Mare de Déu del Carme
La fotografia no és molt bona, manca de llum i de bon flaix. L'Església està a punt de ser reoberta. És considerada la Catedral del Poble Sec
Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona
Al llarg de la seva història, la ciutat de Barcelona ha compartit una devoció preferent, considerant-les com a patrones, per tres figures de l’esfera celestial. L’actual, la Mare de Déu de la Mercè, des de 1637; santa Eulàlia, des de l’edat mitjana; i santa Madrona. Aquesta darrera ha anat perdent importància, dins el patronatge barceloní, fins a pràcticament desaparèixer. És curiós, però, constatar com durant segles la ciutat va compartir sense problemes el patronatge entre les dues santes, Eulàlia i Madrona. D’alguna manera, s’hi veuen dues formes diferents de devoció: mentre que Eulàlia es trobava a la catedral, al centre de Barcelona, Madrona era als afores.
La vida de santa Madrona es barreja entre la llegenda i algunes dades històriques de fràgil fonament. Només cal dir que no apareix en el martirologi romà. Tot i que la tradició la va fer filla de Barcelona, l’origen de la santa se situa a Tessalònica (Macedònia – Gràcia) on va ser martiritzada per la seva condició de cristiana al voltant de l’any 300.
La seva arribada a Barcelona forma part, també, del llegendari fabulós. Explica Joan Amades que “la tradició conta que els cristians de Salònica anaven a adorar el cos de la santa i que els infidels, per tal de desbaratar-ne el culte, es van vendre el cos a uns mercaders francesos que es proposaren fer-hi negoci (...) Embarcaren el cos en una nau que anava cap a Marsella i van fer-se a la mar”. El mateix Amades apunta que una variant del relat diu que les restes de santa Madrona anaven adreçades, per un magnat oriental, al rei de França que es trobava malalt i que creia que es podria guarir amb la presència d’un cos sants. “Quan el vaixell passà per davant de Barcelona –diu l’insigne folklorista- va desencadenar-se un tràngol furiós que posà la nau en perill. El patró dva atracar a la platja de Sant Bertran, just vers l’indret on s’esqueia l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuic. Per tal d’evitar la pèrdua del cos sant, si la nau s’arribava a enfonsar, el van desembarcar i van dipositar-lo en l’esmentada ermita”. La narració diu que cada vegada que, un cop passat el temporal, volien retornar les restes santes al vaixell, es reprenia el mal temps i que, d’aquesta manera van interpretar que era el desig de la santa de restar a Barcelona. Això va passar, segons alguna referència gens segura, l’any 992.