Parròquia sant Julià i Sant Germà de Lòria de Sant Julià de Lòria (Andorra)

Nou altar

Immaculada

Mare de Déu del Remei (segle XII)

  

Mare de Déu del Canólich, patrona (s. XII)

Vitrall Mare de Déu del Canólich

Vitrall Mare de Déu de Montserat, Pilar i Lourdes

Mare de Déu dels Dolors

Sant Julià i Sant Germà de Lòria és l'església parroquial de Sant Julià de Lòria. D'origen romànic, conserva un campanar d'estil llombard. L'absis va ser modificat el segle xviii i la nau va ser enderrocada i reconstruïda el segle xx seguint l'estil de l'arquitectura de granit.

La Mare de Déu de Canòlic. 

L'etimologia del topònim Canòlic no és gens clara. S'han fet algunes elucubracions, però certes grafies utilitzades a l'Edat Mitjana, com canolig, encara dificulten més trobar una explicació sobre l'origen del mot. En tot cas, és difícil que provingui del llatí canonicu, perquè no es té constància que la canònica de la Seu d'Urgell posseís res a l'indret. S'han fet altres propostes fantasioses que no tenen cap mena de suport toponomàstic.

Actualment no es conserva cap estructura de l'antiga església romànica que degué existir en aquest lloc, tal com ho testimonia la pervivència d'una talla policromada de la Mare de Déu. Segons la tradició, aquesta figura fou trobada el 1223 per un pastor de Bixessarri gràcies a un colom blanc que el portava amb insistència cap a una petita balma, on ara s'aixeca el santuari de Canòlic. Aquesta imatge mariana és una talla policromada romànica, molt expressiva.

El santuari actualment és un edifici de factura moderna que es va restaurar entre els anys 1973 i 1979. Exteriorment consta d'una nau rectangular i campanar d'espadanya. A l'interior presenta una volta de canó i un gran arc triomfa amb un retaule barroc dedicat a Santa Maria. Al voltant de l'església hi ha taules i barbacoes i a l'altre costat de la carretera un restaurant i hotel.

La Mare de Déu de Canòlic és la patrona de la parròquia de Sant Julià de Lòria i es conserva a l'església parroquial de Sant Julià de Lòria. Els seus habitants pugen en gran nombre al santuari el darrer dissabte de maig quan se celebra l'aplec per a venerar la imatge. Aquesta Mare de Déu va ser coronada pel vaticà l'any 1999. L'any abans, es va celebrar el 775è aniversari de la trobada de la verge (1223 –1998).

Conta la llegenda que la imatge de la Mare de Déu de Canòlich va ser amagada perquè no la trobessin els sarraïns. Després de transcórrer uns quants anys, un dia d’agost de 1223 un pastor va veure un ocell meravellós dalt d’una penya. L’home va agafar l’au i se la va endur a casa seva, però l’endemà aquesta va tornar a ser a l’indret on l’havia trobat. Els mateixos fets es van anar repetint durant una colla de dies, fins que a la fi el pastor va comprendre que aquell ocell volia dir alguna cosa, i és per això que va organitzar una recerca amb diferents homes per la zona. Va ser així com van trobar la Verge, i després la van portar en processó fins a baix a la vall, on van decidir construir-li un santuari. Però el temple cada nit s’enrunava. Després d’una nevada en ple estiu, els homes van comprendre que la Verge volia el santuari allà on l’havien trobada, i es van disposar a complir la seva voluntat. 

Bizkaiko begiratokia - Oiz

Oiz té 1.026,40 m. d'altitud i és conegut, popularment, com a El Mirador de Biscaia. És un dels més mítics cims del territori històric de Biscaia, al País Basc. Els cims d'Oiz i Zengotitagane formen part d'una cresta allargada les aigües de la qual van a parar a diverses conques fluvials: Ibaizabal, Artibai, Lea, Oka i Deba, totes elles del vessant Cantàbric.

La seva privilegiada ubicació i la seva altura fan possible que des de la seva cresta i cim pugui controlar-se visualment un espai sorneguerament qualificat per alguns com a "infinit".

