diumenge, 27 de desembre del 2015

Església de la Trinitat (Vilafranca del Penedès)


Mare de Déu de Montserrat
Capella del Remei (detall)

Anunciació i Naixement

Mare de Déu dels Dolors

Immaculada

L’església de la Santíssima Trinitat és única a Vilafranca per ser un edifici de transició del gòtic al renaixement. Construïda l’any 1578, s’estructura en una sola nau, una volta de canó lleugerament apuntada i cinc capelles laterals per banda.
Mare de Déu de Montserrat:
Escultura de fusta policromada que representa una figura femenina, dreta, coronada i vestint una túnica fins als peus. Porta als braços un nen que té el braç enlairat i agafa un ocell. Ambdós tenen la pell de color negre. Als seus peus hi ha unes formes arrodonides semblants a muntanyes i dues petites figures alades a sobre, utilitzant una serra.
Nova iconografia de la Verge de Montserrat. No té tron.
Pintures de la capella del Remei:
Pintura mural policroma amb la representació de temàtica religiosa, centrada en la part superior central per una Crucifixió voltada de figures d'àngels que porten copes. A la part inferior hi ha els temes de l'Anunciació i del Naixement, un a cada banda. Estil figuratiu realista, un xic ingenu.
Un xic d'història:
L'Església de la Trinitat es va edificar al lloc ocupat anteriorment per una antiga església dedicada a la Mare de Déu del Remei -part occidental- i una part de l'antic Hospital del Sant Esperit, construït el 1272 i ocupat pels frares trinitaris des del 1557. Les obres van començar el 8 de desembre de 1578 i van concloure al llarg del segle XVII.
El 1868 es va convertir en segona parròquia de Vilafranca, per insuficiència de la de Santa Maria. El 1902 Eugeni Campllonch va projectar l'altar major. El 1908 es va acabar el nou campanar, en substitució d'un altre més primitiu i no tan alt.
La Capella del Remei va ser cremada l'any 1934 i va ser reconstruïda de nou i inaugurada l'any 1935. Ara és la Capella del Santíssim
L'imatge de la Mare de Déu de Montserrat, segons l'antiga propietària, la sra. Benach, l'escultura és anterior al 1936, ella fou la donadora de l'escultura a l'església de la Trinitat.
La capella del Remei, cremada el 1934, es reconstruí de nou i s'inaugurà el 1935. El director de l'obra fou l'arquitecte Josep Brugal i el pintor Lluís Mª Güell. Ara és la capella del Santíssim de l'església de la Trinitat. La pintura mural és anterior a la data de la crema i fou restaurada posteriorment.





dissabte, 14 de novembre del 2015

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi de Barcelona (Catalunya)


Mare de Déu de Lledó

Mare de Déu de la Bonanova

Mare de Déu de la Bonanova

Maria ascendida al cel i coronada.

Mare de Déu de Montserrat

Sagrada Famíla (accés lateral) 

Sagrasa Famíla (capella)


La Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, coneguda també com de la Bonanova, és un bonic temple santuari d'estil florentí. Al seu interior hi veiem a més d'aquestes imatges de Maria, unes boniques pintures murals dignes de veure's.

HISTÒRIA

A mitjans segle XIII, el noble Pere de Montjuïc, que posseïa un castell o casa senyorial al que fou terme de Sant Gervasi de Cassoles, fundà la parròquia dedicada als sants màrtirs Gervasi i Protasi, en un indret proper a l’actual església, sent el seu primer rector Arnau, germà de Pere de Montjuïc.Sant Gervasi era un terme gran, eminentment rural, amb conreus, hortes, camins de muntanya que pujaven a Collserola, mines d’aigua i probablement pastures, on la majoria de la població estava disseminada: moltes masies i unes quantes cases senyorials, que al segle XIX s’incrementaren amb torres d’esbarjo i d’estiueig, generalment dels qui vivien a Barcelona.
Durant segles, l’església fou una construcció petita en consonància amb la població del terme que no devia passar gaire dels 200 habitants. En 1833, Sant Gervasi tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. No hi ha gairebé cap notícia històrica dels segles XV, XVI i XVII sobre la parròquia i el santuari. Consta, però, que al segle XVII ja s’hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs. Prova de la devoció de Barcelona i dels pobles del pla per la Mare de Déu de la Bonanova eren els nombrosos i variadíssims exvots que figuraven en una sala del recinte parroquial; exvots de menestrals, obrers i pescadors, entre altres.
El 1706, els francesos, durant la guerra de Successió, robaren les joies de la Mare de Déu, feren desaparèixer la seva imatge i incendiaren la rectoria. La imatge, però, fou retornada al cap de pocs dies per la muller d’un soldat. Durant el setge de Barcelona, els soldats de Felip V tornaren a profanar l’església. En el segle XVIII es construïren nous altars i capelles; entre elles la de la Mare de Déu en 1765.
L’augment de la població al segle XIX va donar embranzida, sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle, a una important remodelació de l’església. El 1882, un llamp travessà el temple, mentre si deia missa; aquest fet, que no provocà cap víctima, mogué més la devoció dels fidels i augmentaren les almoines. En 1883, el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de la Bonanova copatrona del poble de Sant Gervasi. Posteriorment, fou agregada a la basílica de Santa Maria la Major de Roma. El temple fou renovat a partir de 1889, amb la reforma del campanar, en estat ruïnós, sent la façana un dels darrers elements a ser restaurats. En aquest any, la parròquia tenia rector, dos vicaris, diversos beneficiaris, dinou oratoris i 23 preveres, vinculats a la parròquia perquè eren consiliaris de col.legis o directors espirituals d’alguns convents de monges. A finals del segle XIX, hi havia una escolania, que feia els cultes més solemnes i participats i una escola de primer ensenyament.
L’any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d’aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova. En temps del rector Santiago Estebanell (1906-1916), la parròquia desenvolupà una important acció social (Escola nocturna obrera, Consultori mèdic parroquial, Casal d’Infants) i cultural (celebració de diversos Jocs florals, on foren premiats poetes de renom, com Josep Carner). En esclatar l’alçament militar i la immediata revolució anticlerical de 1936, fou assassinat el rector i la parròquia fou incendiada i, després, enderrocada. L’actual temple-santuari, d’estil florentí, és el que, a partir de 1939, va ser reconstruït pel nou rector, mossèn Àngel Rovira, que ho va ser durant trenta anys. 

