Ermita de Sant Gil

Sant Gil és una ermita dedicada a sant Gil l'Eremita, que es troba al santuari de Núria, en la vall de Núria.  A l'interior es troba una icona de Sant Gil, obra de F. Roca Bon. També es troben, folrant les parets, les anomenades "rajoles de les Núries", ofrenes votives de les persones que es diuen Núria. Els vitralls dels tres òculs de la façana representen l'olla, la campana i la creu, els objectes relacionats amb Sant Gil que han esdevingut símbols de Núria. Al seu costat es troba, també, una font dedicada al Dr. Pere Tarrés. Segons la tradició, es va construir l'any 1615 al lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu, en record de l'estada de sant Gil a la Vall de Núria al voltant de l'any 700. El 1951 es va refer i el 1999 se’n feu l'última restauració. Arran d'aquestes restauracions, es van incorporar la porta adovellada i la reixa de l'antiga església del santuari de Núria, l'anterior a l'actual. Cada 1 de setembre, l'ermita de sant Gil és al centre de la celebració de la festa d'aquest sant, presidida pel Bisbe d'Urgell.

Capella de la verge de les Neus i verge de la Pietat (Bossost, Val d'Aran)

Coneguda en d´altres llocs com la Verge de les Neus, ací Era Pietat, emplaçada a l´entrada sud del poble o sortida del Camin Reiau o Camí Ral, i que done nom a una part del Carrer Major.

Llegenda de les ermites de Bossost

Expliquen que hi va haver una època, cap al segle XIX, en que la pesta amençava els pobles de la Val d’Aran.Un bon dia, un jove pastor de Bossòst pujava amb el seu ramat cap a les altes pastures i es va trobar a un monjo a qui li va transmetre la por que patien els veïns al contagi de la malaltia. L’eremita li digué que baixés al poble a comunicar a la gent que haurien de bastir sis ermites al voltant de Bossòst per a protegir-se. Així ho va fer el noi, més els veïns no li van fer cas i va tornar de nou a la muntanya a la recerca del monjo, aquest li manà treure´s la camisa, i marcant-li a l’esquena els cinc dits de la mà li digué: “Ara si que et creuran i, a més, els hi dius que les han de bastir totes encarades cap al poble per no deixar que entri la pesta”. Així ho van fer, van construir les sis ermites: Sant Fabian e Sebastian, Sant Ròc, Sant Cerat, Sant Joan Crisòstom, Sant Antòni i Era Pietat, i segons explica la llegenda, la pesta no va entrar a Bossòst.

Ermita de Nuestra Señora de las Nieves (Ávila)

 

Ubicada a la ciutat d'Àvila, intramurs, aquesta capella hauria estat fundada per María Dávila. Se situa en un punt cèntric i concorregut de la ciutat: el carrer de Reis Catòlics (prèviament «d'Andrín» o «del Comerç»). De sòlida fàbrica, està construïda en pedra berroqueña, assentada en carreus. Es tractaria d'un immoble desproporcionat segons Juan Martín Carramolino, ja que la seva altura no es correspon amb les altres diminutes dimensions.

Al costat de la capella es van ubicar les cases que van servir de morada a les monges francisques des que aquestes abandonessin el seu primitiu convent de Villa Dei a la muntanya de les Gordillas fins que es van instal·lar en un convent construït a la ciutat. El 1600 va obtenir el dret de patronat d'aquesta capella Antonio Gutiérrez de Vayas, amb la seva dona Maria de la Concepció.

Ermita de Nuestra Señora de la Cabeza (Ávila)

 

Erigida extramurs de la ciutat d'Àvila, durant un temps va estar situada al costat de l'antic cementiri general de la ciutat. Hauria estat fundada pel bisbe Pedro Instància, el 1210, essent dedicada a l'apòstol sant Bartomeu. Va ser destinada a parròquia, condició que tenia el 1254. Amb el temps el seu nom va canviar pel de "Nuestra Señora de la Cabeza", després de col·locar-se al seu altar major una imatge de la dita advocació.

