divendres, 13 d’octubre de 2017

Parròquia de Santa Felip Neri de Vic (Catalunya)

Retaule de la Mare de Déu


L’església de Sant Felip a Vic , d’estil barroc, que dóna nom a la plaça homònima, està dedicada a la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri , en llatí Congregatio Oratorii Sancti Philippi Nerii . Es tracta d’una congregació de sacerdots seculars i de seglars, constituïda com a societat de vida apostòlica. Fundada per Sant Felip Neri, els seus membres, coneguts com a oratorians o felipons, posposen al seu nom les sigles C.O. o Cong. Orat. Consta la seva presència a Vic des de l’any 1723.
L’emblema de la Congregació presenta un cor al centre envoltat de dues branques i sota dues estrelles de sis puntes. A la façana principal de característiques molt austeres apareix dins d’un medalló, la figura d’un sacerdot que ofereix el seu cor al creient.
I en entrar, excepcional, el retaule barroc dedicat a la Mare de Déu. La restauració i reconstrucció dels daurats del retaule de l’església de l’oratori de Sant Felip Neri foren efectuats pel Taller de Restauració Seguranyes de Vic.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

dissabte, 9 de setembre de 2017

Font de la Mare de Déu (Manlleu)


La font forma un espai excavat sota l'actual plaça de Dalt Vila, de planta rectangular i coberta amb volta de canó. S'hi accedeix per unes escales que corregeixen el desnivell del terreny.
A la paret del fons s'hi obren dues aixetes per aconseguir l'aigua i, a la part baixa dels murs laterals, hi ha uns bancs de pedra que envolten les piques on cau l'aigua.
Hi ha una imatge de la Mare de Déu amb el nen als braços, que sosté la bola del món a la mà esquerra dins una fornícula barroca amb la data de 1722 a la base. La Verge està sobre un pedestal i inclosa en una fornícula semicircular coronada per una petxina i emmarcada amb uns baixos relleus esculpits en la pedra amb motius d'iconografia vegetal. La fornícula està recolzada per dos modillons treballats. Aquest tipus d'imatge de la verge és una evolució formal de les talles romàniques de fusta, pròpies de l'època medieval que, per motius de tradicionalisme formal han anat perdurant durant èpoques posteriors.
L'origen cal cercar-lo en una antiga font que hi havia, en època medieval davant mateix de l'església de Santa Maria en l'anomenada, precisament, plaça del Pou. Quan es va urbanitzar el sector de l'actual plaça de Dalt Vila, amb un anivellament de les terres, aquesta font va transformar-se en un pou. La dificultat per extreure'n l'aigua va aconsellar la canalització de la deu. El marquès d'Aitona, Gastón de Moncada, propietari dels terrenys va permetre les obres que van concloure el 1722 amb la conducció de l'aigua mitjançant una mina amb parets fetes de còdols de riu.
El 16 de febrer de 1724, l'intendent general de Catalunya, Josep Pedrejàs, va concedir la llicència d'ús de les aigües sobrants als regidors i comú dels veïns de Manlleu a canvi del pagament anual d'un sou i cinquanta rals, en moneda de Barcelona, a la hisenda reial. Les aigües que no s'aprofitaven i que no s'utilitzaven, van ser canalitzades fins a un abeurador de bestirar instal·lat el 1850 a la part alta del carrer d'Enric Delaris (popularment conegut com a Call de Ter).
La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font ha estat molt arrelada. A mitjan segle XIX, el Dr. Ramon Andreu ja va compondre uns goigs que deien: "De Manlleu sou nomenada, amparo de tot Manlleu" i en aquella època estava envoltada de retaules i altres ofrenes votives que van ser retirats per manament dle bisbe de Vic.
L'any 1929, es van estrenar els Goigs de la Mare de Déu de la Font de la Vila de Manlleu amb lletra de mossèn Joan Puntí i Collell i música de mossèn Ferran Gorchs i Rabat que encara es canten. La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge. Aleshores es va acordar canviar-ne el nom pel de “Font de la Igualtat”.
Un cop finalitzada la guerra el 1939, un devot manlleuenc va iniciar una subscripció per reconstruir-la novament. Va fer-se una nova imatge de pedra, obra de l’escultor Pere Puntí, reproducció de l’antiga. Per fer aquesta reproducció va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó que, en els primers dies de la Guerra Civil, s’havia estimbat de la part alta de la façana de la catedral de Vic. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940. A primers de la dècada de 1970, es va arranjar l’entorn de la font i es van canviar les rajoles que en decoraven el frontal. Les antigues estaven molt malmeses, s’havien col·locat al segle XIX i eren d’una gran senzillesa. Les noves van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, amb dibuix de Francesc d’A. Pujol i Escalé on consta un fragment dels goigs escrits l’any 1929.
A finals del segle XIX, l diumenge dins l’octava de Corpus, en veïnat de la font de la Mare de Déu ja celebrava festa.[5] Anualment, un grup de veïnes i veïns la segueixen organitzant: pell matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs. L'any 2013 es van reeditar els goigs escrits per mossèn Puntí i musicats per mossèn Gorchs; l'edició va anar a càrrec de l'associació Amics dels Goigs de Barcelona.
Imatge Lluís B.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Cathédrale Saint-Vincent de Saint-Malo

