dissabte, 30 d’abril del 2022

Catedral de Ávila

 


















Virgen de la Caridad










La Catedral de Crist Salvador d'Àvila no se sap amb precisió quan es va iniciar la construcció de la catedral, havent-hi dues teories, una que defensa que Alvar García va començar a construir-la l'any 1091 sobre les restes de l'església de San Salvador, arruïnada pels successius atacs musulmans, i que Alfons VI va recaptar els diners necessaris per edificar-la.
No obstant això, la majoria dels historiadors atorguen al mestre Fruchel l'autoria de la catedral i la daten al segle xii, coincidint en la línia temporal de la repoblació castellana duta a terme per Ramon de Borgonya. Es creu que Fruchel va construir la part més antiga de la catedral, la corresponent a la capçalera, mentre que el cos de naus, les capelles adjacents i la rematada de les torres, serien fruit de les successives obres entre els segles xiii i xvi.

diumenge, 24 d’abril del 2022

Ermita de Nuestra Señora de las Nieves (Ávila)

 


Ubicada a la ciutat d'Àvila, intramurs, aquesta capella hauria estat fundada per María Dávila. Se situa en un punt cèntric i concorregut de la ciutat: el carrer de Reis Catòlics (prèviament «d'Andrín» o «del Comerç»). De sòlida fàbrica, està construïda en pedra berroqueña, assentada en carreus. Es tractaria d'un immoble desproporcionat segons Juan Martín Carramolino, ja que la seva altura no es correspon amb les altres diminutes dimensions.
Al costat de la capella es van ubicar les cases que van servir de morada a les monges francisques des que aquestes abandonessin el seu primitiu convent de Villa Dei a la muntanya de les Gordillas fins que es van instal·lar en un convent construït a la ciutat. El 1600 va obtenir el dret de patronat d'aquesta capella Antonio Gutiérrez de Vayas, amb la seva dona Maria de la Concepció.

Passejant per Àvila

 




Convento de la Encarnación (Ávila)

 




Aquest convent es va tornar conegut perquè hi va ingressar Santa Teresa de Jesús el 1535, on va ser primer monja i després mare priora, abans de començar les fundacions de convents de la seva nova ordre religiosa: l'Ordre dels Carmelites Descalços.

Iglesia de San Martín, Àvila

 



Ubicada a la ciutat d'Àvila, extramurs, existia ja al segle XIII, època en què servia com a parròquia. La seva fàbrica va patir moltes modificacions, per exemple el 1542, 1666 i 1700, any aquest darrer en què es va procedir a la renovació de la capella major. El 1998 es van descobrir al seu interior murs i pintures romàniques després d'unes obres de reforma.​
Destaca la seva torre esvelta, que seria d'obres diferents; el primer cos és de pedra berroqueña, asseguda a carreus, mentre que el superior és de maó.

Ermita de Nuestra Señora de la Cabeza (Ávila)

 




Erigida extramurs de la ciutat d'Àvila, durant un temps va estar situada al costat de l'antic cementiri general de la ciutat. Hauria estat fundada pel bisbe Pedro Instància, el 1210, essent dedicada a l'apòstol sant Bartomeu. Va ser destinada a parròquia, condició que tenia el 1254. Amb el temps el seu nom va canviar pel de "Nuestra Señora de la Cabeza", després de col·locar-se al seu altar major una imatge de la dita advocació.
Adornarien l'ermita tres absis que Juan Martín Carramolino defineix com «d'estil bizantí» i al costat meridional una petita albereda. Es troba al nord del nucli urbà. El 1813 es va disposar la construcció del cementiri general al costat de l'ermita, si bé es va paralitzar l'obra el 1814 amb el retorn de Ferran VII. El projecte es reactivaria més endavant.

Portada antic hospital de Santa Escolàstica (Àvila)


L'hospital de Santa Escolàstica va ser un edifici de la ciutat espanyola d'Àvila, del qual només en resta la portada.
En origen un convent cistercenc, l'immoble va ser erigit per l'ardiaca d'Arévalo Juan Sánchez i transformat al cap de poc en hospital per Pedro de Calatayud, degà d'Àvila, a la primera dècada del segle XVI. D'aquesta època és la portada , l'única resta de l'enfonsat edifici, que s'aixecava davant de la desapareguda església de Santo Domingo. Aquesta portada ostenta dos arcs de mig punt entre agulles de cresteria gòtica i al pilar divisori una figura de la verge, deixant veure més amunt fullatges a l'estil renaixentista.

