(imatges de Q.S.)
diumenge, 29 de juliol del 2018
divendres, 27 de juliol del 2018
Sant Serni de Nagol (Andorra)
Sant Serni de Nagol és una església romànica sota l'advocació de Sant Serni situada a Nagol, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, al Principat d'Andorra, declarada Bé d’interès cultural. L'església està formada per una nau rectangular, una coberta de fusta i un absis semicircular
L'església va ser edificada l'any 1055, data que figura en l'acta de consagració que va ser trobada en una lipsanoteca a l'interior de l'altar, signada pel bisbe de la Seu d'Urgell Guillem Guifré. Aquesta acta es conserva als Arxius Nacionals d'Andorra.
És un temple d'estil romànic, erigit sobre un penyal, sense fonamentació. Edifici de dimensions reduïdes, construït amb carreus de dimensions considerables i gairebé sense tallar, presenta una única nau de planta rectangular, rematada en un absis semicircular amb dues finestres . A la façana del costat de ponent s'obre una espitllera de doble esqueixada, i damunt d'aquesta, una finestra en forma de creu. El mur de la façana està rematat per un campanar d'espadanya de dues obertures.
L'entrada a l'església s'efectua a través d'un porxo d'època posterior i d'una porta d'arc de mig punt, al costat de la qual es troba una pica d'aigua beneïda construïda en granit.
Una de les peces més destacades que van trobar-se dins de l'església va ser una creu de fusta romànica, es tracta d'una creu espinosa, ja que tota la seva superfície està decorada amb punxes, motiu pel qual se la coneix com la creu espinosa de Sant Serni de Nagol, actualment aquesta peça es pot observar al Centre d'interpretació del romànic d'Andorra, situat al poble de Pal. En el seu interior es conserva un retaule gòtics dedicat a Sant Martí. Però sobretot són especialment interessants les seves pintures murals, descobertes el 1976 i que es conserven a les parets del presbiteri i l'arc triomfal.[3] Representen figures de sants sense identificar, dos àngels adorant l'Agnus Dei, Sant Miquel vencent a un drac o serp i un arcàngel vestit a la manera bizantina.
La importància d'aquest conjunt pictòric rau en el fet que s'hi troben les pintures murals romàniques més antigues del Principat d'Andorra, contemporànies del període de construcció de l'església
Sant Climent de Pal (Andorra)
L'església és d'origen romànic de Sant Climent construïda entre els segles XI i XII i que encara conserva alguns dels seus paraments originals.
Aquest edifici presenta algunes intervencions posteriors a la seva data de construcció. La planta és rectangular i l'absis original d'època romànica i segurament semicircular no es conserva, per tant, avui hi trobem un absis de planta quadrada que el situaríem al final del segle XVII i principi del XVIII.
L'accés a l'interior del temple és a partir d'un porxo fet al segle XX per Cèsar Martinell, del qual destaca un arc de mig punt decorat amb dents de serra. A l'interior i al costat de l'absis es pot accedir al campanar romànic llombard de planta quadrada i tres pisos d'alçada. D'aquest campanar destaquen les finestres geminades dobles del tercer pis, atípiques en campanars de petites dimensions com aquest i que constitueixen un element únic a les valls andorranes.
A l'interior de l'església trobem una pica baptismal original de granit. A l'altre costat s'observa una segona pica del segle XII que, en aquest cas, servia per emmagatzemar oli. Dues altres peces a destacar són la creu de fusta policromada del segle XII, i el retaule barroc de l'absis que va ser realitzat al 1709 i dedicat a sant Climent.
Sant Martí de la Cortinada (Andorra)
L'edifici original ha sofert diferents transformacions i ampliacions al llarg del temps, les quals l'han anat eixamplant cap al nord. En l'actualitat presenta una nau única, de planta gairebé quadrada, amb capelles laterals i absis quadrangular. Cal destacar que les successives transformacions del temple van fer que se'n reorientés la capçalera, de manera que l'original romànica queda a la dreta de l'entrada actual.
El campanar, de dos pisos, es localitza al peu de la primitiva nau romànica i cal destacar-hi una original decoració en dents de serra sota el ràfec.
Sant Martí és una església que va tenir una important decoració pictòrica. El 1968, quan es procedia a la seva restauració, es van localitzar a la zona de l'absis les pintures murals romàniques, datables a finals del segle XII. Destaquen entre elles les figures d'un animal fantàstic (una mena de llop amb llengua bífida) i un personatge de nom Guillem Guifré, que porta un ganivet i una copa. També s'hi troba representat el bisbe Sant Martí de Tours.
El temple conté també altres elements importants, com un conjunt de quatre retaules barrocs del segle XVIII (el principal dedicat al patró de l'església), mobiliari de fusta del segle XVII, un carilló de roda i un interessant conjunt de reixes de ferro forjat que protegeixen l'altar major i les capelles laterals.
