Verge Blanca (matí)
Verge Blanca (tarda)
Verge Blanca (interior de la catedral)
Verge de l'Esperança
Mare de Déu al Claustre
La Verge Blanca o Santa Maria la Blanca, és una advocació de la Mare de Déu, molt estesa, i de molt diversa interpretació.
Pot identificar-se amb la blancor del material amb què es va fer una imatge (habitualment una escultura en pedra-marbre, alabastre, calcària, etc. -). És molt habitual identificar-la amb un miracle de la Verge que s'associa amb el color blanc: el que dóna origen a l'advocació de Nostra Senyora de les Neus, que se celebra el 5 d'agost (commemorant una nevada insòlita a Roma, que va assenyalar el lloc on es va aixecar l'església de Santa Maria Maggiore), encara que també a altres, i se celebra en altres dates, com el 25 de març, el 8 de setembre o el 3 de novembre.
Teològicament, el blanc indica la puresa de la Verge, que pot associar al concepte de virginitat o al de la Immaculada Concepció. Entre els colors de les vestidures de la verge en les representacions pictòriques sol utilitzar el blanc per a la túnica, i el blau o el vermell per al mantell. El lliri blanc és la flor que s'utilitza com a símbol iconogràfic de la Verge, especialment en la representació de l'escena de l'Anunciació. També té relació amb la blancor l'associació simbòlica de la Verge amb la lluna o els estels (per exemple, en les jaculatòries), o amb el colom (especialment en l'expressió blanca coloma, una de les que s'associen a la Verge del Rocío , encara que també hi ha una Verge de la Paloma de Madrid).
El nom femení Blanca es va originar possiblement en aquesta advocació.
La Verge de l'Esperança, és de pedra, esculpida a la fi del segle XIII. La seva policromia és posterior. Representa, en realitat, a la Verge apocalíptica, amb el Nen Déu en el seu ventre, perseguit pel drac. Va passar en moltes ocasions a tancar l'arbre de Jessè. Va originar, així mateix, el tipus d'imatges anomenades "abrideras", a manera de tríptic obert que mostrava el fruit de les seves entranyes. Finalment, era bastant comú representar-la en el moment de l'Anunciació, embarassada també, com es creu que és el cas present, a jutjar pel filacteri que porta. És una imatge aconseguida amb gran realisme, molt estimada per tots els lleonesos.
La Catedral
El Pòrtic de nostra Senyora la Blanca és l'entrada principal de la Catedral de Lleó.
La Catedral de Lleó és coneguda popularment com la «Pulchra leonina». Fou edificada en un indret estratègic de la ciutat, és una obra mestra dels començaments del gòtic espanyol. Construïda bàsicament entre mitjans del segle XIII i finals del segle XIV, aquest edifici gòtic molt homogeni és l'única catedral d'Espanya que va adoptar el gust francès per les naus altes, allargades i àmpliament il·luminades.
Originàriament, sota l'actual ubicació de la catedral, la Legió VII Gemina (d'aquí prové el nom de Lleó, de Legió) havia construït termes i altres edificis públics.
L'any 916 el rei Ordoni II, va vèncer als àrabs en la batalla de Sant Esteve de Gormaz. Com senyal de agraïment a Déu per la victòria, cedí el palau per construir la primera catedral.
Les cròniques ens parlen del pas d'Almansor per aquestes terres a finals del primer mil·lenni, devastant la ciutat i destruint els seus temples. No obstant això, sembla que els danys ocasionats a la catedral degueren de ser immediatament reparats, ja que a l'any 999 hi fou coronat, el rei Alfons V. Després d'una successió de revoltes polítiques i de dures empreses béŀliques, cap a l'any 1067 l'estat de la Catedral era de molta misèria. Això va moure al rei Ferran I de Castella, qui, després de traslladar les restes de Sant Isidor a Lleó, «es volcà en favors a la catedral». Amb aquest rei s'inicià una època pacífica, recollint grans triomfs en l'expansió del regne cristià. Era el moment del romànic d'Isidor.
Amb l'ajuda de la princesa Urraca, germana del rei, s'inicia la construcció d'una segona catedral, acord amb les aspiracions religioses d'estil romànic. Aquesta catedral es mantingué dreta fins a finals del segle XII.
La construcció de la tercera catedral s'inicia l'any 1205 i la seva estructura principal finalitza l'any 1301, la torre sur no s'acabaria de construir fins el segle XV. Les restes romanes del segle II sobre les que s'assenta dificultà la bona cimentació dels pilars. La acumulació de humitats i la filtració de aigües provocà greus inconvenients als mestres. Per altra banda, la majoria dels fonaments de la catedral són de pedra de mala qualitat, de tipus calcari, amb poca resistència front als agents atmosfèrics. A més, la subtilitat del seu estil es un desafiament a la física; els nombrosos suports son summament fràgils, de manera que diversos arquitectes de l'època posaren en dubte que el projecte pogués mantenir-se dret.
L'any 1631 s'enfonsa part de la nau central. Juan Naveda, arquitecte de Felip IV de Castella, cobrí el creuer amb una gran cúpula, trencant amb l'estil gòtic.
Per Lleó foren desfilant grans arquitectes, com Giacomo de Pavía, mentre els mals seguien agreujant-se. El terratrèmol de Lisboa de l'any 1755 va fer tremolar tot l'edifici, afectant de manera especial als vitralls. L'any 1830 augmentaren els despreniments de pedres, i per salvar-lo, Sánchez Pertejo reforçà als contraforts de tota la façana. S'incia aleshores un llarg procés de reparació i reconstrucció de l'edifici que perdura encara avui en dia.
La catedral de Lleó és quasi una rèplica de la catedral de Reims però més petita.Una llegenda
Sobre la porta de Sant Joan, per l'interior, penja una pell, a manera de quilla, que la tradició lleonesa ha identificat sempre com un "talp maligne". Ell minava el subsòl durant la nit, quan els picapedrers dormien, convertint en ruïnes seus treballs diaris. Aconsegueixen, per fi, sorprendre'l en un parany i donar-li mort, deixant el seu cadàver aquí penjat, com a testimoni d'aquella proesa.
Pàgina oficial de la catedral de Lleó
Per saber més de la catedral de Reims clica'm, per conèixer la ciutat de Reims, clica'm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada