Santa Maria de Gràcia, Gràcia

Altar Major

Mare de Déu del bell amor

Història

En començar el segle XIX el territori de Gràcia, i concretament el que avui es troba per sobre de l'Avinguda Diagonal, era poc poblat i estava molt dispers. Existien molts torrents i camps de conreu, cases de camp i cases tipus mas (Masies) destinades a marcar fortament el perfil del nou barri, que aviat seria independent de la propera ciutat de Barcelona (només a la dècada del 1820 al 1830 i del 1850 al 1897).

També des dels anys 1820 Gràcia volia tenir una parròquia pròpia, però això no va ser fàcil, doncs exigia la plasmació i el reconeixement d'una unitat ciutadana, que seria la base d'un nou municipi. També exigia una atenció pastoral unificada, ja que fins aleshores el teritori quedava repartit entre diverses parròquies.

L'atenció pastoral es polaritzava al voltant de dos convents religiosos, molt populars a la zona, el dels Carmelites Descalços de Sant Josep (actual parròquia dels Josepets) i el dels Franciscans Observants de Jesús. Va portar molt temps (fins al  1835) i moltes gestions el poder tenir una parròquia pròpia a Gràcia.

L'Ajuntament constitucional de Gràcia, que va començar a ser independent l'any 1820, no va trigar a manifestar un especial interès per obtenir una Parròquia pròpia, que subratllés la realitat de l'Ajuntament autònom. I com a conseqüència de les peticions dirigides a Madrid per a obtenir l'establiment de la Parròquia de Gràcia, finalment es va obtenir una resposta favorable el juliol de 1823. però no es va poder dur a terme perquè coincidir amb la caiguda del període constitucional. Es va haver d'esperar fins l'any 1835.

Un edicte del 25 setembre de 1835, promulgat conjuntament per l'autoritat eclesiàstica i la civil de Barcelona, va establir un nou Pla de Parròquies i es va ampliar el nombre de parròquies de Barcelona, figurant en últim lloc la de Gràcia, de la qual s'indica: "Es formarà a Gràcia la corresponent demarcació de límits parroquials". Consta que la Parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia (aquest és el nom amb què se la va conèixer popularment) va quedar constituïda i operant el mes de novembre de 1835.

El 12 gener 1858, el Bisbe Dr Palau i Termens dividir la Diòcesi en arxiprestats i al catàleg de parròquies agrupades per deganats, de Gràcia només és nom una parròquia: "Santa Maria". segons un ofici del 12 de febrer de 1867, el Rvd. Joan Torras precisa: "L'1 novembre 1835 aquest barri va començar a ser parròquia, sent nomenat un ecònom per regir, que com tots els altres rectors, es va constituir en aquesta casa exconvent de Jesús i Sant Josep" ... "sent la titular de Jesús la assumpta, la parròquia es diu "Santa Maria de Gràcia" i en el 15 d'agost la població celebra la seva Festa Major ".

El temple:

La primitiva edificació de la que va ser la parròquia de Santa Maria i Jesús de Gràcia des de 1835 va ser la que havia estat l'església del Convent de la Frares Menors Observants (franciscans) que estaven a Gràcia des de l'any 1427 i fins a la seva exclaustració definitiva el 1835 .

L'origen d'aquesta església prové del Monestir de Santa Maria de Jesús de Gràcia, fundat per Alfonso IV, que va col · locar la primera pedra el 1427, a la cruïlla del carrer Aragó amb la de Pau Claris. Aquest monestir va ser destruït durant la Guerra de Successió el 1714, i posteriorment reedificat en diverses ocasions. Els Franciscans es van traslladar al barri de Gràcia actual (precisament el nom del barri prové d'aquí). La seva església va ser cremada i el 1825 es va reconstruir segons projecte de Ramón Plana. No obstant això, durant la revolució del 1835 es decreta l'exclaustració d'Ordres Religioses i els Franciscans abandonen el lloc. S'habilita el dia 1 de novembre d'aquest any com a parròquia, sent la primera que hi va haver al barri. 

En 1817 el Bisbe de Barcelona Pau Sichar va col · locar la primera pedra d'aquella església, aquesta segona edificació de modestes proporcions presentava una planta de creu llatina amb una sola nau amb capelles laterals i un creuer. Amb el temps aquesta església serà insuficient per poder contenir una feligresia que als voltants de l'any 1870 havia de tenir unes trenta mil persones. Així es van iniciar unes obres d'ampliació que van finalitzar el 1873 sent rector D. Francisco Esteve Nadal. Amb l'ampliació el temple tenia 30.80 metres de llarg i 10,70 d'ample.

El progressiu creixement de Gràcia va fer cada vegada més urgent la construcció d'un nou temple, doncs tot i l'ampliació de 1873, continuava sent petit. Malgrat les contínues peticions al Bisbat (1877, 1895, 1918 ...) no va ser fins al 26 juliol 1935 quan el Bisbe de Barcelona Dr Manuel Irurita va aprovar els plans i va col · locar la primera pedra l'1 de novembre de 1935, fent coincidir aquest fet amb el primer centenari de la fundació de la Parròquia.