Bàsilica de Sant Vicente, Àvila

Virgen de Sonsoles 

Virgen de la Soterraña

Verge gòtica

De les diferents imatges que podem veure a la Bàsilica de Sant Vicente, destacar la de la verge de la Soterraña, patrona de la ciutat.

Es tracta d'una talla romànica policromada del segle XIII que representa Maria sedent amb el nen Jesús al braç esquerre i mostrant un cor a la mà dreta. El cos d'aquesta imatge va estar ocult durant segles per vestidures, per la moda que havia de vestir a les Verges, fins que una restauració a la dècada de 1980. va retornar a la talla la seva esplendor.

La imatge de la Soterraña es troba en una cripta situada sota els absis de la basílica. Aquesta cripta va ser construïda aprofitant el desnivell del terreny on es va aixecar l'església. Allí es venera la imatge de la Verge de la Soterraña, denominada així per la curiosa ubicació subterrània de la seva capella.

La cripta consta d'un total de tres capelles, l'esquerra és de menor importància, i exhibeix una bona pintura. A la central és on resideix la imatge de la Soterraña, emmarcada en un retaule barroc. I la dreta conté la penya del martiri dels sants Vicente, Sabina i Cristeta, així mateix és el lloc on, segons la tradició, va aparèixer miraculosament una serp que va protegir els seus cossos d'una profanació, i on es va edificar la primera església, després substituïda per l'actual.

Per baixar a la cripta, des de l'escala que es troba a la nau de l'evangeli de l'església, propera al creuer, calia llegir un pergamí que deia:

«Si a la Soterraña vas,

Ve, que la Virgen te espera;

que, por esta escalera,

quien más vaja sube más.

Pon del silencio el compás

a lo que vayas pensando.

Vaja y subirás volando

al cielo de tu consuelo;

que para subir al cielo

siempre se sube vajando.»

«Si a la Soterraña vas,

Ves, que la Verge t'espera;

que, per aquesta escala,

qui més baixa puja més.

Posa del silenci el compàs

al que vagis pensant.

Baixa i pujaràs volant

al cel del teu consol;

que per pujar al cel

sempre es puja vagant. »

Segons la llegenda s'atribueix la seva talla a Nicodem i la seva pintura a Sant Lluc, hauria arribat a Europa portada pel propi Sant Pere, qui l'hauria lliurat a San Segundo, evangelitzador i primer bisbe de la ciutat d'Àvila. Tradicionalment la Verge de la Soterraña ha estat el motiu central (al costat de la Verge de Sonsoles) de la devoció mariana de la ciutat d'Àvila, de la qual és patrona. Segons la tradició Santa Teresa quan va partir del monestir de l'Encarnació disposada a fer la seva gran obra de reforma, va anar als peus d'aquesta Mare de Déu per deixar aquí les seves sandàlies i esdevenir monja descalça.

El temple

En l'any 306, durant la persecució de Dioclecià, i per ordre del pretor Dacià, van patir martiri els germans Vicente (d'Àvila), Sabina i Cristeta per negar-se a signar un document en el qual havien de reconèixer haver ofert sacrificis als déus romans, segons establia el quart edicte de la persecució, de 304. Segons la tradició els seus cossos van ser dipositats en un buit de la roca, edificant-posteriorment sobre aquest lloc l'actual basílica (la roca seria la que es pot contemplar a la capella dreta de la cripta). La llegenda diu que va ser el propi jueu responsable de la seva mort qui, penedit, va decidir construir un temple per enterrar, passatge que apareix recollit en un relleu del cenotafio.
Per la inseguretat que suposaven les incursions musulmanes, en 1062 el rei Ferran I de Lleó i Castella va ordenar que les restes fossin traslladats al monestir de Sant Pere d'Arlanza (Burgos) fins que el 1175, amb l'avanç de la Reconquesta i el desplaçament de la frontera cap al sud, els cossos van tornar al seu lloc d'enterrament original, en el que per llavors havia començat ja la construcció de l'actual temple (cap a 1130). Posteriorment es va efectuar un nou trasllat l'any 1835 a la Col·legiata de Sant Cosme i Sant Damià de Covarrubias d'on van passar a la capella de les Relíquies de la catedral de Burgos fins que van tornar definitivament a Sant Vicent, on van quedar dipositades dins d'unes urnes col · locades a l'altar mayor.Després d'haver quedat uns anys paralitzades, les obres es van reprendre a mitjans del segle XII, adquirint el seu impuls definitiu amb les ajudes que van concedir els reis Alfons X el Savi i Sancho IV, el que va permetre rematar a principis del segle XIV. Encara que des d'aquesta època i fins al segle XIX va patir diverses reformes, aquestes no van alterar substancialment el seu estil arquitectònic.
A més, encara que va ser restaurat entre mitjans del XIX i el primer quart del segle XX (especialment per part de l'arquitecte avilès Enrique María Repullés i Vargas), va tenir la fortuna de ser el primer edifici espanyol en el qual es va intervenir amb criteris respectuosos, al contrari del que era habitual en l'època, en què els restauradors intervenien al seu antull, deixant els edificis en molts casos desfigurats-un exemple paradigmàtic d'això últim va ser el que va passar a l'església de Sant Martí de Frómista, a Palencia-.

Pàgina oficial del temple
Per sabe més d'Àvila, clica'm