Santa Maria del Mar, Barcelona

Entrada porta del Born

Altar Major

Altar Major

Immaculada

Mare de Déu de l'esperança

Mare de Déu de l'olivera

Mare de Déu del roser

Capella de Sant Ignasi 

Carrer dels sombrerers

Santa Maria del Mar és una església gòtica de Barcelona, situada al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada, tot i que un dels campanars no s'acabà fins el segle XIX.

Història

La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple anterior s'hauria aixecat on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi de que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.

El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).

La construcció de l'església actual començà el 25 de maig de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera.

Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1360. L'any 1368 el rei Pere el Cerimoniós autoritza l'extracció de pedra de Montjuïc, posteriorment faria de fiador d'emprèstits. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.

El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres.

Les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496 quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins el 1902, des de 1674 havia servit de torre del rellotge.

El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra de Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1839 s'edifica la capella del Santíssim, de Francesc Vila.

L'església

Aquesta església fou la tercera de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona i la Basílica de la Mercè. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.

Declarada monument historicoartístic el 1931, cinc anys després amb el seu assalt i crema del 19 i 20 de juliol, es destrueix tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1714, igual que les voltes.

La restauració comença l'any 1967 i s'hi construeix un nou presbiteri. Entre els 80 i els 90 la Generalitat de Catalunya restaura cobertes, vitralls i claus de volta, malmeses des del 1714.

Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.

Interiorment és un edifici de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.

La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.

Destacar el vitrall de la façana, la rosassa, d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzat l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes, en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres empleats, així com el vidre blanc, la grisalla és negra amb un traç molt dinàmic.

La llegenda del flassader innocent i la imatge de Santa Maria del Mar

Era un vespre tranquil, just abans de tocar la queda, com es feia en aquells temps. No havien apagat encara les llums del carrer Flassaders quan un parell de lladres van acostar-se a casa d’un veí vell del mateix carrer conegut per la seva fama de garrepa i hi van entrar.

Un cop a dins, el van apunyalar amb un coltell i es van fer amb tot allò que van poder arreplegar. Tot seguit, van marxar enduent-se l’arma del crim.

En aquell mateix moment, un flassader jove, sentint els crits del seu veí, va córrer a veure que havia passat. En arribar al pis va trobar el vell tirat a terra en un bassal de sang i es va ajupir per veure si encara era viu. Però ja era massa tard...

Espantat, el flassader va tornar a casa i impactat per l’escena es va quedar parat amb la llum encesa sense poder aclucar els ulls.

Moments més tard, passà per allà la ronda que feia la vigilància nocturna i en veure la porta del vell oberta va entrar-hi trobant-se amb l’escena del crim: El cos d’un home madur sense vida, una bassa de sang, i unes tisores de flassader, (que deurien haver-li caigut del davantal al veí en intentar socórrer-lo).

La llum casa el flassader era oberta en aquell precís moment. Tot apuntava a el mateix sospitós. Davant aquelles evidències, l’home va ser condemnat a pena capital.

Quan el portaven a morir al Pla de les Forques (actual Pla de Palau), baixant pel Carrer Montcada, el flassader cridava i plorava desesperat defensant la seva innocència.

En aquell precís moment la imatge de la Mare de Déu que es troba sobre l’entrada del absis de Santa Maria del Mar, es girà cap al carrer Montcada mirant amb cara compassiva el condemnat i li mantingué la mirada.

Davant això el poble es va esvalotar i el flassader va ser perdonat. Altres versions diuen que en aquell precís instant, la corda es va trencar. La imatge segueix allà, encara mirant el carrer Montcada. 

Anècdota

Com anècdota, en un dels vitralls es pot veure l'escut del Barça, i encarat al fossar de les moreres un vitrall que representa Felip V (paradoxes de la vida!)

La construcció de l'església és l'assumpte principal de la coneguda novel·la d'Ildefonso Falcones, "L'església del mar", amb més d'un milió d'exemplars venuts i traduïda a diverses llengües.