diumenge, 29 d’agost del 2021

Virgen del Puerto (Santoña)




Aquest temple va ser part d'un monestir de benedictins, probablement erigit al segle VIII, en època de la repoblació de la zona.
El seu origen és llegendari. S'explica que l'església va ser fundada per Sant Jaume Apòstol, quan va estar a Espanya en l'any 37, amb categoria de catedral i que va consagrar a Arcadi (que més tard va ser Sant Arcadi) com a bisbe. Després, al segle VIII és quan els benedictins fundarien el monestir en el mateix lloc.


Catedral de Nuestra Señora de la Asunción de Santander




La nostra Senyora Verge Ben Apareguda, reina i mare de la Muntanya
patrona de Santander 





Mare de Déu de l'escolta
















Situada sobre el turó de Somorrostro, en el qual amb anterioritat a l'enclavament religiós es van situar estructures d'època romana (algunes de les quals es poden veure durant la visita a l'edifici), alberga la seu del Bisbat de Santander. La Catedral presenta abundants afegits i reconstruccions, encara que l'aspecte actual no difereix massa del que va tenir originàriament. Presenta tres naus, la central més ampla i alta que les laterals. Les naus i trams se separen mitjançant pilars amb vuit columnes. La porta principal s'obre al mur sud. Tota la capçalera actual és moderna, per la qual cosa no té més interès (ha estat realitzada durant l'última reconstrucció del temple després de l'incendi de la ciutat de Santander, el 1941). A l'interior, és destacable una pica de ablucions àrab realitzada en marbre blanc amb una llegenda poètica, que es troba a la nau de l'epístola prop de la sagristia. Es pot contemplar, igualment, una estàtua jacent de D. Pedro Camus, de l'any 1599, situada a la mateixa nau que l'anterior i el sepulcre de D. Marcelino Menéndez Pelayo, amb una Pietat i l'estàtua jacent d'aquest personatge, obra de l' escultor Victorio Macho. A més, tenen interès alguns dels retaules, com el major, d'estil churrigueresco, el de la nau de l'Evangeli, romanista, i el situat a la capella dels Alvarado i Arredondo, de finals del segle XVIII, tots ells procedents d'altres esglésies . El claustre està adossat al mur sud de l'església, havent estat realitzat al segle XV, tot i que es troba alguna cosa reformat. En el mateix s'han col·locat algunes escultures entre les quals destaquen una Verge gòtica del segle XV i diversos sepulcres, també gòtics, dos d'ells amb representacions jacents.

La patrona
En 1605 uns nens pastors van trobar de manera prodigiosa, en una finestra de l'ermita de Sant Marc allí situada, una imatge molt petita de la Mare de Déu. El fet singular té gran repercussió en tota la regió i aviat es va iniciar una afluència de romers a la muntanya de Somahoz, naixent així aquest important Santuari Marià.
La Imatge, de 21 centímetres d'alçada, és de fusta policromada i el seu origen pot datar del segle XV, sent enquadrada pels especialistes en l'estil hispà-flamenc.
A principis del segle XVIII es construeix l'actual temple, en el qual cal destacar els seus cinc retaules de l'estil barroc-churrigueresco, veritable filigrana de llaurat, amb les seves talles policromades de mida natural, plenes d'expressió i bellesa. Són obra de l'escola d'artistes trasmeranos, famosa al s. XVIII. D'ells es conserven en l'actualitat tres, havent estat traslladat un dels restants a la catedral de Santander a 1955; l'altre va desaparèixer a primers de segle, a conseqüència dels tèrmits.
L'advocació de la Ben Apareguda es desenvolupa per aquells anys íntimament lligada als muntanyencs nadius i d'una manera especial a tots aquells que emigren cap a altres terres. Entre aquests sobresurten els emigrants a Amèrica i els residents a Madrid. Aquests últims determinen en 1752 fundar a Madrid la Congregació de Nacionals de la Muntanya, sota el patronatge de la Ben Apareguda, imatge que veneraven a l'església de Sant Felip el Real.

Monestir de Sant Pere de Besalú

(imatge Quim SR)

L'antic monestir benedictí de Sant Pere de Besalú fou fundat l'any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d'Agen, que se sumaren a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí de Besalú. El nou cenobi, l'església del qual fou consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat Tallaferro, sembla que en substituí un d'anterior, del segle IX. Amb tot, el temple actual correspon a una reedificació del 1060. Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i tenia dret d'enterrament dels fidels d'una extensa demarcació al seu cementiri, anomenat des del segle xi el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l'església.