Notre-Dame de la Grand'Porte



Notre-dame de Rocamadour


La catedral és una barreja d'estils romà i gòtic i està protegida com "monument històric". La catedral va ser construïda durant l'episcopat de Jean de Châtillon (1146-1163) en el lloc d'una església antiga fundada al segle VII i reconstruïda al segle IX. Diversos vestigis de l'edifici del segle XII de Châtillon segueixen sent avui part dels claustres, la nau i l'encreuament del creuer. El cor va ser construït al segle XIII i la torre va començar al segle XII, i es va acabar en 1422. El costat sud de la catedral i les tres capelles a l'àrea del cor daten del segle XV. Entre 1583 i 1607 es va reconstruir el costat nord de la catedral i es va eixamplar el transepto nord. Al segle XVIII es va construir la capella sud i la façana de la catedral va ser reconstruïda entre 1772 i 1773.
La catedral va ser la seu de l'antic bisbat de Saint Malo des de l'any 1146-1801, quan el Concordat de 1801 va abolir aquest bisbat i va dividir el seu territori entre els bisbats catòlics de Rennes, Sant-Brieuc i Vannes.

Notre-Dame de la Grand'Porte
Inicialment es col·loca per sobre de la Gran Porta, anomenada aleshores Nostra Senyora de la porta de parets intramurs Sant-Malo, que va ser substituïda per una còpia i l'original, després de la restauració es va instal·lar a la catedral de Sant-Malo 2003 per protegir-la de l'aire del mar i el clima.
L'estàtua data del segle XV o del segle XVII. Està feta en marbre i pintada. Es desconeix la seva procedència (Normandia, Touraine, Espanya, ...) però no es va tallar a Saint-Malo. Diverses llegendes i miracles se li atribueixen: alguns mariners diuen que la van trobar flotant a l'aigua i van tornar a Sant-Malo, un nen l'hauria vist el 1439 assenyalant cap al terra el que podria haver descobert un túnel a través del qual els anglesos van tractar d'entrar a la ciutat, també diuen que ella s'hauria aixecat i hauria detingut l'incendi a la localitat del 1.661, incendis en què es crema parcialment l'estàtua. Per això també passa a ser coneguda com "La nostra Senyora dels Miracles".
Durant la Revolució, l'estàtua serà restaurada decapitada alguns anys més tard. El 1842, una petició exigia que es mantingués per sobre del Grand'Porte.
El 13 d'agost de 1944, durant la batalla per l'alliberament de Saint-Malo, és enderrocada pels atacs d'un obús.