Adornarien l'ermita tres absis que Juan Martín Carramolino defineix com «d'estil bizantí» i al costat meridional una petita albereda. Es troba al nord del nucli urbà. El 1813 es va disposar la construcció del cementiri general al costat de l'ermita, si bé es va paralitzar l'obra el 1814 amb el retorn de Ferran VII. El projecte es reactivaria més endavant.

Santuari de Monti-Sion

El Puig de Monti-sion està situat al terme de Porreres, té una altitud de 250 m i al cim existeix un santuari dedicat a la Mare de Déu de Monti-sion.

El segle xiv ja existia una ermita que amb el temps ha estat ampliada i s'hi han construït edificis annexos. L'any 1498 començà la construcció de l'església actual. Des del segle xv fins al xix va funcionar una escola eclesiàstica.

El 1858, com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, l'estat va treure venals 53 quarterades de les terres comunals que envoltaven el santuari.

El 14 de gener de 1954, el poble de Porreres construí, en un sol dia, el nou traçat de la carretera fins al cim. Modernament, les graveres d'àrids han impactat fortament els seus voltants.

(Imatge Víctor G.)

Ermita Nostra Senyora del Pòpul

Ermita de la consolación, Calatayud

Anomenada també Sinagoga Vella, en alguns escrits apareix com Casa Principal del Call. La seva llicència està datada el 20 de setembre de 1368. Va ser utilitzada per celebrar-hi reunions plenàries i també com a centre d'ensenyament. Ara és coneguda com ermita de la Mare de Déu de Consolació, encara que anteriorment va ser església de Santa Caterina de Siena.

En aquests moments és utilitzada en les festes del barri on es troba, que se celebren al mes de maig, ja que hi ha un retaule dedicat a la Verge de Consolació, donant-li així nom al barri on s'ubica.

Es desconeix el seu origen, però existia ja al segle XIV, perquè en ella es va dipositar el pendó arrabassat per Jiménez de Zuar del pavelló de Don Pedro I de Castella en el lloc de Calataiud. Aquest pendó, desaparegut, mostrava un Crucificat, i un lleó coronat i rampant inclinat cap al costat de Crist, tot això sobre un fons d'arquitectura simulant una població.

Ermita de Ntra. Sra. de la Antigua, Mérida

L'ermita de Ntra. Sra. De l'Antiga és una erminta rural bastant allunyada del nucli urbà. Les dades conegudes la daten de finals del segle XV. D'estil gòtic, posseeix una sola nau coberta amb volta de creueria rematada en un absis que es marca exteriorment. Conserva una portada renaixentista i una altra manierista.

A la fi del segle XVI, l'edifici forma part del Convent de l'Ordre dels Franciscans Descalços, tot i que, degut a l'estat en ruïnes en què es trobava, és abandonada pels frares per traslladar-se a l'actual carrer Almendralejo, al costat de l'Església del Carme, durant el segle XVIII.

Recentment va ser adquirit per l'Ajuntament que el va rehabilitar i la va cedir a l'Arquebisbat, recuperant el temple la seva funció litúrgica i de culte.

Castillo de Trujillo

El castell de Trujillo és una fortalesa construïda entre el segle IX i el segle XII a la localitat de Càceres de Trujillo (Espanya) .1 Està situada a la part més alta de la localitat, en un turó conegut com a Cap de la Guineu. Les restes més antigues que es conserven són dos aljubs àrabs. El castell està construït amb blocs de granit de cadirat i té al voltant seu diverses torres quadrades defensives, dues de les quals protegeixen la porta d'entrada, que té arc de ferradura i una imatge de la Mare de Déu de la Victòria, patrona de Trujillo. Al segle XV se li va afegir un segon recinte emmurallat o albacar.

La imatge vetlla per la ciutat.

