dilluns, 27 d’agost del 2012

Església de Santa Anna, Barcelona

Façana

La Immaculada

Mare de Déu del Carme
 
Mare de Déu de Guadalupe

Mare de Déu de la Sala capitular

Sant Enterrament

Sant Joaquim i Maria

Triple Anna a l'altar


Santa Anna de Barcelona és una església i antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII, i situat al carrer de Santa Anna de Barcelona, prop de l'actual plaça de Catalunya. El conjunt dóna nom al barri de Santa Anna, un dels integrants del barri Gòtic
Història
L'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem va enviar l'any 1141 uns monjos, dirigits per Guerau, amb l'objectiu d'establir-se a Barcelona i a la resta de la península. El 1145 ja hi ha constància del primer prior, Bernat, antic canonge de la catedral de Barcelona, que s'encarregà del nou monestir barceloní mentre que Guerau va actuar com a prior general per tota la península.
Inicialment es varen establir en una església situada prop de la catedral i començaren a registrar donacions a favor de la comunitat. El 1177 hi ha constància de la construcció d'una nova església situada a l'indret actual. L'any 1215 una butlla del papa Innocenci III va confirmar les propietats del monestir.
El monestir de Santa Anna va tenir diverses cases filials, incloent el priorat del Sant Sepulcre d'Olèrdola (abans de 1175), el Sant Sepulcre de Peralada (segle XII), Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei (1261), el Priorat de Marcèvol (segle XIII), el Lledó de Valls (1376) i Sant Vicenç de Garraf (1421).
El 1423 es va unir amb el monestir de Santa Eulàlia del Camp, que anys abans s'havia traslladat al convent desocupat dels frares del sac. Amb aquesta unió el cenobi va passar a denominar-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. L'any 1489 va ser suprimit l'orde del Sant Sepulcre, que s'incorporà a l'Orde de l'Hospital, però el monestir de Santa Anna va continuar anomenant-se del Sant Sepulcre.
El monestir va acollir les Corts de Barcelona de 1493 convocades pel rei Ferran II.
A partir de 1592 va convertir-se en una col·legiata secular, malgrat l'oposició del seu prior Jaume Castellar, que va ser excomunicat. La parròquia de Santa Anna es va crear l'any 1822. L'any 1936 un incendi va destruir la cúpula, que posteriorment fou reconstruïda amb un cimbori de maó.
La capella dels perdons, del segle XIV i situada a l'esquerra de l'absis principal, conté un grup d'estàtues que representen el Sant Enterrament. Les estàtues originals, del segle XV, es varen perdre. Segons la tradició, davant d'aquestes estàtues es guanyaven les mateixes indulgències que al Sant Sepulcre de Jerusalem.
El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil, es va beneir el grup escultòric del Sant Enterrament i es van restaurar les indulgències espirituals tradicionalment establertes per la Santa Seu (el conegut 'Jubileu dels Perdons'), coincidint amb el 850è aniversari de l'Orde a la Corona d'Aragó.
L'edifici
La construcció de l'església va iniciar-se a mitjans del segle XII en el període romànic. El monestir fou edificat per l'arquitecte Ramon Amadeu, amb l'església col·legiata de Santa Anna. La construcció continuà durant els tres següents segles, ja en període gòtic.
Actualment es conserva l'estructura romànica original del temple, amb absis quadrat i planta de creu, coberts amb una volta de canó apuntada del segle XIII . La porta d'estil gòtic és de l'any 1300. En el segle XIV es va allargar la nau que ja fou coberta amb volta gòtica de creueria i en el segle XV es construí el cimbori. El cimbori va ser reconstruït en obra vista després de la guerra civil espanyola. La capella dels Perdons, del segle XIV, està situada a l'esquerra de l'absis. Cal destacar el sepulcre del cavaller Miquel de Boera, del segle XVI. La nova capella del Santíssim està decorada amb pintures de Pere Pruna.

carrer Gran de Gràcia 18-22, Barcelona

Mare de Déu

De l'edifici original, construït l'any 1906, només es conserva la façana de pedra, dominada per una torre lateral, on hi ha un rellotge i una imatge de la Verge. El cos principal té grans arcades a la planta baixa, finestres geminades al primer pis i una galeria correguda, al segon. Tot plegat dins un estil goticista lliurement interpretat, amb detalls ornamentals de gran qualitat.

Església dels Josepets de Gràcia, Barcelona

Façana

Detall façana

Mare de Déu del Carme

Maria

Mare de Déu de Montserrat

L'església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets de Gràcia, és l'església de l'antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia, situada a la part alta de la moderna plaça de Lesseps del districte de Gràcia, a Barcelona, on és l'edifici més antic.
Els frares carmelites descalços, coneguts com “els Josepets”, es van establir el 17 de gener del 1626 prop del camí que anava de Barcelona a Sant Cugat del Vallès i hi van fundar el convent de Santa Maria de Gràcia, construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. El convent acabaria donant nom a la vila que hi va néixer al voltant;[1] entorn del convent, de fet, inicialment van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688).
El convent fou suprimit el 1835 i enderrocat més tard; l'església passà a tenir funcions parroquials el 1868.




diumenge, 26 d’agost del 2012

Església Saint-Médard, Banassac (França)



