Santuari de Nostra Senyora d'Itziar

.

El Santuari de Santa Maria d´Itziar és un temple antiquíssim. Les primeres notícies es remunten al segle VIII i, posteriorment, l'església va ser reformada al segle XVI.

Té una única nau d´amplada singular, sense columnes intermèdies, i dividida en tres trams rectangulars. A l'interior del temple destaca la imatge de la Mare de Déu, que es creu que és una de les més antigues de Gipuzkoa al costat de la del Juncal d'Irun. Aquesta imatge de l'altar major, molt venerada pels mariners bascos, té una cara proporcionada i expressiva i té fama de ser una de les més belles de la iconografia basca.

L'església compta, a més, amb un retaule magnífic, una peça pertanyent a l'art plateresc. Aquest retaule de fusta va ser construït per Andreu d'Araoz al segle XVI.

La devoció a la Verge d'Itziar té el seu origen al segle XV al País Basc, específicament al santuari d'Itziar, on es venera una imatge de la Verge Maria. La història d'aquesta devoció es remunta a les aparicions de la Mare de Déu a un pastor anomenat Rodrigo de Balzategui, que va trobar la imatge de la Mare de Déu en una cova. Des de llavors, la Verge d'Itziar ha estat objecte de gran devoció i veneració a la regió, sent considerada com a patrona de Gipuzkoa.

Santuari de Puiggraciós

L'any 1701 s'iniciaren els tràmits per a la construcció del Santuari[2] molt a prop d'on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. El 1711 s'obrí al culte i el 1737 estava ja enllestit el retaule de l'altar major. No es coneix la data del bastiment del cambril, però sí que en consta l'existència l'any 1771.[2] Durant uns anys els parroquians de Montmany utilitzaren el santuari com a temple parroquial, atès el mal estat de l'església de Sant Pau de Montmany. Ben aviat s'hi va construir també la casa de l'ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria: és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat el santuari i destruït el magnífic retaule barroc, a més de moltes altres destrosses a l'edifici. La imatge de la Mare de Déu es va poder salvar gràcies al coratge d'uns veïns que la van amagar en diversos indrets. Actualment, i des de l'any 1946, per disposició de l'Ordinari del bisbat de Barcelona, el Santuari passà a la jurisdicció de la parròquia de Sant Genís de l'Ametlla.

Ja a partir del 1939 s'inicià la reconstrucció de l'església, atès que només hi havien quedat les parets. És, però, des del 1951 que es va fer un nou i decidit impuls per continuar l'obra de restauració, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i l'empenta del rector de l'Ametlla, mossèn Jesús Ventura. El diumenge 8 de setembre de l'any 1957, acabades les obres, es feu la inauguració solemne en una diada de gran festa i amb nodrida presència dels pobles de la comarca. S'entronitzà la Santa Imatge pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus.

La planta és de creu llatina. Sobre el creuer hi ha una cúpula. Les voltes estan decorades amb motius florals. L'absis actual és nou i correspon a l'entrada de l'església primitiva. Disposa d'un cambril on s'exposa la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós i un petit cor amb balustrada de fusta. La porta d'entrada és quadrada, amb una motllura al voltant. Per sobre, un ull de bou. Corona la façana una petita espadanya amb un arc de mig punt.

A partir del 1973 ocupa l'antiga casa dels ermitans una comunitat de Monges Benedictines, que des d'aleshores tenen cura del Santuari.

La Imatge entronitzada al cambril del Santuari, és la primitiva talla gòtica. És una figura de la Mare de Déu dempeus alletant el Nen Jesús, que sosté en braços. Té una alçada de 69 centímetres, és policromada i daurada. Porta una túnica vermellosa i un mantell en plecs de color blau i presenta una mirada dolça i maternal. En els seus orígens tant la Verge com el Nen Jesús portaven sengles corones d'argent. Actualment hi ha una còpia de la imatge original.

La Imatge es venerava a l'església de Sant Pau de Montmany des del segle xv. A mitjans del segle xvii ja sorgeix el nom de Mare de Déu de Puiggraciós. I és que en aquella època els feligresos de Montmany, cada 25 de març, pujaven amb la Imatge en processó al cim del Puiggraciós, prop d'on avui hi ha el Santuari. En aquella diada es beneïa el terme municipal i es repartien panets beneïts entre els assistents al romiatge. 

Aquesta llegenda la va recollir el Pare Narcís Camós de l'orde dels Predicadors en el seu pelegrinatge per els santuaris marians entre 1652 i 1653. Va recollir la llegenda amb les següents paraules: "salian a pacer unos bueyes de una casa que de largos tiempos a esta parte se llama Miquel, de los cuales se partía uno y corriendose se iba al lugar donde estaba la imagen (que dista un quarto y medio de camino de ella) el cual era todo bosque, donde hacia extraordinarios señales y arañando la tierra, enseñaba con aquello haber alguna novedad en el lugar. Viólo el pastor, y advirtiólo a otros, los cuales juntos fueron allí, donde hallaron la Santa Imagen y, tomándola con grande reverencia la truxeron a la iglesia parroquial colocandola en su retablo mayor, de donde presto se volvió al mismo lugar. Quedaron los del pueblo llenos de admiración y hciéronle voto de traerla todos los años una vez en procesión al lugar donde se volvía, que fue donde la hallaron; y de aquí en adelante no se movió más." Segons Mauri, J. El detall d'una ramada de bous degué afegir-se en una època relativament recent, de prosperitats barroques. Amb la fugida de la imatge cap el lloc de la troballa ve la prometença amb la qual es vol explicar el perquè de l'anual processó a Puiggraciós. Quan a Puiggraciós s'havia de construir la capella, la llegenda va completar-se dient que la prometença fou d'una processó anual a Puiggraciós, fins que en aquell s'hi dediqués un temple i casa pròpia per col·locar-la. Quan el temple fou construït anà perdent-se la llegenda, el detall del vot de la processó anual i, també el costum de celebrar-la.

Consta que l'any 1698 ja s'emprava la invocació de Mare de Déu de Puiggraciós. L'any 1953 es va practicar una acurada restauració de la Imatge que està exposada al cambril, sobre un pedestal decorat amb escuts de Montserrat, Núria, Mercè i del Roser. El 8 de setembre de 1982, el cardenal Jubany presidí la festa del 25è aniversari de la restauració del Santuari.

Santuari de Rocamadour

 

Nostra Senyora de Rocamadour

Anunciació

Notre Dame d'ovale

El Santuari de Rocamadour o de Rocamador és un conjunt religiós marià que es troba al costat del poble de Rocamadour a Lot , França . Construït en successives etapes des del segle XI , la major part dels seus edificis religiosos daten del segle XII .

L'escala d'accés té dos-cents setze graons que els antics pelegrins pujaven de genolls. Pujant l'escalinata s'accedeix a un pati al voltant del qual hi ha la basílica de Sant Salvador i set capelles , una de les quals alberga la imatge de La nostra Senyora de Rocamadour (una Verge Negra del segle XII). El santuari va celebrar el seu mil·lenni el 2013 .

La cripta de la basílica guarda les relíquies de Sant Amador , trobades el 1166 . D'estil romànic , consta d'una sola nau i en la restauració de 1858, dirigida pel pare Chevalt, amb prou feines va patir alteracions. 1

Segons la llegenda, l'espasa que va aparèixer inscrustada a les roques seria Durandal , posada pel mateix Roldán perquè no caigués en mans dels seus enemics. Roldán va partir de Rocamadour per travessar els Pirineus , però va morir a Roncesvalles (resultant improbable la veracitat d'aquesta llegenda).

Mare de Déu de Núria (Catalunya)

Mare de Déu de Núria

La Mare de Déu de Núria és una talla que es troba a la Vall de Núria, municipi de Queralbs (Ripollès). És la patrona principal de la diòcesi d'Urgell juntament amb Sant Ermengol i també patrona del Pirineu català.

La imatge de la Mare de Déu de Núria que avui en dia es venera és una talla datada del segle XII o XIII. Es tracta d'una talla en fusta d'estil romànic.

Segons el folklorista Joan Amades, la «pedra blanca» de què parlava l'àngel a Amadeu podria ser un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences populars precristianes afirmaven que les dones que hi fregaven el seu cos tenien assegurada la fertilitat. La tradició diu que la Creu d'en Riba va substituir la pedra, coneguda com «de Sant Gil», i que va passar a fer les funcions d'altar a la capella dedicada al sant. La gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat. Aleshores, va néixer el costum de ficar el cap a l'olla i tocar la campana de Sant Gil, costum que es manté fins als nostres dies. És tradició que quan algú demana a la Mare de Déu de Núria el desig de tenir un fill, si aquest es concedeix i és nen, se l'ha de batejar amb el nom de Gil i si és nena amb el nom de Núria. La coronació canònica de la Mare de Déu de Núria va tenir lloc l'any 1965. La seva festivitat se celebra el 8 de setembre.

El Santuari

Durant l'edat mitjana, es va construir un hospital o alberg per allotjar als pelegrins. D'això en dóna constància la butlla de l'any 1162, del papa Alexandre III, que parla d'una Domus Hospitalis S Mariae de Annúria, documentació on apareix per primer cop el nom Annuria, situada al costat de la capella i també el mateix papa institueix el dia 8 de setembre com a dia de la Mare de Déu. La seva presència també podria ser justificada per la ruta transpirinenca que creuava l'indret de les Set Valls en aquest mateix any .

L'origen del topònim és incert. Alguns opinen que deriva de l'arrel vasca ur, és dir, aigua. Altres creuen que pot venir de l'àrab an-nuriyah, és dir la llumeneta, el qual podria tenir alguna relació amb la tradició de la troballa de la imatge de la Verge, assenyalada per una petita llum, justament.

El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir Domus hospitalis i la capella. Es va fer una primera reconstrucció l'any 1449 i es va reconstruir per complert entre 1640 i 1648. Un inventari fet a Núria sobre l'any 1460 fa pensar que la normalitat fou restablerta i els pelegrins retornaren a Núria. El s.XVII es coneix un impuls decisiu per les noves construccions a la Vall, com per exemple la construcció de l'ermita de Sant Gil el 1615. El 1639 s'inica la construcció d' una nova capella d'estil Barroc amb magnífic Retaule, Exvots, llànties d'argent que s'inagurà el 1642. L'any 1889 fou posada la primera pedra del actual santuari de Vall de Núria obra de l'arquitecte Calixte Freixa. L'any 1728 foren ampliats. Durant segles el santuari de Núria ha estat un important centre de pelegrinatge, i es conserva molt bé el famós i atractiu camí dels pelegrins, que hi mena des de Ribes de Fresser.

Durant l'any 1911 s'enderrocà l'església vella del segle XVII i s'inaugurà l'església actual. Poc després es va afegir l'hotel i es va iniciar la construcció del Via Crucis entre els anys 1915–1918 que culmina al puig de la coma del Clot, on s'erigeix un sant crist de gran vàlua artística i religiosa, obra que no s'acabaria fins a 1963 amb la inauguració de la XIV estació.

L'any 1931, a la habitació número 202 de l'hotel, es va redactar el que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que va quedar ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.

El 22 de juliol de 1936, poc després d'esclatar la Guerra Civil Espanyola, el rector de la parròquia va fugir cap a França emportant-se la imatge de la verge. La volia salvar dels milicians i de la crema indiscriminada d'objectes religiosos que alguns d'ells estaven fent.

La imatge va acabar a Suïssa on va estar amagada fins el 1941, any en què va retornar a la vall.

L'octubre 2014 el papa Francesc va atorgar al santuari la distinció de basílica menor.

Santa Anna i Maria al santuari de Lorda (França)

 

Basíliques de Lourdes (França)

Mare de Déu coronada

La cripta va ser la primera de les esglésies que es va completar al santuari i avui és de les més petites. La construcció va ser iniciada per Abbé Peyramale i Mons. Laurence. El pare de Bernadette va treballar en la seva construcció i va estar present a la seva inauguració oficial, el diumenge de Pentecosta de 1866.

La nau és petita i destaca pels enormes pilars que suporten el pes de la basílica superior, construïda damunt.

La Cripta s'entra al llarg d'un passadís, l'entrada de la qual està dominada per una gran estàtua de bronze de Sant Pere, que sosté les claus del Regne del Cel. Al davant es troba una estàtua de Pius X. Les parets del passadís i la nau estan revestides de petites plaques de marbre, conegudes com a plaques ex vot , donades gràcies als favors espirituals rebut.

Basílica subterrània. La basílica de Sant Pius X, coneguda com a basílica subterrània , és la més gran i controvertida de les esglésies del santuari. Va ser dissenyada per l'arquitecte Pierre Vago i completat el 1958 en previsió de l'enorme multitud que s'esperava a Lorda per al centenari de les Aparicions. Un edifici modern de formigó, és gairebé totalment subterrani (una part de l'edifici es troba sota el Boulevard Père Rémi Sempé, a sobre). Quan està ple, pot acollir 25.000 fidels.

La basílica del Rosari és la tercera de les esglésies que es va acabar el 1899 i va ser dissenyada per l'arquitecte Leopold Hardy. Va ser consagrada el 1901 i té una capacitat de 1.500 fidels. El seu estil està influït per l'arquitectura bizantina. La nau és oberta i circular, coberta per una cúpula. L'exterior de la cúpula està coronat per una dramàtica corona i una creu daurades, que van ser un regal dels irlandesos el 1924.

La façana exterior de la basílica es va modificar el 2007 per incloure una representació dels misteris lluminosos , que no formen part dels quinze tradicionals, sinó d'una versió ampliada del papa Joan Pau II el 2002.

Coronació

Pentecosta

Jesús al temple

Presentació de Jesús

Naixement

Visitació

Anunciació

Bodes de Canà

La Basílica Superior. La basílica de la Immaculada Concepció, coneguda àmpliament com a basílica superior, va ser la segona de les esglésies que es va completar, consagrada el 1876. Es tracta d'un impressionant i elaborat edifici d'estil gòtic, dissenyat per l'arquitecte Hyppolyte Durand, i que en un costat sembla per sortir directament de la roca de Massabielle (el santuari es troba directament a sobre de la gruta). Les parets estan revestides de plaques ex voto i pancartes de les peregrinacions nacionals oficials del passat. Té una sèrie de vitralls que representen diversos esdeveniments de la història de Lorda; les finestres del claristori representen Maria com la Segona Eva. L'exterior està dominat per una agulla de 70 metres i dues agulles menors (no finalitzades fins al 1908). A sobre de l'entrada hi ha un mosaic que representa el Papa Pius IX, que va definir el dogma de la Immaculada Concepció el 1854.

La cova