Ermita de San Antonio

Situada a l'antic barri jueu de la ciutat monumental de Càceres, recolzada sobre el costat oriental de la muralla. Aquesta ermita va ser construïda sobre una antiga sinagoga jueva. És originària del segle XV, encara que reformada en 1661 i restaurada posteriorment en 1975. La façana té tres arcs: un frontal i dos laterals. En el seu interior només destaca una sola nau de reduïda dimensions, amb un petit altar en honor a Sant Antoni de Pàdua. En aquest santuari va ser on es va establir principalment a Càceres la institució d ' "El pa dels pobres"; i en 1900, l'Associació de la Pia Unió de Sant Antoni.

Ermita de la Virgen de la Soledad

Aquesta ermita es va construir en dues èpoques diferents. La primera a l'any 1664 i va ser el seu promotor Francisco de Tutaville i de Tuf, Duc de San Germán i Capità General d'Extremadura per a albergar la imatge de la Mare de Déu de la Soledat (Patrona de Badajoz), que el mateix duc va encarregar el 1660 a un escultor napolità.

L'ermita va donar nom a la plaça adjunta i estava situada en els terrenys confrontants que avui ocupa l'edifici de la Giralda, però a causa dels irreparables danys que va patir en la Guerra de la Independència, va caldre derruir-per construir un nou temple durant el primer terç del segle XX, en el lloc on es troba actualment. Es va conservar la façana marmòria llaurada i una imatge de la Verge que en l'actualitat es troba en el denominat «Parc Infantil», a manera d'oratori públic.

La inauguració de la nova ermita va tenir lloc el 17 de juliol de 1935. En aquest dia es va portar a la imatge de la Mare de Déu de la Soledat, que estava guardada a la Catedral, en processó fins al seu nou temple. Des de llavors aquesta ermita és un referent religiós i de pregària contínua per a la societat de Badajoz, ja que la Verge és la Patrona de Badajoz, sobretot si es té en compte que la porta exterior té dos grans finestrals envidrats de manera que, qui per allà circuli o vulgui visitar a la Verge a qualsevol hora, pot veure perfectament des de l'exterior si el temple estigués tancat.

El seu interior té dues plantes: a la inferior, més antiga i adornada, presideix l'altar major la imatge de la Mare de Déu de la Soledat (Patrona de Badajoz), que és una Madonna italiana del segle XVII. El sostre pla està enteixinat. La part superior, també de gran bellesa, va ser pagada per la família Olleros, la seva decoració és d'estil bizantí i és una rèplica del saló del tron ​​del rei Lluís II, El Boig de Baviera.

Història

L'aparició de la Soledat no segueix l'esquema clàssic pastoril. No passa aquí com en molts llocs, on la llegenda i la tradició es barregen. Fervents catòlics que es trobaven a Badajoz, com D. Francisco Tutavila i de Tuf, qui va proposar el culte de la Verge. En 1660, el Capità General de la plaça militar i Duc de San Germán, va reunir en el seu palau a alguns cavallers, militars i polítics, els qui decideixen encarregar una imatge de la Soledat a Barcelona. No trobant l'imatger desitjat, a instància del promotor el troben a Nàpols, construint la seva pròpia ermita.

Finalment, la imatge arriba a Badajoz en 1661 i es diposita en el Convent de Sant Onofre durant la construcció de l'ermita que va pagar el propi Duc de San Germán. La imatge de la Mare de Déu va quedar col·locada en la seva ermita l'1 d'abril de 1664, després de la benedicció del Bisbe.

Al segle XVII es converteix en centre marià de gran devoció a Badajoz, tot i les contínues guerres frontereres amb Portugal. Ntra. Sra. De Bótoa i Ntra. Sra. De les Virtuts i Bon Succés, que s'havien incorporat recentment a la devoció popular de Badajoz, declinen el patronatge sobre la ciutat en favor de Ntra. Sra. De la Solitud.