La muntanya Oiz posseeix una silueta fàcilment identificable fins i tot des de la llunyania, silueta accentuada per les altes torres de comunicacions que s'alcen sobre el seu cim i per la llarga filera de torres eòliques que recorren la cresta.

Oiz encara conserva taques de frondoses i bosc mixt, sobretot en els vessants N, I, i ES. Les zones altes, totalment desboscades, són veritables pasturatges on plàcidament pasturen ramats d'ovelles, cavalls i vaques. La fauna salvatge també és destacable, amb nombroses espècies de mamífers, com a senglars i cabirols. Quant a les aus, comparteix l'hàbitat amb el proper Parc Natural d'Urkiola.

Exemplars aïllats de petits grèvols, i arbustos com brucs i argelaga, jalonen el camí, que de vegades descarnat, mostra les entranyes d'un subsòl de pedra arenisca, en franc contrast amb les moles calcàries de les muntanyes del Duranguesat. A Iturzuri, paratge on existeix una font d'aigua fresca i cristal·lina, l'aigua descompon les roques del terreny.

En el cim se situa un vèrtex geodèsic de primer ordre.

Història i llegenda

La cresta d'Oiz representa un dels llocs més emblemàtics de la història de Biscaia i d'Euskal Herria. Durant part de la prehistòria, aquests paratges van ser habitats per gents dedicades al pasturatge, que han deixat la seva petjada en els monuments prehistòrics existents. Més tard es van ser apropant a la vall fins que van acabar conquistant-ho ja en el principi de la nostra era; mostra d'això és la necròpoli de Momoitioko San Joan.

Oiz és un dels Montes Bocineros de Biscaia, des dels quals, en temps llunyans, es realitzaven les convocatòries a les "Batzarrak" o Juntes de Gernka. Aquesta convocatòria es realitzava mitjançant fogueres i tocant botzines de banya.

Oiz també és mite i llegenda; perquè també aquí, Mari, "la Dama d'Anboto", té el seu estatge. Explica la tradició que cada set anys, Mari es trasllada d'Anboto a Oiz, i que el temps, bo o dolent, i les collites, abundants o escasses, dependran del lloc on es trobi.

En el plànol de les desgràcies també Oiz té el seu lloc: el 19 de febrer de 1985 un vol de la companyia Iberia L.A.E. que feia el recorregut Madrid-Bilbao va xocar contra l'antena de Euskal Irrati Telebista (la primera que es veu en la fotografia), caient pel vessant nord i perint tota la tripulació i passatge, en total 148 persones.

(Imatges Quim S.)

Ajuntament de Barcelona - Saló de Cent

Fou realitzat pel mestre d'obres Pere Llobet l'any 1369, de planta rectangular, amb coberta plana i amb tres trams separats per dos grans arcs de mig punt. Per la seva il·luminació es van obrir quatre rosasses, la més gran es va construir sobre l'entrada principal, mentre que les tres restants i d'inferior grandària, es van situar al mur que donava al Pati dels Tarongers. Els vitralls de les rosasses van ser realitzades per l'artista Nicolau de Maraya.

La decoració del cassetonat del sostre es va encarregar a Jaume Canalies, Francesc Jordi i Berenguer Lleonart l'any 1372.

primera reunió del consell es va fer el 17 d'agost de 1373, durant el regnat de Pere el Cerimoniós segons la placa que es pot veure al Saló:

«L'any 1373 de la Nativitat del Senyor, el dia 17 d'agost, regnant l'il·lustríssim Senyor Pere III, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, fou celebrat el primer Consell dels Cent Jurats en aquesta casa, que fou enllestida el mateix any, essent-ne aleshores Consellers els venerables Pere Ça Rovira, Llorenç de Gualbes, Jaume Burguès, Bernat Ferrer i Galceran Carbó.»

Al segle XVII es va decidir fer reformes al gust del nou art del barroc i es va encarregar a l'escultor Agustí Pujol el cadirat de fusta i el retaule del mur de la capçalera del saló. La defunció d'Agustí Pujol ocorregut al mateix any 1628, va obligar a encarregar les obres a Josep Sayós, que es van haver d'interrompre per la Guerra dels Segadors l'any 1640.

