Basílica de Sant Pere

Pietat de Miquel Àngel

La basílica de Sant Pere —Basilica di San Pietro (italià)— és un dels principals edificis del catolicisme i el més gran tant en importància, ja que és l'església dels papes, com per les dimensions, ja que fa 193 metres de llargada i 44,5 d'alçada. És a la riba del riu Tíber, dins del territori del Vaticà, estat independent dins de la ciutat de Roma. No és la catedral de la diòcesi de Roma, però sí que és l'església del Papa, en la qual celebra les cerimònies litúrgiques més importants. Al seu interior es troba la cathedra Petri, o "Tron de Sant Pere". L'autèntica catedral de Roma és l'arxi-basílica de Sant Joan del Laterà.

A la basílica està efectivament enterrat Sant Pere, el primer Papa, segons les investigacions realitzades per l'arqueòloga i epigrafista Margherita Guarducci el 1965.

La construcció de la basílica es remunta a l'època del martiri de Sant Pere, quan es va construir un petit monument commemoratiu al lloc on havia estat enterrat el sant, prop del circ de l'emperador Neró.

Entre el 326 i el 330, l'emperador Constantí el Gran va fer construir una basílica, a expenses del Papa Silvestre I, que va ser acabada trenta anys més tard. Davant l'altar major d'aquesta església, van ser coronats molts emperadors: en el dia de Nadal de l'any 800, ho va ser Carlemany, a qui el Papa Lleó III va imposar la corona imperial romana. Al segle XV, pel fet que la basílica paleocristiana es trobava bastant deteriorada i amenaçava d'ensorrar-se, el Papa Nicolau V el 1452 va encarregar la seva reconstrucció a Bernardo Rosellino, però els treballs es van interrompre tan sols tres anys després per la mort del Papa i els murs tan sols s'arribaven a aixecar un metre de terra. Fou amb Juli II el 1506 (50 anys després), quan es reinicien les obres acollint el disseny proposat per Bramante.

Projecte de Bramante

La construcció de l'edifici actual s'inicià el 15 d'abril de 1506. El projecte, dirigit per Bramante, consistia en un edifici amb planta de creu grega inscrita en un quadrat i podem comprovat que l'edifici hauria d'haver-se cobert per cinc cúpules (un clar exemple de planta centralitzada, típica del renaixement i del seu interès per la geometria); una central en el creuer i les restants en els angles, inspirada en l'església de Santa Maria dei Fiori, a Florència. Aquesta tipologia de planta centralitzada és típica del Renaixement, estil que presenta un gran interès per la geometria.

Els treballs es van iniciar amb la demolició de la basílica prèvia (encarregada per Constantí i on suposadament es trobaven les restes de Sant Pere), molts puritans varen lamentar la demolició d'aquesta estructura. Bramante va morir el 1514 i els seus successors Rafael, Fra Gioconda da Verona i Antonio da Sangallovaren canviar aquest pla genial; a la seva mort només s'havia edificat poc més que els quatre grans pilars que havien de sostenir la gran cúpula central. Posteriorment, el Papa Pau III va encomanar la direcció de les obres a Miquel Àngel, que va reprendre la idea de Bramante de planta de creu grega. El disseny original de Bramante tenia problemes estructurals que varen ser corregits per Miquel Àngel. La més important aportació de Miquel Àngel va ser la gran cúpula que es troba just sobre l'altar major i la tomba de l'apòstol Pere; que malgrat el seu pes, sembla surar en l'aire, i que va ser acabada pels arquitectes que van succeir a aquest gran artista com a directors de l'obra. El 1606, el Papa Pau V va ordenar el retorn a la forma de creu llatina i finalitzà la seva construcció 24 anys després de la mort de Miquel Àngel segons el disseny definitiu de Fontana i Della porta.

La cúpula té un diàmetre de 42,5 metres i una alçada de 132 metres. Acabada i consagrada el 18 de novembrede 1626, durant el pontificat d'Urbà VIII. Recau just a sobre de l'altar major i està decorada amb mosaics de Giuseppe Cesari, que representen les jerarquies dels sants al cel amb la representació de Déu Pare a la llanterna central. A la base de la cúpula hi ha una cinta on es llegeix: TV ES PETRVS ET SVPER HANC PETRAM ÆDIFICABO ECCLESIAM MEAM ET TIBI DABO CLAVES REGNI CÆLORVM ("Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i et donaré les claus del Regne del Cel"). Cada lletra té 2 metres d'alçada.

Nombrosos arquitectes i artistes van participar en aquesta obra: Bramante, Rafael, Sangallo, Miquel Àngel i Maderno.

La configuració final va ser obra de Maderno, que en va allargar el disseny i tornà a la creu llatina projectada per Rafael. Llavors l'arquitecte va adonar-se que la cúpula quedava en segon terme a causa de la llargada de la planta i va haver de crear la monumental façana principal.

Bernini va projectar la immensa plaça ovalada de Sant Pere i les columnates. A sobre d'elles i per tot el perímetre de la plaça s'aprecien nombroses estàtues de sants i santes de totes les èpoques i llocs. En total està formada per 296 columnes dòriques que sostenen estàtues de 140 sants. A sobre de la façana de la basílica hi ha les estàtues dels 12 apòstols, Sant Joan Baptista i, al centre, Jesucrist. Va ser, també, el responsable d'escometre els dissenys i plànols per les torres dels campanars que havien de completar la façana deixada per Maderno; l'única torre completada sota la direcció de Bernini, entre 1638 i 1641, va haver de ser enderrocada poc després de la seva elevació davant els evidents signes d'inestabilitat de l'estructura, la demolició es va produir en 1646; els rellotges que ocupen els extrems de la façana es van incloure a finals del segle xviii, són obra de Giuseppe Valadier, qui, així mateix, va situar la immensa campana fosa prèviament en un dels cossos laterals, que són el que pot considerar-se com campanars una vegada es va determinar no tornar a plantejar la construcció de torres després del desastre de Bernini.

(Imatges Lluís B.)