segons el projecte original de Déu; el que l'home és a conseqüència del pecat i el que l'home ha de ser algun dia per la redempció de Jesucrist

El dogma de la Inmaculada posa de relleu la gratuïtat de la gràcia. És pur do de Déu, és regal de la benevolència divina, elecció sense mèrit de la seva part. És molt important per a la vida espiritual que el sapiguem acollir com a gràcia, com regal immerescut els dons de Déu. 

Elements simbòlics

La Font: Apareix esmentada diverses vegades en el Càntic dels Càntics, en el que un espòs descriu la seva dona amb imatges de gran bellesa: "... ets, dona, una font segellada" (4.12); "... una font de jardins" (4.15). El sentit que té aquest poema en la Bíblia és de difícil interpretació, però no així la seva aplicació a Maria, ja que l'aigua, per la seva mateixa naturalesa i perquè ha estat creada per Déu, es presenta com a element vivificador i purificador.

La Porta: Maria és la porta del Cel per on ha vingut a nosaltres el Salvador i també és la porta que ens condueix fins Ell.

El Mirall: "Mirall de Justícia", és una invocació de la Lletania Lauretana. En l'encíclica Redemptoris Mater trobem una expressiva afirmació sobre la Verge: "Entre tots els creients és com un mirall on es reflecteixen les meravelles de Déu". Quan s'invoca com a mirall de justícia volem dir que s'hi reflecteix tota la santedat divina, és a dir, la perfecció, ja que el llenguatge bíblic identifica justícia amb perfecció. A més el mirall pot tenir altres significats com el de la veritat, l'harmonia i el poder d'endevinació.

La Palmera: Apareix esmentada a l'"Eclesiàstic" (24.14) com elogi de la Saviesa. Els arbres sempre verds i amb vida proporcionen un toc d'esperança de salvació. La litúrgia aplica aquest passatge a la Mare de Déu i així, trobem la palmera en el repertori iconogràfic al voltant de la Immaculada. Per als deixebles de Jesús la palmera és el símbol de l'entrada triomfal a Jerusalem. Va ser una espècie que sempre va estar present en el paradís, un arbre de terres càlides que es trobava també en el camí de sortida del paradís, un arbre habitual en el tema de l'expulsió d'Adam i Eva. La palmera va ser símbol de la justícia des dels inicis de la iconografia cristiana i tant la seva imatge arbòria com la seva branca són presents en temes que requereixen la concepció o demostració És un planta que projecta a la perfecció l'associació de dos principis geomètrics de demostració fonamental: la línia del seu tronc i el cercle de les seves branques o fruits. De vegades la planta resulta aspra i rugosa en el seu tronc, i es guarneix de espines, com la justícia quan ha d'aplicar un càstig. La palmera, com aquesta virtut, no pot perdre el seu fullatge, ja que perdria la seva perfecció. Si la justícia necessita beure de la font espiritual de les Divines Escriptures, la palmera necessita brollar pròxima a un curs d'aigua.

El Pou: incideix en la metàfora de l'aigua i és citat també en el Càntic dels Càntics. En el "Apocalipsi" (14,2), les aigües que surten de Jerusalem simbolitzen l'esperit de Déu que vivifica tota la terra. L'aigua és símbol en totes les religions. Pot partir de la base de ser inclosa com uns dels Quatre Elements. A més, la seva importància cobra més força a causa del contacte geogràfic de les Sagrades Escriptures amb el desert. 

Les assutzenes: en ser blanques, ens parlen de la virginitat de Maria Mare de Déu i a la seva concepció lliure de tot pecat. Les assutzenes i altres flors, com els lliris simbolitzen la bellesa espiritual de Maria. Alguns pètals es representen oberts cap amunt com a símbol de la seva obertura a Déu. Altres s'obriran cap als costats, al·ludint a la filla que es projecta en una maternitat generosa i essencialment missionera. Si tots els pètals formen una sola lliri representa la fraternitat i unió de tots els fills de Déu Pare.

La Rosa: Amb aquesta flor s’expressen diversos conceptes d'índole espiritual. Se sol comparar la rosa amb la reina de les flors i amb la caritat, que és la reina de totes les virtuts. Les roses i les garlandes que s'hi formaven van passar a formar part de la pietat popular al voltant de Maria.