L'any 1647 es va construir una porta d'accés de marbre dissenyada pel mestre d'obres Jaume Granger i realitzada per Josep Ratés i Pere Serra, que va passar el 1929 a ser una porta lateral del saló. A partir de 1714 amb els decrets de Nova Planta, i una Real Ordre del 28 d'agost de 1718 on es disposava:

«… se ponga la Sala en la forma en què están las de los demás Ayuntamientos de las demás ciudades de estos reinos.»

També es manava per Reial Cèdula del 13 d'octubre de 1718:

«… que se quiten y arrimen los doseles y sillería que hay puesta en la Casa de la Ciudad de Barcelona en el aposento donde se juntan los administradores que era la Sala del Concejo de Ciento.»

Va entrar en decadència fins a l'extrem que l'any 1822 el Saló de Cent va tancar les seves portes i van ser venudes les obres barroques que hi havia.

Es va reconstruir l'any 1860 per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó afegint-li dos trams més amb un arc igual als quals ja existien durant una visita de la reina Isabel II i la restauració dels Jocs Florals gràcies a les iniciatives entre d'altres de Víctor Balaguer, amb el lema Pàtria, Fides, Amor. A partir d'aquí va haver-hi altres reformes en diferents anys.

L'any 1887 davant la celebració en la ciutat, de l'Exposició Universal de 1888, es va convocar un concurs per un projecte de reforma al que va acudir Antoni Gaudí i Cornet però va ser Lluís Domènech i Montaner qui es va fer càrrec de les obres, encara que no es va realitzar totalment el seu projecte.

L'any 1914 va ser aprovat un nou projecte d'Enric Monserdà i Vidal, on el disseny mantenia l'estil gòtic històric del lloc. Es va construir un cadirat gòtic, un paviment amb representacions dels escuts dels gremis i la ciutat, com el que es veu al retaule de la Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau de l'any 1443 i el retaule d'alabastre col·locat a la capçalera del saló, representant un escut de la ciutat custodiat per dos macers i a la seva part baixa les escultures de La Verge de la Mercè, amb Sant Andreu i Santa Eulàlia en ambdós costats seguits d'uns medallons representant l'escut de Sant Jordi i el Llibre dels Privilegis de Barcelona i al bordó del retaule les escultures dels consellers Joan Fiveller i Rafael Casanova.La data de realització del retaule fou el 1924. Als murs laterals del saló hi són les escultures del rei Jaume I i de Sant Jordi realitzades per Manel Fuxà, col·locades sota un coronament amb pinacles gòtics reconstruïts l'any 1998 per l'escultor Medina Ayllón. El 1996 es va procedir a la seva restauració, liderada per María Luisa Aguado Martínez.

(Imatge Quim S.)

Passejant per Sant Boi del Lluçanès

Santuari dels Munts

El Santuari de la Mare de Déu dels Munts és una església barroca de Sant Agustí de Lluçanès (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El santuari de la Mare de Déu dels Munts està situat a la subcomarca del Lluçanès en el vertex d'unió entre Osona i el Ripollès. L'edifici està format per l'església i l'hostatgeria.

L'església és una construcció d'una sola nau coberta amb volta de creueria, datada segons la llinda de la porta d'entrada al 1700. Al costat esquerre de la façana hi ha un campanar de torre, al qual s'hi accedeix des de l'interior de l'església. La porta d'entrada està protegida amb un porxo que comunica amb l'hostatgeria, edifici rectangular.

Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Munts, romànica del segle XIII, molt restaurada.

Tot i que l'estructura de l'edifici podria ser anterior a la data de la llinda de la porta (1700). La unitat de les estructures confirma que la imatge de la Mare de Déu que conserva a l'interior és anterior a l'obra arquitectònica. La imatge de la mare de déu podria ser del segle XIII, però l'arquitectura és del segle XVIII. Esmentada ja el 1170, l'església fou renovada a partir del segle XVI