La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i és quan va ser objecte d'una reforma. Va començar la seva decadència al segle xv per causa de la guerra dels remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona. La influència del monestir s'estengué aviat. Tenia els priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona). El 1592 li foren units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera. Fou suprimit el 1835 amb la desamortització. Entre 1908 i 1914 s'hi instal·laren els benedictins d'Encalcat (França), però avui, desaparegut el monestir, l'església és la parròquia de la vila. Durant la Guerra Civil espanyola de 1936, va sofrir un incendi perdent el mobiliari, part de les seves pintures del segle xviii i algunes escultures.

Santuari Mare de Déu del Mont

 

(imatge Quim SR)

La construcció del Santuari va tenir una especial significació en el món religiós del segle XIV. Els estudiosos assenyalen que va tenir un pes específic enmig de construccions d'esglésies, ermites o santuaris d'aquella època. La seva posició al capdamunt d'una esquerpa muntanya hi devia contribuir, per via al·legòrica, d'una proximitat celestial. També el fet que pocs anys després, el 1333, va començar un inacabable cicle d'epidèmies de pesta que va durar desenes d'anys. Sigui com fos que va ser, és notable l'escrit de Guillem de Vilamarí, bisbe de Girona: S'hi ha construït una capella, i en ella un altar a honor de la Mare de Déu; s'hi han celebrat misses i altres oficis divins, de manera que, amb l'ajut dels mèrits d ela gloriosa Verge, la capella ha aconseguit molta anomenada, i de tal manera resplendeix amb freqüents miracles, que no sols hi acuden els de casa i els veïns, sinó també pobles llunyans.

Aquella florida devocional va comportar un flux important de donacions i almoines, de manera que el Santuari va poder invertir en la millora del temple i en garantir el culte. L'augment de recursos econòmics va desembocar en un conflicte amb el bisbe de Girona pel seu control, que va acabar amb un conveni subscrit pel successor del bisbe i l'abat del monestir de sant Llorenç. A banda de les obligacions pactades, en el conveni s'hi inclou la de donar al bisbat de Girona 10 lliures anyals de cera. Queda clar que una de les activitats dels religiosos monàstics era l'apícola.

Els terratrèmols de 1427 i 1428 malmeten molt el Monestir, però no el Santuari. A causa de l'esfondrament de la volta de l'església del monestir. Aquesta situació de crisi va fer que, a mitjans del segle XVI, l'abat encarregués l'administració del santuari a l'antiga Confraria de sant Joan, que tenia, entre altres comeses, la de procurar l'augment de donacions i almoines.

El 1539 el papa Climent VII concedia 100 dies de perdó als romeus que visitessin la Mare de Déu del Mont els dies de Nadal, Anunciació, Ascensió, Pasqua Granada i sant Joan.

Una anotació de 1700 denota una gran vitalitat devocional, ja que el visitador mana: adobar o muntar la paret del campanar, i fer que aquell estiga tancat per a que no pugan en dies de concurs enquietar i molestar los sacerdots que diran missa o confessaran en dita capella, tocant les campanes.

De 1792 a 1796 mossèn Salvi Teixidor va donar una gran empenta al Santuari en emprendre la reforma de l'hostatgeria, El 1854 es fa una romeria dels pobles de Pincaró, Albanyà, Llorona, Bassegoda i Corsavell per implorar la protecció de la Mare de Déu: Pujaren en processó les imatges dels sants cristos i de Nostra Senyora dels Dolors, banderes i gonfanons, capes i veracreus a invocar l'auxili de la pluja, los lliuràs de la calamitat de la pesta anomenada "colerae morbo". Los rebé el capellà de la casa amb capa pluvial. S'encontraren al camí de les Agulles, entonant el "Monstra me Matrem" i cantant les lletanies es dirigiren a la capella.

Un dels elements infrastructurals importants del Santuari de l'època, era el relacionat amb l'emmagatzematge d'aigua. Es van construir dues cisternes. Un altre element, aquest arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església. Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser destruït per un incendi. La crònica de l'època ho narra així: A la nit del 31 de desembre de 1921, o siga, el dia de sant Silvestre, se va cremar l'edifici de davant de l'iglesia anomenat "Hostalets". La crema fou deguda a que, fent carbó a la part d'Espinau, i fent una forta tramuntana, que escampà guspires de foc per la llenya dels pins tallats en dita finca; s'escampà el foc per tot el redol del santuari i, degut al vent fort que feia, llançava els pins encesos per damunt el santuari, anant a parar sobre l'edifici.

