dissabte, 10 de desembre del 2022
Igreja de São Domingos (Lisboa)
L'església de Santo Domingo (Igreja de São Domingos, en portuguès) és una església localitzada al barri de Santa Justa, Lisboa. Està classificada com un monument nacional per l'Institut de Gestão do Património Arquitetónico i Arqueològic.
Construïda el 1241, en aquella època va ser l'església més gran de la ciutat. Abans de la fi a la monarquia a Portugal el 1910, els casaments reials se celebraven en aquesta església. També és important en la història de la inquisició pel fet que va ser el lloc de la Massacre de Lisboa de 1506 i ara hi ha un monument al davant per recordar l'esdeveniment.2
L'església ha estat destruïda moltes vegades durant la història. El terratrèmol de 1531 la va malmetre i el de 1755 i el seu tsunami va destrossar el convent de Santo Domingo del qual formava part que va deixar en peus només la capella que va ser completament restaurada el 1807 en estil barroc mentre que espai que ocupava l'antic convent es va aprofitar per ampliar les avingudes i places del barri. El 1959 hi va haver un gran incendi que va matar dos bombers que va trigar més de sis hores per extingir i va destruir moltes obres d'art. El 1994, va reobrir, però els rastres de l'incendi encara perduren. Per això, quan es visita es poden notar els impactes de la història.
(imatge Lluís B.)
Mosteiro dos Jerónimos
En destaca el seu claustre, completat el 1544, i la porta sud d'un complex disseny geomètric, davant del riu Tejo. Els elements decoratius són plens de símbols de l'art de la navegació i les escultures de plantes i animals exòtics. El monument és considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i 7 de juliol del 2007, va ser escollit com una de les set meravelles de Portugal.
(imatge Lluís B)
L'antic convent de Santa Clara (Vic)
La fundació d’aquesta casa es va concretar l’any 1383 tot i que des de molt abans s’havia treballat amb aquesta finalitat; hi van haver intents no reeixits, com ara una deixa recollida en un testament del 1287. En aquesta obra s'hi van implicar els frares del convent de Sant Francesc. L’any 1343 arran del testament de Pere de Cuspineda, que hi va deixar els seus béns, i de Pere el Cerimoniós que va facilitar els terrenys, es va posar la primera pedra del futur monestir, el papa Climent VI va atorgar el permís per la nova fundació l’any 1349.
Per alguna causa aquella fundació no es va portar a terme i no va ser fins el 1383 que es va materialitzar, començant la construcció en el lloc anomenat Puig de Reig. Un document de l’any 1415 esmenta que el monestir estava situat extramurs, al nord del portal de Santa Eulàlia, lloc que encara es coneix amb el nom de Santa Clara Vella. Aquell mateix any de 1415 s’hi van traslladar les monges que fins aquell moment s’estaven en una casa prop de Santa Eulàlia de manera provisional. El 1433 Leonor Safont, monja agustina del monestir de Camprodon, es va afegir a aquesta comunitat a causa de la ruïna de la seva casa del Ripollès.
El 1563, amb la reforma franciscana, el monestir de les clarisses es va desvincular del de convent de Sant Francesc (de framenors conventuals) i va passar a dependre directament del bisbat. Amb el pas del temps, l’edifici conventual es trobava en perill de ruïna i hom va prendre la determinació de traslladar-lo al centre de la ciutat. El 1579 es va pensar en ocupar el convent de la Mercè, cosa que no es va arribar a produir. Finalment el 1582, el papa Gregori XIII va emetre una butlla ordenant la seva supressió a causa de l’estat de ruïna i la reduïda comunitat que tenia, amb només dues monges.
Tot i els intents de tornar a fundar la casa de les clarisses (el 1590 es va posar la primera pedra del nou monestir) aquests no van tenir èxit i finalment es van fer gestions amb el convent dels Àngels de Barcelona que va participar en la nova fundació amb una comunitat de monges dominiques que es va traslladar a Vic el 1596 ocupant el nou monestir situat al nord el nucli antic prop del portal i camí de Manlleu. El convent dominic va mantenir l’advocació de Santa Clara i també s’hi va traslladar el retaule major de Lluís Borrassà, el que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. L’església fou destruïda el 1936, la comunitat dominica va poder inaugurar el 1963 un nou monestir a la ciutat, a la plaça de Malla, fins que el 2008 es van traslladar a Sant Cugat.
