La Madelaine, París

Casament de Maria amb Josep 

Altar Major, ascenció de Maria sota la mirada de Napoleó

Immaculada

L'Ascensió (altar major)

Mare de Déu amb l'infant

L'església de la Madeleine és un perfecte exemple d'estil neoclàssic i el seu pòrtic.

La seva construcció es va dur a terme durant més de 85 anys a causa de l'agitació política a França a la fi del segle XVIII i començaments del segle XIX. Els canvis polítics van fer canviar els plànols diverses vegades i fins i tot la seva destinació. 

Dissenyat per Napoleó com un temple per a la glòria de la seva "Gran Armée" el 1806. L'edifici va ser transformat gairebé el 1837 en una estació de tren, la primera a París, abans d'esdevenir una església el 1845. 

Sota el frontó, la inscripció llatina "D.O.M. SVB. Invocat S. Mar Magdalenae" que vol dir "Déu Totpoderós i gran, sota l'advocació de Santa Maria Magdalena".

L'edifici té una longitud de 108 metres, una amplada de 43 metres, una alçada de 30 metres i està envoltat per 52 columnes corínties.

Qui és Maria de Magdala?

Maria de Magdala és esmentada, tant en el Nou Testament canònic com en diversos evangelis apòcrifs, com una distingida deixeble de Jesús de Natzaret. 

És considerada santa per l'Església Catòlica Romana, l'Església Ortodoxa i la Comunió Anglicana, les quals en celebren la festa el 22 de juliol.

Revesteix una especial importància per als corrents gnòstics del cristianisme. El seu nom fa referència al lloc de procedència: Magdala, una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades l'existència històrica de la qual és objecte de debat.

La informació sobre Maria Magdalena als evangelis canònics és escassa. Se l'esmenta en relació amb quatre fets diferents:

• D'acord amb l'evangeli de Lluc, Maria de Magdala va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. S'hi afegeix que anteriorment havia estat guarida per Jesús: "L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat guarides d'esperits malignes: Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis [...]".(Lc 8,1-2)
• D'acord amb els evangelis de Marc, Mateu i Joan, va ser present en la crucifixió de Jesús. (Mt 27,56; Mc 15,40 i Jn 19,25) 
• En companyia d'altres dones, fou el primer testimoni de la resurrecció, segons una tradició en què concorden els quatre evangelis canònics. Després va comunicar la notícia a Pere i als altres apòstols.
• Segons un relat que solament apareix a l'evangeli de Joan, fou testimoni d'una aparició de Jesús ressuscitat. (Jn 20,18)

Maria Magdalena als evangelis apòcrifs

• L'evangeli de Pere solament esmenta Maria Magdalena en el seu paper de testimoni de la resurrecció de Jesús:
• «El matí de diumenge, Maria la de Magdala, deixeble del Senyor -atemorida a causa dels jueus, car estaven rabiosos d'ira, perquè no havia fet al sepulcre del Senyor el que acostumaven a fer les dones pels seus morts estimats-, va prendre les seves amigues amb ella i va venir al sepulcre on havia estat dipositat..»
• En dos -pel cap baix- dels textos gnòstics coptes trobats a Nag Hammadi, l'evangeli de Tomàs i l'evangeli de Felip, Maria Magdalena apareix esmentada com a deixeble propera a Jesús, amb una relació tan propera com la dels apòstols. 
• A l'evangeli de Tomàs hi ha dues mencions de "Mariham" (capítol 21 i 114), que, segons els estudiosos, fan referència a Maria Magdalena. La segona menció forma part d'un passatge enigmàtic que ha estat objecte de diverses interpretacions: «Simó Pere els va dir: "Que s'allunyi "Mariham" de nosaltres!, car les dones no són dignes de la vida". Va dir Jesús: "Mira, jo m'encarregaré de fer-la mascle, de forma que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: ja que tota dona que es faci mascle, entrarà al regne del cel"».
• En l'evangeli de Felip (capítol 32) se la considera la companya (κοινωνος) de Jesús: «Tres (eren les que) caminaven contínuament amb el Senyor: la seva mare, Maria, la germana d'aquesta i Magdalena, la qual és designada com la seva companya [κοινωνος]. Es deien Maria, en efecte, sa mare, sa tia i la seva companya, conegudes popularment com les tres Maries»
• En el capítol 36 d'aquest mateix evangeli s'hi diu que "el Senyor la va besar repetides vegades" perquè l'estimava més que a tots els deixebles.
• Finalment, una altra important referència al personatge es troba a l'evangeli de Maria Magdalena, text del qual es conserven solament dos fragments grecs del segle III i un altre, més extens, en copte, del segle V. Al text, tres apòstols discuteixen sobre el testimoni de Maria Magdalena sobre Jesús. Andreu i Pere desconfien del seu testimoni i és Leví (l'apòstol Mateu) qui defensa Maria.

Maternitat de Maria

L'esdeveniment central en la vida de Maria és l'anunciació de l'àngel Gabriel a Natzaret i la seva acceptació de ser mare del Messies amb tot el que aquesta maternitat implica. L'anunciació és el principi de tot el que precedeix i el fonament de tot el que segueix en la vida de Maria. Però aquest misteri no concerneix només a Maria, sinó que constitueix el misteri fonamental del cristianisme. Maria forma part integrant d'aquest misteri. No es pot comprendre el significat i la transcendència de la maternitat de Maria, si no se la situa plenament dins del misteri de Crist i de l'Església (cf. LG 54 i 57). Per alguna cosa s'ha cridat a la maternitat divina de Maria el "llibre de la fe", perquè la seva acceptació o negació comporta l'acceptació o rebuig de la fe cristiana. "Rebutjar el nom de Mare de Déu és rebutjar lògicament tot el cristianisme”. Una cosa semblant afirmava ja Cirili d'Alexandria: "Per a una confessió de fe correcta i irreprensible n'hi ha prou amb dir i confessar que la Verge Maria és Theotókos (mare de déu)". I el mateix afirma Joan Damasceno: "Aquest sol nom (de Theotókos) conté tot el misteri de la salvació.

1. MARÍA, LA MARE DE JESÚS

Entorn de la maternitat de Maria es poden plantejar moltes qüestions difícils i complicades. De moment partirem de les dades més òbvies i senzilles: Maria és la mare de Jesús. Això és el que fan ressaltar els evangelistes en primer terme. Hi ha dotze passatges en els Evangelis en els quals es presenta a Maria com la mare de Jesús, però en alguns d'ells se la nomena fins quatre o cinc vegades, com en l'escena del Calvari (Jn. 19, 25-27). És a més una dada fonamental per poder afirmar que Maria és mare del Fill de Déu. Si no és vertadera mare de Jesús, tampoc no podríem afirmar que és mare de Déu. Per això el problema no és Maria, és saber qui és Jesús.

Sabem que Jesús va ser un home com nosaltres, que va tenir una mare, o bé va tenir uns pares ("el teu pare i jo et buscàvem amb dolor" Lc.2,48), va tenir germans i germanes, és a dir, parents. Va néixer a Betlem i va viure a Natzaret com un de tants. Els seus veïnats no el tenien ni per un savi ni per un sant. Va viure com un d'ells.