Notre-dame de Rocamadour
En el segon viatge de Jacques Cartier a Canadà en 1535-1536, les tripulacions, que pateixen una mortal epidèmia, van perdre 25 homes. Jacques Cartier i els seus companys van demanar ajuda a Notre-Dame de Rocamadour, i sembla que va intercedir. Es va instal·lar a la catedral una rèplica de l'estàtua medieval.
Imatges Anna S.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Fort-la-Latte (castell fortalesa Plévenon, França)





El castell remunta al segle XIII i se situa en una petita península de la badia de Fresnaye, en una posició estratègica per controlar els vaixells que s'acosten des de l'oest al port de Saint-Malo. Durant l'Edat Moderna el castell va rebre diverses millores per adaptar les seves defenses a l'artilleria de l'època.
S'hi han rodat diferents pel·lícules, com Els víkings. Actualment està habitat però està obert al públic.

Imatges Anna S.

Cathédrale Saint-Étienne de Saint-Brieuc




La Catedral té l'aspecte d'una fortalesa i, de fet, ha complert el paper d'una església-fortalesa  en moltes ocasions quan la ciutat va ser assetjada en temps anteriors. El pòrtic central està flanquejat per dos robustes torres: la torre Brieuc del segle XIV, que té 28 m d'alt i la torre Casa del segle XV, que té 33 m d'alçada.
L'edifici actual es va iniciar al voltant de 1180 durant l'episcopat del bisbe Geffroy de Hénon i l'edifici estava molt avançat quan en 1212 el bisbe Pierre va ser enterrat a la base de la Tour Brieuc. Pierre havia portat les relíquies de Sant-Brieuc a la ciutat d'Angers a l'octubre de 1210.
El treball a la façana oest de l'edifici va seguir sota el bisbat de monsenyor Guillaume Pinchon, des que va arribar a 1220 al seu exili a Poitiers en 1228, després del conflicte de Pinchon amb Pierre Mauclerc. Quan va tornar a 1231, hi havia una capella construïda al costat sud de l'edifici, dedicada a Sant Mathurin. El seu desig va ser ser enterrat a la capella i això va ocórrer en 1234. L'obra va ser acabada pel successor de Pinchon, Philippe, abans de la seva partida a Terra Santa en 1248. Va ser el bisbe Philippe qui es va traslladar a Pinchon per canonitzar el 12 de abril de 1247.
Més de cent anys després la catedral va sofrir molt de mal a les mans dels anglesos durant la destructiva Guerra de la Successió bretona i després per un incendi a la fi de 1353.
A principis del segle XV, la catedral va ser acabada i entre 1460 i 1472, el bisbe John Prigent va començar la construcció de la capella de l'Anunciació. Finalment, els segles XIX i XX van veure moltes restauracions i obres importants, incloent la reparació de la volta i el treball en els vitralls. La catedral va haver de ser reconstruïda en moltes ocasions com a conseqüència d'atacs militars o desastres naturals.
Imatges Anna S.

dijous, 24 d’agost de 2017

Creu de terme al Brull


Just a l'altre costat de la carretera, davant de l'església de Sant Martí del Brull hi ha una creu de terme, i al darrere la creu aquesta imatge de la Mare de Déu de Montserrat (si seguim la carretera en direcció Seva, i fa un dia clar veurem el massís de Montserrat)