El 8 de juny de 2013 es va celebrar l'acte de coronació de la diadema a la Catedral de Badajoz, la més alta distinció que una advocació de la Mare de Déu pot assolir. Coronada com a Reina per la devoció, l'afecte i el lliurament de centenars de milers de fidels, no solament de Badajoz i els seus voltants, també de molts punts d'Espanya i fins i tot de l'estranger.

Ermita de San José

El Convent de Sant Josep se situa sobre l'antiga ermita de Sant Josep del segle XII. El primitiu edifici va quedar molt malmès després dels bombardejos i saquejos de la Guerra de la Independència. A dia d'avui el convent s'integra dins el convent de les Mares Adoratrius Esclaves del Santíssim. Rep el nom de Sant Josep, l'antic patró de la ciutat, commemorant el dia de la conquesta de Badajoz per Alfonso IX de Lleó, el 19 de març de 1230.

La construcció d'aquest edifici va començar el 1915 i va concloure al voltant de 1919. L'estil de la façana és fonamentalment neogòtic, obra de l'escultor de Badajoz juliol Civilles. L'església es construeix amb una nau coberta amb volta de canó amb sis trams, amb llunetes i cúpula de mitja taronja en el presbiteri. L'interior de l'església és d'estil barroc. A l'interior de l'arc es troba un conjunt escultòric de l'escultor de Badajoz Juliol Civilles. Sobre l'arc se situa una rosassa calat. I davant de la façana del temple s'alça un humiliat la seva creu de forja del segle XVII.

Capella de l'Esperança (Blanes)

Ens trobem davant d’un edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 m de llarg i uns amples de 7,70 m a la nau principal i 3,25 a la zona del presbiteri. L’alçada màxima interior és de 4,65 m. Edifici que consta d’un absis semicircular, cobert amb cupul·la de quart d’esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap mena de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L’absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules.

L’accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d’unes escales es pot pujar a l’altell on hi ha la imatge de la Verge de l’Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l’altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada. És important esmentar que l’interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol del gran afecte i devoció que sentien els mariners envers el culte a la Mare de Déu de l’Esperança.

En la façana principal de l’edifici, trobem l’entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d’ull de bou. L’acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col·locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jassera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab. Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual està ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la facana, i constra d’un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica. Pel que fa al presbiteri, aquest es troba aïllat per una porta reixada metàl·lica, per tal d’evitar els robatoris. En l’actualitat, l’església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.

De mitjans del segle XVII, trobem constància de la seva existència en un fet ocorregut el 1650 i que l'historiador blanenc Josep Cortils i Vieta descriu en el seu llibre Ethologia de Blanes. La capella estava situada als afores de les muralles de la vila i arran de platja i sempre tenia un llum encès que servia de guia als vaixells per tal que arribessin a bon port, tenint en compte que en aquella època, les barques s'amarraven a la mateixa platja. És per això que popularment se la coneixia amb el nom de In Portus. No es pot fixar la data de construcció, però el que sabem és que s'hi reunien moltes vegades els jurats (el que serien els actuals regidors) per a deliberar sobre els afers de la vila, perquè així consta en algunes de les actes del segle XVII. La història també ens diu que el capellà que tenia cura de la capella hi ensenyava gramàtica a tots els infants de la població.

No se sap l’època exacta de la seva fundació. Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries. L’any 1657, el pare Camós ja la cita amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança. L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc. En el S. XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.

En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent. L’any 1936, va ser profanada, però no la cremaren com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem. Tot i això, es van dur a terme unes reformes en la capella; obres les quals van ser promogudes pels veïns en l’any 1937. Al final del segle passat, quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança.

(Imatge Ll.B.)

Ermita de Santa Anna (Castro Urdiales)

L'Ermita de Santa Anna constitueix una de les icones de vocació marinera de Castro Urdiales. Aixecada sobre una roca, es va reconstruir l'any 1926 en estil regionalista i es va tornar a edificar el 1941, en haver-se vist afectada per una galera.