Però Jesús és meravellós: anuncia que Déu és el nostre Pare i que tots som germans, que estima a tots els homes sense accepció de persones. “Si Déu vesteix els lliris del camp i alimenta les aus del cel, com no es cuidarà dels homes? Vosaltres en valeu més que els ocells" (Lc 1,7). Anuncia que el Regne de Déu és a prop, que ja està entre nosaltres, que ens hem de convertir i canviar de vida. Atreu les multituds i les fascina amb la seva paraula. Desbarata amb increïble facilitat les trampes, els llaços que li estenen els seus enemics, els grans savis de Jerusalem. Proclama benaventurats als pobres, acull els pecadors i les dones de mala vida, i fins i tot s'atreveix a dir als mestres d'Israel: “Les prostitutes us precedeixen en el regne de Déu” (Mt 21, 31).

És aquest Jesús, qui parla amb autoritat, a qui fins i tot els vents i el mar li obeeixen? (Mt 8,24) D'on procedeix? És el fuster, el fill de Maria, ens diu Marc (6, 3): "és el fill del fuster i la seva mare s'anomena Maria". Lluc i Joan l’anomenen el "fill de Josep" (Lc 4,22; Jn 6,42). Malgrat aquestes aparences de senzillesa, una cosa extraordinària, una cosa singular es trasllueix en les seves paraules i a les seves obres.

Quan contemplem Jesús en el seu ministeri públic envoltat de multituds, apropant-se als malalts per curar-los, o discutint amb els Doctors de la Llei, ens podem preguntar: No ha tingut Maria un influx gaire important en l'educació de Jesús, en aquest Jesús intel·ligent, compassiu, prudent, decidit que captiva la gent? De qui ha heretat aquella agudesa d'enginy, aquell caràcter noble, aquella figura atraient al que fins a les senzilles dones del poble li llançaven floretes?..

Ser mare diu molt més que concebre, gestar i donar a llum un fill comunicant-li una naturalesa humana específicament idèntica a la seva. Això és el mínim que es requereix per a la maternitat biològica. Però una maternitat humana, veritablement humana, afecta tot l'ésser físic i psíquic de la dona. Mare humana, en sentit ple, és la que concep amb amor, gesta amb il·lusió i esperança el nen que porta al seu si, el dóna a llum amb dolor, però també amb goig i amb tendresa, el cria i educa amb afecte i sol·licitud maternal. La maternitat no es redueix a un moment determinat, sinó que es prolonga, madura i es perfecciona al llarg de tota la vida. Els Sants Pares repeteixen una frase que ve a significar això que acabem de dir: “Maria va concebre primer a Jesús al seu cor que al seu si" És una manera de ressaltar la maternitat integral de Maria, que no es va limitar a concebre i donar a llum Jesús, sinó que ho va concebre amb fe i amor, que va donar el seu consentiment al pla de Déu, es va lliurar enterament a la seva cura i servei i el va acompanyar durant la seva vida.

Jesús sabia llegir i coneixia molt bé les Escriptures. Això suposa que va anar a l'escola i va estudiar els llibres sagrats. De la seva mare no va poder rebre aquesta instrucció, perquè a cap dona jueva del seu temps li era permès anar a l'escola o conrear els estudis. Josep, com a fuster, era probablement un home instruït. La cultura jueva de Jesús era incomparablement superior a la de Pau de Tars, els fusters passaven llavors per ser les persones més cultes; si es discutia un problema difícil, solia dir-se: "No hi ha aquí un fuster o fill de fuster, que ens solucioni el problema?". Sens dubte, no era aquesta la idea que els natzaretans tenien de Jesús, doncs, quan va ser a Nazaret i es va posar a ensenyar-los, es preguntaven: "D'on li ve a aquest tal saviesa i tals poders? No és aquest el fill del fuster? " (Mt 13,54-55).

Sens dubte, a Natzaret hi havia una sinagoga, que encara es conserva, on es llegia i s'explicava la Torah (la Llei) i hi havia també una escola al costat de la sinagoga, segons diuen els autors actuals. Allà va poder aprendre Jesús a llegir i escriure i estudiar la Llei. En tot cas, Jesús en els seus discursos mostra conèixer molt bé els mètodes rabínics.

Però de tots aquests anys de Jesús, dels quals res sabem, emergeix un episodi a l'edat de dotze anys, en el qual prenen part Maria i Josep. És un episodi molt revelador. Jesús, un jove provincià del nord, sentia grans desitjos de saber i aprendre moltes coses i escoltava amb gust les lliçons dels grans mestres de Jerusalem. Tots els anys anava a Jerusalem amb els seus pares, i una vegada, quan tenia dotze anys, es va quedar al temple escoltant i discutint amb els Doctors. Els va deixar perplexos amb la saviesa de les seves preguntes i de les seves respostes. És una finestreta que se'ns obre cap a aquest horitzó desconegut dels 30 anys de vida oculta. En la narració de Lluc és Maria qui parla. Josep no obre la boca. Es comprèn la queixa espontània de la mare: "Fill, per què t'has portat així amb nosaltres? Mira que el teu pare i jo et buscàvem amb dolor". La resposta de Jesús va deixar desconcertats els seus pares: "Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia de ser a la casa del meu Pare? Ells no van comprendre el que els deia" (Lc 2,48-50). Són les primeres paraules que els evangelistes ens transmeten de Jesús i van impressionar profundament Maria.

Endevina una cosa estranya en el seu fill. Sospita que hi ha en ell un misteri insondable. Recorda la seva concepció, el seu naixement a Betlem, la persecució d'Herodes. Confronta l'Escriptures amb les paraules i fets de Jesús i els medita al seu cor: "Maria guardava totes aquestes coses al seu cor" (Lc 2,51). Ens descriu aquí Lluc l'actitud contemplativa de Maria. Pensava i repensava el que Jesús feia i deia. La seva fe jueva es va transformant en fe cristiana i acabarà sent, després de la resurrecció de Jesús, una fe eclesial.

Jesús va tenir bona mestra i va aprendre sens dubte molt de la seva mare. Però Maria va tenir millor mestre. Durant aquells llargs anys de la vida a Natzaret, Maria va anar penetrant gradualment en el coneixement de la vertadera identitat de Jesús. Ella es va convertir en la millor deixebla de Jesús, en "perfecta deixebla", com recorda Pau VI en la “Marialis cultus” (núm. 35). I Maria es va convertir alhora en tipus i model per a l'Església per a tot cristià que escolta la paraula de Déu, l'acull al seu cor i la guarda, és a dir, la porta a la pràctica. És també el model més perfecte d'una vida totalment consagrada a Déu.

Per Maria, la maternitat va ser un compromís lliure i formal d'acceptar el pla de Déu. Precisament Lluc en el relat de l'anunciació destaca aquest consentiment. En l'AT es parla de diverses promeses d'un fill en condicions especials, com els casos d'Isaac, de Sansón, Samuel o Joan el Baptista en el NT. En cap d'aquests casos no s'esmenta el consentiment per part de la dona afavorida, encara que se suposa. Si es fa una excepció, quan es tracta de Maria, és perquè l'evangelista concedeix importància a aquest consentiment. Els Sants Pares han manifestat de diverses maneres la importància de la fe i del consentiment de Maria en la realització del misteri de l'encarnació.

La funció biològica és indispensable per a la maternitat, però no és l'únic ni el més important referent a la dona com a mare. La maternitat crea una relació real i duradora entre mare i fill. En afirmar que Maria és mare de Jesús, hem posat una dada fonamental del que hem de partir, però això no ho diu tot. La maternitat de Maria respecte a Jesús té característiques especials que la diferencien essencialment d'altres maternitats. Assenyalem tres fets:

- Maria va concebre Jesús sense el concurs de cap home (maternitat virginal).
- El terme personal de la maternitat de Maria no és una persona humana, sinó una persona divina (maternitat divina).
- La maternitat de Maria suposa una comunicació de gràcia extraordinària per a Maria (maternitat santificant)

2. MARÍA, MARE DEL FILL DE DÉU

Parlant amb propietat i rigor no hauríem de dir: Maria és mare de Déu, sinó mare del Verb, o mare del Fill de Déu fet home. No s'ha encarnat el Pare ni l'Esperit Sant, sinó únicament el Fill. Maria no és mare del Pare ni mare de l'Esperit Sant, que també és Déu.