Meritxell (Andorra)
Mare de Déu del Remei del Santuari antic (foto d'època)
Rèplica al Santuari vell
Santa Anna i Maria del Santuari antic(foto d'època)
Mare de Déu de Meritxell (foto d'època))
Meritxell
Mare de déu de la de la Victòria de Sabart Ariège
La Mare de Déu de Meritxell és un santuari i una talla que es troben a la parròquia andorrana de Canillo, concretament al poble de Meritxell. Cada any és fa un aplec, el 8 de setembre, festa nacional d'Andorra i cada any es reuneix al santuari una nombrosa concurrència, presidida pels representants dels coprínceps i per les autoritats andorranes.
El santuari vell va desaparèixer totalment en un incendi que tingué lloc la nit del 8 al 9 de setembre de 1972 després d'un dels aplecs que hom fa al santuari. Era un edifici del segle XVI d'origen romànic on s'hi podia trobar l'antiga imatge de la patrona d'Andorra, una talla romànica del segle XII que pel calçat que duia era popularment anomenada la Mare de Déu dels Esclops i que també fou destruïda en l'incendi. La imatge actual s'ha refet el més
fidelment possible i es troba al nou santuari de Meritxell.
La llegenda
El dia de Reis, un pastor que es dirigia a Canillo per assistir a la missa d’una diada tan assenyalada, en passar per on avui s’aixeca el santuari, va veure una gavernera florida en ple hivern, sota la qual hi havia una bella imatge de la Verge.
Arran d’aquesta troballa se la van endur a l’església de Canillo i la van posar a l’altar major tot prometent construir una església per aixoplugar-la.
L’endemà el sagristà de la parròquia en obrir la porta de l’església va trobar a faltar la imatge de la Verge, que va aparèixer novament al peu de la gavernera florida, prop de Meritxell. Els vilatans d’Encamp van decidir que si la Verge no s’havia quedat a Canillo és perquè no si volia estar, i que potser preferia estar a Encamp. Els encampadans la van tancar a l’església amb pany i clau, tot prometent bastir en honor seu una bella església. L’endemà el fet es va repetir: la Verge havia desaparegut. Els vilatans d’Encamp van tornar a Meritxell i un altre cop van trobar la Verge al peu de la gavernera. A més, tot al voltant de l’arbust estava net de neu per més que la nit abans havia caigut una grossa nevada.
De nou, els presents van cridar el miracle i van entendre que aquell era l’emplaçament on la Verge volia quedar-se, reunits els habitants de Canillo i d’Encamp, van construir la capella exactament en aquest lloc; l’actual Santuari de Meritxell.
El 1873, el Consell General de les Valls va declarar per unanimitat patrona d'Andorra la Mare de Déu de Meritxell. El 8 de setembre del 1921 va ser solemnement coronada, i aquesta data va esdevenir la festa nacional andorrana. Cada any se celebra un aplec popular al Santuari, que acull també l'Aplec de les Parròquies Andorranes (Romiatge de les Parròquies Andorranes), el primer diumenge del mes de maig.
L'arquitecte català Ricard Bofill es va encarregar de la construcció del nou santuari, que acull una mostra retrospectiva amb fotografies de diferents èpoques i la rèplica de la Mare de Déu, que segueix sent venerada.
Església de Sant Corneli i Sant Cebrià d'Ordino (Andorra)
Mare de Déu d'Ordino a la pica baptismal
Mare de Déu d'Ordino
La parròquia d'Ordino està situada a la vall del Valira del Nord. La població està repartida en diferents Quarts, servits tots pel rector. La festa patronal d'Ordino és el dia 16 de setembre, festivitat de Sant Corneli i Sant Cebrià.
L'edificació de l'Església de Sant Corneli i Sant Cebrià data de l'època medieval, i va ser remodelada considerablement entre els segles XVII i XIX.
En el seu interior trobaràs aquesta talla romànica de la Mare de Déu (Mare de Déu), de fusta policromada, la obra s'atribueix entre finals del segle XI i principis del XII. Aquesta verge té la peculiaritat de ser una de les més petites del Principat d'Andorra, ja que tan sols mesura 44 cm d'alçada.
diumenge, 15 de juliol del 2018
Església de Sant Joan Baptista, Horta de Sant Joan
Verge del Pilar
Immaculada
Durant el segle XIII-XIV es va iniciar la construcció de l’Església parroquial de Sant Joan Baptista.
L’església és gòtica d’una sola nau coberta de volta de creueria, amb capçalera poligonal, finestrals ogivals i contraforts esglaonats que sobresurten a l’exterior. L’absis i el primer tram són la part més antiga, la resta de l’edifici es va finalitzar entre els segles XV i XVI. La nau està dividida en tres trams desiguals.En el darrer tram, a finals del XVI, es va construir un cor elevat sobre una volta molt rebaixada típica del gòtic tardà.
La façana destaca per la seva simplicitat, amb un rectangle pla i ample amb una porta senzilla i una rosassa a la part superior. Emmarquen el parament dos contraforts esbiaixats, fórmula de clara influència occitana poc habitual al nostre país. Coronant el frontispici hi ha una espadanya de dos pisos remodelada al segle XVII.
La restauració de l’Església es va fer a la dècada dels anys 60 del segle XX, així com la instal·lació dels nous vitralls que aporten cromatisme i llum natural al conjunt.
(imatges Q.S.)
dilluns, 9 de juliol del 2018
Ajuntament del Sarral
Creu de terme que es pot veure a l'ajuntament des del carrer a través d'un vidre
(imatge F.B)
Església de Santa Maria del Sarral
Façana
Capella amb dues Immaculades
Una gran
Una xica
Mare de Déu del Carme
Mare de Déu de Montserrat d'alabastre
Santa Anna i Maria
Els Dolors
Mare de Déu del Roser
.
Altar Major, Assumpció
Temple barroc d'una sola nau de més de 40 metres i planta de creu llatina, amb quatre capelletes col·laterals situades entre els contraforts. Tocant al transsepte, per la cara est, el temple s'engrandeix amb dues protuberants capelles de planta de creu grega. A l'interior, totalment rehabilitat a principis del segle XXI, destaquen els altars i l'antic combregador d'alabastre de Sarral, els vitralls laterals, la pica baptismal de jaspi i les pintures de factura neobizantina del presbiteri. El frontispici excel·leix pel seu barroquisme i l’harmonia de les línies corbes i rectes. Finalment, al pati de la casa rectoral, podem admirar el timpà romànic del segle XIII, l’element escultòric més valuós del patrimoni artístic sarralenc.
Documentada ja el 1194, l'església parroquial de Sarral, dedicada a Santa Maria en el misteri de l'Assumpció, fou enderrocada el 1464 per les forces de Joan II i Pere d’Urrea. Una segona església, emplaçada en el mateix lloc, es bastí probablement a finals del segle XV i a l’inici del XVI, seguint, segons sembla, els criteris arquitectònics gòtics, ja en declivi, i també renaixentistes. Si en el segle XV Sarral ja s’havia posat al costat de la Diputació del General, durant els fets del segle XVII, especialment la Guerra dels Segadors, s’oposà també a les imposicions del Comte-duc d’Olivares, durant el regnat de Felip IV, i tant el poble com el temple foren novament malmesos. L’estructura de l’església actual fou bastida al llarg de més de cent anys (des de finals del XVII fins a començaments del XIX) i en tres etapes ben diferenciades. Tanmateix, gran part d'aquest edifici fou calcinat per un incendi fortuït la nit de Nadal de 1801. La restauració i notable modificació de l’església conformaria la tercera etapa (1802-1807), la que havia de donar-li l’aspecte que avui podem admirar. Durant la guerra civil espanyola el temple fou cremat el juliol de 1936 i dinamitat tres anys més tard. Passada la contesa fratricida, els sarralencs reconstruïren l’edifici –seguint l’estructura i mode de l’anterior– durant els anys quaranta i cinquanta, i el 4 d’abril de 1954 la Vila ja celebrava l’abelliment interior del temple ja restaurat. El campanar, per la seva banda, una mola de cinc-centes tones de pedra i més de 40 metres d'altitud, s’enllestí el setembre de 1957. Si bé en els anys setanta i vuitanta es van dur a
terme diverses actuacions, és en els primers anys del segle XXI en què els sarralencs van emprendre una rehabilitació i restauració històriques.
(imatge F.B)
Passejant pel Sarral
Mare de Déu del Roser
El Sarral al segle XI el lloc era conegut com a Saüc i pertanyia a les terres del castell de Forès. Se li atorgà carta de població l’any 1180, constituint-se com Villa Real. El 3 de novembre de 1285, el rei Pere II d'Aragó cedí el domini de les terres al monestir de Santes Creus. Donada l’oposició de la població a dependre del cenobi, el lloc tornà a quedar en mans de la corona el 1383.
Finalitzada la Guerra dels Segadors, el rei Jaume II d'Aragó entregà el lloc al marquès de Mortara com a compensació per la seva lleialtat durant la guerra. Com que el marquès no va tenir fills, el lloc passà al marquès de Figueira que fou senyor del lloc entre 1800 i 1833.
Encara que es coneix l’existència d’un castell durant l'edat mitjana, no queda cap rastre de la seva presència. Se suposa que va estar ubicat en el lloc en què està l'Ajuntament actual. Es coneix també que la ciutat va estar en un temps emmurallada i que els murs foren destruïts durant la guerra civil catalana contra Joan II.
El 29 de març de 1810 nasqué a Sarral Pau Alió Anguera, que ha passat a la història per ser el tinent de l’exèrcit de Ramon Cabrera que durant la Primera Guerra Carlina expugnà la fortalesa de Morella en un audaç cop de mà.
(imatge F.B)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)