Actualment és un hotel.
Església de Sant Domènec de Vic (Catalunya)
Mare de Déu a la façana
Els edificis del convent i l’església de Sant Domènec destaquen per una sobrietat exterior extrema. Sen’s dubte l’element més significatiu del convent , és el magnífic claustre , datable a la segona dècada del segle XVIII, estructurat a partir d’arcades dividides en dos arcs suspesos –sense columna-, amb l’interior o intradós decorat amb motius florals, elements dels dominics i heràldica, recolzades sobre columnes amb capitells també magníficament ornats.
De l’església cal mencionar específicament la decoració del presbiteri , realitzada a finals del segle XVIII, inicis del XIX, amb representacions dels Misteris del Rosari. Són unes de les poques obres conservades del vigatà Llucià Romeu, conegut com el Noi Just, autor també de diversos quadres dels bisbes de Vic conservades al Palau Episcopal. Des de l’exclaustració el recinte va adoptar diversos usos, allotjant en l’actualitat l’Escola d’Arts i Oficis.
Com anècdota, en aquesta església va ser ordenat Mossen Cinto Verdaguer.
Casa de Colònies Mogent, Llinars del Vallès
.jpg)
Mare de Déu oferint Jesús
.jpg)
La Moreneta
Oratori
Sala de treball
Sagristia
La casa de colònies Mogent (rep el nom per la riera de Llinars) regentada pels germans Maristes, havia estat l'antic seminari dels Maristes. Actualment funciona com a casa de colònies. Disposa d'una bonica capella on podem veure aquesta bella mare de Déu que ens ofereix el seu fill, que sembla que ens vulgui acollir amb els braços oberts, però que si ens fixem bé, tant els braços com les cames ja tenen la postura que té Jesús a la creu. Una molt bella i simbòlica imatge. Abans d'entrar a la capella veiem aquest mosaic de la Mare de Déu de Montserrat.
Pàgina web: clica'm
diumenge, 6 de novembre del 2022
.jpeg)
Font La Pez
Replica de Santa María de Coromoto
Nostra Senyora de Coromoto és la Patrona de Veneçuela. És venerada tant a la ciutat de Guanare, on va aparèixer el dia 8 de setembre de 1652, com a tot el país. Quan la ciutat de Guanare va ser fundada el 1591, els indígenes que habitaven a la regió, els Cospes, van fugir cap a la selva al nord de la nova ciutat. Això dificultava l'evangelització que l'església Catòlica havia emprès a tota la regió. Un dia de 1651, el Cacique Coromoto i la seva dona travessaven un corrent d'aigua i van veure una Senyora d'extraordinària bellesa que els va dir en el seu idioma: "Aneu a casa dels blancs i demaneu-los que els tiri l'aigua al cap i així poder anar al cel". Casualment un espanyol anomenat Juan Sánchez va passar per aquí i el Cacique Coromoto li va relatar els fets.
Sánchez llavors li va demanar que s'allistara amb la tribu, que ell passaria d'aquí vuit dies per ensenyar-los tot el necessari per batejar-los. En efecte, quan va tornar els indígenes van marxar amb ell a un angle format entre els rius Guanaguanare i Tucupido, on els van repartir terres i van iniciar la catequizació, a fi de preparar-los per al bateig. Diversos indígenes van rebre el baptisme, no així Coromoto, que trobava a faltar la selva on ell era lliure i no havia d'obeir els blancs. Això ho va fer preparar la seva fugida del campament. Tot i això, el dissabte 8 de setembre de 1652, la Senyora va tornar a aparèixer en la seva cabana, en presència de Coromoto, la seva dona, la seva cunyada Isabel i un nebot d'aquesta. El cacic va agafar una fletxa i va apuntar per matar-la. Com que la Senyora se li va acostar, Coromoto va llançar la fletxa i va intentar empènyer-la, però ella va desaparèixer, deixant-li a la mà un petit pergamí amb la seva imatge gravada.