És un fet que en la Sagrada Escriptura la paraula "Déu", com a subjecte, es refereix sempre al Pare. Aquesta terminologia és conserva amb bastant de fidelitat en els primers escrits cristians. Per evitar tota confusió i ambigüitat seria preferible dir: el Fill de Déu es va fer home (en comptes de "Déu es va fer home"); Maria és mare del Fill de Déu (en comptes de "mare de Déu"). No obstant això, s'ha generalitzat des dels primers segles l'expressió "Mare de Déu" i cal acomodar a la terminologia corrent, però sabent el que significa. I significa que Maria va engendrar per obra de l'Esperit Sant la humanitat de Jesús, que és assumida des del primer instant del seu ser pel Fill de Déu per constituir una sola hipòstasis, un sol subjecte. Per tant, segons la teologia clàssica, l'acció generativa de Maria, per obra de l'Esperit, té com a terme personal el mateix Fill de Déu preexistent i etern.

Sant Tomàs diu amb molta precisió i claredat: "Cal dir que la benaventurada Verge es diu mare de Déu, no perquè sigui mare de la divinitat, sinó perquè és mare segons la humanitat de la persona que té la divinitat i la humanitat". Es recolza per a aquesta conclusió en un text de Cirili d'Alexandria: "Com l'ànima de l'home neix amb el seu propi cos, i, tanmateix ambdós, ànima i cos, en fan un ; i si algun digués que la mare ho és de la carn, no de l'ànima, parlaria supèrfluament; una cosa igual ha succeït en la generació de Crist. El Verb de Déu ha nascut de la substància del Pare; però, perquè va assumir la carn, ha nascut, segons la carn, de dona".

És evident que María no engendra la divinitat, però en engendrar una humanitat que només subsisteix com un tot en l'única persona divina de Crist, que és el Verb, que és Déu, Maria pot dir-se "Mare de Déu".

Tot això és difícil de comprendre, perquè suposa tota una sèrie de conceptes filosòfics i teològics que no es poden aplicar amb rigor al misteri de l'encarnació. La comparació usada per Sant Cirili no és exacta i difícilment no es compagina amb la moderna antropologia. Sense pretendre revelar el misteri, ningú no ignora que aquesta formulació ofereix dificultats insuperables. Per això és preferible partir de les dades concretes que ens ofereix la Sagrada Escriptura.

A la Bíblia no tenim cap afirmació explícita que cridi a Maria "mare de Déu", encara que si trobem expressions equivalents: "Mare del Senyor" (Lc 1,43) i mare de l'"Emmanuel" (Mt 1,23). També aquí resumeix amb admirable claredat S. Tomás: "Encara que en la Sagrada Escriptura no es troba dit expressament que la benaventurada Verge sigui mare de Déu, es troba, no obstant això, dit expressament que Jesucrist és vertader Déu i que la benaventurada Verge és mare de Jesucrist. Pel qual se segueix necessàriament de les paraules de l'Escriptura que Maria és mare de Déu" .

Cal posar en relleu aquestes dues afirmacions:

1) No hi ha cap text en l'Escriptura en la qual es digui a Maria "mare de Déu".

2) Hi ha en l'Escriptura texts en els quals s'afirma que Jesucrist és vertader Déu i en els quals que Maria és mare de Jesucrist.

 La conclusió és òbvia. Indiquem alguns d'aquests texts.

a)    Pau insinua discretament aquesta realitat, quan presenta el pla salvífic de Déu en una perspectiva trinitària i esmenta la funció de la dona en el fet de l'encarnació: "Quan va arribar la plenitud dels temps, va enviar Déu al seu Fill nascut de dona, nascut sota la llei... " (Gal 4,4). La manera de parlar de Pau suposa la preexistència del Fill i el seu naixement temporal d'una dona, que és Maria.

b)      Lluc és el que més aprofundeix en el misteri de l'encarnació. Tot el relat de l'anunciació està indicant que Maria serà la mare del Messies promès i profetitzat en l'AT. Però llegit aquest relat en clau cristiana, després de la resurrecció de Jesús i amb la fe i experiència viscuda de les primeres comunitats cristianes, sembla innegable que Lluc va més enllà de les antigues profecies i deixa entreveure que el fill promès serà realment el "Fill de Déu" en sentit transcendent (Lc 1,35ss).

c)      En l'escena de la Visitació, Isabel crida a Maria "mare del meu Senyor" (Lc 1,43). Aquesta expressió sorprenent ve a significar el mateix que la designació posterior "mare de Déu". En efecte, cal llegir aquesta frase en relació amb l'exclamació de David al llibre segon de Samuel 6, 9: "D'on a mi, que l'arca del meu Senyor vingui a mi?" L'arca del meu Senyor equival a l'arca de Yaweh. Admet, no obstant això, que l'expressió tindria més força si Isabel hagués dit senzillament "la mare del Senyor", i no la mare del meu Senyor. Una altra exclamació d'Isabel confirma el sentit diví del terme "Senyor": "Feliç la que ha cregut que es compliran les coses que van ser dites de part del Senyor" (Lc 1,45). Aquí la paraula Senyor es refereix certament a Déu. En aquest primer capítol de Lluc s'usa 17 vegades la paraula "Senyor" (Kyrios) i sempre designa Déu. Sabem que aquest terme "Kyrios" era la traducció per als jueus hel·lenistes del vocable "Yaweh".

d)       També és important a aquest propòsit el text de Mateu, que cita a Isaïes 7, 14 referit a la concepció virginal de Jesús: "Vet aquí que la verge concebrà i donarà a llum un fill, i li posaran per nom Enmanuel, que traduït significa Déu amb nosaltres" (Mt 1,23). En posar de relleu el significat d'aquesta paraula "Déu amb nosaltres", exalta la funció i la importància de la mare que el dóna a llum. 

No necessitem forçar els texts bíblics. Els Evangelis, principalment el IV Evangeli i les Cartes paulines presenten a Jesús com el Fill de Déu i algunes vegades el criden també Déu o Déu Salvador (Jn 1,1; 1, 18; 20, 28; Rom 9, 5; Tit 2,10; 2, 13 etc.). Si Jesús de Natzaret és confessat i reconegut com a Déu; tant la reflexió teològica com la intuïció popular ens porten a confessar Maria com "mare de Déu". Fruit d'aquesta reflexió va ser la paraula "Theotókos", que va sorgir molt aviat, probablement ja el segle III per expressar aquesta veritat.

3. MARÍA, MARE DE DÉU EN LA FE DE L'ESGLÉSIA

3. 1. Algunes dades històriques

En els dos primers segles no es va presentar com a problema específic la maternitat divina de Maria. Es confessava que el Fill de Déu va néixer de Maria verge. Això era l'essencial.

Segons l'historiador Sócrates (+439) va ser Orígenes (+ circa 254) el primer que va explicar àmpliament en el seu Comentari a la Carta als Romans les raons per les quals Maria és anomenada Theotókos. Però a les obres autèntiques que es conserven d'Orígenes no es troba aquest terme encara que sí que s'expressa la mateixa realitat amb altres fórmules.

