divendres, 29 de desembre del 2017

Santuari de la Mare de Déu de l'ajuda, Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de l'ajuda (façana)



Passejant pel carrer Sant Pere més baix, un de cop hi volta es troba aquesta vella imatge de Maria, sent l'única indicació d'aquest santuari.

L’ajuda. Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda fou la primera residència dels framenors caputxins a la ciutat de Barcelona, després de l’exclaustració de 1835. El desembre de 1884 el bisbe de Barcelona Jaume Català i Albosa confià als framenors caputxins la custòdia d’aquest petit santuari ubicat al carrer de Sant Pere més baix. Amb els estralls de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) el santuari fou incendiat, però la imatge se salvà parcialment destrossa. El juny de 1912 el bisbe Joan J.Laguarda cedí el solar als caputxins on es reedificà l’església actual, sota la direcció de l’arquitecte Buenaventura Bassegoda. Durant la passada guerra civil i persecució religiosa, que esclatà el juliol de 1936, el convent fou novament saquejat i, acabada la guerra, rehabilitat de nou. Amb la celebració dels cinc-cents anys de la Mare de Déu de l’Ajuda i la seva coronació canònica, efectuada el dia 1 de febrer de 1998, es revalidà aquesta significativa i valuosa presència de signe franciscà al cor mateix de la Barcelona Vella.
La comunitat actual resta oberta al servei de la gent del barri, els malalts, els moribunds, els ancians, els infants, la gent que demana consol, la gent que vol solucions a problemes laborals i familiars, i els que necessiten roba o menjar. Aquesta obra benèfica ha treballat des dels inicis de manera intensa per estendre's pel barri, en la línia de creació d'un front comú entre diferents esforços individuals i col·lectius per tal d'assegurar l'eficàcia i la continuïtat de les accions. És el cas històric de les escoles dominicals per a noies obreres, l'atenció als malalts pobres de l'Hospital de la Santa Creu i, actualment, el servei als ancians per mitjà de la Fundació Assís, una obra en favor de la gent gran que es va fundar el 1979 i de la qual la fundació és promotora. La fundació també treballa en el repartiment d'aliments a persones necessitades del barri i de joguines per Nadal, i fa aportacions econòmiques a famílies amb pocs recursos (amb una atenció especial a la gent gran). L'agermanament amb una missió a Angola ha fet que es col·labori també en projectes amb el Tercer Món.
La seva obertura a les necessitats del barri fa que sigui un lloc de trobada per a diferents entitats que necessiten espais, i que diferents entitats de caràcter cultural català tinguin la seva seu al santuari. Per aquest motiu el 2004 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.




El Consell de Cent



Fent el tomb a la casa de la Vila de la ciutat de Barcelona al vespre, i si el saló de Cent està il·luminat podem gaudir d'aquest vitrall.

(Imatges de Quim S)

dissabte, 16 de desembre del 2017

Parròquia de la Santa Creu, Cabrils




L'edifici actual, modern, fou acabat el 1775 i s'aixecà sobre l'antiga capella i el cementiri. És d'una sola nau, amb un campanar quadrat recentment construït (1915), a càrrec de la família Tolrà. L'església és d'estil barroc a l'exterior, especialment a la façana. El portal és senzill, de pedra i hi ha gravada a la llinda la data de construcció entre dos xiprers -també gravats-. L'interior, d'estil neoclàssic, està molt reformat amb algunes pintures al sostre. A una de les capelles s'hi troba un conjunt de rajoles de color vermell, fetes traslladar per la mestressa de Can Vives a l'església de la Santa Creu arran de la restauració de la capella de Sant Cristòfor efectuada l'any 1953.
'església fou començada l'any 1704 i s'acabà el 1775 -molt pocs anys abans d'obtenir la independència respecte a la parròquia de Vilassar-. El 1828, fou la instal·lació del primer rellotge mecànic. El 1874, la restauració de l'interior, sufragat per la família Tolrà. El 1898, s'inicià la construcció de l'escala i el pati que comunica l'església amb la plaça. El 1904, va ser la consagració de la capella del Santíssim. Finalment, el 1915, es reparà el campanar gràcies a la família Tolrà, ara ja, Marquesos de Sant Esteve de Castellar.

dissabte, 9 de desembre del 2017

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Mare de Déu de l'esperança


Mare de Déu dels Dolors

Immaculada

Santíssim Misteri

Mare de Déu del Roser

Mare de Déu del Roser


Santa Maria la Blanca

La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en els seus inicis era conegut com Sant Joan de Ripoll, es va portar endavant cap el 887 gràcies a la voluntat del comte Guifré el Pilós, amb l'objectiu de deixar-lo sota la direcció de la seva filla Emma, que havia nascut poc abans, cap l’any 884. Amb aquesta finalitat va aportar una església dedicada a Sant Joan, que ja existia l’any 880, quan el mateix Guifré la va lliurar al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquell any de 887 es va consagrar la renovada i ampliada església del monestir, en l’acta es relacionen els importants béns posats a l'abast del nou monestir. Sembla que l'abadessa Emma va prendre el càrrec el 898, un cop havia mort el comte, a l'edat de catorze anys.
L'abadiat d'Emma fou llarg (fins el 942) i va portar un període d'esplendor del centre, quan el seu patrimoni es va incrementar d'una manera important, el que va fer que la seva successió quedés marcada per picabaralles entre els comtats de Barcelona-Osona i Cerdanya pel seu domini. Des de Sant Joan es va impulsar la fundació d’altres esglésies i establiments com ara Santa Maria del Camí (921), posat sota la direcció de Quíxol, germana d’Emma. La segona abadessa (Adelaida, 949-955) era filla del comte Sunyer de Barcelona, la seva successora (Ranlo, 955-962) del comte Delà d'Empúries, a la qual va seguir Fredeburga (962-996), emparentada amb la casa de Cerdanya.
La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017) filla natural del comte de Cerdanya Oliba Cabreta, que posà fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat, a ran d'unes greus acusacions promogudes pel seu germanastre Bernat Tallaferro i que feien referència a la seva conducta moral. Probablement el comte de Besalú Bernat Tallaferro pretenia apoderar-se dels béns del monestir per portar endavant el seu projecte de creació d’un bisbat a Besalú. Sigui com sigui, el 1017 el monestir va quedar extingit i la comunitat es va veure obligada a dispersar-se.
Canònica aquisgranesa
Fou llavors que s'instaurà una comunitat de canonges aquisgranesos sota tutela del comtat de Besalú que s'aprofità de les riqueses de la casa de Sant Joan. Amb això va començar un període d'inestabilitat fomentada des de Ripoll, en aquell moment unit al monestir de Sant Víctor de Marsella, que pretenia imposar una comunitat benedictina com a continuadora de l'anterior. Aquestes pretensions es van topar amb l'oposició de la comunitat canonical, sota la protecció del bisbe d'Osona. Aquests fets van acabar el 1083, amb l'expulsió per les armes dels canonges, que es van veure obligats a buscar la protecció a Vic.
Canònica agustiniana
Els monjos marsellesos ocuparen ràpidament el monestir, però finalment les autoritats eclesiàstiques van retornar el mateix any la casa als canonges expulsats amb la diferència de quedar sotmesos a la regla reformada augustiniana en lloc de l'aquisgranesa.
Comunitat benedictina doble
El 1098 foren expulsats altre cop els canonges i s'hi traslladà una comunitat de monges procedents de Santa Perpètua de Brunyola (Var) i és a partir d'aquest moment quan va començar a anomenar-se Sant Joan de les Abadesses, en lloc de Sant Joan de Ripoll, nom amb que era coneguda fins llavors. Realment es tractava d'una comunitat doble: per una part les monges i per altra els clergues benedictins que la servien.
Canònica agustiniana (restauració)
Aquest estat de les coses es va mantenir fins el 1114, quan el monestir fou restituït als canonges agustinians que s’havien mantingut units però fora del monestir, les dues comunitats benedictines que l'ocupaven es van veure obligades a abandonar-lo. El papa Pasqual II va emetre aquell mateix any una butlla amb el vist-i-plau de la nova situació i sotmetent la casa a la Santa Seu. Aquesta comunitat és la que es va establir d'una manera definitiva al lloc inaugurant un nou període de molta vitalitat. El 1150 es va consagrar una nova església, l’actual. A partir del 1484 el monestir va passar a estar dirigit per abats comendataris, el que agreujà la decadència que s'havia començat a detectar anteriorment. El 1581 la comunitat va desaparèixer de fet i el 1592 la canònica es va secularitzar. El lloc va continuar regit per un arxiprest, fins que el 1856 es va traslladar a l'església del monestir la parròquia de la vila.


(informació de https://www.monestirs.cat)


El santíssim misteri:
Es data l'any 1251, quan va ser consagrat mitjançant la col·locació d'unes relíquies al cap i a les espatlles de la imatge de Crist. El seu promotor va ser un laic anomenat Dolcet. També hi va participar un canonge del monestir anomenat Ripoll Tarascó.
La denominació de Santíssim Misteri es va difondre a partir de 1426 quan es va trobar una Hòstia incorrupta entre les relíquies amagades a l'interior del cap de Jesús. A partir d'aleshores va gaudir d'una gran devoció popular.
Al segle XVII es van fer diverses reformes a la capella on es trobava, principalment la construcció d'un retaule barroc (destruït durant la Guerra Civil). Més important va ser l'actuació duta a terme al segle XVIII, amb la construcció d'un cambril a càrrec de Josep Morató i Soler. Aquest cambril va desaparèixer arran de les reconstruccions del segle XX, que comportaren la realització d'un nou absis seguint l'estil romànic del conjunt. Només en resta la decoració de guix de la cúpula, traslladada a la capella dels Dolors, on es pot veure actualment.
Va resultar malmès arran de la Guerra Civil. La figura del bon lladre (Dimas) va quedar destruïda i va ser feta de nou l'any 1952 per l'escultor Pere Jou basant-se en fotografies de l'original.

Passejant per Sant Joan de les Abadesses - 2


Passejant per Sant Joan de les Abadesses


Passejant per Vic