A la tarda del dissabte 11 de setembre de 1652, va disposar Juan Sánchez reunir els indígenes que treballaven a Soropo, en vista de la qual cosa el castellà va instar el Cacique que s'ajuntés amb els seus companys i assistís als actes religiosos que anaven a celebrar-se al cobert, que per a aquestes reunions tenia disposat al costat de la seva habitació. Coromoto es va negar rotundament a aquesta invitació, i mentre els seus companys pregaven, ell amb gran enuig i ràbia va intentar anar-se acceleradament cap al seu poble. Però, havent transcorregut uns instants des de la seva arribada a la barraca al costat de la seva dona, la seva cunyada i el nebot, la Senyora torna a aparèixer de manera visible i corpòria al llindar de la cabana de l'indígena. En sortien copiosos raigs de llum que banyaven l'estret recinte de la barraca, tan potent "com el sol del migdia", segons va descriure Isabel, cunyada de Coromoto.
El nebot d'Isabel va córrer a avisar Juan Sánchez, que amb dos dels seus companys van anar al lloc d'on va aparèixer la dona i van recollir el pergamí que va deixar. La imatge va ser enllumenada per Sánchez amb tot just un caporal de cera negra. Aquesta lluminària va cremar dia i nit sense consumir-se, des de les 12 de diumenge fins dimarts a la tarda. Fet considerat pels testimonis com a miraculós. Van donar part a les autoritats civils i eclesiàstiques, que malgrat no creure-ho, van resoldre portar el pergamí a l'Església de Guanare el 1654, on va romandre en un reliquiari fins al 1987, quan va ser incrustada al pedestal de la imatge de fusta en què jeu avui dia al Santuari Nacional de La nostra Senyora de Coromoto, construït al lloc d'aquesta segona aparició.
El Cacic Coromoto en veure que la Senyora no havia aconseguit res amb ell, va fugir a la selva, on el va mossegar una serp verinosa. Aleshores va començar a demanar el baptisme, el qual li va ser administrat per algú que hi passava. En batejar-se es va convertir en apòstol entre els indígenes, demanant a aquests que no se separessin del missioner i que es bategessin, i després va morir. Com a conseqüència d'això, els indis cospes van formar una comunitat de fidels molt fervorosa.
Avui dia, prop de Guanare, al lloc de la segona aparició va ser construït un bell temple, el Santuari Nacional "Nostra Senyora de Coromoto", el qual va ser consagrat a aquesta verge el 7 de gener de 1996, i inaugurat amb la solemne Eucaristia presidida pel Papa Joan Pau II el 10 de febrer de 1996. Darrere de l'altar hi ha la imatge de la dona. Sota aquesta imatge hi ha un reliquiari d'or, brillants i perles.
(Imatge de QuimSR.)
diumenge, 16 d’octubre del 2022
Basílica de Sant Joan del Laterà (Catedral de Roma)
L'Arxibasílica de Sant Joan del Laterà (en italià San Giovanni in Laterano) és la catedral de Roma, on es troba la seu episcopal del bisbe de Roma (el papa). Està dedicada al Crist Salvador, no obstant això és més coneguda amb el nom de Sant Joan del Laterà perquè tant Joan Evangelista com Joan Baptista van indicar el Salvador, i per la seva situació a la zona del Laterà. Tot i estar situada fora dels límits de la Ciutat del Vaticà, és una propietat extraterritorial de la Santa Seu.
El nom oficial és Archibasilica Sanctissimi Salvatoris et Sancti Iohannes Baptista et Evangelista in Laterano (Arxibasílica del Santíssim Salvador i dels Sants Joan Baptista i Evangelista del Laterà), i és la més antiga i la de rang més alt entre les quatre basíliques majors o papals de la ciutat de Roma, juntament amb Sant Pere del Vaticà, Sant Pau Extramurs i Santa Maria Major, totes les quals tenen una Porta Santa i un Altar Papal. Té el títol honorífic d'"Omnium urbis et orbis ecclesiarum mater et caput" ('Mare i cap de totes les esglésies de la ciutat de Roma i del món'), ja que és la seu episcopal del principal de tots els bisbes, el papa. Va ser consagrada pel papa Sant Silvestre I l'any 324 i completada la seva última etapa històrica de construcció l'any 1735.