Banassac és una de les primeres parròquies de Gévaudan fundat pel bisbe de Sant Fermín que hi va convertir la població. Va morir l'any 402 i va ser sepultat, i una església va ser erigida sobre la seva tomba.
Aquesta antiquíssima església, dedicada a Sant Fermí va arribar per primera vegada sota la protecció de "Sant Médard" el 1052.
La primera església va ser devastada en diverses ocasions durant les invasions germàniques i d'Hongria. L'església actual data del segle XI o XII, ha sofert una major destrucció durant les guerres de religió 100 anys i sobretot el 1591.
A l'entrada de l'església es pot veure aquesta talla.
Cripta de Sant Fermí
La tècnica de datació per carboni 14 ha permès saber que els ossos que es van trobar que podrien ser els de Sant Fermí.
Es mantenen en un nínxol darrere d'una pedra tallada amb una mitra de bisbe.
Sant Fermí
Fermí de Mende (mort Banassac, ca. 402) fou un llegendari bisbe de Mende. És probable que sigui la mateixa persona que Fermí d'Amiens. És venerat com a sant per l'Església catòlica.
Les fonts que en parlen són tardanes i no aporten proves documentals de l'existència del sant; tampoc no s'esmenta als martirologis antics ni al Martirologi romà. La seva existència és dubtosa i algunes fonts [1] sostenen que és la mateixa figura que Fermí d'Amiens, de qui s'alterà la història.
Segons la tradició de la Losera, Fermí, seguint el model de Fresald del Gavaldà, va establir-se a Banassac. Fou bisbe de la regió; no hi ha proves que el bisbat tingués seu llavors a Mende. La seva tomba tradicional és a Banassac, a l'església parroquial on, en 1956, es trobà el lloc on se'n deposà el cos. Segons la tradició, fou successor de Privat de Mende i hi hauria mort cap al 402.
Els calendaris i llibres litúrgics més antics esmenten la festa de Sant Fermí el 14 de gener.



Monestir de Santa Maria de Bujedo, Burgos




El Monestir de Santa Maria de Bujedo, també conegut com Monestir de Santa Maria de Bujedo de Candepajares, es troba situat al municipi de Bujedo, Burgos (Espanya), a la frontera amb la Rioja, a 9 km al sud-oest de Miranda d'Ebre i 4 km al nord de Foncea.
El va fundar Donya Sancha Díaz de Fredes al 1162 i el va patrocinar Don Alfonso VIII de Castella el de les Navas atorgant-li nombroses terres. La seva pertinença va quedar subjecta a l'abadia de Sant Cristòfol de Ibeas de Juarros. Destaca en el conjunt arquitectònic tres absis d'estil romànic a la capçalera de l'església, el central més alt i ampli mentre que els laterals són més petits i semicirculars.
Actualment el monestir està habitat pels Germans de La Salle, que s'encarreguen del seu manteniment des de 1891, utilitzant les dependències com a residència, Centre d'Espiritualitat i lloc de trobada de campaments i colònies de joves.

Pàgina web del monestir, clica'm

Santa Maria de Valldeflors, Tremp

Porta de l'església

Santa Maria de Valldeflors, o Santa Maria de Tremp, és una església d'origen romànic al municipi de Tremp, al Pallars Jussà. 
La història d'aquesta església està molt unida a la mateixa història de Tremp, atès que la ciutat nasqué a partir de dotacions fetes a l'església canònica en el moment de la reconstrucció del temple després de les incursions alarbs pel Pallars Jussà al segle XI. Després de les donacions fetes pels comtes de Pallars Jussà els anys 1079, foren múltiples les donacions que arribaren a la canònica de diferents senyors pallaresos, que anaren dotant la canònica de possessions a molts llocs de la comarca. Al mateix temps els comtes de Pallars Jussà anaven ampliant també les possessions de Santa Maria.
Tremp, amb aquests ajuts, anà formant un territori autònom dins del terme de Talarn, cosa que justifica la seva peculiar composició geogràfica.
Ja a partir del 1090 consta una comunitat de canonges regint aquesta església, per la qual cosa obtingué el títol de canònica. La jerarquia subsistí més enllà de la desaparició de la comunitat (al segle XVIII s'hi arriben a documentar 24 membres), de manera que Santa Maria de Tremp ha estat sempre cap d'una demarcació territorial eclesiàstica, de primer en la figura de Deganat de Tremp, més tard Ardiaconat de Pallars (del 1299 en endavant), encara més tard com a Arxiprestat de Tremp, i actualment com a Arxiprestat de Pallars Jussà. Se sap que la parròquia estigué regida per un canonge almenys fins el 1852. El 1923 Pius XII li concedí el títol de basílica.
L'edifici
Obra bàsicament del segle XVII, construït entre 1638 i 1647, i amb un campanar edificat el 1909, queden restes del romànic a la façana de migdia, on l'arc exterior de la porta ornat amb una bola a cada carreu no ha estat desgastat pel temps. Del claustre de l'antiga canònica augustiniana se'n conserven sis capitells al Museu Diocesà d'Urgell des del 1957 i almenys un més a Tremp mateix.
L'església compta amb interessant orgue barroc restaurat a principis de segle XX pel Dr. Pearson.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Carrer Montsió, Barcelona



Monestir de Montsió
El primer monestir de l'orde femení dominicà, fou creat gràcies al llegat de la infanta Maria d'Aragó, el 1347. Va ser construït, amb el suport del rei Pere II i el cardenal Nicolau Rossell, al lloc anomenat Mas d'en Bissanya, al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla. Un primer grup de monges, encapçalades per la primera priora Constança de Bellera, va arribar a Barcelona, procedents de Prouille, al Llenguadoc, el 1357, i van ocupar el nou monestir que anomenaren de Sant Pere Màrtir.
Les constants incursions dels pirates sarraïns, i especialment l'atac de 1359 de Pere el Cruel de Castella, van fer traslladar la comunitat dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se la comunitat, a partir del 17 d'abril de 1371, en unes cases cedides pel rei Pere en uns patis i cases on actualment hi ha l'Hospital d'en Colom.
El 4 de juliol de 1423, la comunitat tornà a traslladar-se a un nou monestir, el de Santa Eulàlia del Camp, que abans pertanyia als frares agustins, coneguts com els frares del sac, a la illa compresa entre el Portal de l'Àngel i l'actual carrer de Montsió, que havia quedat desocupat. Es va rebatejar amb el nom de Santa Maria de Montsió. Aviat s'amplià i va començar una època d'esplendor, durant la qual s'hi van edificar l'església i el claustre gòtics i la majoria de dependències. el monestir encara, però, va patir les diferents guerres, i un cop acabada la guerra civil, i davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir malmès per la guerra, la comunitat decidí el 1947 tornar-se a traslladar.
Actualment l'edifici és una biblioteca, i al carrer montsió si pot veure aquesta imatge.