Iglesia y casa natal de Santa Teresa de Jesús (Àvila)

 





L'església-convent de Santa Teresa és una edificació d'Espanya localitzada a la ciutat d'Àvila (província d'Àvila, comunitat autònoma de Castella i Lleó). L'edifici va ser construït a principis del segle XVII -suposadament sobre la casa natal de Santa Teresa de Jesús- sota l'advocació de l'ordre dels carmelites descalços. El monument ha patit dues restauracions, que van començar a dur-se a terme el 1888 i el 1982 respectivament. Va ser declarat Monument Nacional el 4 de gener de 1886.
En tractar-se d'un terreny força hostil (el terra era molt humit, cosa que provocava que la pedra es deteriorés fàcilment), les solucions originals van anar tornant-se cada vegada més impossibles, fet que es va traduir en constants reparacions des que Alonso de San José, mestre arquitecte de l'ordre (aquesta era una pràctica molt comuna fins a la fundació de l'acadèmia de Sant Ferran: religiosos de formació en arquitectura aixecaven els edificis de l'ordre a què pertanyien), va acabar el convent al voltant de 1636.
La disposició del convent és una mica estranya, ja que té un propòsit particular: la seva orientació és cap al nord (i no cap a l'est, com és habitual), ja que pretén situar la capçalera del temple a l'habitació de Santa Teresa. Per això, el claustre i les dependències monàstiques se situen al nord.
Quant a l'església, es troba dins l'estil barroc, seguint en planta els principis de l'ordre carmelita, similars als que ja havia fet servir anteriorment l'ordre jesuítica: Planta d'una sola nau, amb capelles laterals a banda i banda (la diferència amb la planta jesuítica és que aquestes tenen portes que uneixen les capelles laterals, mentre que aquí no). Quant a la façana, segueix els rigorosos principis del primer terç del segle XVII, mostrant un aspecte molt sobri, encara que comença a existir certa decoració i un ús poc correcte dels ordres, a la qual s'accedeix per una triple arcada, continuant el model que Francisco de Mora ja havia establert al convent de Sant Josep, a la mateixa ciutat. A la capella major podem veure un retaule que pertany al segon terç del segle XVII

Convento de las Siervas de María - Ávila

 


dissabte, 23 d’abril del 2022

Iglesia de la Purísima (Salamanca)

 



L'església de la Puríssima va ser construïda en el segle XVII pel Comte de Monterrey per acollir a la seva filla, Inés Francisca de la Visitación.

Iglesia de Santa Maria de Los Caballeros (Parroquia del Jerarca San Basilio el Grande de Salamanca)


L'església es va fundar el 1214 sota l'advocació de Santa Maria la Nova, canviant al segle XIV per la de Santa Maria dels Cavallers, vinculada amb la població de Villavieja de Yeltes.
L'estructura actual de l'edifici és fruit de la remodelació del 1581. A l'interior trobem tres naus separades per quatre arcs semicirculars sobre columnes amb capitells corintis. La nau central està coberta per voltes d'aresta i el presbiteri està per un enteixinat de fusta. El retaule data de mitjans del segle xvi amb imatges de la Mare de Déu dels Cavallers, Santa Llúcia, Sant Jaume i Sant Josep.
L'exterior de l'edifici compta amb una portada renaixentista coronada per una fornícula amb la Immaculada flanquejada per dos escuts. A la capçalera del temple destaca una finestra cambril barroca projectada per Francisco Pérez Estrada el 1742, que es correspon amb l'espai ocupat per la imatge de la Verge al retaule major.

Convento de las Dueñas (Salamanca)


El salmantí convent de Santa Maria, més conegut per Las Dueñas, va ser fundat el 1419 per Juana Rodríguez Maldonado, esposa de Fernando Alfonso de Olivera, a les cases on habitava, que havia manat construir el seu primer marit, Juan Sánchez de Sevilla, qui, des de 1390, va exercir l'ofici de comptador major de Castella. La intenció de la fundadora va ser la creació d'un beateri on es poguessin retirar nobles senyores, per la qual cosa va rebre del poble salmantí el sobrenom de Convent de Las Dueñas.
Autoritzada la donació a finals de l'any 1419, aviat van ser habitades per religioses dominiques les dependències del palau mudèjar de finals del segle XIV, de les quals es conserven algunes restes, com un arc de ferradura apuntat al claustre superior, en maó, amb alfiz ia les albanegas rajoles negres i verdes entre peces blanques. El dormitori del noviciat devia ser la cambra principal de la casa, amb planta quadrada i paviment de rajola, amb dues portes de guixeria.
El 1533 es va construir el temple i el claustre, construccions que es van superposar al ja edificat.

