La Casanova (Companyia de Maria)

 

A la capella de la casa

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat

La construcció d'aquesta església parroquial ha estat força accidentada. L'arquitecte Enric Sagnier la va concebre com un temple neogòtic, amb un campanar coronat per una fina agulla (veieu-ho a la postal adjunta). La primera pedra es va posar l'any 1920, però de seguida es va haver d'interrompre perquè es va trobar, al subsol, una mina d'aigua. Anys després es van reprendre les obres, però l'esclat de la guerra, l'any 1936, les va aturar de nou. 

Va ser acabada la guerra quan l'arquitecte Pere Benavent de Barberà va continuar l'obra, aprofitant el que estava construït, però va reformular completament el projecte original, situant el campanar a l'altre costat, i proposant un disseny funcional de maó vist d'una gran simplicitat, sense cap relació formal amb la part edificada. El resultat final és un edifici de dos trams sense relació entre ells, encaixats de forma barroera. El salva l'estructura metàl·lica que corona el campanar, col·locada uns anys més tard.

Església Sant Pere de Figueres

L'església de Sant Pere de Figueres és una església parroquial, majoritàriament d'estil gòtic.

La façana és molt simple amb rosassa i timpà contemporani. L'interior presenta una sola nau, amb capelles que ocupen els contraforts laterals. Té un cimbori octogonal i un campanar reconstruït tipus fortificació, l'absis principal i dos laterals, un dels quals és sagrari i l'altre, sagristia. En el lateral exterior dret hi ha un pòrtic amb tres arcs apuntats, de factura posterior. La il·luminació natural s'aconsegueix per dues rosasses en els braços del creuer, i la de la nau; i pels vitralls de l'absis central.

Al seu interior podem veure aquesta reproducció de la madona de Portlligat.

(Imatge de Quim SR)

Catedral de Nidaros (Trondheim)

La catedral de Nidaros de Trondheim (el nom antic de la ciutat és Nidaros) és una de les esglésies més importants de Noruega. Fou la catedral de l'arxidiòcesi de Noruega, la qual fou fundada l'any 1152. Després de la Reforma protestant, passà a ser la seu dels bisbes de Trondheim.

Durant l'edat mitjana i des del 1818 fins al 1906 fou el lloc on es coronaven els reis de Noruega. S'hi van coronar fins a set reis i n'hi ha deu enterrats. Encara avui s'hi guarden algunes insígnies del regne com l'espasa del regne.

(Imatge Anna SR)

Església de fusta d'Hopperstad (Noruega)

L'església de fusta de Hopperstad és una stavkirke medieval de Vikøyri, municipi de Vik, comtat de Sogn og Fjordane, a Noruega. Va ser construïda cap a l'any 1130. Va ser reconstruïda en gran part al segle xix en un intent per recuperar la seva aparença primitiva. Des de llavors és propietat de la Societat per a la Conservació de Monuments Antics Noruecs.

(Imatges Anna SR)

Passejant per Gràcia

A l'entrada de l'edici veiem aquesta imatge on l'autor ens resumeix la vida de Jesús, des de l'anunciació, l'encarnació, el naixement i el sant sopar (el pa i el vi) i el simbolisme del peix.

 

Sant Just Pastor, Barcelona

Façana Església

Mare de Déu de Montserrat

L'església dels sants Just i Pastor és una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l’arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV.

Història

Tot i que la tradició la fa remuntar al segle IV, està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual està testimoniada des del segle X. Sants Just i Pastor va ser cedida pels almoiners de Mir, el 985, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials. A la seva demarcació parroquial s'hi situaven el Palau Reial i moltes residències nobles de la ciutat, que col·laboraren a la construcció de l'església.

La construcció de l'església gòtica va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins el 1574, l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona.

Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s'acabaria al segle següent.

La construcció de la façana i el campanar s'allargà fins el segle XVI, i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja.

Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l'absis, i per a fer-ho s'avançà l'altar. També s'hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra de Josep Oriol Mestres.

L'any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.

L'edifici

És una església gòtica formada per una nau central de cinc trams coberta per voltes de creueria amb claus de volta policromades, absis poligonal i sis capelles rectangulars entre els contraforts a cada costat. Recorren la part alta finestres calades amb vitralls de colors del segle XVI.

Les façanes són austeres i força simples; a la façana principal s'havien previst dues torres, però només se'n va arribar a construir una situada a la dreta de la façana i amb forma semioctogonal.

