Maternitat de Maria

L'esdeveniment central en la vida de Maria és l'anunciació de l'àngel Gabriel a Natzaret i la seva acceptació de ser mare del Messies amb tot el que aquesta maternitat implica. L'anunciació és el principi de tot el que precedeix i el fonament de tot el que segueix en la vida de Maria. Però aquest misteri no concerneix només a Maria, sinó que constitueix el misteri fonamental del cristianisme. Maria forma part integrant d'aquest misteri. No es pot comprendre el significat i la transcendència de la maternitat de Maria, si no se la situa plenament dins del misteri de Crist i de l'Església (cf. LG 54 i 57). Per alguna cosa s'ha cridat a la maternitat divina de Maria el "llibre de la fe", perquè la seva acceptació o negació comporta l'acceptació o rebuig de la fe cristiana. "Rebutjar el nom de Mare de Déu és rebutjar lògicament tot el cristianisme”. Una cosa semblant afirmava ja Cirili d'Alexandria: "Per a una confessió de fe correcta i irreprensible n'hi ha prou amb dir i confessar que la Verge Maria és Theotókos (mare de déu)". I el mateix afirma Joan Damasceno: "Aquest sol nom (de Theotókos) conté tot el misteri de la salvació.

1. MARÍA, LA MARE DE JESÚS

Entorn de la maternitat de Maria es poden plantejar moltes qüestions difícils i complicades. De moment partirem de les dades més òbvies i senzilles: Maria és la mare de Jesús. Això és el que fan ressaltar els evangelistes en primer terme. Hi ha dotze passatges en els Evangelis en els quals es presenta a Maria com la mare de Jesús, però en alguns d'ells se la nomena fins quatre o cinc vegades, com en l'escena del Calvari (Jn. 19, 25-27). És a més una dada fonamental per poder afirmar que Maria és mare del Fill de Déu. Si no és vertadera mare de Jesús, tampoc no podríem afirmar que és mare de Déu. Per això el problema no és Maria, és saber qui és Jesús.

Sabem que Jesús va ser un home com nosaltres, que va tenir una mare, o bé va tenir uns pares ("el teu pare i jo et buscàvem amb dolor" Lc.2,48), va tenir germans i germanes, és a dir, parents. Va néixer a Betlem i va viure a Natzaret com un de tants. Els seus veïnats no el tenien ni per un savi ni per un sant. Va viure com un d'ells.

Però Jesús és meravellós: anuncia que Déu és el nostre Pare i que tots som germans, que estima a tots els homes sense accepció de persones. “Si Déu vesteix els lliris del camp i alimenta les aus del cel, com no es cuidarà dels homes? Vosaltres en valeu més que els ocells" (Lc 1,7). Anuncia que el Regne de Déu és a prop, que ja està entre nosaltres, que ens hem de convertir i canviar de vida. Atreu les multituds i les fascina amb la seva paraula. Desbarata amb increïble facilitat les trampes, els llaços que li estenen els seus enemics, els grans savis de Jerusalem. Proclama benaventurats als pobres, acull els pecadors i les dones de mala vida, i fins i tot s'atreveix a dir als mestres d'Israel: “Les prostitutes us precedeixen en el regne de Déu” (Mt 21, 31).

És aquest Jesús, qui parla amb autoritat, a qui fins i tot els vents i el mar li obeeixen? (Mt 8,24) D'on procedeix? És el fuster, el fill de Maria, ens diu Marc (6, 3): "és el fill del fuster i la seva mare s'anomena Maria". Lluc i Joan l’anomenen el "fill de Josep" (Lc 4,22; Jn 6,42). Malgrat aquestes aparences de senzillesa, una cosa extraordinària, una cosa singular es trasllueix en les seves paraules i a les seves obres.

Quan contemplem Jesús en el seu ministeri públic envoltat de multituds, apropant-se als malalts per curar-los, o discutint amb els Doctors de la Llei, ens podem preguntar: No ha tingut Maria un influx gaire important en l'educació de Jesús, en aquest Jesús intel·ligent, compassiu, prudent, decidit que captiva la gent? De qui ha heretat aquella agudesa d'enginy, aquell caràcter noble, aquella figura atraient al que fins a les senzilles dones del poble li llançaven floretes?..

Ser mare diu molt més que concebre, gestar i donar a llum un fill comunicant-li una naturalesa humana específicament idèntica a la seva. Això és el mínim que es requereix per a la maternitat biològica. Però una maternitat humana, veritablement humana, afecta tot l'ésser físic i psíquic de la dona. Mare humana, en sentit ple, és la que concep amb amor, gesta amb il·lusió i esperança el nen que porta al seu si, el dóna a llum amb dolor, però també amb goig i amb tendresa, el cria i educa amb afecte i sol·licitud maternal. La maternitat no es redueix a un moment determinat, sinó que es prolonga, madura i es perfecciona al llarg de tota la vida. Els Sants Pares repeteixen una frase que ve a significar això que acabem de dir: “Maria va concebre primer a Jesús al seu cor que al seu si" És una manera de ressaltar la maternitat integral de Maria, que no es va limitar a concebre i donar a llum Jesús, sinó que ho va concebre amb fe i amor, que va donar el seu consentiment al pla de Déu, es va lliurar enterament a la seva cura i servei i el va acompanyar durant la seva vida.

Jesús sabia llegir i coneixia molt bé les Escriptures. Això suposa que va anar a l'escola i va estudiar els llibres sagrats. De la seva mare no va poder rebre aquesta instrucció, perquè a cap dona jueva del seu temps li era permès anar a l'escola o conrear els estudis. Josep, com a fuster, era probablement un home instruït. La cultura jueva de Jesús era incomparablement superior a la de Pau de Tars, els fusters passaven llavors per ser les persones més cultes; si es discutia un problema difícil, solia dir-se: "No hi ha aquí un fuster o fill de fuster, que ens solucioni el problema?". Sens dubte, no era aquesta la idea que els natzaretans tenien de Jesús, doncs, quan va ser a Nazaret i es va posar a ensenyar-los, es preguntaven: "D'on li ve a aquest tal saviesa i tals poders? No és aquest el fill del fuster? " (Mt 13,54-55).

Sens dubte, a Natzaret hi havia una sinagoga, que encara es conserva, on es llegia i s'explicava la Torah (la Llei) i hi havia també una escola al costat de la sinagoga, segons diuen els autors actuals. Allà va poder aprendre Jesús a llegir i escriure i estudiar la Llei. En tot cas, Jesús en els seus discursos mostra conèixer molt bé els mètodes rabínics.

Però de tots aquests anys de Jesús, dels quals res sabem, emergeix un episodi a l'edat de dotze anys, en el qual prenen part Maria i Josep. És un episodi molt revelador. Jesús, un jove provincià del nord, sentia grans desitjos de saber i aprendre moltes coses i escoltava amb gust les lliçons dels grans mestres de Jerusalem. Tots els anys anava a Jerusalem amb els seus pares, i una vegada, quan tenia dotze anys, es va quedar al temple escoltant i discutint amb els Doctors. Els va deixar perplexos amb la saviesa de les seves preguntes i de les seves respostes. És una finestreta que se'ns obre cap a aquest horitzó desconegut dels 30 anys de vida oculta. En la narració de Lluc és Maria qui parla. Josep no obre la boca. Es comprèn la queixa espontània de la mare: "Fill, per què t'has portat així amb nosaltres? Mira que el teu pare i jo et buscàvem amb dolor". La resposta de Jesús va deixar desconcertats els seus pares: "Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia de ser a la casa del meu Pare? Ells no van comprendre el que els deia" (Lc 2,48-50). Són les primeres paraules que els evangelistes ens transmeten de Jesús i van impressionar profundament Maria.

Endevina una cosa estranya en el seu fill. Sospita que hi ha en ell un misteri insondable. Recorda la seva concepció, el seu naixement a Betlem, la persecució d'Herodes. Confronta l'Escriptures amb les paraules i fets de Jesús i els medita al seu cor: "Maria guardava totes aquestes coses al seu cor" (Lc 2,51). Ens descriu aquí Lluc l'actitud contemplativa de Maria. Pensava i repensava el que Jesús feia i deia. La seva fe jueva es va transformant en fe cristiana i acabarà sent, després de la resurrecció de Jesús, una fe eclesial.

