Imatges de Maria: La Catedral de Santa Eulàlia, Barcelona

Porta d'entrada

Mare de Déu de l'alegria

La Immaculada

Mare de Déu del cor de Maria

Mare de Déu de la Llum

Mare de Déu del bon part

Mare de Déu de la Peña

Maria plorant a la creu

Mare de Déu del Roser

Mare de Déu dels Dolors, porta del darrere

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX).

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.

La basílica paleocristiana

Està documentada des del segle IV, ja que l'existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjans del segle IV. De fet, el document més antic existent és de l'any 343 que correspon al concili de Sàrdica. En aquest concili consta l'assistència del bisbe de Barcelona, Pretextat. A part, a partir del 599, al segon concili Tarraconensis de Barcelona, el cronista Joan de Bíclara va escriure les actes del concili on consta que la catedral paleocristiana està sota la vocació de la Sanctae Crucis.

La catedral romànica.

Va ser consagrada el 29 de novembre de 1058 per l'arquebisbe de Narbona, fou construïda per impuls del bisbe Guislabert i tenia la mateixa orientació de la catedral actual.

Molt més petita que l'actual, de tres naus amb tres absis i sense creuer, tenia el campanar prop d'on ara hi ha el claustre. La seva ubicació coincideix amb l'actual, amb el presbiteri i la cripta al mateix lloc. Tenia un atri, que ocupava la meitat de l'espai actual del rerecor i les naus arribaven només fins l'actual cor.

La catedral gòtica

Les obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l'antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral.

Les obres no es van plantejar com la construcció d'una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (...extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie...), que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l'obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l'absis romànic.

A la primera etapa es construïx l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar al 1338 sent el mestre d'obres Jaume Fabre, primer arquitecte del que es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.

La segona etapa és el perllongament de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb que es va tancar al 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d'abril de 1408.

Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d'obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442). Darrerament s'ha pogut documentar l'existència d'un nou mestre major de les obres, anterior a l'activitat de Roca, anomenat Jaume Saragossa.

La façana neogòtica

Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, després de gairebé quatre-cents anys sense fer grans obres a la catedral, gràcies al promotor Manuel Girona i Agrafel i els seus germans, es van reprendre les obres, es va convocar el concurs per l'edificació de la façana l'any 1882, establint com criteri estilístic a seguir el gòtic. Va ser adjudicat a Josep Oriol Mestres, arquitecte titular de la catedral des de l'any 1855. Es va inspirar en les traces realitzades l'any 1408 per Carles Galtés de Ruan.

Santa Eulàlia

Santa Eulàlia de Barcelona (Sarrià, ca. 290 - Barcelona, ca. 303) va ser, segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià, essent martiritzada i venerada com a màrtir per diferents confessions cristianes. Sembla, però, que es tracta d'una figura llegendària i, en realitat, inexistent, la llegenda de la qual es va desenvolupar a partir del desdoblament i confusió amb la història de santa Eulàlia de Mèrida. És la patrona de la ciutat de Barcelona (la Mare de Déu de la Mercè, tot i que és celebrada també com a patrona, és, estrictament, patrona de la diòcesi de Barcelona).

Llegenda

Segons la tradició cristiana, Eulàlia fou una noia del Pla de Barcelona, més concretament, del Desert de Sarrià), del final del segle III. Educada en el cristianisme, encara nena, amb tretze anys i durant les persecucions als cristians que va dur a terme el prefecte Decià, sota el regnat de Dioclecià, no va voler renunciar a la seva fe i fou condemnada a patir diferents turments, fins que, en veure els jutges que no servien per fer-la abjurar del cristianisme, la van condemnar a morir a la creu en forma d'aspa.

D'acord amb la tradició, la noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li'n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, crucificada.

Eulàlia, mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven. Per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.

La santa vivia als afores de la ciutat, a Sarrià; vora la seva casa hi havia un bosc de xiprers. Un dia que la santa hi passejava, tingué una aparició: un àngel li digué que fóra santa i patrona de Barcelona i, en record del prodigi, els xiprers es van convertir en palmeres, arbre llavors desconegut a la ciutat. Per això, la finca de Sarrià tenia palmeres i era coneguda com el Desert de Sarrià.

Quan les restes de la santa van ser traslladades de Santa Maria de les Arenes a la Catedral, el 878, en arribar la processó al portal de la ciutat, que era on ara hi ha la Plaça de l'Àngel, l'arca on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la al terra. Malgrat els intents d'aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar la traslació i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. Un àngel s'aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges que prenia lloc a la processó: el sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa a l'arca, se n'havia quedat un dit, com a relíquia i, en tornar-lo al seu lloc, van poder tornar a aixecar l'arca i continuar la cerimònia: la santa no volia entrar "incompleta" a la seva ciutat. Per aquest motiu, l'antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l'Àngel i l'actual carrer de la Llibreteria prengué el nom de Baixada de Santa Eulàlia, a més, s'hi instal·là al portal l'escultura d'un àngel de planxa de coure que assenyalava cap avall, i una altra de santa Eulàlia.

