Sant Pau del Camp

No hi ha dades exactes sobre la data de construcció. Hom creu que va ser abans de l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II, a qui se li atribueix la seva fundació. Es creu també que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i en ell hi va establir una comunitat de monjos benedictins. El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d'aquí el seu nom, ja que es trobava al mig del camp.

Com que era fora del recinte emmurallat, el monestir va esdevenir un blanc fàcil per als atacants. Així, el 985, les tropes d'Almansor el van atacar;[2] va quedar destruït gairebé completament i fou abandonat per la comunitat. A partir d'aquella data va passar a ser una simple església dedicada a sant Pau.

El 1096 va començar la restauració de l'edifici i s'hi va instaurar una nova comunitat. Malgrat tot, el monestir fou novament atacat el 1114. Tres anys després, el matrimoni format per Geribert Guitard i Rotlendis en van fer una nova restauració i van unir el monestir, en qualitat de priorat, al de Sant Cugat del Vallès.

Al segle XIV es va construir una nova muralla de la ciutat i Sant Pau del Camp va quedar finalment englobada dintre del nou recinte emmurallat. El 1508, el monestir es va unir al de Montserrat fins que el 1593 es va tornar a unir, també en forma de priorat, al de Sant Cugat.

El 1617 es va unir definitivament a un altre monestir, el de Sant Pere de la Portella, situat al Berguedà. El 1672 s'hi va instal·lar el noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense, que abans era a Lleida, i es va iniciar l'època de major esplendor del cenobi. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització de Mendizábal, que va comportar l'exclaustració. El darrer abat va ser Joan de Safont i de Ferrer, home certament polifacètic: teòleg, matemàtic, astrònom, filòsof, catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

A partir d'aleshores el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d'aleshores s'hi han fet diverses restauracions.

Casa Juan Sellarés

Edifici modernista dedicat a la Montserrat.

Parrròquia Sant Joan Bosco (Barcelona)

El temple actual va substituir a una antiga parròquia i es va inaugurar el 1974.

L'església destaca per la seva façana metàl·lica i la seva forma de piràmide. 

L'església es va aixecar en honor de Sant Joan Bosco, fundador de la comunitat salesiana, i es caracteritza per unes línies modernes que li han fet mereixedora d'haver una arquitectura religiosa de les més avantguardistes de Barcelona. El projecte de l'edifici el van signar els arquitectes Ricard Sancho Beltran i Francesc Escudero Ribot.

L'actual edifici ha patit des de la seva inauguració alguns canvis. El sostre de la parròquia s'ha renovat. Inicialment era de pissarra, però es van anar caient les llosetes i, finalment, va caldre substituir-lo per un altre sostre de llautó. També s'ha reformat la part de vidre de l'edifici. Els primitius vidres de les finestres per on entrava llum natural a la nau del temple han deixat pas a uns vitralls, situats a l'esquerra i dreta del recinte religiós, que «mostren alguns episodis de la vida de Sant Joan Bosco».

Basílica de Sant Pere

Pietat de Miquel Àngel

La basílica de Sant Pere —Basilica di San Pietro (italià)— és un dels principals edificis del catolicisme i el més gran tant en importància, ja que és l'església dels papes, com per les dimensions, ja que fa 193 metres de llargada i 44,5 d'alçada. És a la riba del riu Tíber, dins del territori del Vaticà, estat independent dins de la ciutat de Roma. No és la catedral de la diòcesi de Roma, però sí que és l'església del Papa, en la qual celebra les cerimònies litúrgiques més importants. Al seu interior es troba la cathedra Petri, o "Tron de Sant Pere". L'autèntica catedral de Roma és l'arxi-basílica de Sant Joan del Laterà.

A la basílica està efectivament enterrat Sant Pere, el primer Papa, segons les investigacions realitzades per l'arqueòloga i epigrafista Margherita Guarducci el 1965.

La construcció de la basílica es remunta a l'època del martiri de Sant Pere, quan es va construir un petit monument commemoratiu al lloc on havia estat enterrat el sant, prop del circ de l'emperador Neró.

Entre el 326 i el 330, l'emperador Constantí el Gran va fer construir una basílica, a expenses del Papa Silvestre I, que va ser acabada trenta anys més tard. Davant l'altar major d'aquesta església, van ser coronats molts emperadors: en el dia de Nadal de l'any 800, ho va ser Carlemany, a qui el Papa Lleó III va imposar la corona imperial romana. Al segle XV, pel fet que la basílica paleocristiana es trobava bastant deteriorada i amenaçava d'ensorrar-se, el Papa Nicolau V el 1452 va encarregar la seva reconstrucció a Bernardo Rosellino, però els treballs es van interrompre tan sols tres anys després per la mort del Papa i els murs tan sols s'arribaven a aixecar un metre de terra. Fou amb Juli II el 1506 (50 anys després), quan es reinicien les obres acollint el disseny proposat per Bramante.

Projecte de Bramante

La construcció de l'edifici actual s'inicià el 15 d'abril de 1506. El projecte, dirigit per Bramante, consistia en un edifici amb planta de creu grega inscrita en un quadrat i podem comprovat que l'edifici hauria d'haver-se cobert per cinc cúpules (un clar exemple de planta centralitzada, típica del renaixement i del seu interès per la geometria); una central en el creuer i les restants en els angles, inspirada en l'església de Santa Maria dei Fiori, a Florència. Aquesta tipologia de planta centralitzada és típica del Renaixement, estil que presenta un gran interès per la geometria.