Jesús va tenir bona mestra i va aprendre sens dubte molt de la seva mare. Però Maria va tenir millor mestre. Durant aquells llargs anys de la vida a Natzaret, Maria va anar penetrant gradualment en el coneixement de la vertadera identitat de Jesús. Ella es va convertir en la millor deixebla de Jesús, en "perfecta deixebla", com recorda Pau VI en la “Marialis cultus” (núm. 35). I Maria es va convertir alhora en tipus i model per a l'Església per a tot cristià que escolta la paraula de Déu, l'acull al seu cor i la guarda, és a dir, la porta a la pràctica. És també el model més perfecte d'una vida totalment consagrada a Déu.

Per Maria, la maternitat va ser un compromís lliure i formal d'acceptar el pla de Déu. Precisament Lluc en el relat de l'anunciació destaca aquest consentiment. En l'AT es parla de diverses promeses d'un fill en condicions especials, com els casos d'Isaac, de Sansón, Samuel o Joan el Baptista en el NT. En cap d'aquests casos no s'esmenta el consentiment per part de la dona afavorida, encara que se suposa. Si es fa una excepció, quan es tracta de Maria, és perquè l'evangelista concedeix importància a aquest consentiment. Els Sants Pares han manifestat de diverses maneres la importància de la fe i del consentiment de Maria en la realització del misteri de l'encarnació.

La funció biològica és indispensable per a la maternitat, però no és l'únic ni el més important referent a la dona com a mare. La maternitat crea una relació real i duradora entre mare i fill. En afirmar que Maria és mare de Jesús, hem posat una dada fonamental del que hem de partir, però això no ho diu tot. La maternitat de Maria respecte a Jesús té característiques especials que la diferencien essencialment d'altres maternitats. Assenyalem tres fets:

- Maria va concebre Jesús sense el concurs de cap home (maternitat virginal).
- El terme personal de la maternitat de Maria no és una persona humana, sinó una persona divina (maternitat divina).
- La maternitat de Maria suposa una comunicació de gràcia extraordinària per a Maria (maternitat santificant)

2. MARÍA, MARE DEL FILL DE DÉU

Parlant amb propietat i rigor no hauríem de dir: Maria és mare de Déu, sinó mare del Verb, o mare del Fill de Déu fet home. No s'ha encarnat el Pare ni l'Esperit Sant, sinó únicament el Fill. Maria no és mare del Pare ni mare de l'Esperit Sant, que també és Déu.

És un fet que en la Sagrada Escriptura la paraula "Déu", com a subjecte, es refereix sempre al Pare. Aquesta terminologia és conserva amb bastant de fidelitat en els primers escrits cristians. Per evitar tota confusió i ambigüitat seria preferible dir: el Fill de Déu es va fer home (en comptes de "Déu es va fer home"); Maria és mare del Fill de Déu (en comptes de "mare de Déu"). No obstant això, s'ha generalitzat des dels primers segles l'expressió "Mare de Déu" i cal acomodar a la terminologia corrent, però sabent el que significa. I significa que Maria va engendrar per obra de l'Esperit Sant la humanitat de Jesús, que és assumida des del primer instant del seu ser pel Fill de Déu per constituir una sola hipòstasis, un sol subjecte. Per tant, segons la teologia clàssica, l'acció generativa de Maria, per obra de l'Esperit, té com a terme personal el mateix Fill de Déu preexistent i etern.

Sant Tomàs diu amb molta precisió i claredat: "Cal dir que la benaventurada Verge es diu mare de Déu, no perquè sigui mare de la divinitat, sinó perquè és mare segons la humanitat de la persona que té la divinitat i la humanitat". Es recolza per a aquesta conclusió en un text de Cirili d'Alexandria: "Com l'ànima de l'home neix amb el seu propi cos, i, tanmateix ambdós, ànima i cos, en fan un ; i si algun digués que la mare ho és de la carn, no de l'ànima, parlaria supèrfluament; una cosa igual ha succeït en la generació de Crist. El Verb de Déu ha nascut de la substància del Pare; però, perquè va assumir la carn, ha nascut, segons la carn, de dona".

És evident que María no engendra la divinitat, però en engendrar una humanitat que només subsisteix com un tot en l'única persona divina de Crist, que és el Verb, que és Déu, Maria pot dir-se "Mare de Déu".