Actualment, el papa celebra certes cerimònies litúrgiques en aquest lloc (per exemple, la missa del sopar del Dijous Sant i la de la festa del Corpus Christi; aquesta última té lloc a l'atri, a partir del qual parteix la processó eucarística)
(Imatge de Víctor G.)
dimecres, 31 d’agost del 2022
Catedral de Dijon
La catedral de Sant Benigne de Dijon (en francès, cathédrale Saint-Bénigne de Dijon) és una església orientada del segle XIII de França, d'estil gòtic, situada al centre salvaguardat de Dijon. L'edifici està dedicada a sant Benigne de Dijon (màrtir cristià del segle II). L'origen abacial de l'abadia de Sant Benigne de Dijon (segle VI), va ser construïda i reconstruïda diverses vegades fins a convertir-se tardanament en catedral a finals de 1792 succeint a l'església de Saint-Étienne de Dijon que havia rebut el primer seient de la diòcesi de Dijon, creada el 1731.
(imatge Anna SR)
divendres, 26 d’agost del 2022
Cathédrale Saint-Étienne de Toul
Notre Dame au pied d'argent (Mare de Déu del Peu de Plata)
Aquesta estàtua de pedra de la Mare de Déu ja es trobava a l'entrada de la catedral, col·locada sobre una petita aigua sota el pontificat de Roger d'Ostenge de Marcey entre 1230 i 1253. El miracle va tenir lloc l'any 1284 en temps del bisbe Conrad Probus.
Una dona pietosa Helwilde no podia dormir, va a les matines a la catedral. Busca consolar-se per la pèrdua del seu marit i de dues de les seves filles, resa de genolls davant de l'estàtua.
La Mare de Déu se li va aparèixer i li va ordenar que anés a casa d'en Rimbert, el guardià de la Porta "à la châ". Calia afanyar-se a córrer cap a les muralles de la ciutat entre la catedral i el palau episcopal, ja que els enemics van entrar a la ciutat per posar-la a foc i espasa. Helwilde, davant els fets, dubta. Com que Rimbert està de camí, ella hi va. Es troba amb la patrulla del rellotge i els narra la seva visió. Es burlen d'ella, paraules inadequades i acudits despectius, malgrat això, dos burgesos armats decideixen seguir-la fins a casa de Rimbert. Està assegut al seu llit, aterrit d'una visita així. Se li explica l'objectiu i exclama "Vaig tenir la mateixa visió i el mateix avís, per això em vaig aixecar, perquè en testimoni de veritat l'estàtua ha d'avançar el peu". En sentir aquestes paraules, tothom es va afanyar a córrer cap a la catedral per veure tal miracle. Però cal destacar que els peus també estan coberts sota els plecs del vestit de Marie. Els clergues, uns quants laics i curiosos que van venir a veure el prodigi, van començar a maleir aquests intèrprets dels somnis.
Però de sobte, el peu avança a mig camí. Atemorits, accepten marxar a defensar la seva ciutat i demanar reforços. Després de molta resistència, són els carnissers els que arriben primer, la batalla causant nombroses morts. Es transcriuen els detalls de l'esdeveniment. A partir d'aquell dia, per perpetuar el record d'aquest miracle, la gent de Toulois va calçar l'estàtua amb un esclop de plata. Durant molt de temps l'estàtua va ser venerada a la ciutat i en cas de calamitat, es portava en processó pels carrers de la ciutat.
(imatge Anna SR)
Récollets, Bèlgica
Aquesta església s'anomenava originàriament l'església dels Récollets. Va ser erigida a partir del 1632 per l'orde religiós dels Récollet i va ser consagrada el 1642. L'orde dels Récollet vivia de la mendicitat i la predicació. La part frontal de l'església actual correspon aproximadament a l'edifici original. Al segle XVIII l'església fou restaurada i considerablement ampliada. Els ducs d'Ursel, que van finançar l'obra, van fer col·locar el seu escut a la volta del cor de l'edifici amb l'any 1774 del final de l'obra. Després de la Revolució, l'església va ser cedida al Municipi que la va restaurar i es va convertir, l'any 1810, en una església parroquial que portarà el nom de l'església de Sant Nicolau. Aquesta església acull una magnífica pica baptismal del segle XVI. Adossat a l'església, es va construir a partir de l'any 1629 el convent dels Récollets del qual actualment en queden el presbiteri, els apartaments, les botigues i un espai verd públic. Davant de l'església hi ha l'actual entrada al castell (abans estava davant del mercat).
