Passejant per Vallter 2000

 

Passejant per Beget

 

Església de Sant Cristòfol de Beget

Aquesta església, magníficament restaurada, és un dels exemples més importants d'arquitectura romànica de la zona. El conjunt es va edificar al segle XII, amb elements d'una primitiva construcció dels segles X i XI.

El temple té una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i arcuacions llombardes, reforçada per dos arcs torals sostinguts per dues columnes per banda i coronada per una capçalera formada per un presbiteri. Aquesta està coberta amb volta de canó també apuntada, un absis semicircular i dues capelles laterals de planta rectangular.

L'església té un bell finestral i en un dels costats té adossat un campanar romànic de planta quadrada de quatre pisos d'alçària. A l'arc triomfal hi ha unes pintures de tradició romànica fetes pel pintor Joaquim Vayreda el 1890.

A l'interior, i presidint l'altar major, es conserva una famosa talla romànica, de dos metres d'alçària, que representa Jesucrist en majestat (vestit amb túnica, amb una corona al front i els braços horitzontals), així com una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d'alabastre i un interessant conjunt de retaules barrocs. Va ser declarada Monument Historicoartístic Nacional l'any 1931.

Església de Sant Feliu de Rocabruna

Temple romànic del segle XII, restaurat l’any 1929. Disposa d’una sola nau amb volta apuntada a l’interior i absis semicircular construït amb carreus ben escairats. Està adornat amb una cornisa sostinguda per mènsules damunt la qual hi ha una decoració de dents de serra. La finestra de l’absis, formada per tres arcs en degradació, és de doble biaix. El campanar originari era d’espadanya, damunt la qual s’aixecà l’actual, de torre amb teulat a quatre vessants. Adossada al nord hi ha l’escala que porta a les campanes.

 

Font del Botàs (Camprodón)

La Font del Botàs rep aquest nom perquè tenia un sistema de comportes que derivava part de l’aigua a un botàs, un dipòsit present a les cases de pagès que servia per controlar i distribuir l’aigua destinada al regadiu dels camps.

La construcció d’aquesta font va ser propiciada pel Patronat de la Fundació Germans Vila Riera i s’inaugurà l’any 1990 amb l’antic president de la Generalitat Jordi Pujol. Es creu que l’aigua procedeix de la Font de Sant Josep.

Vora la font se situa una cova artificial de pedra blanca on és freqüent trobar llànties enceses i flors que porten els devots i vianants.

Capella del Roure (Camprodon)

 

La Capella del Roure és una petita capella de Camprodon (Ripollès). Originàriament era un petit oratori de camí situat a la sortida de la vila en direcció a Molló. Estructurada en una sola nau de planta rectangular i absis semicircular orientat al sud. Les parets portants són de pedra morterada vista amb carreus a les cantonades i emmarcant les obertures. La coberta és de teula àrab a dues vessants i acabada amb un ràfec format per una doble filera de teules.

A la llinda de la porta principal hi ha cisellat l'any 1851. Alderico de Campa la feu edificar l'any 1477 (possiblement va restaurar una capella romànica del segle xii. L'any 1851, Francesc Xavier de Campa la va modificar molt, deixant-la tal com es troba actualment. A fi de poder ampliar el carrer Freixanet, amb el permís del Bisbat de Vic va ser desmuntada i posteriorment tornada a construir en un turó al costat de la font Llandrius (però orientada aproximadament est-oest). Localització abans del trasllat: carrer Freixenet, 46.

Santa Cecília de Molló

 

Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (1979), l’esvelt campanar i la gran nau única la converteixen en un excel·lent exemplar del romànic del Pirineu català.

És probable que vers l’any 936, quan s’esmenta per primer cop el lloc de Molló, ja existís una petita església dedicada a Santa Cecília, pertanyent al domini comtal i la seu de Girona.

Al segle XII fou donada pel comte de Barcelona al monestir de Ripoll, i el terratrèmol de 1428 hi causà grans danys.

Durant la retirada republicana de la Guerra Civil (1939) fou incendiada i es van cremar els retaules existents.

Durant la postguerra va servir d’estable i es va deteriorar molt. Les intervencions fetes durant la dècada de 1950 van permetre recuperar-ne l’estat actual.