diumenge, 4 de novembre del 2018

Passejant per Badalona


Tot de passeig per Badalona, si aixeques el cap pots trobar belles imatges com aquesta.

(imatge Pere C.)

divendres, 2 de novembre del 2018

Camí a Mas Sala (Viladrau)



En el camí a Mas Sala, casa on va néixer Serralonga, hi trobem aquesta imatge.
(imatges del Quim)

dimecres, 31 d’octubre del 2018

San Miguel Arcàngel (Guadarrama)

Assumpció

Immaculada

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu dels Dolors

Mare de Déu del Pilar

Cor de Maria

Capella

Detall retaule

Es troba darrere de la Plaça Major, amb un carrer per mitjà també amb el parc públic, accedint-se a la mateixa a través dels dos passadissos del consistori municipal.
Construïda al s. XVIII, sobre les antigues Paneres Reials i Reial Pòsit de la Vila i Cort de Madrid. La invasió francesa va destruir el Pòsit i un particular va adquirir les restes donant-les al rector per a la construcció d'un nou temple del poble. De la construcció original es conserva el material de cadirat, la volta es va substituir per sostre de fusta i teulada de pissarra.
A la part del darrere de l'església, a sobre d'una porta s'observa un escut imperial de l'Antiga Casa de la Cadena i als costats dos escuts de Madrid, del mateix segle. Així mateix pot llegir-se sobre una llinda: "Costeose por el Real Pósito de la Villa y Corte de Madrid en el año de 1746". Com Almodí o Panera Reial seva funció era procurar, juntament amb el Molí del Rei, l'alimentació dels exèrcits reials. En temps de fam també es repartia al poble, però eren situacions excepcionals. En una part s'emmagatzemava el gra que es molia al molí i en una altra s'emmagatzemava la farina resultant. Va quedar devastada amb la francesada de la guerra de la independència, va tenir diverses remodelacions al s. XIX i va adquirir la seva configuració actual després de la guerra civil a través de la Direcció general de Regions Devastades

Complex residencial Fray Luís de León (Guadarrama)




En el Complex residencial Fray Luís de León hi podem veure aquestes imatges.

dimarts, 30 d’octubre del 2018

Clínica Corachan




Clínica Corachan va ser fundada el 19 de maig de 1921 a la seva actual ubicació pel Dr. Manuel Corachan García, eminent cirurgià i prolífic docent.
L'edifici original va ser una torre al barri de Sarrià que encara avui es conserva i que forma part de la clínica actual, en l'ala oest de l'edifici Corachan 1.
Al llarg de la seva història, la institució ha realitzat diverses ampliacions, la més important en 2014, amb la construcció d'un nou edifici totalment integrat a la resta del complex sanitari, que incorpora instal·lacions d'avantguarda, nous quiròfans integrats d'alta tecnologia, una nova i completa àrea obstètrica, un nou servei d'urgències, noves habitacions, noves places de pàrquing, una nova ressonància magnètica d'alta gamma i molts serveis més.
Actualment, el complex sanitari ocupa una superfície total de 40.000 m2 en el qual treballen directament o indirectament més de 1.200 professionals i col·laboradors.
Des dels seus inicis, la Clínica Corachan ha estat estretament vinculada al progrés i al desenvolupament de la sanitat catalana, comptant amb il·lustres representants de la seva professió mèdica i havent adquirit un fort arrelament i un posicionament de proximitat, qualitat i prestigi.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Capella de l'Esperança (Blanes)


Ens trobem davant d’un edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 m de llarg i uns amples de 7,70 m a la nau principal i 3,25 a la zona del presbiteri. L’alçada màxima interior és de 4,65 m. Edifici que consta d’un absis semicircular, cobert amb cupul·la de quart d’esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap mena de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L’absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules.

L’accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d’unes escales es pot pujar a l’altell on hi ha la imatge de la Verge de l’Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l’altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada. És important esmentar que l’interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol del gran afecte i devoció que sentien els mariners envers el culte a la Mare de Déu de l’Esperança.


En la façana principal de l’edifici, trobem l’entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d’ull de bou. L’acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col·locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jassera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab. Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual està ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la facana, i constra d’un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica. Pel que fa al presbiteri, aquest es troba aïllat per una porta reixada metàl·lica, per tal d’evitar els robatoris. En l’actualitat, l’església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.