Tot això és difícil de comprendre, perquè suposa tota una sèrie de conceptes filosòfics i teològics que no es poden aplicar amb rigor al misteri de l'encarnació. La comparació usada per Sant Cirili no és exacta i difícilment no es compagina amb la moderna antropologia. Sense pretendre revelar el misteri, ningú no ignora que aquesta formulació ofereix dificultats insuperables. Per això és preferible partir de les dades concretes que ens ofereix la Sagrada Escriptura.

A la Bíblia no tenim cap afirmació explícita que cridi a Maria "mare de Déu", encara que si trobem expressions equivalents: "Mare del Senyor" (Lc 1,43) i mare de l'"Emmanuel" (Mt 1,23). També aquí resumeix amb admirable claredat S. Tomás: "Encara que en la Sagrada Escriptura no es troba dit expressament que la benaventurada Verge sigui mare de Déu, es troba, no obstant això, dit expressament que Jesucrist és vertader Déu i que la benaventurada Verge és mare de Jesucrist. Pel qual se segueix necessàriament de les paraules de l'Escriptura que Maria és mare de Déu" .

Cal posar en relleu aquestes dues afirmacions:

1) No hi ha cap text en l'Escriptura en la qual es digui a Maria "mare de Déu".

2) Hi ha en l'Escriptura texts en els quals s'afirma que Jesucrist és vertader Déu i en els quals que Maria és mare de Jesucrist.

 La conclusió és òbvia. Indiquem alguns d'aquests texts.

a)    Pau insinua discretament aquesta realitat, quan presenta el pla salvífic de Déu en una perspectiva trinitària i esmenta la funció de la dona en el fet de l'encarnació: "Quan va arribar la plenitud dels temps, va enviar Déu al seu Fill nascut de dona, nascut sota la llei... " (Gal 4,4). La manera de parlar de Pau suposa la preexistència del Fill i el seu naixement temporal d'una dona, que és Maria.

b)      Lluc és el que més aprofundeix en el misteri de l'encarnació. Tot el relat de l'anunciació està indicant que Maria serà la mare del Messies promès i profetitzat en l'AT. Però llegit aquest relat en clau cristiana, després de la resurrecció de Jesús i amb la fe i experiència viscuda de les primeres comunitats cristianes, sembla innegable que Lluc va més enllà de les antigues profecies i deixa entreveure que el fill promès serà realment el "Fill de Déu" en sentit transcendent (Lc 1,35ss).

c)      En l'escena de la Visitació, Isabel crida a Maria "mare del meu Senyor" (Lc 1,43). Aquesta expressió sorprenent ve a significar el mateix que la designació posterior "mare de Déu". En efecte, cal llegir aquesta frase en relació amb l'exclamació de David al llibre segon de Samuel 6, 9: "D'on a mi, que l'arca del meu Senyor vingui a mi?" L'arca del meu Senyor equival a l'arca de Yaweh. Admet, no obstant això, que l'expressió tindria més força si Isabel hagués dit senzillament "la mare del Senyor", i no la mare del meu Senyor. Una altra exclamació d'Isabel confirma el sentit diví del terme "Senyor": "Feliç la que ha cregut que es compliran les coses que van ser dites de part del Senyor" (Lc 1,45). Aquí la paraula Senyor es refereix certament a Déu. En aquest primer capítol de Lluc s'usa 17 vegades la paraula "Senyor" (Kyrios) i sempre designa Déu. Sabem que aquest terme "Kyrios" era la traducció per als jueus hel·lenistes del vocable "Yaweh".

d)       També és important a aquest propòsit el text de Mateu, que cita a Isaïes 7, 14 referit a la concepció virginal de Jesús: "Vet aquí que la verge concebrà i donarà a llum un fill, i li posaran per nom Enmanuel, que traduït significa Déu amb nosaltres" (Mt 1,23). En posar de relleu el significat d'aquesta paraula "Déu amb nosaltres", exalta la funció i la importància de la mare que el dóna a llum. 

No necessitem forçar els texts bíblics. Els Evangelis, principalment el IV Evangeli i les Cartes paulines presenten a Jesús com el Fill de Déu i algunes vegades el criden també Déu o Déu Salvador (Jn 1,1; 1, 18; 20, 28; Rom 9, 5; Tit 2,10; 2, 13 etc.). Si Jesús de Natzaret és confessat i reconegut com a Déu; tant la reflexió teològica com la intuïció popular ens porten a confessar Maria com "mare de Déu". Fruit d'aquesta reflexió va ser la paraula "Theotókos", que va sorgir molt aviat, probablement ja el segle III per expressar aquesta veritat.

3. MARÍA, MARE DE DÉU EN LA FE DE L'ESGLÉSIA

3. 1. Algunes dades històriques

En els dos primers segles no es va presentar com a problema específic la maternitat divina de Maria. Es confessava que el Fill de Déu va néixer de Maria verge. Això era l'essencial.

Segons l'historiador Sócrates (+439) va ser Orígenes (+ circa 254) el primer que va explicar àmpliament en el seu Comentari a la Carta als Romans les raons per les quals Maria és anomenada Theotókos. Però a les obres autèntiques que es conserven d'Orígenes no es troba aquest terme encara que sí que s'expressa la mateixa realitat amb altres fórmules.

De finals del segle III o començaments del segle IV és l'oració més antiga que es conserva dirigida a la Verge, l'antífona Sub tuum praesidium. En grec no diu "Sota la teva protecció", sinó "Sota la teva misericòrdia ens refugiem, mare de Déu".

El segle IV són ja molts els autors que usen la paraula Theotókos. Era ja una veritat adquirida i professada.

Aquesta expressió, no obstant això, va néixer sota l'influx de la teologia alexandrina i els antioquens van mostrar amb freqüència cert recel respecte a la paraula Theotókos. La crisi va esclatar el segle V, quan Proclo en un sermó grandiloqüent predicat a la catedral de Constantinobla l'any 428, va parlar de les glòries de la "santa Theotókos, María". Nestori, Patriarca de la ciutat, no va poder contenir-se . Després del sermó, va pujar al púlpit per rebutjar el títol de Theotókos, tal com l'exposava l'orador, i oferir la vertadera explicació de la unió de la naturalesa humana i divina en Crist tal com ell ho entenia. Les controvèrsies que van seguir aquesta primera escaramussa, van fer necessària la convocatòria d'un Concili ecumènic a Efes per a l'any 431. En l'esmentat concili, malgrat les irregularitats que es van cometre des del principi, es va condemnar a Nestori i es va aprovar la doctrina de Ciril expressada a la seva segona carta a Nestori. En ser aprovada pel Concili d'Efes l'expressió "Theotókos" junt amb la doctrina de Ciril, aquesta paraula va passar a ser com a un emblema de la vertadera fe. Des de llavors la qüestió no ha progressat gaire doctrinalment.

3.2. Raons teològiques a favor del títol Theotókos

Cirili va exposar les raons teològiques que justifiquen el nom de Theotókos. Defensa la distinció de les dues naturaleses en Crist, la naturalesa divina i la naturalesa humana, però amb l'excepció que ambdues naturaleses no constitueixen sinó un sol Crist, un sol Senyor, una sola persona:

“Perquè no va néixer primerament un home ordinari de la santa Verge, i després sobre ell va descendir el Verb, sinó que diem que, unit a la carn des del si matern, es va sotmetre al naixement carnal, reivindicant aquest naixement com a seu propi... Per això no van dubtar (els Sants Pares) de cridar 'mare de Déu' a la santa Verge, no perquè la naturalesa del Verb o la seva divinitat prenguessin de la santa Verge el principi de l'ésser, sinó perquè d'ella es va formar aquell sagrat cos animat d'una ànima racional i a què es va unir personalment el Logos que es diu engendrat segons la carn"

San Cirili insisteix en tres punts importants:

1)     La unitat de Crist. No hi ha dos fills o dos subjectes, sinó un sol Crist, un sol Fill, que és alhora Fill de Déu i fill de Maria.

2)     El terme de la generació humana és la persona humana. Segons la teoria antiga, els pares engendren només el cos i Déu crea ànima i la infon al cos engendrat. No obstant això sempre s'ha dit que els pares engendren la persona humana, que consta d'ànima i cos. No es diu que Zacaríes i Isabel són els pares del cos de Joan, sinó que són els pares de la persona anomenada Joan. El mateix hem de dir de Maria. Maria no és mare de la divinitat, no ha engendrat la divinitat, sinó només la humanitat de Jesús. Però com en Jesús la divinitat i la humanitat estan unides hipostàticament en l'única persona divina, formen un sol tot, un sol subjecte, podem dir que és mare d'un fill que personalment és Déu. I si el fill engendrat per Maria és Déu, Maria pot ser cridada amb tota raó "mare de Déu".

3)    La humanitat de Crist no existeix abans de ser assumida personalment pel Verb. Maria no és mare d'un home, que després arriba a ser Déu, sinó mare d'un home que des del primer moment de la seva existència està unit personalment a una persona divina i és una persona divina. Si hagués existit primer la humanitat de Jesús i aquesta humanitat hagués estat assumida posteriorment a la unió personal amb el Verb, ja no es podria dir Maria "mare de Déu". Perquè el terme de la maternitat de Maria hagués estat una persona humana, que després -suposant que això sigui possible- hauria estat assumida a una existència personal divina.

També a Occident, una mica abans que S. Cirili, exposava S. Agustí amb gran precisió els mateixos arguments, avançant-se al Concili de Calcedonia (451). A molts dels seus escrits defensa que en Crist hi ha dues naturaleses, sense confusió ni divisió, però una sola persona: "Aquell que és Déu és també home, i aquell que és home és també Déu, no per la confusió de les naturaleses, sinó per la unitat de la persona. "En Crist hi ha certament dues naturaleses, Déu i l'home, però una sola persona"

El mateix que Cirili, també Agustí insisteix en que l'home (= la naturalesa humana) va ser assumit a la unió personal amb el Verb en el mateix instant de ser creat, més encara, és creat en ser assumit: "El mateix i únic Crist sempre és Fill de Déu per naturalesa, i Fill de l'home en ser assumit en el temps per gràcia. Però no va ser assumit de manera que primer fos creat i després fos assumit, sinó que és creat en ser assumit'.

Aquesta argumentació sembla ferma i segura. Ens permet entreveure la veritat del dogma, encara que no suprimeixi totes les dificultats. Si féssim una anàlisi rigorosa dels arguments, veuríem que queden molts problemes sense resoldre. Molts pensen que aquesta explicació no és la més adequada per al nostre temps.

4. SIGNIFICACIÓ I ABAST DE LA MATERNITAT DIVINA DE MARÍA

4. 1. La maternitat divina de Maria sempre s'ha considerat com a la raó de la seva existència, l'origen i fonament de tots els privilegis marians i del seu lloc singular en l'economia de la salvació. Totes les altres definicions de fe que es refereixen a Maria, no en fan més que detallar o desplegar la riquesa inclosa en aquesta maternitat concreta.

4.2. Singularitat de la maternitat de Maria. El fet de la maternitat divina col·loca Maria en íntima relació amb Déu i amb els homes. Maria, en ser mare del Fill de Déu, es converteix també en filla predilecta del Pare i en sagrari de l'Esperit Sant (cf. LG 53). També és freqüent entre els teòlegs i en el llenguatge popular dir a María "Esposa de l'Esperit Sant". El Concili Vaticà II ha evitat expressament aquest llenguatge per evitar una falsa interpretació de l'acció de l'Esperit Sant en la concepció virginal de Jesús. Es tracta senzillament d'una acció transcendent, d'una intervenció divina que no és comparable a l'acció del marit.

4.3. Aquesta unió íntima amb el Fill i amb les Persones trinitàries és la major comunicació de gràcia que podem imaginar a una pura criatura, després de la humanitat de Crist. Pel mateix, la maternitat divina de Maria és santificant i situa Maria en una nova relació de gràcia amb les Persones divines.

4.4. La maternitat divina fa que Maria entri també en relació íntima amb tots els homes. És una relació soteriològica. Maria ocupa a la "santa Església, després de Crist, el lloc més alt i el més proper a nosaltres" (LG 54). En engendrar Crist, Cap de tots els redimits, coopera a la redempció i salvació de tots els homes. Pau VI, en proclamar Maria Mare de l’Església en la clausura de la tercera sessió del Concili, deia: "La divina maternitat és el fonament de la seva especial relació amb Crist i de la seva presència en l'economia de la salvació operada per Crist, i també constitueix el fonament principal de les relacions de Maria amb l'Església, per ser mare d'Aquell, que des del primer instant de l'encarnació al seu i virginal es va constituir en Cap del seu Cos místic, que és l'Església. Maria, ja que, com a Mare de Crist, és també mare dels fidels i de tots els pastors, és a dir, de l'Església”.

(Text confeccionat a partir dels apunts 

de l’assignatura de Mariologia

 impartida per Rafael Mas)