Església parroquial de Santa Maria de Palautordera



L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera , malgrat la data de 1593 a llinda de la portalada del temple, fou acabada de bastir entre 1567 i 1588, car en una visita pastoral el 2 de setembre de 1567 l’església continuava sense portes i sense cobrir.
Si bé la construcció original de Santa Maria correspondria a una obra de factura romànica, renovada cap al 1040, l’actual edifici respon a un temple bastit ja dins el corrent del gòtic tardà . La porta, amb llinda, presenta per sobre de la llinda una sèrie d’arquivoltes en degradació d’arc lleugerament apuntat. La portalada es troba flanquejada per dos esvelts pinacles. Un tercer pinacle remata l’arquivolta. Per damunt només hi ha una rosassa o ull de bou i tres petites finestres d’arc de mig punt sota el ràfec de la teulada, que es troba rematada al vèrtex del carener per una creu.
A la banda esquerra de l’edifici s’alça el campanar , de tres cossos, el primer, circular fet amb còdols, constituint una vertadera torre de defensa militar que possiblement correspongués a un antic palau que donà nom a la població. Cal tenir en compte que era freqüent bastir les esglésies sobre vestigis d’antigues vil·les romanes i en el cas de Santa Maria de Palautordera explicaria el topònim Vitamènia que apareix en alguns documents. El segon i tercer pisos del campanar, fets amb carreus, són hexagonals. Sis obertures d’arc apuntat s’obren al tercer pis per les campanes. Aquest tercer pis està coronat per merlets i presenta coberta piramidal.
L’interior del temple està compost pel presbiteri octogonal i la nau de quatre trams coberts amb volta de creueria amb claus de volta esculpides. Els arcs que formen les nervadures de la volta arrenquen de mènsules amb decoració escultòrica.
L’església de Santa Maria de Palautordera és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals que s’obren a la nau a través d’arcs de mig punt. Aquestes capelles laterals mostren diversa imatgeria de factura moderna, havent desaparegut els altars durant la guerra civil, que foren cremats. L’únic que es conservà és el retaule de Sant Pere (1516), obra de Joan Gascó , l’estil del qual es de transició entre l’estil gòtic de característiques flamenques i italianes, i les tendències renaixentistes , que fou venut pel rector a la Junta de Museus de Catalunya i que actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya .

Basilique Notre-Dame de Bon-Secours de Guingamp

 
Notre-Dame de Bon-Secours 



L'església de Notre-Dame és el monument religiós més important de Guingamp: des del segle XI ha estat l'església parroquial de Guingamp dins de les muralles; les altres: St-Sauveur, La Trinite i St-Michel, que desapareguts des de llavors, no eren més que les esglésies dels suburbis.

En aquesta basílica trobem la famosa verge Notre-Dame de Bon-Secours.

Per què és verge la Mare de Déu de Bon-Secours?

La veritat és que és molt enigmàtica aquesta verge instal·lada a l'entrada de la basílica. I no falten les teories. Així, segons els antics relats, l'estàtua seria marsellesa. Hauria estat recuperada de les croades al segle XII; erudits encara recorden algunes estàtues de l'Est van ser obra d'artistes locals que els han donat l'aparença de la dona al seu país. Així que a nivell local, es podria dir que simplement s'han pintat de negre; os'hagués ennegrit pel foc, o que a poc a poc ennegrida pel fum de les espelmes. La pedra de partida era negre, elecció deliberada com la creació d'una còpia idèntica del laberint de la mare de Déu de Chartres, per registrar Guingamp a la xarxa basíliques i catedrals amb Verge i el laberint negre i tambçe augmentar el flux de pelegrins?

Imatges Anna S.

dimecres, 23 d’agost de 2017

Notre Dame des naufragés




Notre Dame des naufragés és una escultura de Cyprian Godebski dut a terme en 1904 i ubicat a la Pointe du Raz en Plogoff ( Finistère ) en terrenys cedits gratuïtament per un habitant de la parròquia de Plogoff, Yves Kersaudy, amb domicili a Lescoff. Brest Marítima Prefectura concedir el permís, el 8 d'abril de 1901. L'estàtua va ser posada en el dissabte 19 de juny de, 1904.


Imatge Anna S.

Église Saint Joseph (Pont Aven)