De mitjans del segle XVII, trobem constància de la seva existència en un fet ocorregut el 1650 i que l'historiador blanenc Josep Cortils i Vieta descriu en el seu llibre Ethologia de Blanes. La capella estava situada als afores de les muralles de la vila i arran de platja i sempre tenia un llum encès que servia de guia als vaixells per tal que arribessin a bon port, tenint en compte que en aquella època, les barques s'amarraven a la mateixa platja. És per això que popularment se la coneixia amb el nom de In Portus. No es pot fixar la data de construcció, però el que sabem és que s'hi reunien moltes vegades els jurats (el que serien els actuals regidors) per a deliberar sobre els afers de la vila, perquè així consta en algunes de les actes del segle XVII. La història també ens diu que el capellà que tenia cura de la capella hi ensenyava gramàtica a tots els infants de la població.
No se sap l’època exacta de la seva fundació. Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries. L’any 1657, el pare Camós ja la cita amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança. L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc. En el S. XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.
En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent. L’any 1936, va ser profanada, però no la cremaren com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem. Tot i això, es van dur a terme unes reformes en la capella; obres les quals van ser promogudes pels veïns en l’any 1937. Al final del segle passat, quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança.


(Imatge Ll.B.)

diumenge, 26 d’agost del 2018

Catedral de Pisa







La catedral de Santa Maria Assumpta, al centre de la Piazza dei Miracoli és la catedral medieval de Pisa. Obra més representativa del romànic, en particular del romànic pisà, mostra el testimoni tangible del prestigi i de la riquesa aconseguits per la república marinera de Pisa en el moment del seu apogeu.
Història:
El cos de la basílica, amb la cèlebre Torre de Pisa, que representa el campanar. Fou iniciada entre els anys 1063-1064 per l'arquitecte Buscheto, amb la desena part del botí de l'empresa pisana contres les Illes Balears. Es van fondre en ella elements estilístics diversos, clàssics, llombard - emilians, bizantins i en particular islàmics per provar la presència internacional dels mercaders pisans d'aquells temps. En el mateix any s'iniciava també la reconstrucció de la Basílica de Sant Marc a Venècia, pel que pot inferir-se que també hi va haver certa rivalitat entre les dues repúbliques marineres per crear el lloc de culte més bell i sumptuós. La catedral va ser consagrada el 1119 pel Papa Gelasi II, que pertanyia a la família pisana dels Gaetani (o Caetani), comtes de Terriccio i d'Oriseo, però ja en la primera meitat del segle xii va ser ampliat sota la direcció de l'arquitecte Rainaldo a qui va correspondre el projecte de la façana actual, conclosa pel seu grup de mestres guiats pels escultors Guglielmo i Biduino. L'aspecte actual del complex edifici és el resultat de repetides campanyes de restauració que es van succeir en diverses èpoques. Les primeres intervencions radicals es van realitzar després de l'incendi de 1595: es van elaborar les portes de bronze de la façana, obra d'escultors de l'escola de Giambologna; a partir del segle xviii es va iniciar el progressiu revestiment de les parets internes amb grans pintures en tela, els quadres amb Històries de beats i sants pisans, realitzats pels principals artistes de l'època gràcies a la iniciativa d'alguns ciutadans que es van finançar creant una activitat comercial per a l'efecte. Les intervencions successives es van donar durant el segle xix i es van concentrar a les decoracions internes i externes, que en molts casos, per exemple per a les escultures de la façana van ser substituïdes per còpies (les originals es troben al museu).
Curiositats:

  • El lampadari per l'encens que hi ha al mig de la nau és anomenat de Galileo Galilei, car la llegenda diu que el científic formulà la seva teoria sobre l'isocronisme del pèndol observant les seves oscil·lacions. L'original, molt més petit, actualment es troba a la capella Aulla del Campo Santo
  • Al costat nord, a l'esquerra de la façana davant del Campo Santo, a l'alçada de la vista es troba un tros de marbre d'orígens romans (com testimonia la decoració de motius vegetals que encara s'observa en una part), en què hi ha una sèrie de petits forats negres. Segons la llegenda, serien les marques deixades per les urpes del diable quan va pujar a la catedral, en un intent d'aturar la construcció. Sempre segons la llegenda, el nombre d'aquestes urpes oscil·larien cada vegada que intenti explicar (al voltant de 150, amb alguns signes més clars d'això de vegades passa per alt en el compte), així que de vegades porten els nens a no adonar-se que mai és el mateix dues vegades.
  • Segons la llegenda, l'ànfora que hi ha sobre una columna a la dreta de l'àbsid és una de les fetes servir durant les Noces de Canà, on Jesús transformà l'aigua en vi.
  • Dins de la catedral es troba el cos del Papa Gregori VIII


(Imatges A.S.)

Battistero di San Giovanni (Pisa)


El rodó edifici romànic va començar a ser construït l'any 1152, en substitució d'un antic baptisteri més petit que estava situat on se situa el cementiri, es va concloure el 1363. Es va inaugurar el mes d'agost segons el que es fa la inscripció:

MCLIII Mensa August fundata fuig haec: "En el mes d'agost de 1153 va ser fundada ..." 