carrer Aribau 125, Barcelona


Al carrer Aribau 125, tot fent cantonada amb el carrer Rosselló (pujant a mà esquerra) hi ha un bar restaurant, el Baltà, d'aquells que fa anys i panys que hi és, que hi té aquest mosaic de la Mare de Déu de Montserrat

Carrer Tamarit, Barcelona



Tamarit 128

Al carrer Tamarit, ben a prop del mercat de Sant Antoni, en l'entrada de l'edifici podem veure aquesta cova amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Gran de Gràcia, Barcelona

Mare de Déu de Montserrat

Casa Víctor Conill. Edifici de grans dimensions, amb tres façanes, obra de l'any 1931. En aquesta obra, de maó vist amb detalls d'estuc, Goday explora una tercera via, tan allunyada l'historicisme més conservador com el moviment modern. Dins una composició bàsicament racionalista trobem detalls ornamentals de tradició popular, com la fornícula amb la Mare de Déu de Montserrat, i també formes geomètriques d'influència déco.

Parròquia de Santa Jaume, Barcelona

Mare de Déu de les angoixes (Angustias)

Mare de Déu Auxiliadora

Mare de Déu del Carme

La Immaculada

Mare de Déu del Remei

Mare de Déu del Rocío


L'església de Sant Jaume de Barcelona és una seu parroquial de Barcelona, situada al carrer de Ferran, número 28, de Barcelona. Ocupa l'església de l'antic convent de la Trinitat, que havia estat exclaustrada el 1835. L'església actual era la del convent dels Trinitaris, antiga església de la Trinitat, del segle XIV. 
El temple original era a l'actual Plaça de Sant Jaume, a tocar de la Casa de la Ciutat i l'actual edifici de la Caixa de Pensions. L'absis era on avui hi ha l'ala esquerra de la façana nova de l'Ajuntament.
El 1823 va ser enderrocada, per tal d'ampliar i formar l'actual Plaça de Sant Jaume. Va ser llavors quan se'n va plantejar el trasllat a un edifici proper. La parròquia va ser traslladada a l'església de Santa Mònica, juntament amb el retaule. El 1835 la parròquia es va tornar a traslladar a l'antiga església de la Trinitat. 
Antic Convent dels Trinitaris
El 1394 es va aixecar l'església de la Trinitat a l'actual carrer de Ferran. Situada al límit del Call de Barcelona, va ser fundada per una confraria de jueus conversos, probablement sobre una sinagoga. Deuen datar de llavors els quatre primers trams de la nau gòtica; al lloc del cinquè devia haver-hi l'absis.
El 1492, en ésser expulsats els jueus, l'edifici va ser cedit a unes monges que hi varen aixecar un convent.
El 1522 va passar als trinitaris, que hi estableixen una comunitat, ja en funcionament des del 1529. La van ampliar amb noves dependències conventuals. El 1619, el Consell de Cent donà permís a l'orde per a ampliar l'església, tancant el carreró que hi havia rere l'absis. Llavors es va construir el creuer i l'actual presbiteri, inaugurant-se la reforma el 5 de maig de 1647.
El claustre era rectangular, amb tres pisos, i datava del segle XVII. Tenia arcs (cinc als costats llargs i quatre als curts) de mig punt sobre columnes d'orde toscà. El segon pis tenia el mateix nombre d'arcs i el tercer, el doble.
El 1835, a l'època de l'exclaustració, hi havia uns 35 frares, a més dels novicis. Llavors, en desaparèixer la comunitat, van ser enderrocats el claustre i altres dependències, conservant-se l'església, que va passar a ser la seu de la parròquia de Sant Jaume.
A més del convent, els trinitaris tenien un col·legi a la Rambla, al lloc on ara hi ha el Gran Teatre del Liceu. L'edifici, aixecat entre el 1633 i 1639, fou utilitzat com a magatzem (1808-1814) i incendiat el 1835. Va ser venut al Liceu Filharmònic-Dramàtic d'Isabel II i aquesta societat hi aixecà el teatre.
Església parroquial de Sant Jaume
El trasllat de la parròquia de Sant Jaume el 1835 va donar un nou ús eclesiàstic al temple trinitari. S'hi va traslladar l'estàtua del retaule antic, del segle XVIII, però va ser cremada el 1936. Entre 1866 i 1880 va reformar-se completament, sota la direcció de Josep Oriol Mestres, ampliant-ne el presbiteri i afegint-hi decoració neogòtica. A la Capella del Remei es venera sant Blai: el dia del sant, el 3 de febrer, s'hi reparteixen panets beneïts, que diu la tradició que alleugen el mal de gola.