Pont-Aven no té la cara d'un barri típic de Bretanya, centrat al voltant de la seva església. L'església neogòtica moderna, que va reemplaçar en 1875, gairebé al mateix lloc, la capella primitiva, massa petita per a les necessitats del culte. Amaga modestament entre dos blocs i està lluny del bullici dels carrers comercials.
Anteriorment, hi havia una petita capella dedicada a Sant Josep des del segle XVII, gràcies a l'ajuda de la Marquesa de Pont-Calleck que havia permès la seva construcció. El servei de culte va ser proporcionat per la parròquia de Nizon.
En 1805, Pont-Aven va ser ascendit al rang de parròquia. Però amb els anys, la capella s'havia deteriorat i les reparacions urgents i costoses eren necessàries per garantir la recepció dels fidels.
El 1853, quan Pont-Aven tenia 1036 habitants i l'església no podia acomodar a més de 250 feligresos, la qüestió de la construcció d'un nou edifici es va debatre de nou al Consell Municipal sense completar-se amb èxit.
El 1874, el senyor Satre, l'alcalde, va anunciar que el treball de la nova església estava a punt de començar, al voltant del mateix lloc que l'anterior. Mentrestant les misses es van celebrar en un taller de fusteria i un pati adjacent (molí de la serradora Brunou). 
El 1875 es va acabar la nova església. Va ser solemnement consagrada el 30 d'abril de 1878.
El 1885 es va erigir el nou Camí de la Creu, i el 1888 es va pintar el cor i la volta (les pintures van ser restaurades el 2004).
Les campanes de Sant Josep "La Josephine" de 1807, "Joseph-Marie-Thais Elisabeth" i "Joseph Alain Marie" de 1841, van continuar a ritme de la vida parroquial. Van ser reemplaçats el 1897 per "Christine Emmanuel" de 308 kg, "Mathilde Alain" de 213 kg i "Anastasie-Baptiste" de 151 kg dels noms del seu respectiu padrí i padrina.

Imatge Anna S.

Catedral de Saint-Pierre-et-Saint-Paul (Nantes)



Notre-Dame du Mené

El dolor de la creu (La pietat)

Sagrada Família

Verge amb infant


Verges a la cripta




La catedral de Sant Pere i Sant Pau (en francès: Cathédrale Saint-Pierre-et-Saint-Paul) de la ciutat bretona de Nantes (França) va ser iniciada, sota la seva forma actual, en 1434, no donant-se fi a les obres fins 1891. Aquest lapse tan important de construcció (un total de 457 anys) no ha suposat minvar ni la qualitat ni la coherència estilística de la catedral.
El 28 de gener de 1972 es va produir un gegantesc incendi del sostre de la Catedral. Els bombers van aconseguir controlar-ho, però l'obra de fusteria de la teulada va quedar àmpliament afectada. Aquest fet serà l'origen de la contractació d'una gegantina obra de restauració, que constitueix sense cap dubte la més completa de les obres de restauració d'interiors catedralicis al territori francès.

La Mené (o Notre-Dame du Mené) és un antic `poblet i també una antiga parròquia de Vannes annexada a la parròquia Saint-Pierre des de 1791.
El culte a la Mare de Déu de Mené (o Mare de Déu del Bell Amur) data del segle XI.
Al segle XVII, a l'església parroquial de Mené, es venera una estàtua de la Mare de Déu i el Nen, davant la qual es crema un llum d'oli de plata permanentment. Aquesta estàtua va desaparèixer durant la Revolució.
El 1864, les Germanes de la Jubilació es van instal·lar al Mené i amb elles una estàtua de guix de la Mare de Déu.
El 1874 la van reemplaçar per una Mare de Déu asseguda amb el nen anomenada Mare de Déu de la Caritat. Aquesta estàtua de talla humana està tallada en fusta i farà un llarg viatge abans d'arribar a Vannes.
El 1907, van haver d'exiliar-se als Països Baixos, prenent la seva estàtua. Van tornar el 1924, però l'estàtua no va tornar fins a 1949, la vigília de l'Any Marià de 1950. Acollida pel bisbe Le Bellec, l'estàtua pren el nom de Notre-Dame du Mené.
El 1966, l'església del Mené va ser destruïda a favor d'una capella que al seu torn serà el 1998. L'estàtua es troba a Sainte-Anne d'Auray.
Finalment, el 2006, és rebuda a la catedral de Saint-Pierre, a la plaça de Saint-Pierre.
La veureu al costat esquerre de la nau.