Els treballs es van iniciar amb la demolició de la basílica prèvia (encarregada per Constantí i on suposadament es trobaven les restes de Sant Pere), molts puritans varen lamentar la demolició d'aquesta estructura. Bramante va morir el 1514 i els seus successors Rafael, Fra Gioconda da Verona i Antonio da Sangallovaren canviar aquest pla genial; a la seva mort només s'havia edificat poc més que els quatre grans pilars que havien de sostenir la gran cúpula central. Posteriorment, el Papa Pau III va encomanar la direcció de les obres a Miquel Àngel, que va reprendre la idea de Bramante de planta de creu grega. El disseny original de Bramante tenia problemes estructurals que varen ser corregits per Miquel Àngel. La més important aportació de Miquel Àngel va ser la gran cúpula que es troba just sobre l'altar major i la tomba de l'apòstol Pere; que malgrat el seu pes, sembla surar en l'aire, i que va ser acabada pels arquitectes que van succeir a aquest gran artista com a directors de l'obra. El 1606, el Papa Pau V va ordenar el retorn a la forma de creu llatina i finalitzà la seva construcció 24 anys després de la mort de Miquel Àngel segons el disseny definitiu de Fontana i Della porta.

La cúpula té un diàmetre de 42,5 metres i una alçada de 132 metres. Acabada i consagrada el 18 de novembrede 1626, durant el pontificat d'Urbà VIII. Recau just a sobre de l'altar major i està decorada amb mosaics de Giuseppe Cesari, que representen les jerarquies dels sants al cel amb la representació de Déu Pare a la llanterna central. A la base de la cúpula hi ha una cinta on es llegeix: TV ES PETRVS ET SVPER HANC PETRAM ÆDIFICABO ECCLESIAM MEAM ET TIBI DABO CLAVES REGNI CÆLORVM ("Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i et donaré les claus del Regne del Cel"). Cada lletra té 2 metres d'alçada.

Nombrosos arquitectes i artistes van participar en aquesta obra: Bramante, Rafael, Sangallo, Miquel Àngel i Maderno.

La configuració final va ser obra de Maderno, que en va allargar el disseny i tornà a la creu llatina projectada per Rafael. Llavors l'arquitecte va adonar-se que la cúpula quedava en segon terme a causa de la llargada de la planta i va haver de crear la monumental façana principal.

Bernini va projectar la immensa plaça ovalada de Sant Pere i les columnates. A sobre d'elles i per tot el perímetre de la plaça s'aprecien nombroses estàtues de sants i santes de totes les èpoques i llocs. En total està formada per 296 columnes dòriques que sostenen estàtues de 140 sants. A sobre de la façana de la basílica hi ha les estàtues dels 12 apòstols, Sant Joan Baptista i, al centre, Jesucrist. Va ser, també, el responsable d'escometre els dissenys i plànols per les torres dels campanars que havien de completar la façana deixada per Maderno; l'única torre completada sota la direcció de Bernini, entre 1638 i 1641, va haver de ser enderrocada poc després de la seva elevació davant els evidents signes d'inestabilitat de l'estructura, la demolició es va produir en 1646; els rellotges que ocupen els extrems de la façana es van incloure a finals del segle xviii, són obra de Giuseppe Valadier, qui, així mateix, va situar la immensa campana fosa prèviament en un dels cossos laterals, que són el que pot considerar-se com campanars una vegada es va determinar no tornar a plantejar la construcció de torres després del desastre de Bernini.

(Imatges Lluís B.)

San Pietro in Vincoli (Sant Pere encadenat)

La Basílica de San Pietro in Vincoli (Sant Pere Encadenat) va ser construïda al segle V per albergar les cadenes amb les que Sant Pere va ser empresonat a Jerusalem. L'església també és coneguda per la seva famosa escultura del Moisès de Miquel Àngel.

Els orígens del temple

Conta la llegenda que l'emperadriu Eudòxia va regalar al Papa Lleó I una de les cadenes amb les que Sant Pere va ser empresonat a Jerusalem, i aquest va ordenar la construcció del temple per albergar-la. Anys més tard, la segona cadena va ser portada a Roma, on miraculosament es va unir a l'anterior.

A l'interior

La Basílica de San Pietro in Vincoli és un temple diferent als altres per la seva senzillesa i la seva escassa decoració. Sota l'Altar Major es troba el reliquiari en el qual es guarden les cadenes de Sant Pere, l'element més important de l'església.

Un altre dels principals atractius de la basílica és el mausoleu del papa Juli II, compost per una impressionant estàtua de Moisès realitzada per Miguel Ángel entre els anys 1505 i 1515. El mausoleu es troba sumit en la penombra fins que algun dels visitants decideix fer una donació que serveix per il·luminar, una pràctica molt estesa en la majoria de les esglésies a Roma.

Entre els petits altars situats en els laterals de la basílica resulten destacables els que es troben situats a la banda esquerra, on es poden observar alguns frescs amb curioses representacions d'esquelets i imatges poc comuns en una església.

(imatge Lluís B.)

Sant Pau Extramurs

Sant Pau Extramurs és una de les quatre esglésies considerades com les més antigues de Roma. L'Església Catòlica les qualificava de "basíliques majors" i des de fa poc "basíliques papals" (les altres tres són la de Sant Joan del Laterà -la catedral de Roma-, la de Santa Maria Major i la de Sant Pere del Vaticà. Sant Pau Extramurs és la segona basílica més gran de Roma, després de la de Sant Pere. Es troba a onze quilòmetres d'aquesta, fora de l'antiga Muralla Aureliana de la ciutat, i segons la tradició és en el lloc on l'apòstol Pau va ser enterrat.

La basílica i tot el complex annex, que comprèn un claustre i un monestir, no són part de la República Italiana, sinó que són propietat extraterritorial de la l'Estat de la Ciutat del Vaticà. El 1980 la basílica va ser inclosa en la llista del Patrimoni de la Humanitat a Europa per la UNESCO.

(imatge Lluís B.)