divendres, 24 d’agost del 2012

Església de les Saleses, Barcelona

La Immaculada

L'església i convent de les Saleses és un conjunt format per l'església i l'antic convent de les monges saleses de l'Orde de la Visitació, situat al passeig de Sant Joan de Barcelona, entre els carrers de València i d'Aragó. Va ser projectat per Joan Martorell i Montells. Les obres del convent s'iniciaren el 1877 i l'església fou edificada entre 1882 i 1885, corresponent a l'actual parròquia de San Francesc de Sales. L'antic convent va ser convertit l'any 1943 en un col·legi dels Germans Maristes.
El 23 d'octubre de 1874 es va establir per primer cop a Barcelona una fundació salesiana, ubicada en una torre de Gràcia. El 8 de juliol de 1876 les monges saleses compraren el terreny on el 28 de març de 1877 es col·locà la primera pedra del futur convent. L'any 1878 les saleses ja ocuparen el convent. La construcció de l'església va començar el 18 de maig de 1882, amb la primera pedra col·locada pel bisbe Urquinaona. El temple va ser consagrat el 26 d'abril de 1885, amb presència de Jaume Català i Albosa, bisbe de Barcelona Tomàs Costa, bisbe de Lleida, i Salvador Casañas i Pagès, bisbe d'Urgell.
L'any 1909, durant la setmana tràgica, l'església i el convent van ser malmesos. El juliol de 1936 l'església i el convent van ser incendiats, i es van desenterrar els cossos momificats d'algunes monges que foren sacrílegament exposats a la porta.
L'any 1942 el conjunt va ser adquirit pels Germans Maristes, que ordenaren la construcció de nous envans i convertiren el convent en un col·legi. De 1943 a 1960 es van fer obres importants a l'església, obrint murs entre les capelles laterals i fent un nou altar major. El 9 d'octubre de 1945 el bisbe Modrego hi va erigir canònicament una nova parròquia sota l'advocació de Francesc de Sales, que començà a funcionar el 16 de gener de 1949.
La importància històrica del conjunt rau en el fet de ser la més perfecta de les obres neogòtiques de Joan Martorell. Segons l'arquitecte Joan Bassegoda, en certes fases de l'obra es va comptar amb la participació d'Antoni Gaudí, el qual en aquella època era deixeble i ajudant de Joan Martorell.L'enteixinat central del sostre de l'església podria ser obra de Gaudí.


carre Ave Maria, Barcelona


Anant pel carrer Avinyó de Barcelona direcció al carrer de la Palla, un es troba amb el carrer de l'Ave Maria. Un petit carrer, que segons diuen, té aquest nom ja que el temps que es triga en recorre’l és el temps que es triga en citar un “Ave Maria”. Aquest carrer va a parar a l'Església del Pi, i just a l'entrar al carrer on pot veure aquesta imatge.

Basílica, catedral, ermita ...

Quina diferència hi ha entre una església i una ermita? I entre una basílica i una catedral?
De fet, tots aquests edificis no deixen de ser temples cristians, espais on celebrar la fe, on viure la fe, escoltar la Bona Nova, parlar amb Déu. Sí, algú dirà que no cal un edifici per entrar en contacte amb Déu, però fins i tot Sant Francesc en va fer.
Mirem de veure quina diferència hi ha entre els diferents tipus de noms.

Una església,  del llatí: ecclesia, que alhora ve del grec: ἐκκλησία, que signifivaca assemblea, és el temple cristià construït específicament per al culte religiós. Conté un altar, on se celebra l'eucaristia per part del sacerdot i un espai per als fidels. Al llarg de la història de l'Església, en els primers temps del cristianisme, els creients celebraven missa a les sinagogues jueves o a llocs amagats perquè patien persecució. Els primers edificis especialment construïts com a esglésies estaven orientats cap al Sol, ja que Crist és la llum autèntica per als seus seguidors. La planta tenia forma de creu llatina.
A l'edat mitjana les esglésies proliferen per Europa, seguint les convencions generals de l'art romànic i de l'art gòtic més endavant. Les primeres eren petites, usaven l'arc de mig punt i tenien un absis semicircular darrere l'altar. Les gòtiques usaven l'arc ogival, decoració amb vitralls i ornaments en pedra. Totes elles consten de campanars per marcar el pas del temps o cridar a la missa els fidels.
Durant el renaixement i el barroc va canviar sobretot l'ornamentació dels edificis, no tant la seva estructura principal. Amb l'edat contemporània apareixen innovacions formals, s'abandona l'esquema de la creu en multitud d'ocasions i es busca la integració de l'església amb el seu entorn.
Les esglésies orientals a vegades adopten una planta circular o de creu grega (amb els quatre braços similars). El centre conté l'altar i està cobert de torres o cúpules. Els braços de la creu també poden estar sota torres menors

Hi ha diferents tipus d'esglésies, segons la mida, la ubicació i la jerarquia del sacerdot titular, les esglésies reben un nom o un altre:
Catedral: Una catedral o seu episcopal és una església cristiana que té la funció de ser l'església principal d'una diòcesi. Sol ser una de les construccions religioses més importants del territori, sovint més importants que les construccions civils, i el seu apogeu coincideix amb el de l'art gòtic europeu. Una de les primeres esglésies que rebé el nom d'església catedral, al Concili de Tarragona de l'any 516 va ser la de Tarragona. A les catedrals hi ha un capítol de canonges que hi celebren els oficis. Com que a les col·legiates també hi ha capítol de canonges que celebren els oficis, però no són seus episcopals, sovint també reben el nom de "seus" però no de catedrals. En són exemples als Països Catalans la col·legiata de Gandia, la Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa o la Seu Col·legiata Basílica de Santa Maria de Xàtiva. 
El mot catedral prové del grec (καθέδρα, kathédra), a través del llatí eclesiàstic cathedralis ecclesia, on cathedralis és un adjectiu derivat de cathedra o "seient", el qual simbolitza la mena de trona per exercir el magisteri. A més, cathedra significa també "dignitat pontifícia o episcopal", la qual és representada físicament pel lloc en el qual s'asseu el bisbe davant la comunitat que presideix, dins l'església catedral, que en rep el nom. El mot seu, del llatí sedis, "seient" significa "principal església d'una diòcesi" pel mateix motiu semàntic que Cathedra. Seu també s'aplica a la principal església cristiana, la Santa Seu.

