dissabte, 31 de juliol del 2021

Sant Just Pastor, Barcelona

Façana Església












Mare de Déu de Montserrat

L'església dels sants Just i Pastor és una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l’arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV.
Història
Tot i que la tradició la fa remuntar al segle IV, està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual està testimoniada des del segle X. Sants Just i Pastor va ser cedida pels almoiners de Mir, el 985, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials. A la seva demarcació parroquial s'hi situaven el Palau Reial i moltes residències nobles de la ciutat, que col·laboraren a la construcció de l'església.
La construcció de l'església gòtica va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins el 1574, l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona.
Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s'acabaria al segle següent.
La construcció de la façana i el campanar s'allargà fins el segle XVI, i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja.
Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l'absis, i per a fer-ho s'avançà l'altar. També s'hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra de Josep Oriol Mestres.
L'any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.
L'edifici
És una església gòtica formada per una nau central de cinc trams coberta per voltes de creueria amb claus de volta policromades, absis poligonal i sis capelles rectangulars entre els contraforts a cada costat. Recorren la part alta finestres calades amb vitralls de colors del segle XVI.
Les façanes són austeres i força simples; a la façana principal s'havien previst dues torres, però només se'n va arribar a construir una situada a la dreta de la façana i amb forma semioctogonal.
S'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, i la tradició vol que la imatge que es venera a Montserrat hagués estat venerada en aquesta església fins que fou amagada a la muntanya per salvar-la de la invasió musulmana; tot i això, el seu culte només hi està testimoniat des de principi del segle XIX.
La llegenda de Sants Just i Pastor i Montserrat
Segons la tradició, la Mare de Déu de Montserrat forma part de l'església dels Sants Just i Pastor des de l'època en què Sant Pacià va ser bisbe de Barcelona. Explica la llegenda que la imatge va arribar a Barcelona des Jerusalem, on Sant Lluc l'havia tallat, a petició de Sant Pere, en una fusta cremada per un llamp. Per aquest motiu se li coneixia amb el nom de jerosolimitana (que vol dir "nativa de Jerusalem"). Sant Pere la va portar a Roma, i va ser sant Pau qui la va portar fins a Tarragona en un dels seus viatges. De Tarragona va viatjar a Barcelona, i va acabar dipositada a l'església dels Sants Just i Pastor.
El seu viatge d'anada a Montserrat es va produir al segle VIII. Davant la invasió musulmana i la por dels barcelonins a que pogués ser danyada, es va decidir amagar en un lloc protegit. Es diu que en principi es va ocultar en les pròpies catacumbes que hi havia a l'església, però davant la preocupació per la seva seguretat se'ls va encarregar al bisbe i a un capità de l'exèrcit que viatgessin fora de Barcelona i l'ocultessin en el lloc més amagat que trobessin. Explica la llegenda que en arribar al peu de la muntanya de Montserrat un ocell de vistós plomatge va cridar la seva atenció, i seguint a través de escarpats senders, van arribar a una cova natural on van decidir amagar la imatge i tornar a Barcelona. Però en el camí de tornada van ser assaltats i morts per tropes sarraïnes, i el secret va morir amb ells, de manera que ningú va saber el lloc que havien triat. En conseqüència, es va perdre la pista de la imatge i, amb el pas del temps, va entrar en l'oblit.
Cent anys més tard, uns pastors que estaven amb el seu ramat per la muntanya van veure una llum misteriosa i van sentir una sèrie de cants celestials que sortien d'una petita cova amagada a mitja alçada de la muntanya. En principi no van fer cas, però al repetir consecutivament durant diferents dies, van decidir avisar el rector de Monistrol i demanar-li que els acompanyés al lloc per comprovar personalment els estranys fets. Es va organitzar una petita comitiva encapçalada pel bisbe de Vic, Gotmar, que en entrar a la cova va trobar la talla de la Verge que s'havia amagat temps enrere. Amb la finalitat de col·locar en un lloc digne es va decidir traslladar-la a Manresa però, a mig camí, la imatge va començar a pesar cada vegada més i més, fins que va ser impossible poder continuar amb la seva càrrega. Es va interpretar que era un senyal diví amb què la Verge expressava la seva voluntat de romandre on havia estat durant els últims cent anys. Es va aixecar una petita ermita per acollir-la i, posteriorment, el monestir que avui en dia coneixem, promogut per l'Abat Oliva.
El creixement del monestir va ser relativament ràpid. Al segle XII va passar a tenir abat propi i una comunitat de dotze monjos, i va aconseguir el grau d'abadia. El que no molts saben, és que a finals del segle XV, a causa del enfrontament que havia mantingut l'abadia amb la corona durant la guerra civil catalana, pel posicionament de l'abat (que també era president de la Generalitat) en contra del rei Joan II, el seu fill Ferran el Catòlic li va treure l'autonomia i va fer que passés a dependre de la congregació de Sant Benet de Valladolid, incorporant a la comunitat catorze monjos castellans. Així va romandre fins entrat el segle XIX, quan es va dissoldre la congregació de Valladolid i va recuperar tota la seva autonomia. Durant tots aquests segles, la talla de la Verge va continuar allà.
A partir del segle XIX van començar els problemes. La talla va haver amagar en diferents ocasions a causa de la invasió francesa i als consecutius canvis de govern. El 1822 va tornar per primera vegada a Barcelona per ser restaurada, on va romandre dos anys, i va tornar de nou a Montserrat. A l'inici de la guerra civil del 36 va ser amagada de nou i substituïda per una còpia. Es diu que l'original va tornar definitivament a Barcelona i que es va col·locar de manera permanent a l'església dels Sants Just i Pastor, conservant a Montserrat la còpia.