És de planta rectangular i està oberta a l'exterior a través d'un pòrtic adovellat sostingut per pilars de secció quadrada.

Ermita de Bettmeralp

Ermita de Santa Catalina (Mundaka)

Begonya

Santa Anna i Maria

Està situada en una petita península amb el mateix nom, en un paratge amb alt valor geoestratègic causa de la seva bona visibilitat i al seu fàcil defensa. El temple actual data de 1879, quan va ser reedificat, però des de l'Edat Mitjana s'ha utilitzat com a lloc de reunions, hospital en èpoques d'epidèmies i, fins i tot, com fortí defensiu.

Tot i les diverses reedificaciones, degudes en bona mesura al fet que per la seva ubicació l'ermita pateix constantment els efectes dels temporals, l'edifici manté un estil de transició entre el gòtic i el renaixement. D'altra banda, des del pla històric també cal parar atenció a les muralles que envolten l'edifici, que daten també de l'època en què va ser reedificat.

En l'actualitat es tracta d'un dels elements amb més atracció turística del municipi, i així s'indica en diversos apartats de la web municipal. A més, els habitants de la localitat celebren cada 25 de novembre una jornada festiva en honor a Santa Catalina a voltants de l'edifici i al seu interior

Ermita de la "vera cruz"

L'ermita del Sant Crist o de la vera cruz, és un "humilladero" a la vora de l'antic Camí Reial. La tradició explica que aquí es descavalcaven els pelegrins abans d'arribar al santuari. Va ser construïda en 1663.

Ermita de la Mair de Diu dera Artiga (Val d'Aran)

Segons diu la llegenda, aquesta Mare de Déu se la va trobar un pastor que la va portar al poble i l’endemà tornava al mateix punt de la muntanya, pel que van decidir fer-li una ermita al punt on ella sempre tornava. La configuració de l’ermita no deixa de ser curiosa, ja que des de la carretera es passa pel costat d’una façana però no se’n veu per enlloc el cos de l’edifici, que queda soterrat en un nivell inferiors.

Sant Quirc de Durro (Vall de Boí)

S'arriba a Sant Quirc de Durro per una pista en bon estat que surt del mateix poble de Durro, cap al sud-oest. És perfectament visible des de qualsevol lloc del poble.

Es tracta d'una església molt senzilla arquitectònicament, amb una única nau i un absis semicircular, que s'inicia amb un arc presbiterial. Tota la nau, que compta amb una banqueta encastada al mur, té coberta de volta de canó. Acaba en un presbiteri que està lleugerament més enlairat que la nau.

En el seu interior es va trobar un frontal d'altar que representa els martiris de Sant Quirc, el nen, i de Santa Julita, la mare, identificats per les inscripcions incorporades. Avui dia aquesta peça, adquirida per la Junta de Museus el 1923, es pot admirar en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC, inv. 15 809).

Les vistes des de l'ermita són espectaculars.

Ermita de la Mare de Déu del Soler (Pallars)

La Mare de Déu del Soler és una ermita del poble de Montardit de Baix, al terme municipal de Sort, de la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme d'Enviny.

Està situada a prop i a la dreta de la Noguera Pallaresa, a ponent de la carretera N-260/C-13, a prop i al nord-oest del Pont de l'Hostal Nou i del lloc on hi hagué l'Hostal Nou.

Tot i que d'origen romànic, aquesta església fou profundament reformada durant el segle XVIII, quan es construí, entre altres coses, el campanar d'espadanya abarrocat que ocupa tota la façana de ponent.

L'ermita de la Mare de Déu del Soler és centre d'un aplec comarcal el dia 1 de maig de cada any. S'hi venera una imatge de la Mare de Déu amb l'Infant que, si bé és moderna, està feta copiant l'antiga, malauradament desapareguda.