S'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, i la tradició vol que la imatge que es venera a Montserrat hagués estat venerada en aquesta església fins que fou amagada a la muntanya per salvar-la de la invasió musulmana; tot i això, el seu culte només hi està testimoniat des de principi del segle XIX.

La llegenda de Sants Just i Pastor i Montserrat

Segons la tradició, la Mare de Déu de Montserrat forma part de l'església dels Sants Just i Pastor des de l'època en què Sant Pacià va ser bisbe de Barcelona. Explica la llegenda que la imatge va arribar a Barcelona des Jerusalem, on Sant Lluc l'havia tallat, a petició de Sant Pere, en una fusta cremada per un llamp. Per aquest motiu se li coneixia amb el nom de jerosolimitana (que vol dir "nativa de Jerusalem"). Sant Pere la va portar a Roma, i va ser sant Pau qui la va portar fins a Tarragona en un dels seus viatges. De Tarragona va viatjar a Barcelona, i va acabar dipositada a l'església dels Sants Just i Pastor.
El seu viatge d'anada a Montserrat es va produir al segle VIII. Davant la invasió musulmana i la por dels barcelonins a que pogués ser danyada, es va decidir amagar en un lloc protegit. Es diu que en principi es va ocultar en les pròpies catacumbes que hi havia a l'església, però davant la preocupació per la seva seguretat se'ls va encarregar al bisbe i a un capità de l'exèrcit que viatgessin fora de Barcelona i l'ocultessin en el lloc més amagat que trobessin. Explica la llegenda que en arribar al peu de la muntanya de Montserrat un ocell de vistós plomatge va cridar la seva atenció, i seguint a través de escarpats senders, van arribar a una cova natural on van decidir amagar la imatge i tornar a Barcelona. Però en el camí de tornada van ser assaltats i morts per tropes sarraïnes, i el secret va morir amb ells, de manera que ningú va saber el lloc que havien triat. En conseqüència, es va perdre la pista de la imatge i, amb el pas del temps, va entrar en l'oblit.
Cent anys més tard, uns pastors que estaven amb el seu ramat per la muntanya van veure una llum misteriosa i van sentir una sèrie de cants celestials que sortien d'una petita cova amagada a mitja alçada de la muntanya. En principi no van fer cas, però al repetir consecutivament durant diferents dies, van decidir avisar el rector de Monistrol i demanar-li que els acompanyés al lloc per comprovar personalment els estranys fets. Es va organitzar una petita comitiva encapçalada pel bisbe de Vic, Gotmar, que en entrar a la cova va trobar la talla de la Verge que s'havia amagat temps enrere. Amb la finalitat de col·locar en un lloc digne es va decidir traslladar-la a Manresa però, a mig camí, la imatge va començar a pesar cada vegada més i més, fins que va ser impossible poder continuar amb la seva càrrega. Es va interpretar que era un senyal diví amb què la Verge expressava la seva voluntat de romandre on havia estat durant els últims cent anys. Es va aixecar una petita ermita per acollir-la i, posteriorment, el monestir que avui en dia coneixem, promogut per l'Abat Oliva.
El creixement del monestir va ser relativament ràpid. Al segle XII va passar a tenir abat propi i una comunitat de dotze monjos, i va aconseguir el grau d'abadia. El que no molts saben, és que a finals del segle XV, a causa del enfrontament que havia mantingut l'abadia amb la corona durant la guerra civil catalana, pel posicionament de l'abat (que també era president de la Generalitat) en contra del rei Joan II, el seu fill Ferran el Catòlic li va treure l'autonomia i va fer que passés a dependre de la congregació de Sant Benet de Valladolid, incorporant a la comunitat catorze monjos castellans. Així va romandre fins entrat el segle XIX, quan es va dissoldre la congregació de Valladolid i va recuperar tota la seva autonomia. Durant tots aquests segles, la talla de la Verge va continuar allà.
A partir del segle XIX van començar els problemes. La talla va haver amagar en diferents ocasions a causa de la invasió francesa i als consecutius canvis de govern. El 1822 va tornar per primera vegada a Barcelona per ser restaurada, on va romandre dos anys, i va tornar de nou a Montserrat. A l'inici de la guerra civil del 36 va ser amagada de nou i substituïda per una còpia. Es diu que l'original va tornar definitivament a Barcelona i que es va col·locar de manera permanent a l'església dels Sants Just i Pastor, conservant a Montserrat la còpia.