De finals del segle III o començaments del segle IV és l'oració més antiga que es conserva dirigida a la Verge, l'antífona Sub tuum praesidium. En grec no diu "Sota la teva protecció", sinó "Sota la teva misericòrdia ens refugiem, mare de Déu".

El segle IV són ja molts els autors que usen la paraula Theotókos. Era ja una veritat adquirida i professada.

Aquesta expressió, no obstant això, va néixer sota l'influx de la teologia alexandrina i els antioquens van mostrar amb freqüència cert recel respecte a la paraula Theotókos. La crisi va esclatar el segle V, quan Proclo en un sermó grandiloqüent predicat a la catedral de Constantinobla l'any 428, va parlar de les glòries de la "santa Theotókos, María". Nestori, Patriarca de la ciutat, no va poder contenir-se . Després del sermó, va pujar al púlpit per rebutjar el títol de Theotókos, tal com l'exposava l'orador, i oferir la vertadera explicació de la unió de la naturalesa humana i divina en Crist tal com ell ho entenia. Les controvèrsies que van seguir aquesta primera escaramussa, van fer necessària la convocatòria d'un Concili ecumènic a Efes per a l'any 431. En l'esmentat concili, malgrat les irregularitats que es van cometre des del principi, es va condemnar a Nestori i es va aprovar la doctrina de Ciril expressada a la seva segona carta a Nestori. En ser aprovada pel Concili d'Efes l'expressió "Theotókos" junt amb la doctrina de Ciril, aquesta paraula va passar a ser com a un emblema de la vertadera fe. Des de llavors la qüestió no ha progressat gaire doctrinalment.

3.2. Raons teològiques a favor del títol Theotókos

Cirili va exposar les raons teològiques que justifiquen el nom de Theotókos. Defensa la distinció de les dues naturaleses en Crist, la naturalesa divina i la naturalesa humana, però amb l'excepció que ambdues naturaleses no constitueixen sinó un sol Crist, un sol Senyor, una sola persona:

“Perquè no va néixer primerament un home ordinari de la santa Verge, i després sobre ell va descendir el Verb, sinó que diem que, unit a la carn des del si matern, es va sotmetre al naixement carnal, reivindicant aquest naixement com a seu propi... Per això no van dubtar (els Sants Pares) de cridar 'mare de Déu' a la santa Verge, no perquè la naturalesa del Verb o la seva divinitat prenguessin de la santa Verge el principi de l'ésser, sinó perquè d'ella es va formar aquell sagrat cos animat d'una ànima racional i a què es va unir personalment el Logos que es diu engendrat segons la carn"

San Cirili insisteix en tres punts importants:

1)     La unitat de Crist. No hi ha dos fills o dos subjectes, sinó un sol Crist, un sol Fill, que és alhora Fill de Déu i fill de Maria.

2)     El terme de la generació humana és la persona humana. Segons la teoria antiga, els pares engendren només el cos i Déu crea ànima i la infon al cos engendrat. No obstant això sempre s'ha dit que els pares engendren la persona humana, que consta d'ànima i cos. No es diu que Zacaríes i Isabel són els pares del cos de Joan, sinó que són els pares de la persona anomenada Joan. El mateix hem de dir de Maria. Maria no és mare de la divinitat, no ha engendrat la divinitat, sinó només la humanitat de Jesús. Però com en Jesús la divinitat i la humanitat estan unides hipostàticament en l'única persona divina, formen un sol tot, un sol subjecte, podem dir que és mare d'un fill que personalment és Déu. I si el fill engendrat per Maria és Déu, Maria pot ser cridada amb tota raó "mare de Déu".

3)    La humanitat de Crist no existeix abans de ser assumida personalment pel Verb. Maria no és mare d'un home, que després arriba a ser Déu, sinó mare d'un home que des del primer moment de la seva existència està unit personalment a una persona divina i és una persona divina. Si hagués existit primer la humanitat de Jesús i aquesta humanitat hagués estat assumida posteriorment a la unió personal amb el Verb, ja no es podria dir Maria "mare de Déu". Perquè el terme de la maternitat de Maria hagués estat una persona humana, que després -suposant que això sigui possible- hauria estat assumida a una existència personal divina.

També a Occident, una mica abans que S. Cirili, exposava S. Agustí amb gran precisió els mateixos arguments, avançant-se al Concili de Calcedonia (451). A molts dels seus escrits defensa que en Crist hi ha dues naturaleses, sense confusió ni divisió, però una sola persona: "Aquell que és Déu és també home, i aquell que és home és també Déu, no per la confusió de les naturaleses, sinó per la unitat de la persona. "En Crist hi ha certament dues naturaleses, Déu i l'home, però una sola persona"

El mateix que Cirili, també Agustí insisteix en que l'home (= la naturalesa humana) va ser assumit a la unió personal amb el Verb en el mateix instant de ser creat, més encara, és creat en ser assumit: "El mateix i únic Crist sempre és Fill de Déu per naturalesa, i Fill de l'home en ser assumit en el temps per gràcia. Però no va ser assumit de manera que primer fos creat i després fos assumit, sinó que és creat en ser assumit'.

Aquesta argumentació sembla ferma i segura. Ens permet entreveure la veritat del dogma, encara que no suprimeixi totes les dificultats. Si féssim una anàlisi rigorosa dels arguments, veuríem que queden molts problemes sense resoldre. Molts pensen que aquesta explicació no és la més adequada per al nostre temps.

4. SIGNIFICACIÓ I ABAST DE LA MATERNITAT DIVINA DE MARÍA

4. 1. La maternitat divina de Maria sempre s'ha considerat com a la raó de la seva existència, l'origen i fonament de tots els privilegis marians i del seu lloc singular en l'economia de la salvació. Totes les altres definicions de fe que es refereixen a Maria, no en fan més que detallar o desplegar la riquesa inclosa en aquesta maternitat concreta.

4.2. Singularitat de la maternitat de Maria. El fet de la maternitat divina col·loca Maria en íntima relació amb Déu i amb els homes. Maria, en ser mare del Fill de Déu, es converteix també en filla predilecta del Pare i en sagrari de l'Esperit Sant (cf. LG 53). També és freqüent entre els teòlegs i en el llenguatge popular dir a María "Esposa de l'Esperit Sant". El Concili Vaticà II ha evitat expressament aquest llenguatge per evitar una falsa interpretació de l'acció de l'Esperit Sant en la concepció virginal de Jesús. Es tracta senzillament d'una acció transcendent, d'una intervenció divina que no és comparable a l'acció del marit.

4.3. Aquesta unió íntima amb el Fill i amb les Persones trinitàries és la major comunicació de gràcia que podem imaginar a una pura criatura, després de la humanitat de Crist. Pel mateix, la maternitat divina de Maria és santificant i situa Maria en una nova relació de gràcia amb les Persones divines.

4.4. La maternitat divina fa que Maria entri també en relació íntima amb tots els homes. És una relació soteriològica. Maria ocupa a la "santa Església, després de Crist, el lloc més alt i el més proper a nosaltres" (LG 54). En engendrar Crist, Cap de tots els redimits, coopera a la redempció i salvació de tots els homes. Pau VI, en proclamar Maria Mare de l’Església en la clausura de la tercera sessió del Concili, deia: "La divina maternitat és el fonament de la seva especial relació amb Crist i de la seva presència en l'economia de la salvació operada per Crist, i també constitueix el fonament principal de les relacions de Maria amb l'Església, per ser mare d'Aquell, que des del primer instant de l'encarnació al seu i virginal es va constituir en Cap del seu Cos místic, que és l'Església. Maria, ja que, com a Mare de Crist, és també mare dels fidels i de tots els pastors, és a dir, de l'Església”.