(imatge Anna SR)
Basílica de l'Assumpció
La basílica de l'Assumpció de La nostra Senyora (en neerlandès, Basiliek van Onze-Lieve-Vrouw-Tenhemelopneming) és una església d'estil romànic erigida al centre històric de Maastricht, als Països Baixos. L'església està dedicada a la Mare de Déu de l'Assumpció (Onze-Lieve-Vrouw-Tenhemelopneming) i és una església parroquial catòlica de la diòcesi de Roermond. L'església és coneguda sovint com la "Estrella del Mar" (neerlandès: Sterre der Zee), a causa de la devoció principal de l'església, La nostra Senyora, Estrella del mar.
L'església va ser elevada al rang de basílica menor pel papa Pius XI el 20 de febrer de 1933.
(imatge Anna SR)
Sant Martí d'Empuries
Situada dins del nucli antic de Sant Martí d'Empúries, al bell mig de la plaça Major, i edificada damunt les restes del fossat del castell medieval i del llenç est de la muralla.
Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb la capçalera poligonal i contraforts als murs laterals i a l'absis. Aquest és de planta semidecagonal i presenta el basament rectangular. A l'interior del temple, tant la nau com el presbiteri estan coberts amb voltes de creueria separades per un gran arc apuntat. Als peus hi ha el cor, d'arc rebaixat i amb les impostes esculpides. A la meridional hi destaca la data de 1538, possible any de finalització de les obres. És força probable que tant la sagristia, situada al sud del presbiteri, com la capella que actualment ocupa el baptisteri, als peus del temple, siguin obres posteriors datades al segle xviii. Hi ha altres elements decoratius a l'interior del temple, així com antigues peces de culte, força destacables: la clau de volta del presbiteri, policromada i amb la imatge del patró de la parròquia Sant Martí de Tours, l'ara romànica del segle x, dues ares paleocristianes del segle IV, una pila baptismal romànica dels segles XII-XIII i la pila beneitera del segle XVI.
(imatge Quim SR)
dissabte, 20 d’agost del 2022
divendres, 19 d’agost del 2022
Hospital Universitari de la Vall d'Hebrón
Mare de Déu del perpetu socors. Capella de l'hospital de la Vall d'Hebron.
Església de Sant Carles Borromeu d'Anvers
(imatges Anna SR)
Ajuntament d'Anvers
L' Ajuntament d' Anvers, Bèlgica , es troba al costat occidental de la Grote Markt («Gran plaça del mercat») d'Anvers. Erigit entre 1561 i 1565 després de dissenys fets per Cornelis Floris de Vriendt i diversos altres arquitectes i artistes, aquest edifici renaixentista incorpora influències tant flamenques com italianes.
Al segle XVI, Anvers es va convertir en un dels ports comercials més concorreguts i les ciutats més pròsperes del nord d'Europa. Les autoritats municipals volien substituir el petit ajuntament medieval d'Anvers per una estructura més imponent i adequada a la prosperitat de la gran ciutat portuària. L'arquitecte d'Anvers Domien de Waghemakere va redactar un pla (c. 1540) per a un nou edifici amb un estil típic dels monumentals ajuntaments gòtics de Flandes i Brabant.
Però l'amenaça de guerra va impedir qualsevol progrés en el projecte. Els materials de construcció destinats a l'Stadhuis es van utilitzar en canvi per apuntalar les defenses de la ciutat. Fins al 1560 no es van desenvolupar nous plans. Mentrestant, l'arquitectura gòtica havia passat de moda. Els nous dissenys de l'Stadhuis tenien el nou estil renaixentista. Acabat el 1565, l'edifici va durar amb prou feines una dècada abans de ser cremat fins a una closca en la Fúria Espanyola de 1576. Va ser restaurat tres anys més tard.
(imatge Anna SR)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)