Basílica: amb independència del seu traçat arquitectònic, una església pot titular-se "Basílica" per prerrogativa del Papa. Així, en sentit litúrgic, són basíliques totes aquelles esglésies que, per la seva importància, per les seves circumstàncies històriques, o per aspectes de cert relleu, obtinguin aquest privilegi papal. Es distingeixen les basíliques majors i les basíliques menors.
Quan el papa eleva a una església a la condició de Basílica Menor li atorga el dret a lluir en l'altar major dos signes de la dignitat papal i la unió amb la Santa Seu: l'umbraulum  i el tintinàbul. A més, el Sant Pare concedeix a la comunitat que rendeix culte a la Basílica la gràcia de guanyar la indulgència plenària si visita el temple en quatre ocasions especials: el dia de Sant Pere i Sant Pau, el dia de la Càtedra de Sant Pere, l'aniversari de l'entronització del pontífex regnant, i una altra data de l'any triada lliurement.
Perquè un temple pugui assolir el títol basilical, ha de reunir tres requisits:
  • Ha de ser un temple d'excepcional esplendor, aixecat amb un perfil destacat.
  • Aquest temple ha de ser focus espiritual d'una comunitat que és santuari per a la multitud de devots que acudeixen a ell.
  • Que aquest temple, sota les seves voltes, tingui un tresor espiritual i sagrat, donant culte ininterromput al Senyor, a la Verge i al Sant venerat en ell.
També s'associen al temple certs deures, entre ells:
  • Que l'ofici celebrat a ella sigui un exemple per als altres temples de la Diòcesi a la qual pertany,
  • Promoure la formació bíblica i religiosa dels fidels, com l'estudi i divulgació dels documents amb els que es proposa el magisteri del Summe Pontífex.
  • Obligació de celebrar les festes de la la Càtedra de Sant Pere (22 de febrer), de Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), i l'aniversari de l'exaltació del Summe Pontífex. 
Existeixen les Basíliques majors i les menors. Les majors és caracteritzen, entre altres coses, perquè en el seu altar (altar papal) només pot oficiar el papa. Aquestes quatre basíliques majors (Sant Pere del Vaticà, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs) i la basílica menor de Sant Llorenç Extramurs (que no té una porta santa) són denominades en conjunt basíliques patriarcals (Pentarquía).
A Catalunya hi ha 24 basíliques menors, a la ciutat de Barcelona hi ha un total de nou basíliques, sis de les quals reberen aquest títol durant el segle XX, i dues més en el segle XXI: la Catedral de Santa Eulàlia (mitjan segle IV), la Mercè (1918), Santa Maria del Mar (1923), Santa Maria del Pi (1926), Sant Josep Oriol (1935), Sant Just i Sant Pastor (1948), el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo (1961), la Concepció (2009) i el Temple Expiatori de la Sagrada Família, convertit en basílica el 7 de novembre de 2010 coincidint amb la dedicació feta pel papa Benet XVI. A la resta de Catalunya hi ha 15 basíliques: les catedrals de Tarragona, Terrassa, Tortosa, La Seu d'Urgell, Solsona i Vic. Santa Maria de Castelló d'Empúries, Santa Maria d'Igualada, Santa Maria de Manresa, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Montserrat, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, l'Església de Sant Feliu de Girona, Santa Maria de Poblet i Santa Maria de Valldeflors de Tremp.
 
Església de primat o primada: la que és seu d'un arquebisbe, el primer dels bisbes en una arxidiòcesi, especialment la que acull el primer o més important d'un país.

Baptisteri: la destinada especialment al baptisme, que pot trobar-se al costat d'una altra església o a part.

Capella: la que és de petites dimensions o també la part d'una església que té altar i advocació propis. Normalment és un espai dedicat al culte particular dins d'un temple cristià (esglésies, catedrals o ermites...), o edificis profans (domicilis, palaus, masies, tanatoris o inclús camps de futbol), en aquest cas se solen denominar específicament oratoris. En el cas de les capelles en temples generalment es troba especificada com annex de la nau major. Aquestes capelles generalment s'ubiquen fins a l'extrem entre el deambulatori i el creuer. Històricament les capelles han estat batejades amb diversos noms i patronímics, molt especialment de sants i noms derivats del culte marià. A la capella oraran bàsicament els membres o integrants dels gremis d'una societat.

Santuari: El santuari pot ser una capella, església o indret natural que és considerat especialment sagrat per haver estat objecte d'una revelació (de Déu, de la Mare de Déu o d'algun sant) o bé per la presència de relíquies o d'imatges particularment venerades, i que ha esdevingut centre de devoció i de pelegrinatge. Designa primerament un lloc sagrat natural —una gruta, un tossal, una font, etc.— sacralitzat per una teofania i que es constitueix per l'erecció d'un altar, d'una pedra, d'una imatge, d'un edicle, etc., i més tard per la construcció d'un temple. Els primers santuaris cristians foren capelles edificades sobre les tombes dels màrtirs o dels sants més famosos. Més tard, tingueren aquesta consideració els temples que conservaven imatges miracleres o que s'havien construït per commemorar-hi aparicions. Sovint, al voltant dels santuaris han sorgit institucions d'assistència als pelegrins o de beneficència.

Abadia, priorat, monàstica o conventual: la integrada en una institució religiosa pertanyent a un orde religiós del clergat regular, en medis urbans o rurals, i presidida per un abat o prior. 
Un monestir és un tipus d'edificació per a la reclusió dels religiosos, que hi viuen en comú. Originàriament un monestir era la cel·la d'un sol monjo, dit en aquest cas ermità o anacoreta. L'edifici on viu aquests monjo solitari s'anomena ermita. Posteriorment la tendència fou la reunió dels diversos monjos per establir una vida en comú. En aquest cas els monestirs cristians s'anomenen abadies, (regides per un abat) o priorats, (regits per un prior), segons el nombre de monjos. En tots els casos, la característica és la situació isolada del monestir, almenys originàriament, per tal de dur una vida espiritual apartada dels homes. En aquest sentit el monestir es contraposa al convent, seu d'una comunitat religiosa que no s'aparta dels homes sinó que viu entre ells. Els monestirs poden variar molt en grandària; des d'una petita llar que allotja només a un ermità o, en el cas de les comunitats, des d'un únic edifici d'habitatges per a un superior i dos o tres monjos o monges, als complexos immensos d'habitatges, finques i tallers per a desenes o centenars de monjos o monges.

Ermita, del llatí eremita, aquest del grec ερημίτης que ve de ερημος, que vol dir desert, paratge sense vegetació, és un temple allunyat de la població i dedicat al culte normalment sota l'assistència d'un ermita.

I per acabar, allò que sentim de vegades de les parròquies, en realitat:
Una parròquia, és en primer lloc la subdivisió de base d'una diòcesi, que s'aplica a diverses esglésies: l'Església Catòlica Romana, l'Església Anglicana, l'Església Ortodoxa i d'altres. Si el temple no s'insereix en cap dels que hem dit abans, tindríem una església, que normalment és seu d'una parròquia.

dijous, 23 d’agost del 2012

Basílica de Santa Maria de Manresa, Catalunya

La Immaculada

La Rosassa

Altar Major

La Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és l'edifici més emblemàtic del gòtic religiós manresà. Corona el Puig Cardener, bressol històric de la ciutat, des d'on es contempla un bon panorama sobre el riu. Ocupa l'espai de construccions religioses i civils més antigues. És, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat.
El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l'any 1886 pel papa Lleó XIII. L'any 1931 fou declarada monument històrico-artístic de caràcter nacional. Jeràrquicament, és una concatedral, ja que la diòcesi de Vic, tot i tenir la residència del bisbe a Vic, és bicèfala, amb dues catedrals i dos capítols de canonges: Manresa i Vic.

L'església de Santa Maria de la Seu apareix documentada amb el nom de Santa Maria de Manresa l'any 890. El 999, les tropes musulmanes d'Al-Mansur la van devastar, com tota la ciutat. No fou fins l'any 1000 quan el comte Berenguer Ramon I i la seva mare, la comtessa Ermessenda, juntament amb Oliba, bisbe de Vic, van restituir l'antiga dotació de l'església. Es conclou doncs que abans de la construcció romànica del segle XI, precedent a l'actual edifici gòtic, n'hi havia hagut dues d'anteriors, preromàniques.
La Seu va ser construïda en el mateix indret de l'antiga església romànica de Santa Maria, que s'havia fet petita per a una ciutat que va demostrar una empenta extraordinària durant el segle XIV.
Com totes les obres d'aquest tipus els treballs van durar molt anys, amb diverses fases d'activitat i d'alentiment de les obres, que globalment no es poden considerar parcialment acabades fins al segle XVI. Tot seguit veurem l'autèntic significat de l'expressió manresana “sembla l'obra de la Seu”:
S'inicia la seva construcció l'any 1322 contractant l'arquitecte Berenguer de Montagut, mestre major de Santa Maria del Mar a Barcelona i del Carme i el Pont Nou a Manresa, entre d'altres.
El 1328 es posa la primera pedra, començant a treballar per la part de l'absis amb les set capelles radials i els dos portals.
Una segona fase constructiva (entre 1353 i 1425) va alçar els tres trams de nau amb les seves capelles laterals i en els darrers anys les obres van ser dirigides pel mestre Arnau de Vallers amb un llarg període d'inactivitat en la fase més crítica del segle XV.
Les obres es reprengueren el 1480. El mestre Martí d'Ibar va construir els dos trams que faltaven i el definitiu mur de ponent, amb la gran rosassa.
La cripta, construïda el 1578 i ampliada recentment, conté les relíquies dels Cossos Sants dels patrons de la Ciutat, Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès i és decorada amb escultures d'alabastre, obra de Jaume Padró i Cots (1781). En el moment de la reinstal·lació del retaule (1981), s'hi va descobrir un pou, que tal com passa a Chartres, es tan fondo com alt es l'edifici.
El campanar, de secció quadrangular, data del 1592.
La capella del Santíssim, d'estil renaixent, fou inaugurada el 1657.
El claustre actual és obra barroca, de primers del segle XVIII
La façana principal porticada i baptisteri són dels anys 1915-1934, realitzats segons projecte d'Alexandre Soler i March, interpretant una idea d'Antoni Gaudí.

La rosassa te 9 metres de diàmetre, es de finals del segle XIX i de formigó (no és pedra), esta construïda en el nostre sistema mètric i la Mare de Deu (imatge central) fa 1.80 metres d'alt


La Immaculada a la Via Laietana, Barcelona


La Immaculada

La casa del Gremi dels Velers, o casa de la Seda, fou construïda entre 1758 i 1763 com a seu del gremi de teixidors de veles, que existia a Barcelona des del 1553, però que va experimentar una gran expansió degut al creixement de la demanda de veles (de seda) per l'augment del trànsit marítim a partir de finals del segle XVII. Va ser projectat per Joan Garrido i conserva els esgrafiats originals del segle XVIII a les façanes sud-oest (que dóna a la Via Laietana) i sud-est. L'altra façana, que dóna a la placeta de Sant Francesc, havia estat fins a l'obertura de la Via Laietana una paret mitgera, i coincidint amb la remodelació de l'edifici que dirigí el 1930 l'arquitecte Jeroni Martorell l'estucador Ferran Serra hi va fer uns altres esgrafiats imitant els antics. A la cantonada hi ha una imatge de la Immaculada Concepció obra de Joan Enrich.

Mare de Déu a la Plaça Catalunya, Barcelona

 Dona amb imatge de la Mare de Déu

 Dona amb imatge de la Mare de Déu

Per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 a la plaça de Catalunya s'hi van posar un munt d'escultures. Una d'elles és aquesta obra. La trobem baixant pel Passeig de Gràcia i rondant la Plaça, just al tombar a la dreta cap a les Rambles, la segona escultura.

L'obra és d'Enric Monjo Garriga (1896-1976), que va néixer a Vilassar de Mar i es va formar als tallers d'Eusebi Arnau i de Josep Llimona, d'on va sortir marcat per tota la vida per una manera de fer escultura, de treballar l'anatomia i de pensar el simbolisme de la imatge. Potser per això va donar prioritat de manera global a la imatgeria religiosa i es va mantenir en unes formes d'escultura llunyanes al progrés de l'art. A ell li agradaven els arcaismes i s'hi trobava bé en una escultura monumental religiosa que el va portar al monestir de Montserrat i a la catedral de Washington. De París en tregué els elements per esdevenir professor i després catedràtic a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

Quan rebé l'encàrrec de la plaça de Catalunya, entre 1927 i 1929 també va realitzar sis estàtues per al Palau de la Indústria construït a Montjuïc amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona, i que malauradament no s'han conservat ja que van desaparèixer amb el mateix edifici després de l'Exposició. Els temes: l'electricitat, la turbina, el vapor, la metal·lúrgia, el motor d'explosió i la química haguessin sigut un element de diversitat en una obra caracteritzada per una certa monotonia academicista, que va agradar molt després de la Guerra Civil, quan Monjo es convertí en un dels escultors més desitjats per la burgesia i les noves institucions


Basílica de Nostra Senyora de Fourvière, Lió

Façana de la Basílica

La Basílica Notre-Dame de Fourvière és una basílica menor de culte catòlic romà ubicada a la ciutat francesa de Lió. Va ser construïda amb fons privats entre 1872 i 1896 en un turó que domina la ciutat com a marca del triomf dels valors cristians sobre els socialistes de la comuna de Lió de 1870. Com la Basílica del Sacré Cœur de París, el seu disseny inusual, de Pierre Bossan, pren elements de l'arquitectura romànica i bizantina.
Entre els seus atractius es troben els seus mosaics, les belles vidrieres i la cripta de Sant Josep. Uns 1.5 milions de turistes a l'any, i ofereix visites guiades i un Museu d'Art Sacre.

Sainte Chapelle, París

A la façana lateral

A la porta d'entrada

La Santa Capella de París és una capella gòtica, estreta i coberta amb volta, que va ser construïda a París entre 1242 i 1248, per ordre de sant Lluís, amb la finalitat de conservar-hi diverses relíquies de la Passió de Crist, com ara la corona d'espines i un tros de la creu.
Les vidrieres de profunds colors en pedra festonejada i l'excel·lent restauració dels murs i de les columnes, feta per Eugène Viollet-le-Duc amb Félix Duban i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, atorguen una delicada bellesa a l'edifici.
Existeixen diverses "Santes Capelles" de Lluís IX i dels seus succesors, com per exemple la Santa Capella al castell de Vincennes, que també va manar construir el rei Lluís IX. Bona part d'elles es conserven actualment. Entre d'altres requisits, per a que una capella a França pugui erigir-se en Santa Capella, ha de ser propietat reial i ha de guardar relíquies.


Façana Nen Jesús



A Praga trobem aquesta Mare de Déu a la façana de l'Església on es troba una imatge coneguda com el Nen Jesús de Praga.

El Nen Jesús de Praga (en txec Pražské Jezulátko) és una imatge de cera de Jesús en la seva etapa infantil, que es troba a l'Església de Santa Maria de la Victòria i Sant Antoni de Pàdua.
Es creu que la imatge va ser esculpida a Espanya al segle XVI, i que passava de pares a fills mascles de la família dels Comtes de Treviño i Ducs de Nájera (Manrique de Lara) que eren ambaixadors perpetus de la Monarquia espanyola a Praga.
Ferran II, Emperador d'Alemanya, per manifestar la seva gratitud a Déu per la victòria aconseguida en la batalla de Lepant, va fundar el 1620, a la ciutat de Praga, un convent de Pares Carmelites. La imatge va ser regalada el 1628 als carmelites descalços que regentaven el convent (actualment l'Església de la Mare de Déu de la Victòria), per la Sra Polixena Lobcowicz, qui al seu torn l'havia rebut com a regal de noces de la seva mare, Donya Maria Manrique de Lara.
Llegendes piadoses sostenen que la imatge del Sant Nen de Praga un cop va pertànyer a Santa Teresa de Jesús i és considerada una imatge miraculosa, especialment entre les dones embarassades.

Santuari de Covadonga, Astúries

Mare de Déu de Covadonga

La Verge de Covadonga, coneguda popularment com La Santina, és una imatge de la Mare de Déu que es troba en una cova a Covadonga (Astúries).
La imatge primitiva es va perdre en un incendi. L'actual talla data del segle XVI i va ser donada al Santuari per la Catedral d'Oviedo en 1778.


La història

La història primitiva res ens ha deixat escrit sobre els començaments del culte a la Mare de Déu en la Cova de Covadonga, i les notícies que d'aquella època tenim, cal buscar-les en la tradició. Sembla que la Cova de Covadonga servia de retir a un ermità que la tenia dedicat al culte de la Verge, la imatge s'hi venerava.
Una vegada Pelayo, refugiat amb altres cristians en aquelles muntanyes, va entrar a la Cova perseguint a un malfactor. L'ermità va pregar a Pelayo que el perdonés, ja que s'havia acollit a la protecció de la Verge, i que arribaria també el dia en què ell tindria necessitat de buscar en la Cova l'empara i ajuda de la Mare de Déu.
Alguns historiadors diuen que el més versemblant és que Pelayo i els cristians, en la fugida per aquelles muntanyes, portarien amb si alguna imatge de la Verge, que van col·locar a la Cova per implorar la seva protecció, o millor que la posarien allà després de la victòria obtinguda, per tal de donar culte a Maria Santíssima en memòria i gratitud pel triomf obtingut per la seva mediació i, més tard, Pelayo, desitjant tributar a Maria un homenatge perenne, edificant en la mateixa Cova un altar a la Mare de Déu.
Les Cròniques àrabs, quan parlen de Covadonga afirmen que en aquesta Cova les minvades forces de Pelayo van trobar refugi, alimentant-se de la mel que les abelles havien produït en les ruscs construïdes en les esquerdes de les roques.
Davant ella es va lliurar el que es va anomenar la "Batalla de Covadonga" i que vindria a ser una de "les primeres pedres de l'Europa cristiana". 
El rei Alfons I i la seva esposa Sra Hermesinda, van construir una església i en ella van ser erigits tres altars, dedicats un a la Santíssima Verge, en el misteri de la seva Nativitat, un altre a Sant Joan Baptista i el tercer a Sant Andreu. A més, amb la finalitat que es tributa un culte continu a la Mare de Déu, van fundar aquests monarques un monestir.
L'escriptura de fundació que s'atribueix a Alfons I diu que fa lliurament de l'església als monjos Benedictins; porta la llista de donacions d'objectes per al culte i privilegis i signen el Rei i la Reina, tres bisbes, dos Abats i alguns cavallers i mana traslladar des del Monsacro una imatge de la Mare de Déu. A aquest temple construït en l'esquerda de la penya se li va cridar "del miracle" ja que en ser construït amb fusta i aquesta volar tant sobre l'abisme era un autèntic miracle que es mantingués en peu.
Amb motiu del dotzè centenari de la batalla de Covadonga, el 8 de setembre de 1918, va ser coronada solemnement la Verge de Covadonga per l'Arquebisbe de Toledo l'asturià D. Victoriano Guisasola en presència de les Reis D. Alfons XIII i D'Victòria Eugènia. La idea de la coronació havia partit del llavors Bisbe d'Oviedo doctor Baztán i Urniza. 
Va ser declarada basílica l'11 de setembre de 1901


Pàgina oficial del Santuari de Covadonga, clica'm

dimecres, 22 d’agost del 2012

Santa Maria del Pí, Barcelona

Mare de Déu del Pi

Mare de Déu de la Cinta

Mare de Déu dels desemparats

Dormició de la Mare de Déu
  
Mare de Déu del Pi en fusta

La Immaculada

La Dolorosa

Mare de Déu de la Mercè

Santa Maria del Pi és una església ubicada a la Plaça del Pi de la ciutat de Barcelona d'estil gòtic català.

Història
L'església del Pi està documentada des del 987. El seu cementiri era de l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica. No s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, el que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsòl de la qual no ha estat excavat. En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual.
La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle XIV. Consta el 1321 l'existència de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV.
Pere el Cerimoniós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església i va fer caure la rosassa, fet que va provocar diversos morts.
Va ser afectat pels bombardeigs del 1714 durant la guerra de successió espanyola i per l'explosió d'un polvorí proper. A partir de 1717 comencen unes reparacions de la ma del mestre d'obres Joan Fiter, però no es va realitzar un primer projecte de restauració fins el 1863-1884 a càrrec de Francesc de Paula Villar i Lozano. Es va restaurar les teulades de les capelles, la portalada i la façana posterior. També es va eliminar la decoració barroca del temple. Cap el 1915 es va tornar a restaurar.
L'any 1926 aquesta església fou la quarta de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XI.
Va ser cremada l'any 1936 durant la guerra civil espanyola, i s'emprengueren diverses obres per reparar els desperfectes a partir dels anys 1950 a càrrec de Josep Maria Jujol.
El 16 d'abril de 1783 hi fou batejada santa Joaquima de Vedruna (Barcelona, 1783-1854), fundadora de l'Institut de les Germanes Carmelites de la Caritat. També hi contragué matrimoni el 24 de març de 1799.

L'edifici
Consta d'una sola nau de grans dimensions (54 metres de longitud per 15,50 metres d'amplada i l'alçada de 27 metres), amb absis poligonal i capelles laterals situades entre els contraforts gòtics. L'absis es cobert per una volta radial que agafa també el primer tram de les capelles, set voltes més hi ha a la resta de la nau. Als peus del temple es troba el cor.
La façana principal, te damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l'incendi del 1936 i reconstruïda entre 1939 i 1943 per l'arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l'estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat. La porta principal, presidida per la imatge de la Mare de Déu amb Nen que hi ha al timpà, es una excel·lent escultura gòtica. A la seva llinda hi ha els bustos de Maria entre apòstols.

Llegenda
Segona la veu de la tradició popular, en temps de la invasió sarraïna el mar arribava encara a aquestes altures, i precisament en aquests contorns hi havia un barri de pescadors que posaren una forta resistència a la invasió. Quan hagué passat el flagell de la guerra i els temps foren més tranquils, un d'aquells mariners, supervivent de la lluita, trobà en la copa d'un pi una imatge de la Mare de Déu a la qual fou dedicada, en el mateix lloc del descobriment, una capelleta que amb el temps ha arribat a ésser el temple que avui admirem. El pi hagué d'ésser substituït per un altre que en perpetués el record, el qual arribà a tenir tanta ufana que la seva copa es veia per damunt dels edificis. Aquest gran pi existia encara quan tingué lloc la invasió francesa, i sembla que un soldat napoleònic li travessà el tronc amb una baioneta, i morí. Més tard fou plantat un altra pi i una altre fins arribar a l'actual, com a mostra de la tenacitat amb què s'intenta de salvar el valor espiritual de la llegenda.