(Text confeccionat a partir dels apunts 

de l’assignatura de Mariologia

 impartida per Rafael Mas)

Basílica, catedral, ermita ...

Quina diferència hi ha entre una església i una ermita? I entre una basílica i una catedral?

De fet, tots aquests edificis no deixen de ser temples cristians, espais on celebrar la fe, on viure la fe, escoltar la Bona Nova, parlar amb Déu. Sí, algú dirà que no cal un edifici per entrar en contacte amb Déu, però fins i tot Sant Francesc en va fer.

Mirem de veure quina diferència hi ha entre els diferents tipus de noms.

Una església,  del llatí: ecclesia, que alhora ve del grec: ἐκκλησία, que signifivaca assemblea, és el temple cristià construït específicament per al culte religiós. Conté un altar, on se celebra l'eucaristia per part del sacerdot i un espai per als fidels. Al llarg de la història de l'Església, en els primers temps del cristianisme, els creients celebraven missa a les sinagogues jueves o a llocs amagats perquè patien persecució. Els primers edificis especialment construïts com a esglésies estaven orientats cap al Sol, ja que Crist és la llum autèntica per als seus seguidors. La planta tenia forma de creu llatina.

A l'edat mitjana les esglésies proliferen per Europa, seguint les convencions generals de l'art romànic i de l'art gòtic més endavant. Les primeres eren petites, usaven l'arc de mig punt i tenien un absis semicircular darrere l'altar. Les gòtiques usaven l'arc ogival, decoració amb vitralls i ornaments en pedra. Totes elles consten de campanars per marcar el pas del temps o cridar a la missa els fidels.

Durant el renaixement i el barroc va canviar sobretot l'ornamentació dels edificis, no tant la seva estructura principal. Amb l'edat contemporània apareixen innovacions formals, s'abandona l'esquema de la creu en multitud d'ocasions i es busca la integració de l'església amb el seu entorn.

Les esglésies orientals a vegades adopten una planta circular o de creu grega (amb els quatre braços similars). El centre conté l'altar i està cobert de torres o cúpules. Els braços de la creu també poden estar sota torres menors

Hi ha diferents tipus d'esglésies, segons la mida, la ubicació i la jerarquia del sacerdot titular, les esglésies reben un nom o un altre:

Catedral: Una catedral o seu episcopal és una església cristiana que té la funció de ser l'església principal d'una diòcesi. Sol ser una de les construccions religioses més importants del territori, sovint més importants que les construccions civils, i el seu apogeu coincideix amb el de l'art gòtic europeu. Una de les primeres esglésies que rebé el nom d'església catedral, al Concili de Tarragona de l'any 516 va ser la de Tarragona. A les catedrals hi ha un capítol de canonges que hi celebren els oficis. Com que a les col·legiates també hi ha capítol de canonges que celebren els oficis, però no són seus episcopals, sovint també reben el nom de "seus" però no de catedrals. En són exemples als Països Catalans la col·legiata de Gandia, la Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa o la Seu Col·legiata Basílica de Santa Maria de Xàtiva. 

El mot catedral prové del grec (καθέδρα, kathédra), a través del llatí eclesiàstic cathedralis ecclesia, on cathedralis és un adjectiu derivat de cathedra o "seient", el qual simbolitza la mena de trona per exercir el magisteri. A més, cathedra significa també "dignitat pontifícia o episcopal", la qual és representada físicament pel lloc en el qual s'asseu el bisbe davant la comunitat que presideix, dins l'església catedral, que en rep el nom. El mot seu, del llatí sedis, "seient" significa "principal església d'una diòcesi" pel mateix motiu semàntic que Cathedra. Seu també s'aplica a la principal església cristiana, la Santa Seu.

Basílica: amb independència del seu traçat arquitectònic, una església pot titular-se "Basílica" per prerrogativa del Papa. Així, en sentit litúrgic, són basíliques totes aquelles esglésies que, per la seva importància, per les seves circumstàncies històriques, o per aspectes de cert relleu, obtinguin aquest privilegi papal. Es distingeixen les basíliques majors i les basíliques menors.

Quan el papa eleva a una església a la condició de Basílica Menor li atorga el dret a lluir en l'altar major dos signes de la dignitat papal i la unió amb la Santa Seu: l'umbraulum  i el tintinàbul. A més, el Sant Pare concedeix a la comunitat que rendeix culte a la Basílica la gràcia de guanyar la indulgència plenària si visita el temple en quatre ocasions especials: el dia de Sant Pere i Sant Pau, el dia de la Càtedra de Sant Pere, l'aniversari de l'entronització del pontífex regnant, i una altra data de l'any triada lliurement.

Perquè un temple pugui assolir el títol basilical, ha de reunir tres requisits:

• Ha de ser un temple d'excepcional esplendor, aixecat amb un perfil destacat.
• Aquest temple ha de ser focus espiritual d'una comunitat que és santuari per a la multitud de devots que acudeixen a ell.
• Que aquest temple, sota les seves voltes, tingui un tresor espiritual i sagrat, donant culte ininterromput al Senyor, a la Verge i al Sant venerat en ell.

També s'associen al temple certs deures, entre ells:

• Que l'ofici celebrat a ella sigui un exemple per als altres temples de la Diòcesi a la qual pertany,
• Promoure la formació bíblica i religiosa dels fidels, com l'estudi i divulgació dels documents amb els que es proposa el magisteri del Summe Pontífex.
• Obligació de celebrar les festes de la la Càtedra de Sant Pere (22 de febrer), de Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), i l'aniversari de l'exaltació del Summe Pontífex. 

Existeixen les Basíliques majors i les menors. Les majors és caracteritzen, entre altres coses, perquè en el seu altar (altar papal) només pot oficiar el papa. Aquestes quatre basíliques majors (Sant Pere del Vaticà, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs) i la basílica menor de Sant Llorenç Extramurs (que no té una porta santa) són denominades en conjunt basíliques patriarcals (Pentarquía).

A Catalunya hi ha 24 basíliques menors, a la ciutat de Barcelona hi ha un total de nou basíliques, sis de les quals reberen aquest títol durant el segle XX, i dues més en el segle XXI: la Catedral de Santa Eulàlia (mitjan segle IV), la Mercè (1918), Santa Maria del Mar (1923), Santa Maria del Pi (1926), Sant Josep Oriol (1935), Sant Just i Sant Pastor (1948), el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo (1961), la Concepció (2009) i el Temple Expiatori de la Sagrada Família, convertit en basílica el 7 de novembre de 2010 coincidint amb la dedicació feta pel papa Benet XVI. A la resta de Catalunya hi ha 15 basíliques: les catedrals de Tarragona, Terrassa, Tortosa, La Seu d'Urgell, Solsona i Vic. Santa Maria de Castelló d'Empúries, Santa Maria d'Igualada, Santa Maria de Manresa, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Montserrat, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, l'Església de Sant Feliu de Girona, Santa Maria de Poblet i Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

 

Església de primat o primada: la que és seu d'un arquebisbe, el primer dels bisbes en una arxidiòcesi, especialment la que acull el primer o més important d'un país.

Baptisteri: la destinada especialment al baptisme, que pot trobar-se al costat d'una altra església o a part.