dissabte, 24 de juliol del 2021

Sant Pere d'Alp




És un edifici força transformat, tot i que conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval. L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a construir diverses capelles.

La parròquia d'Alp és esmentada en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 819, document realment redactat cap a la fi del segle x. També apareix esmentada en la narració del monjo Aimó sobre el trasllat de les relíquies de sant Vicenç, de vers el 863, on explica com la comitiva de monjos de Castres que les havien anat a buscar a Saragossa s'aturà a l'església d'Alp, aleshores dedicada a santa Maria. En documents posteriors apareix sempre sota l'advocació de sant Pere.

L'any 1105 s'establí una convinença entre el bisbe Ot d'Urgell, d'una part, i el vescomte Bernat de Cerdanya, Berenguer Bernat, el seu germà Ramon, Ponç Guillem, d'altres cavallers i tots els parroquians de l'altra, sobre el fet que aquests retenien l'església d'Alp injustament. Arran d'aquest enfrontament la parròquia fou retornada al domini del bisbe amb la condició que s'hi establís una comunitat clerical sota l'autoritat d'un capellà i del paborde de la Seu. Un testament de 1163, el de Ferrera, testimonia l'existència encara de la comunitat de clergues. Aquesta comunitat ja no existia al final del segle xiii, segons es comprova en el cobrament de la dècima de 1279-1280 i en les visites arquebisbals de 1312-1314, en les quals Sant Pere d'Alp figura únicament com una parròquia ben dotada.

Sembla que al segle xii l'església fou usada com a castell.

Durant unes obres de restauració realitzades pels anys 1980-1989 es van descobrir les restes d'un conjunt de pintura mural de tradició gòtica.

A l'altar major hi havia hagut un retaule del segle xvi, presidit pel sant titular, i la talla d'una Marededéu que es conserva al Museu d'Art de Girona.

Santa Maria de Castellar de n'Hug

 


Santa Maria és l'església parroquial de Castellar de n'Hug (el Berguedà). Situada al centre de la població, es conserva poc de l'edifici romànic, sent bàsicament d'estil neoclàssic. El campanar és l'element més destacat que queda de la construcció medieval, és de torre de planta quadrada amb quatre pisos, a la seva part inferior té una gran finestra amb arc de mig punt, que correspon al romànic, a partir del segon pis és d'època posterior. Al costat del campanar, al mur sud, s'obre la porta d'entrada amb forjat medieval.