Va ser el segon edifici de la plaça a erigir-se després de la catedral i abans de la torre. Va ser construït en estil romànic per un arquitecte conegut com Deustesalvet ("Diostesalve"), que també va treballar a l'església del Sant Sepulcre a la ciutat. El seu nom es menciona en un pilar interior, com el magister Diotosalvi. La construcció, no obstant això, no va acabar fins al segle XIV, quan la loggia, la planta superior i la cúpula van ser afegides en estil gòtic per Nicola i Giovanni Pisano i Cellino di Nese.

(imatge A.S.)

Museo dell'Opera del Duomo (Pise)


El Museu de la catedral de Pisa (en itàlia Museo dell'Opera del Duomo) està situat a l'edifici que va ser al segle XIII, la sala capitular de la catedral. Va ser obert el 1986 per preservar el tresor de la catedral
Entre les escultures destaquen especialment les de Tino di Camaino i les de Giovanni Pisano
(Imatge A.S)

Torre de Pisa


La Torre inclinada de Pisa és el campanar de la catedral de Pisa. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. L'altura de la torre és de 55 metres des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700 tones, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons.
(Imatge A.S)

dissabte, 25 d’agost del 2018

Passejant per Florència - 3


(imatge A.S.)

Passejant per Florència - 2


(imatge A.S.)

Passejant per Florència


(imatge A.S.)

Santa Maria del Fiore (Catedral de Florència, Itàlia)

Rafaello Sanzio



Icona

La basílica de Santa Maria del Fiore és la catedral de Florència, una de les obres mestres de l'art gòtic i del primer Renaixement italià. Símbol de la riquesa i del poder de la capital toscana als segles XIII i XIV, la catedral florentina, coneguda com el Duomo, és un dels edificis més grans de la cristiandat: té 155 m de llarg, 130 m d'ample (d'una banda a l'altra del transsepte) i 107 m d'alt, des de la base fins dalt de tot de la cúpula.
(Imatge de Marc Barbet i A.Si)

Loggia del Bigallo (Firenze)



El palazzetto va ser construït per a la Companyia de Santa Maria de la Misericòrdia entre 1352 i 1358, per l'arquitecte Alberto Arnoldi en el moment en què existeix la torretoscana de l'Adimari, destruïda després de l'expulsió de la ciutat de la família per la seva pertinença a Guelph (1248). El nou edifici, encara que construït al mig del període gòtic, té, a més de les finestres geminades a la primera planta i una galeria equipada amb arcs directament inspirats per Brunelleschi per a la construcció de l'Hospital des Innocents i respectant els principis arquitectònics de l'estil renaixentista. Primer, l'orfenat de la Societat, l'espai del museu ocupa només la part inferior amb el punt d'informació turística, l'únic de la ciutat a prop del Duomo.

(imatge A.S)

divendres, 24 d’agost del 2018

San Gimignano

Passejant per la vila


En una de les seves esglésies


San Gimignano és una petita vila emmurallada d'origen medieval, erigida dalt d'un turó de la Toscana, a Itàlia, al nord-oest de Siena i al sud-oest de Florència. És famosa per la seva arquitectura medieval i, especialment, les seves torres, que es poden veure de lluny estant. El centre històric ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1990.
És conegut també pels seus vins blancs, la Vernaccia di San Gimignano, fets amb la varietat de garnatxa local.
San Gimignano fou fundat pels etruscs al segle III aC. Està documentada des del segle X, en què va adoptar el nom del bisbe Geminià, que havia defensat la vila dels huns d'Àtila.
A l'edat mitjana i al Renaixement, era una de les etapes de la via Francígena, el camí que duia els pelegrins catòlics des del nord de França fins a Roma i el Vaticà. El desenvolupament de la vila també es veié afavorit pel comerç dels productes agrícoles dels fèrtils turons veïns.
El 1199, durant el període de més esplendor, la vila es va independitzar dels bisbes de Volterra, de qui depenia fins llavors. Les picabaralles entre güelfs i gibel·lins van dificultar la vida diària del municipi, que, amb tot i això, es va embellir amb magnífics exemples artístics i arquitectònics.
Santa Fina, o Serafina, fou una santa italiana del segle XIII nascuda a San Gimignano el 1238. La vila commemora la seva festa major el 12 de maig en record del dia de 1253 en què va morir la santa. El seu santuari principal es troba a San Gimignano, on encara es conserva la que, segons la tradició, en fou la casa natal.
El 8 de maig del 1300, San Gimignano va hostatjar el Dant en qualitat d'ambaixador de la lliga Güelfa a la Toscana.
La vila va gaudir de prosperitat fins al 1348, en què la plaga que va assotar tot Europa la va obligar a sotmetre's a Florència. San Gimignano va passar a ser un nucli secundari fins al segle XIX, en què va començar a tornar a florir com a destinació turística i artística.