Capella: la que és de petites dimensions o també la part d'una església que té altar i advocació propis. Normalment és un espai dedicat al culte particular dins d'un temple cristià (esglésies, catedrals o ermites...), o edificis profans (domicilis, palaus, masies, tanatoris o inclús camps de futbol), en aquest cas se solen denominar específicament oratoris. En el cas de les capelles en temples generalment es troba especificada com annex de la nau major. Aquestes capelles generalment s'ubiquen fins a l'extrem entre el deambulatori i el creuer. Històricament les capelles han estat batejades amb diversos noms i patronímics, molt especialment de sants i noms derivats del culte marià. A la capella oraran bàsicament els membres o integrants dels gremis d'una societat.

Santuari: El santuari pot ser una capella, església o indret natural que és considerat especialment sagrat per haver estat objecte d'una revelació (de Déu, de la Mare de Déu o d'algun sant) o bé per la presència de relíquies o d'imatges particularment venerades, i que ha esdevingut centre de devoció i de pelegrinatge. Designa primerament un lloc sagrat natural —una gruta, un tossal, una font, etc.— sacralitzat per una teofania i que es constitueix per l'erecció d'un altar, d'una pedra, d'una imatge, d'un edicle, etc., i més tard per la construcció d'un temple. Els primers santuaris cristians foren capelles edificades sobre les tombes dels màrtirs o dels sants més famosos. Més tard, tingueren aquesta consideració els temples que conservaven imatges miracleres o que s'havien construït per commemorar-hi aparicions. Sovint, al voltant dels santuaris han sorgit institucions d'assistència als pelegrins o de beneficència.

Abadia, priorat, monàstica o conventual: la integrada en una institució religiosa pertanyent a un orde religiós del clergat regular, en medis urbans o rurals, i presidida per un abat o prior. 

Un monestir és un tipus d'edificació per a la reclusió dels religiosos, que hi viuen en comú. Originàriament un monestir era la cel·la d'un sol monjo, dit en aquest cas ermità o anacoreta. L'edifici on viu aquests monjo solitari s'anomena ermita. Posteriorment la tendència fou la reunió dels diversos monjos per establir una vida en comú. En aquest cas els monestirs cristians s'anomenen abadies, (regides per un abat) o priorats, (regits per un prior), segons el nombre de monjos. En tots els casos, la característica és la situació isolada del monestir, almenys originàriament, per tal de dur una vida espiritual apartada dels homes. En aquest sentit el monestir es contraposa al convent, seu d'una comunitat religiosa que no s'aparta dels homes sinó que viu entre ells. Els monestirs poden variar molt en grandària; des d'una petita llar que allotja només a un ermità o, en el cas de les comunitats, des d'un únic edifici d'habitatges per a un superior i dos o tres monjos o monges, als complexos immensos d'habitatges, finques i tallers per a desenes o centenars de monjos o monges.

Ermita, del llatí eremita, aquest del grec ερημίτης que ve de ερημος, que vol dir desert, paratge sense vegetació, és un temple allunyat de la població i dedicat al culte normalment sota l'assistència d'un ermita.

I per acabar, allò que sentim de vegades de les parròquies, en realitat:

Una parròquia, és en primer lloc la subdivisió de base d'una diòcesi, que s'aplica a diverses esglésies: l'Església Catòlica Romana, l'Església Anglicana, l'Església Ortodoxa i d'altres. Si el temple no s'insereix en cap dels que hem dit abans, tindríem una església, que normalment és seu d'una parròquia.

Elements simbòlics a la iconografia de la immaculada

La Immaculada tal com la coneixem en l’actualitat ha patit una evolució al llarg dels segles i, amb això, tota la simbologia que venia acompanyant a la seva representació.

Primer caldria però entendre i veure més clar que és la Immaculada.

El dogma

Maria és deixebla i seguidora de Jesús. Maria és membre de la comunitat dels seguidors de Jesús. Maria, la mare del Senyor, és també model i exemple, tipus dels membres de l'Església en la peregrinació de la història.

El dogma de la Immaculada va ser proclamat per Pius IX amb la Bul·la Ineffabilis Deus. Les paraules essencials són:

"Per a honor de la santa i indivídua Trinitat, per a glòria i esplendor de la Verge Mare de Déu, per a exaltació de la fe catòlica i augment de la religió cristiana, amb l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, la dels sants apòstols Pere i Pau i la nostre, declarem, pronunciem i definim que la doctrina que sosté que la benaventurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en consideració als mèrits de Jesucrist Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu; i per tant, ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels"

Ara bé, amb aquesta definició sorgeix espontàniament una pregunta: On ha estat revelada? Com ha estat revelada? Perquè ni l'Escriptura ni la tradició no ens deixen entreveure l'esmentada revelació. Com no es pot invocar una tradició apostòlica, es recorre a la Sagrada Escriptura.

1) Gen 3,15: "Posaré enemistats entre tú i la dona... " Es diu que aquí es parla d'una victòria total i plena de la dona sobre la serp, la qual cosa exigeix que Maria mai no estigués sota el domini del diable.

2) Lc 1,28: "Alegra’t, omple de gràcia... " No hauria estat veritat que Déu la va curullar de gràcia, si algun moment de la seva vida hagués estat sotmesa al pecat.

3) També s'invoca Ap 12. especialment vv. 13-17: "La serp va perseguir la dona, que havia donat a llum el fill baró. Però se li van donar a la dona les dues ales de l'àguila gran per volar al desert... Llavors la serp va vomitar de la seva boca darrere de la dona com un riu d'aigua per arrossegar-la amb el seu corrent. Però la terra va venir en auxili de la dona; va obrir la terra la seva boca i es va empassar el riu vomitat de la boca de la serp".

Es tracta de símbols referits a l'Església i a Maria, però la qüestió del pecat original és totalment aliena a aquest passatge.

Aplicar aquests texts, almenys Lc 1,28, a la santedat de Maria és legítim, però veure en ells una prova de l'exempció del pecat original és totalment aliè al seu vertader sentit bíblic.

De Sant Esteve protomártir es diu que "estava ple de fe i de l'Esperit Sant" (Fets 6,5). Dels set diaques s'afirma que han de ser barons "plens de l'Esperit Sant i de saviesa" (Fets 6,3). Podríem deduir d'aquesta caracterització d'Esteve que també ell va estar exempt del pecat original? Realment és difícil trobar arguments bíblics a favor d'una exempció privilegiada per a Maria del pecat original si la Bíblia no parla mai de la transmissió d'aquest pecat. En canvi, sí que trobem arguments abundants sobre la gràcia i santedat de Maria.

Amb aquesta definició solemne es van acabar entre els catòlics les controvèrsies sobre el fet de la Concepció Immaculada, però no van acabar les discussions sobre el debitum peccati. Només així, pensaven, es podia salvar la veritat primària de què també ella va ser redimida per Jesucrist.

Avui en dia tot aquest plantejament ha canviat per complet des del moment en què molts teòlegs actuals no admeten la teoria "tradicional" del pecat original originat. Tota la teologia del pecat original està en crisi. Són molts els que pensen que un vertader pecat no es pot transmetre, perquè seria reduir el pecat a l'ordre biològic en comptes de situar-lo en l'ordre ètic i moral. Això afecta necessàriament la manera d'entendre el dogma de la Immaculada. L'essencial en el dogma de la Immaculada és l'afirmació que la mare del Salvador va estar sempre neta de tot pecat, de tota culpa.

En aquesta qüestió és necessari partir de Crist i no del vell Adam. Hem de considerar el misteri de la Immaculada des de la perspectiva de la gràcia i no des de la perspectiva del pecat.

Tinguem presenta que tot home en néixer està net de pecat i és estimat de Déu. I això és tant com dir que neix en gràcia de Déu. No n'hi ha prou amb dir que no té pecat, que no està sotmès al domini de Satanàs o que no és enemic de Déu. És precís dir que és estimat de Déu i té com a finalitat última la vida eterna

Quin significat té docs, el dogma avui?

a) El dogma ens convida a reconèixer que som pecadors i que tots som necessitats del perdó i de la gràcia de Déu. Proclamar que Maria és immaculada, plena de gràcia, tota pura i neteja de pecat, té tot el valor d'una confessió: els altres homes tots som pecadors.

b) Ens ajuda a descobrir el que l'home és segons el projecte original de Déu; el que l'home és a conseqüència del pecat i el que l'home ha de ser algun dia per la redempció de Jesucrist

El dogma de la Inmaculada posa de relleu la gratuïtat de la gràcia. És pur do de Déu, és regal de la benevolència divina, elecció sense mèrit de la seva part. És molt important per a la vida espiritual que el sapiguem acollir com a gràcia, com regal immerescut els dons de Déu. 

Elements simbòlics

La Font: Apareix esmentada diverses vegades en el Càntic dels Càntics, en el que un espòs descriu la seva dona amb imatges de gran bellesa: "... ets, dona, una font segellada" (4.12); "... una font de jardins" (4.15). El sentit que té aquest poema en la Bíblia és de difícil interpretació, però no així la seva aplicació a Maria, ja que l'aigua, per la seva mateixa naturalesa i perquè ha estat creada per Déu, es presenta com a element vivificador i purificador.

La Porta: Maria és la porta del Cel per on ha vingut a nosaltres el Salvador i també és la porta que ens condueix fins Ell.

El Mirall: "Mirall de Justícia", és una invocació de la Lletania Lauretana. En l'encíclica Redemptoris Mater trobem una expressiva afirmació sobre la Verge: "Entre tots els creients és com un mirall on es reflecteixen les meravelles de Déu". Quan s'invoca com a mirall de justícia volem dir que s'hi reflecteix tota la santedat divina, és a dir, la perfecció, ja que el llenguatge bíblic identifica justícia amb perfecció. A més el mirall pot tenir altres significats com el de la veritat, l'harmonia i el poder d'endevinació.

La Palmera: Apareix esmentada a l'"Eclesiàstic" (24.14) com elogi de la Saviesa. Els arbres sempre verds i amb vida proporcionen un toc d'esperança de salvació. La litúrgia aplica aquest passatge a la Mare de Déu i així, trobem la palmera en el repertori iconogràfic al voltant de la Immaculada. Per als deixebles de Jesús la palmera és el símbol de l'entrada triomfal a Jerusalem. Va ser una espècie que sempre va estar present en el paradís, un arbre de terres càlides que es trobava també en el camí de sortida del paradís, un arbre habitual en el tema de l'expulsió d'Adam i Eva. La palmera va ser símbol de la justícia des dels inicis de la iconografia cristiana i tant la seva imatge arbòria com la seva branca són presents en temes que requereixen la concepció o demostració És un planta que projecta a la perfecció l'associació de dos principis geomètrics de demostració fonamental: la línia del seu tronc i el cercle de les seves branques o fruits. De vegades la planta resulta aspra i rugosa en el seu tronc, i es guarneix de espines, com la justícia quan ha d'aplicar un càstig. La palmera, com aquesta virtut, no pot perdre el seu fullatge, ja que perdria la seva perfecció. Si la justícia necessita beure de la font espiritual de les Divines Escriptures, la palmera necessita brollar pròxima a un curs d'aigua.

El Pou: incideix en la metàfora de l'aigua i és citat també en el Càntic dels Càntics. En el "Apocalipsi" (14,2), les aigües que surten de Jerusalem simbolitzen l'esperit de Déu que vivifica tota la terra. L'aigua és símbol en totes les religions. Pot partir de la base de ser inclosa com uns dels Quatre Elements. A més, la seva importància cobra més força a causa del contacte geogràfic de les Sagrades Escriptures amb el desert. 

Les assutzenes: en ser blanques, ens parlen de la virginitat de Maria Mare de Déu i a la seva concepció lliure de tot pecat. Les assutzenes i altres flors, com els lliris simbolitzen la bellesa espiritual de Maria. Alguns pètals es representen oberts cap amunt com a símbol de la seva obertura a Déu. Altres s'obriran cap als costats, al·ludint a la filla que es projecta en una maternitat generosa i essencialment missionera. Si tots els pètals formen una sola lliri representa la fraternitat i unió de tots els fills de Déu Pare.

La Rosa: Amb aquesta flor s’expressen diversos conceptes d'índole espiritual. Se sol comparar la rosa amb la reina de les flors i amb la caritat, que és la reina de totes les virtuts. Les roses i les garlandes que s'hi formaven van passar a formar part de la pietat popular al voltant de Maria.

L'Arca de l'Aliança: era el més sagrat tresor del poble d’israel. Posseïa en el seu interior les Taules de la Llei, l'urna del mannà i la vara d'Aaron, germà de Moisès, que havia florit meravellosament. Així mateix, també era aliança del poble d'Israel amb Déu. Màxim de Torí, a finals del segle XV, va a fer un paral·lelisme de l'Arca de l'Aliança amb la Mare de Déu: "Però, què és l'arca sinó Santa Maria?, Ja que si l'arca contenia les taules de l'Antic Testament, Maria va portar en el seu si l'hereu de l'Antic Testament ".

L'Estel: expressa simbòlicament, l'esperança de qui espera l’arribada del dia després de les tenebres de la nit. Diversos passatges de la Bíblia ens mostren a l'estrella com a guia, sent el més famós el de l'Adoració dels Reis Mags. En la foscor de la nit els navegants, durant molts segles, confiaven en els estels per orientar-se cap port segur. La Verge és l'estrella de l'evangelització que ens porta fins Crist, el port segur. El "Llibre dels Reis" ens parla d'un petit núvol que es va aixecar de la mar anunciant Elies l'arribada de la Pluja enmig de la sequera. Maria és signe de la fi de la sequera i inici de l'abundància. Abans de sortir el Sol hi ha una estrella que brilla més que cap i que fins i tot podem veure amb l'alba. És l'estrella del matí que anuncia el dia, i amb ell la fi de les tenebres. Maria ens anuncia l'arribada del Senyor, el Sol que ve.

Aquests símbols procedents de les Lletanies Lauretanes són els que majoritàriament acompanyen a la Verge en les diferents representacions que d'Ella s'han fet. No obstant això, en el tema de la Immaculada Concepció, encara que podem trobar aquests temes, serà la presència de la Lluna i el Sol la que més s'apreciï dins d'aquesta iconografia. El Sol, principi de la vida, la llum, i la lluna, vinculada a la nit, la foscor, el misteriós, és a dir, la mort. L'astrologia sempre va considerar als astres com a éssers vius i estudiar les relacions que aquests mantenien amb totes les altres entitats vivents. Per l'Astrologia, l'univers és un gran ésser viu.

La lluna: sempre ha estat considerada com a Mare, Mediadora, Graó o Pont entre la Terra i el Cel, entre els déus i els homes. Així ens ho relaten mites símbols i religions, associant-la amb la Matèria Primordial, les Verges Mares, Deesses de l'amor, de la fertilitat, de la saviesa. La lluna, ens va marquen els diferents ritmes vitals, que duren uns 28 dies. La seva importància radica en la seva particular relació amb el Astre Rei, amb una relació masculí femenina.  La mitja lluna es representa amb les puntes cap amunt, encara veurem que això canviarà per raons estètiques. Si el Sol i la Lluna s’encaren dues puntes s'han de veure cap avall.

