Mare de Déu del Pi
Mare de Déu de la Cinta
Mare de Déu dels desemparats
Dormició de la Mare de Déu
Mare de Déu del Pi en fusta
La Immaculada
La Dolorosa
Mare de Déu de la Mercè
Santa Maria del Pi és una església ubicada a la Plaça del Pi de la ciutat de Barcelona d'estil gòtic català.
Història
L'església del Pi està documentada des del 987. El seu cementiri era de l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica. No s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, el que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsòl de la qual no ha estat excavat. En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual.
La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle XIV. Consta el 1321 l'existència de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV.
Pere el Cerimoniós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església i va fer caure la rosassa, fet que va provocar diversos morts.
Va ser afectat pels bombardeigs del 1714 durant la guerra de successió espanyola i per l'explosió d'un polvorí proper. A partir de 1717 comencen unes reparacions de la ma del mestre d'obres Joan Fiter, però no es va realitzar un primer projecte de restauració fins el 1863-1884 a càrrec de Francesc de Paula Villar i Lozano. Es va restaurar les teulades de les capelles, la portalada i la façana posterior. També es va eliminar la decoració barroca del temple. Cap el 1915 es va tornar a restaurar.
L'any 1926 aquesta església fou la quarta de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XI.
Va ser cremada l'any 1936 durant la guerra civil espanyola, i s'emprengueren diverses obres per reparar els desperfectes a partir dels anys 1950 a càrrec de Josep Maria Jujol.
El 16 d'abril de 1783 hi fou batejada santa Joaquima de Vedruna (Barcelona, 1783-1854), fundadora de l'Institut de les Germanes Carmelites de la Caritat. També hi contragué matrimoni el 24 de març de 1799.
L'edifici
Consta d'una sola nau de grans dimensions (54 metres de longitud per 15,50 metres d'amplada i l'alçada de 27 metres), amb absis poligonal i capelles laterals situades entre els contraforts gòtics. L'absis es cobert per una volta radial que agafa també el primer tram de les capelles, set voltes més hi ha a la resta de la nau. Als peus del temple es troba el cor.
La façana principal, te damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l'incendi del 1936 i reconstruïda entre 1939 i 1943 per l'arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l'estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat. La porta principal, presidida per la imatge de la Mare de Déu amb Nen que hi ha al timpà, es una excel·lent escultura gòtica. A la seva llinda hi ha els bustos de Maria entre apòstols.
Llegenda
Segona la veu de la tradició popular, en temps de la invasió sarraïna el mar arribava encara a aquestes altures, i precisament en aquests contorns hi havia un barri de pescadors que posaren una forta resistència a la invasió. Quan hagué passat el flagell de la guerra i els temps foren més tranquils, un d'aquells mariners, supervivent de la lluita, trobà en la copa d'un pi una imatge de la Mare de Déu a la qual fou dedicada, en el mateix lloc del descobriment, una capelleta que amb el temps ha arribat a ésser el temple que avui admirem. El pi hagué d'ésser substituït per un altre que en perpetués el record, el qual arribà a tenir tanta ufana que la seva copa es veia per damunt dels edificis. Aquest gran pi existia encara quan tingué lloc la invasió francesa, i sembla que un soldat napoleònic li travessà el tronc amb una baioneta, i morí. Més tard fou plantat un altra pi i una altre fins arribar a l'actual, com a mostra de la tenacitat amb què s'intenta de salvar el valor espiritual de la llegenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada