diumenge, 27 de desembre del 2015

Església de la Trinitat (Vilafranca del Penedès)


Mare de Déu de Montserrat
Capella del Remei (detall)

Anunciació i Naixement

Mare de Déu dels Dolors

Immaculada

L’església de la Santíssima Trinitat és única a Vilafranca per ser un edifici de transició del gòtic al renaixement. Construïda l’any 1578, s’estructura en una sola nau, una volta de canó lleugerament apuntada i cinc capelles laterals per banda.
Mare de Déu de Montserrat:
Escultura de fusta policromada que representa una figura femenina, dreta, coronada i vestint una túnica fins als peus. Porta als braços un nen que té el braç enlairat i agafa un ocell. Ambdós tenen la pell de color negre. Als seus peus hi ha unes formes arrodonides semblants a muntanyes i dues petites figures alades a sobre, utilitzant una serra.
Nova iconografia de la Verge de Montserrat. No té tron.
Pintures de la capella del Remei:
Pintura mural policroma amb la representació de temàtica religiosa, centrada en la part superior central per una Crucifixió voltada de figures d'àngels que porten copes. A la part inferior hi ha els temes de l'Anunciació i del Naixement, un a cada banda. Estil figuratiu realista, un xic ingenu.
Un xic d'història:
L'Església de la Trinitat es va edificar al lloc ocupat anteriorment per una antiga església dedicada a la Mare de Déu del Remei -part occidental- i una part de l'antic Hospital del Sant Esperit, construït el 1272 i ocupat pels frares trinitaris des del 1557. Les obres van començar el 8 de desembre de 1578 i van concloure al llarg del segle XVII.
El 1868 es va convertir en segona parròquia de Vilafranca, per insuficiència de la de Santa Maria. El 1902 Eugeni Campllonch va projectar l'altar major. El 1908 es va acabar el nou campanar, en substitució d'un altre més primitiu i no tan alt.
La Capella del Remei va ser cremada l'any 1934 i va ser reconstruïda de nou i inaugurada l'any 1935. Ara és la Capella del Santíssim
L'imatge de la Mare de Déu de Montserrat, segons l'antiga propietària, la sra. Benach, l'escultura és anterior al 1936, ella fou la donadora de l'escultura a l'església de la Trinitat.
La capella del Remei, cremada el 1934, es reconstruí de nou i s'inaugurà el 1935. El director de l'obra fou l'arquitecte Josep Brugal i el pintor Lluís Mª Güell. Ara és la capella del Santíssim de l'església de la Trinitat. La pintura mural és anterior a la data de la crema i fou restaurada posteriorment.





dissabte, 14 de novembre del 2015

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi de Barcelona (Catalunya)


Mare de Déu de Lledó

Mare de Déu de la Bonanova

Mare de Déu de la Bonanova

Maria ascendida al cel i coronada.

Mare de Déu de Montserrat

Sagrada Famíla (accés lateral) 

Sagrasa Famíla (capella)


La Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, coneguda també com de la Bonanova, és un bonic temple santuari d'estil florentí. Al seu interior hi veiem a més d'aquestes imatges de Maria, unes boniques pintures murals dignes de veure's.

HISTÒRIA

A mitjans segle XIII, el noble Pere de Montjuïc, que posseïa un castell o casa senyorial al que fou terme de Sant Gervasi de Cassoles, fundà la parròquia dedicada als sants màrtirs Gervasi i Protasi, en un indret proper a l’actual església, sent el seu primer rector Arnau, germà de Pere de Montjuïc.Sant Gervasi era un terme gran, eminentment rural, amb conreus, hortes, camins de muntanya que pujaven a Collserola, mines d’aigua i probablement pastures, on la majoria de la població estava disseminada: moltes masies i unes quantes cases senyorials, que al segle XIX s’incrementaren amb torres d’esbarjo i d’estiueig, generalment dels qui vivien a Barcelona.
Durant segles, l’església fou una construcció petita en consonància amb la població del terme que no devia passar gaire dels 200 habitants. En 1833, Sant Gervasi tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. No hi ha gairebé cap notícia històrica dels segles XV, XVI i XVII sobre la parròquia i el santuari. Consta, però, que al segle XVII ja s’hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs. Prova de la devoció de Barcelona i dels pobles del pla per la Mare de Déu de la Bonanova eren els nombrosos i variadíssims exvots que figuraven en una sala del recinte parroquial; exvots de menestrals, obrers i pescadors, entre altres.
El 1706, els francesos, durant la guerra de Successió, robaren les joies de la Mare de Déu, feren desaparèixer la seva imatge i incendiaren la rectoria. La imatge, però, fou retornada al cap de pocs dies per la muller d’un soldat. Durant el setge de Barcelona, els soldats de Felip V tornaren a profanar l’església. En el segle XVIII es construïren nous altars i capelles; entre elles la de la Mare de Déu en 1765.
L’augment de la població al segle XIX va donar embranzida, sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle, a una important remodelació de l’església. El 1882, un llamp travessà el temple, mentre si deia missa; aquest fet, que no provocà cap víctima, mogué més la devoció dels fidels i augmentaren les almoines. En 1883, el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de la Bonanova copatrona del poble de Sant Gervasi. Posteriorment, fou agregada a la basílica de Santa Maria la Major de Roma. El temple fou renovat a partir de 1889, amb la reforma del campanar, en estat ruïnós, sent la façana un dels darrers elements a ser restaurats. En aquest any, la parròquia tenia rector, dos vicaris, diversos beneficiaris, dinou oratoris i 23 preveres, vinculats a la parròquia perquè eren consiliaris de col.legis o directors espirituals d’alguns convents de monges. A finals del segle XIX, hi havia una escolania, que feia els cultes més solemnes i participats i una escola de primer ensenyament.
L’any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d’aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova. En temps del rector Santiago Estebanell (1906-1916), la parròquia desenvolupà una important acció social (Escola nocturna obrera, Consultori mèdic parroquial, Casal d’Infants) i cultural (celebració de diversos Jocs florals, on foren premiats poetes de renom, com Josep Carner). En esclatar l’alçament militar i la immediata revolució anticlerical de 1936, fou assassinat el rector i la parròquia fou incendiada i, després, enderrocada. L’actual temple-santuari, d’estil florentí, és el que, a partir de 1939, va ser reconstruït pel nou rector, mossèn Àngel Rovira, que ho va ser durant trenta anys. 

Curiosament a l'entrada hi ha la Mare de Déu del Lledó, patrona de Castelló de la Plana. El nom Lledó prové del lledoner sota el qual es va trobar la petita figura que avui és venerada com a Mare de Déu del Lledó.
Segons la llegenda, un llaurador anomenat Perot de Granyana va trobar la imatge mentre llaurava les seves terres. Perot duia l'arada conduïda per dos bous que, a l'acostar-se a l'arbre, van deixar de llaurar i es postraren sota aquest. Perot no va fer cas dels bous i els va aixecar, però estos van tornar a postrar-se davant l'arbre. Perot, estranyat, es va posar a buscar els motius, va furgar i va trobar una petita figureta de la Mare de Déu.
Perot va dur la figura a la ciutat per a ensenyar-la a les autoritats. Però com era ja tard, la figura hauria de passar la nit a casa de Perot. Al matí, quan aquest anava a ensenyar la imatge a les autoritats, es va trobar amb que la figura no es trobava en la seva casa. Va anar a buscar-la a l'hort, i la va trobar en la mateixa posició que la primera vegada. Va insistir i la hi va tornar a dur a la ciutat.
Al matí següent va tornar a desaparèixer. El Consell va prendre per boig a Perot, però el va seguir fins a l'hort. Allí es van trobar la figura envoltada d'àngels. Davant aquest miracle, el Consell Municipal va decidir edificar en el lloc de la troballa una petita ermita gòtica.
Des d'un primer moment, es va donar culte a la figureta. Posteriorment, es va ficar en un relicari, on va ser venerada durant segles. Amb l'arribada del barroc i el canvi de modes, es va col·locar en un altre petit relicari fet en una antiga imatge d'una Immaculada. A partir d'aquest moment, la Mare de Déu ha tingut diverses imatges-relicaris.
Més endavant, en 1926, el Prior del Santuari Mossén Salvador Gozalbo Valverde, va decidir col·locar la imatge de la Mare de Déu mirant cap a la ciutat. Anteriorment, la imatge es trobava mirant al cambril i tapada a l'exterior per un quadre.

La Mare de Déu va tenir tanta acceptació per part de la població castellonenca, que fins i tot va deixar de costat al Crist Jacent (patró de la ciutat des de la fundació d'aquesta). Diversos Papes van concedir privilegis a la imatge de la Mare de Déu i als qui li resaren.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Sant Iscle de Colltort (Catalunya)



Sant Iscle és un edifici religiós que, juntament amb altres cases, conforma un veïnat que havia estat el poble de Sant Iscle de Colltort al municipi de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa). Situat a la capçalera de la riera de Sant Iscle i al peu del castell de Colltort (845 m d'altitud). Petit exemplar romànic molt modificat. L'absis fou substituït per una ampliació del temple. A l'entrada hi ha un petit porxo i el campanar està coronat per merlets. El portal d'entrada està treballat en pedra i les obertures són escasses.

El castell de Colltort està documentat el 1017 en què havia estat donat en feu pel comte de Barcelona Ramon Borrell. La jurisdicció del terme passa a la senyoria d'Hostoles i després als Santa Pau. El segle XVIII pertanyia a la batllia reial d'Hostoles. L'església de Sant Iscle també està documentada l'any 1017

(Imatge amb mòbil del Marc B, l'església era tancada)

Sant Cristòfol de Cogolls (Catalunya)



Sant Cristòfol és l'església parroquial del poble de Cogolls (part del municipi garrotxí de les Planes). Dedicada a Cristòfor de Lícia, l'església ha estat molt modificada, amb un resultat poc harmònic. Sobre la porta d'entrada, que té una llinda de pedra treballada, hi ha un petit porxo cobert amb una teulada on hi veiem aquest pessebre. A la petita capella hi ha la data de 1753, i devia tenir una imatge. La nau acaba en un absis semicircular eixalbat i, al primer cos, la teulada és a un sol vessant. A la part posterior hi ha un campanar de forma quadrada, adossat a la capella i acabat en punta, que encara conserva les campanes, si bé la construcció de la torre d'aquest campanar és més tardana. El lloc apareix documentat el 1090, quan un personatge anomenat Ponç va fer donació al monestir de Santa Maria d'Amer d'una heretat situada a la parròquia de Sant Cristòfol de Cogolls.

dimecres, 26 d’agost del 2015

Plaça de la Verge dels Munts (Sant Boi del Lluçanès)

Mare de Déu dels Munts

Tot passejant per Sant Boi, a la plaça de la Verge dels Munts (antigament plaça del Pou) veiem aquesta imatge.


(imatge de Marc Barbet, via whatsApp)

dimarts, 25 d’agost del 2015

Església de Sant Sever i Sant Vicenç de Paül de Barcelona

Verge Miraculosa

Mare de Déu del Sofratge

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu de Montserrat

Altar Major

Obra de l'any 1886. És un dels molts exponents de l'arquitectura neogòtica que sovintejava a la Barcelona de l'època, just abans de l'esclat del modernisme. En aquest cas, la façana és austera, amb una gran rosassa que il·lumina l'interior, més ric i més goticista. Cal remarcar la particularitat de que, darrera el presbiteri i orientada en sentit invers, hi ha una altra nau, molt més baixa i de concepció més eclèctica.

Santuari Sant Antoni de Pàdua de Barcelona

Immaculada

Mare de Déu de Fàtima

Santuari afiliat per O.F.M Orde de Frares Menors Franciscans al barri de Sant Gervasi.

divendres, 21 d’agost del 2015

Camí de l'Ave Maria de Montserrat







En sortir de la saleta d'accés al tron de la Mare de Déu, ens trobem a l'exterior del temple amb un camí, conegut com el camí de l'Ave Maria. Aquest espai està delimitat per les parets del temple i la mateixa muntanya.
Segueix sent un espai sagrat on cremen les llànties enceses pels pelegrins. És un espai que no hi calen gaires més explicacions.

Santa Cova de Montserrat




Imatge de la Santa Cova


Immaculada al claustre


La Santa Cova de Montserrat és el lloc on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 880, origen del seu culte i la seva consagració com a patrona de Catalunya. La seva troballa convertí el lloc en centre de pelegrinatge i propicià la construcció del Monestir de Montserrat.

A la Santa Cova (municipi de Collbató) s'accedeix a través del Camí de la Santa Cova, que està excavat en la muntanya, al llarg del Massís de Montserrat; fou construït entre 1691 i 1704 gràcies al mecenatge de Gertrudis de Camporrell, marquesa de Tamarit. Durant el seu recorregut es pot apreciar el Rosari Monumental de Montserrat, conjunt de diversos grups escultòrics dedicats al Rosari i als quinze misteris de la Verge, construïts entre 1896 i 1916. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