El Sol: pot ser considerat l'element oposat a la lluna, però a la mateixa vegada complementari. Simbolitza la Justícia. A més acompanyen la Mare dotze estrelles, al voltant de la seva majestuosa cap, les Dotze Tribus d'Israel, en la seva forma originària, però mica en mica es va anar reduint per raons estètiques, perdent gran part de la seva simbologia.  Una altra dada interessant que hem de passar a analitzar és el color del mantell de la Immaculada Concepció: el blau. Des de temps remots sempre s'ha identificat a aquest color amb el número sis, tractant-se d'un símbol de la virginitat. Per als pitagòrics s'associava amb la balança, sent justament Ella  la Mediadora entre Déu i els homes. El color blau fa al·lusió també al mar tempestuós, Maria és Estrella del mar. La paraula mantell representa la mare que envolta i acull, Maria és per tant la llar de Déu humà, la Seu de la Saviesa. A més d'estar emparentat amb l'eternitat.

(text confeccionat a partir dels apunts de mariologia del professor Rafael Mas i d'un article de la revista digital para profesionales de la enseñanza , nº 6 del gener de 2010, de la Federación de Enseñanza de CC.OO. de Andalucia)

Breu resum de Maria en el romànic i el gòtic

En l’escultura romànica és habitual trobar en Maria el "Maiestas Mariae", és a dir, la Verge (Teothokos) amb el nen, on la seva virginitat obre el camí de la salvació. Sol estar asseguda, hieràtica i absent i fent de tron, de seu pel seu fill Jesús. L’eleva, el beneix. Normalment tant el seu rostre com el de Jesús és molt poc expressiu.

En l'escultura gòtica es trenca amb el romànic, com ara el hieratisme i la frontalitat de les figures, donant pas a un progressiu naturalisme. L'expressivitat canvia, les figures es fan més humanes i reflecteixen sentiments, cal adequar les imatges de Maria a la nova mentalitat d'acord amb els conceptes filosòfics de home i naturalesa. Així la representació de Crist es fa des d'una perspectiva més humana per acostar-lo al creient; igual passa amb la Mare de Déu, ja no es reprodueix com un tron ​​on seu Crist a governar, sinó que apareix més maternal i femenina.

La representació de la Mare de Déu, sola o amb el nen com a Mare de Déu o Theotokos, sol fer-se més femenina i maternal, amb una suau i elegant corba compositiva, les figures dialoguen i transmeten sentiments. En contrast amb les verges del romànic Seus sapientiae, que tenen un paper reduït a ser un mer tron ​​on Crist se senti per governar al món. La Verge blanca de la Catedral de Toledo és un exemple dels canvis que es produeixen. Els retaules, generalment en fusta, són les obres més originals de l'escultura gòtica. Són una nova manera de dir, ja no simbòlica com en el romànic, sinó preferint representar d'una manera narrativa i naturalista -fins i tot anecdòtica- cadascuna de les escenes. La Coronació de la Verge va ser un dels temes mariològics més freqüent a partir del segle XII. Aquesta representació simbolitzava el triomf de Maria però alhora el de l'Església i es trobava reforçada pels textos del Càntic dels càntics i del Llibre de els Salms que es llegien durant la litúrgia de les festes marianes. Al segle XIII es troba aquesta representació en moltes entrades de les portades de diferents catedrals com la d'Àvila. A Catalunya és molt corrent la seva utilització en la clau de volta i en retaules.

Santa Anna, Maria i Jesús

Santa Anna, Maria i Jesús

És a la basílica de Santa Anna a Terra Santa on en una una cripta on hi ha un altar, i sota l'altar es venera la imatge de la Maria Nena. És una nena molt petita i de bolquers. Segons la tradició, allí vivien Joaquim i Anna, i en aquell lloc va néixer la Mare de Déu. Sobre l'altar hi ha les imatges de Maria Immaculada, sant Joaquim i santa Anna. (segons la tradició, perquè és l'única font que ens parla del lloc on Anna va tenir la seva filla, Maria).

Els evangèlics canònics no en diuen res, però l'evangeli apòcrif de sant Jaume, en el segle segon, ja parla de Joaquim i Anna com a pares de Maria, i de la ciutat de Jerusalem, com el lloc del seu naixement, al costat de la piscina "Probàtica", on Jesús va curar el cec de naixement.

En aquest lloc es va edificar una petita església en honor de la Mare de Déu. Segons els arqueòlegs, aquesta església ja existia en el segle segon. El breviari de Jerusalem ja en parla, d'aquesta església, l'any cinc-cents.

En el segle vuitè, sant Joan Damascè, en un sermó, diu: "Salve, oh temple santíssim de la Mare de Déu, domicili de la família de la reina".

Aquesta església, en el segle dotze, va canviar de nom i es va dir la Basílica de Santa Anna.

Com tot Jerusalem, aquesta basílica va passar, l'any 1192, a mans dels mahometans, fins a l'any 1856, que va passar a França, i aquesta la va donar als pares blancs, els actuals custodis.

Sant Pau, pel que fa a la vida de Joaquim i Anna, ens diu que quan va arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill al món, nascut d'una dona, i aquesta dona era Maria. I de la mateixa manera que diem que Maria fou predestinada a ésser la Mare de Déu, també Joaquim i Anna van ser predestinats a ésser els pares de Maria. Joaquim i Anna són els avis de Jesús. La humanitat de Jesús prové de Joaquim i Anna.

Joaquim i Anna eren un matrimoni, ja ancià, que no tenien fills. Diu sant Gregori que, de la mateixa manera que Anna, la mare de Samuel, anava al Temple per demanar un fill al Senyor, també Anna, la Mare de Maria, anava al temple amb aquesta intenció.

Un bon dia, Anna cridà el seu espòs Joaquim i amb una gran alegria li digué: "seràs pare". La paternitat de l'home sempre és coneguda per la boca de la dona. Quina alegria no hi hauria en aquella casa en assabentar-se Joaquim que Déu els concedia un fill! Els dos havien cooperat a l'obra creadora de Déu i els dos cooperarien d'una manera especial a l'obra de la redempció. Arribà el dia esperat i per tot Jerusalem corria aquesta notícia: "A cal Quim, ha nascut una nena". Una nena molt bonica, una nena que és diferent de les altres nenes. Aquella nena es feia gran, i quan tenia tres anys, els seus pares la presentaren al temple de Jerusalem, on passà dotze anys, preparant-se per ser la Mare del Redemptor. Joaquim i Anna continuaren educant la seva filla en la llei de Moisès i com que la seva casa estava al costat del Temple, molts devien ser els dies que hi anirien, i moltes estones el pare, Joaquim, i la mare, Anna, ensenyarien a Maria, la seva filla, les santes escriptures. (segons l'evangeli apòcrif de Sant Jaume)

És per tant poc probable que Santa Anna, Maria i Jesús confluïssin físicament en el temps, però no deixa de ser una imatge simbòlica, la vida que flueix a través de les generacions.

Aquesta iconografia familiar de Santa Anna amb la seva filla i nét, va ser molt usual durant l'edat mitjana i moderna, apareixent en moltes escultures i pintures (potser la més famosa és la de Leonardo da Vinci). Aquesta tipologia és coneix com la triple santa Anna o la Sagrada Parentela.