La Concepció, Barcelona

Al Claustre

Penó de la Concepció


Mare de Déu coronant l'altar

Immaculada en una sala de reunions

Imatge de la dormició de la Mare de Déu

Capella de la Mare de Déu
de Montserrat

Capella de la Mare de Déu
de Montserrat
Capella

Capella


Entrada sagristia

La història de la Parròquia de la Concepció té nombroses peculiaritats que la fan especialment interessant des del punt de vista històric, arquitectònic, estètic, social i sobretot religiós. L’edifici de l’actual parròquia, al bell mig de l’Eixample barceloní, és una construcció gòtica. Què hi fan una església i un claustre gòtics entremig de la quadrícula de l’Eixample? la història de la Concepció és la història d’un seguit de trasllats i construccions fetes al llarg de la història que sorprenen encara avui.
Un permís reial molt anhelat va permetre que s’enderroquessin les muralles que tancaven la ciutat antiga i va obrir la possibilitat que la ciutat s’expandís cap el que avui és l’Eixample. Al costat de l’antiga muralla barcelonina, molt a prop d’on ara hi ha la plaça d’Urquinaona, s’aixecava el convent de Santa Maria de Jonqueres, un bell temple gòtic, amb un magnífic claustre d’unes dimensions gens menyspreables. La necessària expansió de Barcelona va fer imprescindible que aquest conjunt arquitectònic s’hagués d’enderrocar cap a final del segle XIX.
L’Ajuntament va decidir, però, que el convent es desmuntaria i es traslladaria pedra per pedra des del seu emplaçament original cap a la nova zona d’expansió econòmica i demogràfica: l’Eixample. Aquesta decisió és l’origen del trasllat. Després d’algunes modificacions la nau principal presenta l’aspecte que avui veiem.
El 7 de desembre de 1942 va quedar col·locada, a l'interior del templet neogòtic situat al centre del altar major, una bella imatge de la Immaculada Concepció, patrona del temple, realitzada per l'escultor Enric Monjo.
El campanar de Sant Miquel
Darrere la casa de la ciutat, més o menys a l’actual plaça de Sant Miquel, hi havia una església amb el mateix nom, que també havia d’enderrocar-se per afavorir l’expansió del dens entramat medieval de carrers. Es va decidir que el campanar d’aquella església de Sant Miquel, també gòtic, podia ser el complement perfecte de la nau principal de la Concepció, ja traslladada. A aquest campanar s’hi van afegir alguns elements constructius (pinacles i decoracions) a la part superior, que li atorgaren l’aspecte peculiar que avui podem veure.
El trasllat
Devem a la sensibilitat històrica i estètica dels nostres avantpassats el fet d’haver mantingut, encara que fos lluny del seu emplaçament original, tots els elements arquitectònics que conformen avui la parròquia de la Immaculada Concepció i Assumpció de Nostra Senyora: nau principal, claustre i campanar. Podem considerar que el trasllat de l’església es va realitzar entre el 1869 i el 1871; entre el 1869 i el 1888 es van organitzar el desmuntatge i la nova construcció del claustre; i, finalment, l’annexió del campanar de Sant Miquel es va dur a terme el 1879. Sembla que el projecte original és de l’arquitecte Josep Boixareu; i la factura real de les primeres obres, del constructor Jeroni Granell.
El 2009 rep el títol de Basílica menor, otorgat per Benet XVI.

Per saber més de la Concepció visita la seva pàgina oficial.

dilluns, 21 d’agost de 2017

Cementiri de Zermatt


Al costat de l'església de Zermatt hi ha un petit cementiri on estan enterrats els escaladors que han perdut la vida intentant fer el el mont Cerví o Matterhorn