L'Arca de l'Aliança: era el més sagrat tresor del poble d’israel. Posseïa en el seu interior les Taules de la Llei, l'urna del mannà i la vara d'Aaron, germà de Moisès, que havia florit meravellosament. Així mateix, també era aliança del poble d'Israel amb Déu. Màxim de Torí, a finals del segle XV, va a fer un paral·lelisme de l'Arca de l'Aliança amb la Mare de Déu: "Però, què és l'arca sinó Santa Maria?, Ja que si l'arca contenia les taules de l'Antic Testament, Maria va portar en el seu si l'hereu de l'Antic Testament ".

L'Estel: expressa simbòlicament, l'esperança de qui espera l’arribada del dia després de les tenebres de la nit. Diversos passatges de la Bíblia ens mostren a l'estrella com a guia, sent el més famós el de l'Adoració dels Reis Mags. En la foscor de la nit els navegants, durant molts segles, confiaven en els estels per orientar-se cap port segur. La Verge és l'estrella de l'evangelització que ens porta fins Crist, el port segur. El "Llibre dels Reis" ens parla d'un petit núvol que es va aixecar de la mar anunciant Elies l'arribada de la Pluja enmig de la sequera. Maria és signe de la fi de la sequera i inici de l'abundància. Abans de sortir el Sol hi ha una estrella que brilla més que cap i que fins i tot podem veure amb l'alba. És l'estrella del matí que anuncia el dia, i amb ell la fi de les tenebres. Maria ens anuncia l'arribada del Senyor, el Sol que ve.

Aquests símbols procedents de les Lletanies Lauretanes són els que majoritàriament acompanyen a la Verge en les diferents representacions que d'Ella s'han fet. No obstant això, en el tema de la Immaculada Concepció, encara que podem trobar aquests temes, serà la presència de la Lluna i el Sol la que més s'apreciï dins d'aquesta iconografia. El Sol, principi de la vida, la llum, i la lluna, vinculada a la nit, la foscor, el misteriós, és a dir, la mort. L'astrologia sempre va considerar als astres com a éssers vius i estudiar les relacions que aquests mantenien amb totes les altres entitats vivents. Per l'Astrologia, l'univers és un gran ésser viu.

La lluna: sempre ha estat considerada com a Mare, Mediadora, Graó o Pont entre la Terra i el Cel, entre els déus i els homes. Així ens ho relaten mites símbols i religions, associant-la amb la Matèria Primordial, les Verges Mares, Deesses de l'amor, de la fertilitat, de la saviesa. La lluna, ens va marquen els diferents ritmes vitals, que duren uns 28 dies. La seva importància radica en la seva particular relació amb el Astre Rei, amb una relació masculí femenina.  La mitja lluna es representa amb les puntes cap amunt, encara veurem que això canviarà per raons estètiques. Si el Sol i la Lluna s’encaren dues puntes s'han de veure cap avall.

El Sol: pot ser considerat l'element oposat a la lluna, però a la mateixa vegada complementari. Simbolitza la Justícia. A més acompanyen la Mare dotze estrelles, al voltant de la seva majestuosa cap, les Dotze Tribus d'Israel, en la seva forma originària, però mica en mica es va anar reduint per raons estètiques, perdent gran part de la seva simbologia.  Una altra dada interessant que hem de passar a analitzar és el color del mantell de la Immaculada Concepció: el blau. Des de temps remots sempre s'ha identificat a aquest color amb el número sis, tractant-se d'un símbol de la virginitat. Per als pitagòrics s'associava amb la balança, sent justament Ella  la Mediadora entre Déu i els homes. El color blau fa al·lusió també al mar tempestuós, Maria és Estrella del mar. La paraula mantell representa la mare que envolta i acull, Maria és per tant la llar de Déu humà, la Seu de la Saviesa. A més d'estar emparentat amb l'eternitat.

(text confeccionat a partir dels apunts de mariologia del professor Rafael Mas i d'un article de la revista digital para profesionales de la enseñanza , nº 6 del gener de 2010, de la Federación de Enseñanza de CC.OO. de Andalucia)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada