dijous, 13 d’agost del 2026
dilluns, 10 d’agost del 2026
Església de Sant Cristòfol de Beget
Aquesta església, magníficament restaurada, és un dels exemples més importants d'arquitectura romànica de la zona. El conjunt es va edificar al segle XII, amb elements d'una primitiva construcció dels segles X i XI.
El temple té una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i arcuacions llombardes, reforçada per dos arcs torals sostinguts per dues columnes per banda i coronada per una capçalera formada per un presbiteri. Aquesta està coberta amb volta de canó també apuntada, un absis semicircular i dues capelles laterals de planta rectangular.
L'església té un bell finestral i en un dels costats té adossat un campanar romànic de planta quadrada de quatre pisos d'alçària. A l'arc triomfal hi ha unes pintures de tradició romànica fetes pel pintor Joaquim Vayreda el 1890.
A l'interior, i presidint l'altar major, es conserva una famosa talla romànica, de dos metres d'alçària, que representa Jesucrist en majestat (vestit amb túnica, amb una corona al front i els braços horitzontals), així com una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d'alabastre i un interessant conjunt de retaules barrocs. Va ser declarada Monument Historicoartístic Nacional l'any 1931.
Església de Sant Feliu de Rocabruna
Temple romànic del segle XII, restaurat l’any 1929. Disposa d’una sola nau amb volta apuntada a l’interior i absis semicircular construït amb carreus ben escairats. Està adornat amb una cornisa sostinguda per mènsules damunt la qual hi ha una decoració de dents de serra. La finestra de l’absis, formada per tres arcs en degradació, és de doble biaix. El campanar originari era d’espadanya, damunt la qual s’aixecà l’actual, de torre amb teulat a quatre vessants. Adossada al nord hi ha l’escala que porta a les campanes.
Font del Botàs (Camprodón)
La Font del Botàs rep aquest nom perquè tenia un sistema de comportes que derivava part de l’aigua a un botàs, un dipòsit present a les cases de pagès que servia per controlar i distribuir l’aigua destinada al regadiu dels camps.
La construcció d’aquesta font va ser propiciada pel Patronat de la Fundació Germans Vila Riera i s’inaugurà l’any 1990 amb l’antic president de la Generalitat Jordi Pujol. Es creu que l’aigua procedeix de la Font de Sant Josep.
Vora la font se situa una cova artificial de pedra blanca on és freqüent trobar llànties enceses i flors que porten els devots i vianants.
Capella del Roure (Camprodon)
La Capella del Roure és una petita capella de Camprodon (Ripollès). Originàriament era un petit oratori de camí situat a la sortida de la vila en direcció a Molló. Estructurada en una sola nau de planta rectangular i absis semicircular orientat al sud. Les parets portants són de pedra morterada vista amb carreus a les cantonades i emmarcant les obertures. La coberta és de teula àrab a dues vessants i acabada amb un ràfec format per una doble filera de teules.
A la llinda de la porta principal hi ha cisellat l'any 1851. Alderico de Campa la feu edificar l'any 1477 (possiblement va restaurar una capella romànica del segle xii. L'any 1851, Francesc Xavier de Campa la va modificar molt, deixant-la tal com es troba actualment. A fi de poder ampliar el carrer Freixanet, amb el permís del Bisbat de Vic va ser desmuntada i posteriorment tornada a construir en un turó al costat de la font Llandrius (però orientada aproximadament est-oest). Localització abans del trasllat: carrer Freixenet, 46.
Santa Cecília de Molló
Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (1979), l’esvelt campanar i la gran nau única la converteixen en un excel·lent exemplar del romànic del Pirineu català.
És probable que vers l’any 936, quan s’esmenta per primer cop el lloc de Molló, ja existís una petita església dedicada a Santa Cecília, pertanyent al domini comtal i la seu de Girona.
Al segle XII fou donada pel comte de Barcelona al monestir de Ripoll, i el terratrèmol de 1428 hi causà grans danys.
Durant la retirada republicana de la Guerra Civil (1939) fou incendiada i es van cremar els retaules existents.
Durant la postguerra va servir d’estable i es va deteriorar molt. Les intervencions fetes durant la dècada de 1950 van permetre recuperar-ne l’estat actual.
diumenge, 9 d’agost del 2026
Església del Carme de Camprodon
Antic conjunt conventual, a més de l'església incloïa el convent a la part posterior, claustre i annex al costat de la muralla sud, avui quasi totalment desaparegut. Gòtic pobre "carmelità". Façana de pedra parcialment aparent per pèrdua del rebatut de morter.
Nau única amb passadissos laterals, travessant de forma paral·lela a l'eix de la nau els gruixuts contraforts. Absis semicircular interiorment i poligonal a l'extradós, no visible. Façana principal basilical variada amb posteriors addicions, com la del campanar.
Monestir de Sant Joan de les Abadesses
Mare de Déu de l'esperança
Mare de Déu dels Dolors
Immaculada
Santíssim Misteri
Mare de Déu del Roser
Mare de Déu del Roser
Santa Maria la Blanca
La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en els seus inicis era conegut com Sant Joan de Ripoll, es va portar endavant cap el 887 gràcies a la voluntat del comte Guifré el Pilós, amb l'objectiu de deixar-lo sota la direcció de la seva filla Emma, que havia nascut poc abans, cap l’any 884. Amb aquesta finalitat va aportar una església dedicada a Sant Joan, que ja existia l’any 880, quan el mateix Guifré la va lliurar al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquell any de 887 es va consagrar la renovada i ampliada església del monestir, en l’acta es relacionen els importants béns posats a l'abast del nou monestir. Sembla que l'abadessa Emma va prendre el càrrec el 898, un cop havia mort el comte, a l'edat de catorze anys.
L'abadiat d'Emma fou llarg (fins el 942) i va portar un període d'esplendor del centre, quan el seu patrimoni es va incrementar d'una manera important, el que va fer que la seva successió quedés marcada per picabaralles entre els comtats de Barcelona-Osona i Cerdanya pel seu domini. Des de Sant Joan es va impulsar la fundació d’altres esglésies i establiments com ara Santa Maria del Camí (921), posat sota la direcció de Quíxol, germana d’Emma. La segona abadessa (Adelaida, 949-955) era filla del comte Sunyer de Barcelona, la seva successora (Ranlo, 955-962) del comte Delà d'Empúries, a la qual va seguir Fredeburga (962-996), emparentada amb la casa de Cerdanya.
La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017) filla natural del comte de Cerdanya Oliba Cabreta, que posà fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat, a ran d'unes greus acusacions promogudes pel seu germanastre Bernat Tallaferro i que feien referència a la seva conducta moral. Probablement el comte de Besalú Bernat Tallaferro pretenia apoderar-se dels béns del monestir per portar endavant el seu projecte de creació d’un bisbat a Besalú. Sigui com sigui, el 1017 el monestir va quedar extingit i la comunitat es va veure obligada a dispersar-se.
Canònica aquisgranesa
Fou llavors que s'instaurà una comunitat de canonges aquisgranesos sota tutela del comtat de Besalú que s'aprofità de les riqueses de la casa de Sant Joan. Amb això va començar un període d'inestabilitat fomentada des de Ripoll, en aquell moment unit al monestir de Sant Víctor de Marsella, que pretenia imposar una comunitat benedictina com a continuadora de l'anterior. Aquestes pretensions es van topar amb l'oposició de la comunitat canonical, sota la protecció del bisbe d'Osona. Aquests fets van acabar el 1083, amb l'expulsió per les armes dels canonges, que es van veure obligats a buscar la protecció a Vic.
Canònica agustiniana
Els monjos marsellesos ocuparen ràpidament el monestir, però finalment les autoritats eclesiàstiques van retornar el mateix any la casa als canonges expulsats amb la diferència de quedar sotmesos a la regla reformada augustiniana en lloc de l'aquisgranesa.
Comunitat benedictina doble
El 1098 foren expulsats altre cop els canonges i s'hi traslladà una comunitat de monges procedents de Santa Perpètua de Brunyola (Var) i és a partir d'aquest moment quan va començar a anomenar-se Sant Joan de les Abadesses, en lloc de Sant Joan de Ripoll, nom amb que era coneguda fins llavors. Realment es tractava d'una comunitat doble: per una part les monges i per altra els clergues benedictins que la servien.
Canònica agustiniana (restauració)
Aquest estat de les coses es va mantenir fins el 1114, quan el monestir fou restituït als canonges agustinians que s’havien mantingut units però fora del monestir, les dues comunitats benedictines que l'ocupaven es van veure obligades a abandonar-lo. El papa Pasqual II va emetre aquell mateix any una butlla amb el vist-i-plau de la nova situació i sotmetent la casa a la Santa Seu. Aquesta comunitat és la que es va establir d'una manera definitiva al lloc inaugurant un nou període de molta vitalitat. El 1150 es va consagrar una nova església, l’actual. A partir del 1484 el monestir va passar a estar dirigit per abats comendataris, el que agreujà la decadència que s'havia començat a detectar anteriorment. El 1581 la comunitat va desaparèixer de fet i el 1592 la canònica es va secularitzar. El lloc va continuar regit per un arxiprest, fins que el 1856 es va traslladar a l'església del monestir la parròquia de la vila.
(informació de https://www.monestirs.cat)
El santíssim misteri:
Es data l'any 1251, quan va ser consagrat mitjançant la col·locació d'unes relíquies al cap i a les espatlles de la imatge de Crist. El seu promotor va ser un laic anomenat Dolcet. També hi va participar un canonge del monestir anomenat Ripoll Tarascó.
La denominació de Santíssim Misteri es va difondre a partir de 1426 quan es va trobar una Hòstia incorrupta entre les relíquies amagades a l'interior del cap de Jesús. A partir d'aleshores va gaudir d'una gran devoció popular.
Al segle XVII es van fer diverses reformes a la capella on es trobava, principalment la construcció d'un retaule barroc (destruït durant la Guerra Civil). Més important va ser l'actuació duta a terme al segle XVIII, amb la construcció d'un cambril a càrrec de Josep Morató i Soler. Aquest cambril va desaparèixer arran de les reconstruccions del segle XX, que comportaren la realització d'un nou absis seguint l'estil romànic del conjunt. Només en resta la decoració de guix de la cúpula, traslladada a la capella dels Dolors, on es pot veure actualment.
Va resultar malmès arran de la Guerra Civil. La figura del bon lladre (Dimas) va quedar destruïda i va ser feta de nou l'any 1952 per l'escultor Pere Jou basant-se en fotografies de l'original.
Santa Maria de Camprodon
Església parroquial, originalment depenent del monestir de Sant Pere. La plaça era el cementiri parroquial i els jardins i part del pati de les escoles, el del monestir. Gòtic. Substitueix l'original del segle xi de tipus romànic. Opus spicatum al campanar, segurament per imitació d'una paret o element original anterior, probablement romànic.
Cal destacar la capella dels Dolors (1710-1722) i altres elements escultòrics. Formant cos amb l'actual església hi ha una torre, que adquireix tot el caràcter d'obra de fortificació: el carruatge, l'escassetat d'obertures i els merlets, així com l'emplaçament, semblen denotar una pretèrita funció defensiva. De fet, la torre, de planta rectangular, en constituir avui un element més de l'església, no resta individuada.
Guarda l'Arqueta de Sant Patllari i altres peces d'orfebreria, procedents de Sant Pere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)