"Eulàlia" en grec significa "ben parlada"

Llocs relacionats amb el martiri de la santa

Un dels turments que va patir va consistir a ficar-la nua en una bóta plena de claus i vidres i llançar-la rodolant tretze cops per un pendent, l'actual carrer anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Per commemorar aquest fet, la diada de la santa, els fidels pujaven i baixaven aquest carrer tretze cops, simbolitzant el recorregut de la bóta. També per això, Santa Eulàlia era patrona del gremi de boters.

Un altre turment fou el del foc, lligada la jove a una estaca; miraculosament, però, les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins. L'episodi és un dels que està representat als relleus del rerecor de la Catedral de Barcelona.

Després d'ésser fuetejada, va ser tancada en una presó, en un calabós ple de puces per tal que li piquessin les ferides. Aquesta presó, deia la llegenda, era al carrer de la Volta de Santa Eulàlia. Per això, el 12 de febrer, les puces són més grosses i piquen amb més furia. El sol, avergonyit d'aquest martiri, no vol entrar en aquest carreró, habitualment fosc i només l'il·lumina la diada de Santa Eulàlia.

La santa havia estat empresonada, també, a la Volta del Remei o al número 7 del carrer del Call.

Diu la llegenda que, després de dotze turments, finalment la van clavar tota despullada en una creu en forma d'aspa (forma coneguda com a creu de Santa Eulàlia, o de Sant Andreu). En aquell moment, per preservar la seva intimitat i que ningú no la veiés nua, li van créixer els cabells fins a tapar-la o, segons altres versions, va començar a nevar fins que va quedar coberta per la neu. Va morir a la creu i la seva ànima va volar, en forma de colom blanc que li va sortir de la boca.

Diversos llocs de Barcelona reclamaven l'honor d'haver estat l'indret de la mort de la santa: els més anomenats eren el Pla de la Boqueria (motiu pel qual, a la casa de la Rambla fa cantonada amb el carrer de la Boqueria, hi ha l'escultura de la santa presidint el lloc) i la Plaça del Pedró, on s'hi va erigir un monument commemoratiu al segle XVII.

Santa Helena

Flavia Iulia Helena, també coneguda com a Santa Helena i Helena de Constantinoble (248 – 329 nascuda probablement a Drepanum (abans de ser anomenada Hel·lenòpolis) en el golf de Nicomèdia, va ser la primera dona de Constanci Clor i mare de Constantí I el Gran. És venerada com a santa a la majoria de confessions cristianes. D'origen humil (se la tenia per filla d'un masover), una llegenda posterior (esmentada per Geoffrey de Monmouth) afirmava que era filla del rei britó Coel, que s'hauria aliat amb Constantí per evitar més guerres entre els britons i Roma.

Quan el seu marit Constanci Clor fou nomenat cèsar per Dioclecià el 292, es va veure obligat a repudiar-la per casar-se amb Teodora, fillastra de Maximià.

El fill d'Helena Constantí va esdevenir després emperador de Roma, i a causa d'això ella va tenir presència a la cort imperial, va rebre el títol d'augusta i fou tractada amb els màxims honors. Es féu cristiana a petició del seu fill i va fer una peregrinació a Terra Santa on suposadament va descobrir el sepulcre de Crist amb un tros de la creu. Els escriptors eclesiàstics posteriors la van elogiar i van aconseguir la seva canonització.

La Creu de Lepanto

Era el dia 7 d’octubre de 1571. La Corona Espanyola s’havia aliat amb Venècia i els Estats Pontificis formant una Lliga Santa per tal de foragitar la flota otomana d’Europa. El desenllaç de la guerra es veia en joc en aquella batalla naval de Lepant, on per cert també hi corria per aquells móns de Déu l’escriptor Cervantes, més tard conegut com “el manco de Lepanto” per deixar-hi la mà esquerra durant el combat.

Aquesta imatge de Jesús es trobava en el pitjor lloc i en el pitjor moment. Era al vaixell que capitanejava la flota cristiana de cara precisament en aquell instant a la bala de canó otomana que venia a tota velocitat a transformar l’obra d’art en estelles de fusta volant pels aires, però aleshores... miracle!

El Crist va inclinar el seu cos cap a la dreta i va esquivar la bala, i fins aleshores roman en aquesta peculiar postura.

Ara és la imatge a la que se li rendeix més devoció de tota la catedral de Barcelona.

Altres potser més incrèduls o no tan devots diuen que l’estàtua deuria estar feta de fusta jove, i que al assecar-se, va prendre aquesta forma amb el pas del temps.

Darrerement es pot pujar al terrat de la catedral amb ascensor (pagant) i contemplar una vista si més no curiosa de la nostra ciutat. Per mostra un botó: