La Mercè, Barcelona

La Mare de Déu de la mercè

La Mare de Déu de la mercè

La Immaculada

Mare de Déu dels desemparats

Mare de Déu de la soledat

Mare de Déu a la cúpula 

Vitrall de la Mare de Déu 

La Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, coneguda simplement com Basílica de la Mercè, és una església d'estil barroc situada a la plaça de la Mercè, al Barri Gòtic de Barcelona. Es va construir entre 1765 i 1775, obra de l'arquitecte català Josep Mas i Dordal. Està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona, i és una de les esglésies més representatives de la ciutat comtal.

Història

L'actual església s'aixeca sobre una anterior d'època medieval, construïda entre 1249-1267, que va ser la primera església de l'Orde Mercedari i que va tenir una ampliació en estil gòtic als segles XIV-XV. Formava un conjunt d'església i convent de la mateixa orde, però l'edifici del convent fou objecte de desamortització el 1835, convertint-se primer en escola i, actualment, en seu de la Capitania General de la Quarta Regió Militar.

El 1870 es va instal·lar al lateral de l'església que toca al carrer Ample una façana d'estil gòtic flamíger del segle XV traslladada de l'antiga església de Sant Miquel que s'havia enderrocat per ampliar la casa de la ciutat. La porta va ser esculpida pel francès René Ducloux el 1516 i conserva la forma gòtica incorporant-hi detalls clàssics.

El 1888 es va construir una gran cúpula sobre el creuer, obra de Joan Martorell i Montells, així com la capella del Santíssim al costat de l'Evangeli i un cambril per al culte de la Mare de Déu. La cúpula es va coronar amb una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, obra de Maximí Sala, destruïda el 1936 i substituïda el 1959 per una de més gran dels germans Oslé (Miquel Oslé i Llucià Oslé).

Aquesta església fou la segona de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona. El títol basilical li fou concedit l'any 1918 pel papa Della Chiesa, Benet XV, en el marc de les festes commemoratives del VII Centenari de l'aparició de la Mare de Déu a Sant Pere Nolasc.

L'església

L'església es va construir amb planta contrareformista, de creu llatina, amb una nau central ampla i dues naus laterals davant de les capelles, situades entre els contraforts, hereus de l'estil gòtic, i un transsepte amb cúpula sobre el creuer. L'interior destaca per la seva monumentalitat, mitigada per la seva delicada decoració en estil rococó, amb rics revestiments en marbre i estuc i complicades gelosies en les tribunes altes.

La façana presenta dos cossos d'altura i està articulada per pilastres d'ordre corinti. Es caracteritza per la seva paret ondulant, d'influència borrominesca, per aconseguir una major integració espacial i una millor visibilitat en un espai que en el seu origen era tancat, ja que quan es construí no existia l'actual plaça i la façana donava a un carrer bastant estret. Així, la utilització de formes còncaves dóna espacialitat al conjunt, trencant la monotonia que hauria significat la confrontació de dues superfícies planes paraŀleles entre si. Un ample frontó triangular remata la part superior de la façana, reforçant-ne així el caràcter clàssic. La part escultòrica de la façana fou obra de Carles Grau.

La Mercè

La Mare de Déu de la Mercè és una Mare de Déu originària de Barcelona i lligada a la fundació de l'orde de la Mercè el 1218. Venerada a la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, la imatge actual és una talla de fusta d'estil gòtic del segle XIV, atribuïda a Pere Moragues, amb un infant Jesús a la falda, d'un o dos segles després. Des del 1637 es copatrona de la ciutat de Barcelona, per un vot que va fer el Consell de Cent si alliberava la ciutat d'una plaga de llagostes, i patrona de la diòcesi de Barcelona. Durant l'Exposició Universal de Barcelona (1888) fou coronada canònicament com a patrona de la diòcesi.

La tradició

Segons la tradició la Mare de Déu s'aparegué simultàniament, una nit d'agost de 1218, a Sant Pere Nolasc, Sant Ramon de Penyafort i al rei Jaume el Conqueridor per instar-los a la fundació d'un orde per a la redempció de captius cristians en mans de musulmans, que va ser l'Orde de la Mercè, popularment denominada els mercedaris. Hi ha constància de la seva advocació el 1230 i el primer temple que li fou dedicat ja existia entre 1249 i 1267.

Segles més tard, el 1687, Barcelona va patir una plaga de llagosta, i es va posar en mans de la Mare de Déu de la Mercè. Acabada la plaga, el Consell de la Ciutat la va nomenar patrona de Barcelona. El Papa, però, no va ratificar la decisió fins dos segles més tard, el 1868.

Després que el Papa Pius IX declarés la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar festes al setembre. La Mercè va prendre volada l’any 1902, quan sota l’impuls de Francesc Cambó, se celebrà una Festa Major que es convertí en model de les que encara avui tenen lloc a tot Catalunya. De tota manera, la història de la Mercè patiria molts alts i baixos que s’estengueren després de la guerra civil i els anys del franquisme.

El seu culte es va difondre durant l'edat mitjana pel Mediterrani i, durant els segles XVI-XVIII, arran de la tasca d'evangelització que van dur-hi a terme els frares mercedaris, per terres hispàniques i americanes, on hi havia nombroses convents de mercedaris i on la Mare de Déu és una advocació popular amb el nom de Virgen de las Mercedes o Mercedes.