Museu Municipal i Farmàcia Esteva de Llívia

 



Mare de Déu dels Àngels de Llívia

 

Mare Déu dels Àngels

Detall retaule

Detall retaule

Retaule





Sagrat Cor de Maria



Església d'una sola nau central amb cinc capelles laterals a cada costat. Les voltes de creueria descansen sobre permòdols i les seves nervadures es tanquen en unes claus de volta historiades. El cor es troba al primer tram de l'edifici, recolzat sobre una arcada gòtica transversal. Hi ha petites finestres a la part superior dels murs laterals, dues més de vidrieres als costats de l'absis, amb una rosassa central, representant Sant Guillem. De l'interior de l'església destaca la forma poligonal de l'absis, pla per la part exterior. Té sis trams amb cinc capelles laterals entre els contraforts. Les voltes de creueria descansen sobre permòdols i les seves nervadures es tanquen en unes claus de volta, on hi són representades la Mare de Déu dels Àngels, l'heràldica de la família Descatllar i altres claus historiades.

Creu de terme a Alp

 


diumenge, 4 de juliol del 2021

Passejant per Cadaqués

 


Mare de Déu del Carme
(imatge Quim S.R.)

Església de santa maria, Cadaqués



Mare de Déu del Carme






Santa Maria de Cadaqués és una església catòlica romana que es troba a Cadaqués (Alt Empordà). És l'església parroquial de la localitat. Està dedicada a Santa Maria i està situada al punt més alt de la vila constituint un dels elements més emblemàtics del seu paisatge.

Edifici d'una sola nau amb capçalera poligonal i capelles laterals. A l'interior, està distribuïda en cinc crugies coronades per quatre arcs torals apuntats. Els espais pròxims al presbiteri presenten volta de creueria, amb les claus decorades amb relleus, mentre que a les dues crugies frontals la volta va ser renovada. L'arc triomfal és apuntat.

Les capelles laterals, cinc a cada banda, també presenten arc apuntat i volta de creueria.

A l'exterior, les façanes, estan arrebossades i emblanquinades. A la base del campanar hi ha un rellotge de sol amb la següent llegenda: "Jo sense sol, tu sense fe, no som res". Presenta una base quadrada amb un cos octogonal al damunt per dos cossos sobreposats a una mena de templet amb volutes cupular. Les obertures estan reformades en època moderna.

un dels costats sobresurt la Capella Fonda (o de la Pietat), que és un afegit posterior (segle XVIII-XIX) i està coberta per una cúpula.

Destaca sobretot l'important retaule de Santa Maria de Cadaqués (segle XVIII), considerat un dels més notables retaules barrocs de Catalunya. És obra dels escultors Pau Costa i Joan Torras Està presidit per la imatge de la Mare de Déu de l'Esperança i coronat per la de Sant Tomàs, copatró de la vila. Al costat de l'escut de Cadaqués que es veu a la base porta inscrites les dates "Fet 1729 " i "Daurat 1788".

També és molt important l'orgue, considerat un dels més antics de Catalunya. Està situat a sota del campanar. A partir de 1683 es van començar a recaptar fons per a poder-lo construir. El 1689 es va encomanar la seva realització a l'orguener valencià Josep Boscà posant-li com a model l'orgue del convent de Sant Domènec de Girona. La construcció va durar poc més d'un any. L'orgue es va estrenar el 1690. Un dels principals col·laboradors de Boscà va ser el mestre torner de Girona Antoni Camplloch. Entre 1706 i 1709 es van haver de reparar els desperfectes causats pel setge de 1705. A finals del segle XVIII s'hi va afegir la trompeteria exterior. Va ser restaurat entre 1982 i 2004 per Gerhard Grenzing.

Destaquen així mateix els diversos retaules barrocs de les capelles laterals, la trona de pedra, els dos bancs de fusta dels Cònsols de la Vila, i una petita pica d'aigua beneita amb la data inscrita de 1705.[2]

A l'interior de l'església també s'hi troba una làpida amb una inscripció que recorda l'epidèmia de "còlera morbo" que es va declarar a Cadaqués l'any 1837 i que va causar 140 morts.

(imatgea Quim S.R.)