PAROISSE DE NOTRE-DAME LAUSANNE




Notre Dame du Valentin (1832-1835) en Lausanne , a Suïssa, és la primera església catòlica construïda a la capital de Vaud des de la introducció de la Reforma a 1536. Ella va ser ascendida al rang de basílica el 1992 i monument històric en 2003.
L'exercici del culte catòlic, prohibit a tot l'Antic Règim des de la introducció de la Reforma, es permet de nou l'adveniment de Vaud a 1803, expressament autoritzat per la Llei de 2 de juny de 1810. El govern va construir llavors, a les seves pròpies expenses i d'acord amb els plànols de l'arquitecte Henri Perregaux, la capella de la merceria (1811-1812), a Lausana, per a albergar tant protestants alemanys i catòlics.
Ràpidament, però, aquest lloc va resultar massa petit i els catòlics de Lausana van decidir construir un edifici per a ús exclusiu. Per als plans, tornen a dirigir-se a l'arquitecte Henri Perregaux. S'executa un primer projecte (1829-1831) al Chemin Neuf (ara  carrer de la universitat), que falli a causa d'un col·lapse del sòl. L'edifici gairebé acabat ha de ser demolit, després va ser finalment reconstruït no gaire lluny d'allà, a Valentine, en 1832-1835.
El 17 de juliol de 1992 es commemora el 200 aniversari del restabliment del culte catòlic al país de Vaud. En aquesta ocasió, l'església de Notre-Dame du Valentin va ser ascendida al rang de basílica menors

Catedral de Notre-Dame de Lausanne

Dormició de Maria 


Anunciació


Vitrall naixement


Visita a Elisabet

Circumcisió de Jesús

Naixement de Joan

Fugida a Egipte

Anunciació

Pessebre

Adoració

Casament de Maria i Josep

Presentació de Maria al Temple


La catedral de Lausana és un edifici d'estil gòtic del segle XIII, completament restaurat per Eugène Viollet-le-Duc a finals del segle XIX, la seva planta és de tres naus separades per pilars i volta de creuer. Il·lumina l'interior uns bells vitralls i les pintures en fresc).
Lausana ha estat sempre l'etapa més important de la Via Francigena, que va de Canterbury a Roma, doncs aquest camí de pelegrins es creua allí amb el que porta a Sant Jaume de Compostela.
El turó sobre el que s'alça la catedral (colline de la cité) restà poblada des del neolític. En època romana s'aixecava dalt del turó un temple gal·loromà que quedà destruït en el segle IV. Més tard, el turó també fou un lloc de culte. En el segle VI la seu episcopal de l'extensa diòcesi es traslladà de la capital helvètica a Lausana i la importància del lloc fou en augment.
Els pilars de la base de l'edifici actual daten d'aquesta primerenca època de supremacia cristiana. A finals del segle X, el primer edifici es reemplaçà amb un d'estil romànic, però l'església romànica no gaudi de llarga vida, doncs a partir del 1150 fou substituïda de bell nou per un conjunt gòtic. Fins al 1240, diversos arquitectes treballaren en la construcció de la catedral, però degut als incendis, que retardaren la culminació de les obres, l'església dedicada a Maria no va poder ser consagrada pel papa Gregori X fins al 1275.
Notre-Dame de Lausanne és l'edifici més important de Suïssa i fou, fins a la Reforma, un lloc de peregrinació molt concorregut. A partir d'aquesta època es transformà en temple protestant. Malgrat les diverses etapes de la seva construcció, l'estil de l'església és equilibrat i unitari. Destaca especialment el portal peint (d'entre 1225 i 1235), un meravellós himne de pedra a la vida de Maria. Digne de menció és el rosetó de la nau transversal (també del segle XIII), que representa les idees cosmològiques de l'època: terra i mar, aire i foc, les estacions, els mesos i els signes zodiacals, monstres que assetgen en els límits del món i una llum divina que brilla sobre tota la resta. De l'ornamentació artística interior no se n'ha conservat gaire, perquè fou víctima de la iconoclàstia característica de la Reforma.
El 1449, la catedral de Lausana fou escenari d'un esdeveniment únic en la història del cristianisme, quan el llavors papa Fèlix V es treia la tiara en el curs d'una missa solemne i, amb aquest gest, posà fi al cisma de l'Església catòlica.
Hi ha una tradició medieval que gaudeix d'una popularitat extraordinària i que s'ha conservat fins al present: el guardià nocturn puja totes les nits a la torre i dóna les hores en totes les direccions per sobre dels terrats de la ciutat.