A l'inici de la Guerra Civil (1936-1939) el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril.El 1940 el rector de Beuda i capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots. El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la restauració del Santuari. 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin retornats alguns mobles que alguns veïns de Llorona retenien injustament. Finalment, el dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs, retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de 5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure; el panegíric el féu el dr. Damià Estela.





diumenge, 22 d’agost del 2021

Passejant per Burgos

 


Just davant de la Catedral
(imatge Anna S.R.)

Santa Maria del Mar, Barcelona

Entrada porta del Born

Altar Major

Altar Major

Immaculada

Mare de Déu de l'esperança

Mare de Déu de l'olivera

Mare de Déu del roser

Capella de Sant Ignasi 

Carrer dels sombrerers

Santa Maria del Mar és una església gòtica de Barcelona, situada al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada, tot i que un dels campanars no s'acabà fins el segle XIX.

Història
La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple anterior s'hauria aixecat on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi de que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.
El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).
La construcció de l'església actual començà el 25 de maig de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera.
Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1360. L'any 1368 el rei Pere el Cerimoniós autoritza l'extracció de pedra de Montjuïc, posteriorment faria de fiador d'emprèstits. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres.
Les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496 quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins el 1902, des de 1674 havia servit de torre del rellotge.
El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra de Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1839 s'edifica la capella del Santíssim, de Francesc Vila.
L'església
Aquesta església fou la tercera de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona i la Basílica de la Mercè. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.
Declarada monument historicoartístic el 1931, cinc anys després amb el seu assalt i crema del 19 i 20 de juliol, es destrueix tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1714, igual que les voltes.
La restauració comença l'any 1967 i s'hi construeix un nou presbiteri. Entre els 80 i els 90 la Generalitat de Catalunya restaura cobertes, vitralls i claus de volta, malmeses des del 1714.
Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.
Interiorment és un edifici de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.
La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.
Destacar el vitrall de la façana, la rosassa, d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzat l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes, en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres empleats, així com el vidre blanc, la grisalla és negra amb un traç molt dinàmic.
La llegenda del flassader innocent i la imatge de Santa Maria del Mar
Era un vespre tranquil, just abans de tocar la queda, com es feia en aquells temps. No havien apagat encara les llums del carrer Flassaders quan un parell de lladres van acostar-se a casa d’un veí vell del mateix carrer conegut per la seva fama de garrepa i hi van entrar.
Un cop a dins, el van apunyalar amb un coltell i es van fer amb tot allò que van poder arreplegar. Tot seguit, van marxar enduent-se l’arma del crim.
En aquell mateix moment, un flassader jove, sentint els crits del seu veí, va córrer a veure que havia passat. En arribar al pis va trobar el vell tirat a terra en un bassal de sang i es va ajupir per veure si encara era viu. Però ja era massa tard...
Espantat, el flassader va tornar a casa i impactat per l’escena es va quedar parat amb la llum encesa sense poder aclucar els ulls.
Moments més tard, passà per allà la ronda que feia la vigilància nocturna i en veure la porta del vell oberta va entrar-hi trobant-se amb l’escena del crim: El cos d’un home madur sense vida, una bassa de sang, i unes tisores de flassader, (que deurien haver-li caigut del davantal al veí en intentar socórrer-lo).
La llum casa el flassader era oberta en aquell precís moment. Tot apuntava a el mateix sospitós. Davant aquelles evidències, l’home va ser condemnat a pena capital.
Quan el portaven a morir al Pla de les Forques (actual Pla de Palau), baixant pel Carrer Montcada, el flassader cridava i plorava desesperat defensant la seva innocència.
En aquell precís moment la imatge de la Mare de Déu que es troba sobre l’entrada del absis de Santa Maria del Mar, es girà cap al carrer Montcada mirant amb cara compassiva el condemnat i li mantingué la mirada.
Davant això el poble es va esvalotar i el flassader va ser perdonat. Altres versions diuen que en aquell precís instant, la corda es va trencar. La imatge segueix allà, encara mirant el carrer Montcada. 

Anècdota
Com anècdota, en un dels vitralls es pot veure l'escut del Barça, i encarat al fossar de les moreres un vitrall que representa Felip V (paradoxes de la vida!)
La construcció de l'església és l'assumpte principal de la coneguda novel·la d'Ildefonso Falcones, "L'església del mar", amb més d'un milió d'exemplars venuts i traduïda a diverses llengües.


Catedral de Burgos


Catedral de Burgos


Capella de la Presentació

Verge amb nen segle XIV


Capella de l'anunciació


Capella dels Conestables

La Catedral de Santa Maria de Burgos, tercera catedral d'Espanya per les seves dimensions, després de Sevilla i Toledo, és un destacable edifici gòtic que ha sabut adaptar l'estil adornat amb flors vingut de França i d'Alemanya a l'exuberància pròpia de l'estil decoratiu espanyol. Les nombroses obres d'art que es troben a l'interior en fan un grandiós museu de l'escultura gòtica europea.

Després de la col·locació de la primera pedra per Ferran III de Castella el 1221, la construcció de la catedral s'efectua en dues grans etapes corresponents a dos estils del gòtic: al segle XIII les naus i les portades són edificades per arquitectes locals segons els plànols que feu el bisbe Don Mauricio en un viatge a través de França, llavors en plena febre gòtica; al segle XV una nova tallada de treballs eleva les fletxes de la façana, la capella del Condestable i la decoració de les capelles dels laterals. És llavors l'estil nòrdic que s'implanta ja que Alonso de Cartagena, un altre gran prelat de Burgos, ha portat amb ell a la seva tornada del Concili de Bâle diversos arquitectes i escultors vinguts de Flandes, de Renània i de Borgonya.
Aquests artistes van trobar en l'art local, impregnat d'arabescs mudèjars, una font de renovació del gòtic flamejant que es dessaboria llavors en la resta d'Europa. Felipe Bigarny, el flamenc Gil de Siloé i el renà Jean de Cologne en són distingits molt particularment. Assimilant ràpidament, crearan verdaderes descendències d'escultors burgalesos : Gil amb el seu fill Diego i Jean amb el seu fill Simon i el seu nét François. El claustre havia estat construït entretant al segle XIV. La magnífica torre llanterna de la cruïlla s'esfondrà després dels treballs audaços de Simon de Cologne, va haver de ser reedificada per Juan de Vallejo a mitjans del segle XVI.
Entre les diferents capelles que conté, destacar La Capella de la Presentació, l'advocació completa és de la Presentació i la Consolació, també coneguda com Capella de Sant Josep, és un espai no de culte integrat a la Catedral. Va ser construïda a principis del segle XVI en estil gòtic tardà. Amb la seva planta centralitzada, la seva disposició de sepulcres renaixentistes i la seva volta estrellada, evoca la Capella del Condestable, en la mateixa Catedral. La capella va ser manada construir pel canonge Gonzalo Díaz de Lerma com una ampliació dels trams tercer i quart de la nau meridional o de l'Epístola, ocupant l'espai del primitiu claustre catedralici. L'arquitecte Juan de Matienzo va dibuixar els plànols i en 1519 va iniciar els treballs, que van quedar completats en 1524. Matienzo es va inspirar en l'obra de Simón de Colònia a la Capella del Condestable per dissenyar la planta i la coberta d'aquesta Capella de la Presentació. És en aquesta capella on trobem la segona mare de Déu que la veiem donant el pit a Jesús.


Per informació de la catedral de Burgos, clica'm




dissabte, 21 d’agost del 2021

San Salvador d'Oña




Va ser fundat l'any 1011 pel comte de Castella Sanç I Garcia de Castella, per a la seva filla Tigrídia d'Oña, com a monestir dúplice, amb monges procedents del de San Juan de Cillaperlata, i monjos del de San Salvador de Loberuela. Per escriptura atorgada el 30 de juny del 1033 pel rei Sanç III de Navarra i la seva esposa Donya Múnia de Castella, el monestir va passar a dependre únicament dels monjos cluniacencs. És a partir d'aquest moment que adquireix una desenvolupament i influència més grans, i arriben a estar sota la seva jurisdicció més de setanta monestirs i esglésies repartits geogràficament pel nord de la província de Burgos, Cantàbria i la vall del riu Pisuerga palentí.

Un nou brot de florida es produïx quan, a partir de 1506, s'integra en la Congregació Benedictina de Valladolid. La invasió francesa primer i la desamortització posterior són la causa de no poques destruccions i de l'abandó del cenobi per part de la comunitat benedictina. A partir de 1835 la seva església es converteix en parròquia de la localitat i les dependències monacals no tornaran a ser restaurades i ocupades fins a 1880, que van ser adquirides pels jesuïtes qui hi van romandre fins a 1968.

A partir d'aquesta data el complex monàstic va passar a dependre de la Diputació Provincial de Burgos com a hospital psiquiàtric.

(Imatges Anna S.R.)