La llegenda conta que l'any 880, un dissabte al vespre, uns nois pastors van veure descendir del cel una gran llum, acompanyada per una bella melodia, que es posava a mitjana altura de la muntanya. A la setmana següent hi van tornar amb els seus pares i la visió es va repetir. Igualment succedí les setmanes següents amb la companyia del rector d'Olesa de Montserrat. Assabentat de l'esdeveniment, es presentà el bisbe de Manresa; llavors van trobar una cova en la que restava la imatge de Santa Maria. Intentaren traslladar-la en processó a Manresa, però l'intent fou infructuós, pel que van entendre la voluntat divina: aquella imatge devia ser venerada a la muntanya de Montserrat.
L'anterior capella barroca fou destruïda durant la Guerra del Fràncès (1631) i reconstruïda en estil neoromànic (beneïda l'11 de setembre de 1864) per la "junta de reconstrucción de Montserrat", quan era abat P. Miquel Muntades. L'any 1964 es va reformar l'interior.La construcció de la capella es produí entre 1696-1705, gràcies al patrocini novament de Gertrudis de Camporrell, marquesa de Tamarit. Cal destacar l'emplaçament vertical de la capella a la pendent de la muntanya, que li dóna una sensació d'estar suspesa a l'aire; és un bell exemple d'integració entre arquitectura i naturalesa.

La capella té planta de creu llatina, i està inserida sota una gruta de la muntanya, lloc de la Santa Cova original. En l'altar hi ha una reproducció de la imatge original, ja que l'autèntica es troba a la Basílica del monestir. Sobre el creuer hi ha una cúpula semiesfèrica amb una claraboia per on entra la llum. Aquesta capella principal té adossada una construcció de tres naus al voltant d'un petit claustre, on es troben una sala d'ex-vots, la sagristia, la sala de pelegrins i l'habitatge del monjo que s'encarrega d'acollir els visitants, així com un petit hort.

La capella ha patit diverses vicissituds al llarg de la seva història: durant la Guerra del Francès (1811-1812) l'edifici va patir greus danys, igual que el monestir i el santuari; a partir dels murs principals que varen quedar en peu, l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Lozano realitzà el 1857-1859 la restauració de la capella. Tanmateix, el 4 de juliol de 1994 un incendi forestal destruí les cobertes dels espais annexos a la capella i al claustre, provocant un enfonsament que va espatllar els paviments, així com els mobles i les obertures. Aquesta circumstància es va agreujar encara més per les intenses pluges que es produïren la tardor següent, que van provocar una caiguda de pedres i grava damunt del recinte de la Santa Cova i del seu camí d'accés; per raons de seguretat es va haver de tancar la capella i el camí. El 1995 s'encarregà la restauració a l'arquitecte Arcadi Pla i Masmiquel, iniciant-se les obres la tardor del mateix any. Però de nou, un fort xàfec esdevingut el 5 de setembre de 1995 va desplaçar la claraboia de la cúpula de la capella i va caure damunt de la cúpula, que s'enfonsà totalment, danyant la resta de les cobertes. Pla s'encarregà de nou d'un segon projecte, que enllestí el maig de 1996. La inauguració es va celebrar el 19 de març de 1997, quedant oberta per a tots els pelegrins que arriben a resar a la Verge

Camí del Rosari (també conegut com el camí de la Santa Cova o Rosari Monumental de Montserrat) de Montserrat

Primer Misteri de Goig
L'Anunciació

Segon Misteri de Goig
La Visitació de Maria a la seva cosina Isabel



Tercer Misteri de Goig
El Naixement de Jesús

Quart Misteri de Goig
La Presentació de Jesús en el Temple

Segon Misteri de Glòria
L'Ascensió de Jesús

Tercer Misteri de Glòria
La Pentecosta

Quart Misteri de Glòria
L'Assumpció de la Verge Maria

Cinquè Misteri de Glòria
La Coronació de la Verge Maria



El Rosari Monumental de Montserrat és un conjunt d'obres escultòriques de caràcter religiós situades al camí que condueix del Monestir de Montserrat a la Santa Cova on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 880.
L'itinerari surt de la plaça de la Creu i és d'uns 45 minuts al llarg dels quals es troben col·locats 15 monuments que evoquen els misteris del Rosari. Els estils artístics són molt diferents i personals i també ho és la cronologia i la importància dels diferents autors i artesans que varen participar-hi. L'itinerari comença amb una imatge de Sant Domènec de Guzman feta per l'escultor Subirachs. El conjunt forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El camí està excavat en la muntanya, al llarg del Massís de Montserrat, construït entre 1691 i 1704 gràcies al mecenatge de Gertrudis de Camporrell, marquesa de Tamarit. Durant el seu recorregut es van situar diversos grups escultòrics dedicats al Rosari i als quinze misteris de la Verge, construïts entre 1896 i 1916. Les obres foren sufragades amb donacions particulars, sobretot de confraries i entitats catòliques, gràcies a la crida realitzada per Jaume Collell i Bancells, canonge de la catedral de Vic, que en la revista jesuïta El Missatger del Cor de Jesús va promoure una campanya per a la construcció del Rosari Monumental.
En la seva construcció intervingueren arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Enric Sagnier i Villavecchia, i escultors com Josep Llimona, Josep Campeny, Margarida Sans o els germans Agapit i Venanci Vallmitjana. Per la seva variada autoria, no guarda un segell estilístic comú, però en general s'emmarca dins del Modernisme català. El 1983 s'hagué de fer de nou el Segon Misteri de Goig, La Visitació; el nou grup escultòric, de bronze, s'encarregà a Manuel Cusachs.

dimarts, 18 d’agost del 2015

Catedral de Sant Esteve de Breisach (st stephen's cathedral)


Breisach am Rhein o simplement Breisach (antigament Altbreisach, és a dir «Breisach Vell») és una ciutat d'aproximadament 16.500 habitants, situada a la vall del Rin, al districte Breisgau-Hochschwarzwald, Baden-Württemberg, Alemanya, a mig camí entre Friburg de Brisgòvia i Colmar (a uns 20 km de cadascuna) i a 60 km de Basilea. Un pont sobre el Rin l'uneix amb Neuf-Brisach, a Alsàcia. El nom de la ciutat és d'origen celta i significa escullera. L'arrel Breis també es pot trobar a la paraula francesa briser, que significa trencar.
En els segles IV i V d.C. els Romans mantenien en el Mons Brisiacus un castell per protegir els seus límits. Molts anys Breisach va ser seu de la dinastia Zähringer. En 1273 el rei Rudolf I von Habsburg va declarar Breisach ciutat lliure de l'imperi. En la història, Breisach canvi moltes vegades els seus sobirans, va ser destruïda i reedificada.
Fins a la seva devastació per les tropes franceses en 1793, el centre de la ciutat era a la Münsterberg (Roca de la catedral), demarcat per les torres Hagenbachturm (segle XIV) al sud i la Kapftor al nord (segle XII).
En aquesta roca abrupta sobre el riu Rin es troba la catedral St. Stephan del segle XII que alberga un enorme retaule de fusta, tallat en 1526 per un artista desconegut seves inicials són HL i també una magnífica pintura del mestre de Colmar Martin Schongauer, mort 1491 a Breisach.
Uns metres endavant s'alça la Radbrunnenturm. En aquesta torre l'aigua potable era elevada des d'una profunditat de 40 metres mentre un individu caminava dins d'una roda de fusta tipus gàbia.
La Rheintor barroca construïda cap 1678 per Jacques Tarade segons plànols del Marquès de Vauban, arquitecte de Lluís XIV de França, alberga el Museum für Stadtgeschichte. En aquesta antiga porta d'entrada a la ciutat de Breisach s'exhibeixen documents i quadres de Breisach des de l'edat de pedra fins al temps actual. Molt interessant els objectes arqueològics, quadres d'artistes de Breisach (segles XIX / XX) i models presentant la fortalesa Breisach en els segles XVII i XVIII.
Al segle XIX la ciutat va ser traslladada de la Münsterberg a les ribes del riu Rin. Des d'aquí es pot arribar a l'antiga ciutat alta per la Gutgesellentor erigida en 1402.

(imatge d'Anna S. via wassap)

Ancienne Couvent des Dominicains de Colmar




L'església va ser construïda en 1289 per l'ordre mendicant de Predicadors, també anomenat Dominicains1 va arribar a Colmar a 12602. El cor va ser construïda abans de 1300, la nau a principis del segle XIV, però va acabar en 1346. L'edifici, ara un magatzem d'artilleria a la Revolució Francesa, va ser comprat per la ciutat en 1807 en un intercanvi de blat de moro després va anar a adorar a 18982. L'església conté en el seu cor de la Verge del roser, Martin retaule Schongauer va pintar en 1473.
El claustre, les part més antiga data del segle XIII. Va sofrir un incendi en 1458. Les pintures murals de finals del segle XV, il·lustren el cicle de la Passió.
El claustre i l'església són objecte d'una classificació com monument històric des del 2 novembre 1948.

(imatge d'Anna S. via wassap)