Aulario de San Isidro (antigua Iglesia de San Isidoro de Salamanca)


L'església original es va aixecar el 1063. Segons la tradició, recollida per Gil Dávila, el 22 de desembre de 1062 van arribar a la ciutat les restes de Sant Isidor de Sevilla, en el seu traslladat cap a Lleó. La comitiva va parar al costat de la Porta del Sol, apropant-se la gent a demanar ajuda al sant i obrant miracles. Quan els portadors van voler reprendre la marxa, els van faltar les forces i no van poder fer-ho fins que els presents van prometre aixecar una església dedicada al sant al lloc on havien reposat les seves restes. Posteriorment va ser reformada als ss. XV i XVI.
Van agregar a aquesta església la de Sant Pelai, desapareguda per la construcció del Col·legi de la Companyia, i des de llavors es diu de Sant Isidre i Sant Pelai.
El 31 de desembre del 1886, com a conseqüència d'una reforma parroquial, l'església va deixar de tenir culte. Després del seu abandonament, l'estat de ruïna era imminent, augmentant-se per un incendi el 1893. El 1894 es va iniciar la seva reconstrucció per albergar la seu del Cercle Catòlic d'Obrers, reservant una capella per a l'adoració nocturna. El projecte va ser encarregat a l'arquitecte Joaquín de Vargas i el nou edifici es va inaugurar el novembre de 1896. El 1908 va ser transformat en el teatret del Cercle Obrer, anomenat "cinema obrer" i posteriorment Saló Cinematogràfic San Isidro. El 2 de febrer del 1910, es va inaugurar a l'edifici la nova seu del Cercle Tradicionalista, després de la venda de l'edifici als carlins per part del bisbat. En aquest període es va instal·lar a l'edifici una impremta que va rebre el nom de "Tipografia Popular" especialment per al servei del "El Salmantino”, publicació editada pel Cercle Tradicionalista. El 1920 Matías Blanco Cobaleda va comprar la impremta per a la impressió d'un nou diari a la ciutat, “La Gaseta Regional” Perduda la seva funció com a impremta a finals dels anys vint, a principis de la dècada dels trenta va passar a convertir-se en un garatge.
El 1935, els propietaris van encarregar un projecte de nou edifici a Genaro de No, aprovat per l'Ajuntament amb la condició de salvaguardar els vestigis artístics que perduraven de la vella església. L'exterior de l'edifici resultant és el que actualment es manté.

Iglesia de San Benito (Salamanca)

 


L'actual església de Sant Benet es va erigir substituint un temple anterior de fàbrica romànica, que hauria estat construït el 1104 dins del procés repoblador emprès a la ciutat pel rei Alfons VI de Lleó. En aquesta primitiva església romànica va ser batejat l'arquebisbe Alonso II de Fonseca, que el 1506 va manar edificar la nova església d'estil gòtic, que posteriorment s'aniria millorant per la família Maldonado, emparentada amb l'arquebisbe.
Al segle XV, durant la divisió de la ciutat de Salamanca en dos bàndols enfrontats, la denominació d'aquesta església, que solia reunir un dels bàndols, va donar nom al bàndol de San Benito, enfrontat al de Sant Tomé.

Catedral de Salamanca

 






La Catedral de Salamanca, Catedral de la Asunción de la Virgen, dita popularment Catedral Nueva, és una de les dues catedrals de la ciutat de Salamanca, a Espanya, junt a la catedral vella. És la seu de la Diòcesi de Salamanca. Va ser bastida entre els segles xvi i xviii mesclant els estils gòtic tardà, renaixentista i barroc. Té un campanar de 110 metres que és el segon més alt entre les catedrals espanyoles. El 1887 el temple va ser declarat Monument Nacional.
Es va projectar que fos paral·lela a la catedral Vella. La primera pedra es va posar l'any 1512 Les obres acabaren el 1733. Té planta rectangular, amb tres naus i dues més de capelles. Pels efectes del Terratrèmol de Lisboa de 1755, es va haver de refer la seva cúpula i reforçar el campanar.