Curiosament a l'entrada hi ha la Mare de Déu del Lledó, patrona de Castelló de la Plana. El nom Lledó prové del lledoner sota el qual es va trobar la petita figura que avui és venerada com a Mare de Déu del Lledó.
Segons la llegenda, un llaurador anomenat Perot de Granyana va trobar la imatge mentre llaurava les seves terres. Perot duia l'arada conduïda per dos bous que, a l'acostar-se a l'arbre, van deixar de llaurar i es postraren sota aquest. Perot no va fer cas dels bous i els va aixecar, però estos van tornar a postrar-se davant l'arbre. Perot, estranyat, es va posar a buscar els motius, va furgar i va trobar una petita figureta de la Mare de Déu.
Perot va dur la figura a la ciutat per a ensenyar-la a les autoritats. Però com era ja tard, la figura hauria de passar la nit a casa de Perot. Al matí, quan aquest anava a ensenyar la imatge a les autoritats, es va trobar amb que la figura no es trobava en la seva casa. Va anar a buscar-la a l'hort, i la va trobar en la mateixa posició que la primera vegada. Va insistir i la hi va tornar a dur a la ciutat.
Al matí següent va tornar a desaparèixer. El Consell va prendre per boig a Perot, però el va seguir fins a l'hort. Allí es van trobar la figura envoltada d'àngels. Davant aquest miracle, el Consell Municipal va decidir edificar en el lloc de la troballa una petita ermita gòtica.
Des d'un primer moment, es va donar culte a la figureta. Posteriorment, es va ficar en un relicari, on va ser venerada durant segles. Amb l'arribada del barroc i el canvi de modes, es va col·locar en un altre petit relicari fet en una antiga imatge d'una Immaculada. A partir d'aquest moment, la Mare de Déu ha tingut diverses imatges-relicaris.
Més endavant, en 1926, el Prior del Santuari Mossén Salvador Gozalbo Valverde, va decidir col·locar la imatge de la Mare de Déu mirant cap a la ciutat. Anteriorment, la imatge es trobava mirant al cambril i tapada a l'exterior per un quadre.

La Mare de Déu va tenir tanta acceptació per part de la població castellonenca, que fins i tot va deixar de costat al Crist Jacent (patró de la ciutat des de la fundació d'aquesta). Diversos Papes van concedir privilegis a la imatge de la Mare de Déu i als qui li resaren.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Sant Iscle de Colltort (Catalunya)



Sant Iscle és un edifici religiós que, juntament amb altres cases, conforma un veïnat que havia estat el poble de Sant Iscle de Colltort al municipi de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa). Situat a la capçalera de la riera de Sant Iscle i al peu del castell de Colltort (845 m d'altitud). Petit exemplar romànic molt modificat. L'absis fou substituït per una ampliació del temple. A l'entrada hi ha un petit porxo i el campanar està coronat per merlets. El portal d'entrada està treballat en pedra i les obertures són escasses.

El castell de Colltort està documentat el 1017 en què havia estat donat en feu pel comte de Barcelona Ramon Borrell. La jurisdicció del terme passa a la senyoria d'Hostoles i després als Santa Pau. El segle XVIII pertanyia a la batllia reial d'Hostoles. L'església de Sant Iscle també està documentada l'any 1017

(Imatge amb mòbil del Marc B, l'església era tancada)

Sant Cristòfol de Cogolls (Catalunya)



Sant Cristòfol és l'església parroquial del poble de Cogolls (part del municipi garrotxí de les Planes). Dedicada a Cristòfor de Lícia, l'església ha estat molt modificada, amb un resultat poc harmònic. Sobre la porta d'entrada, que té una llinda de pedra treballada, hi ha un petit porxo cobert amb una teulada on hi veiem aquest pessebre. A la petita capella hi ha la data de 1753, i devia tenir una imatge. La nau acaba en un absis semicircular eixalbat i, al primer cos, la teulada és a un sol vessant. A la part posterior hi ha un campanar de forma quadrada, adossat a la capella i acabat en punta, que encara conserva les campanes, si bé la construcció de la torre d'aquest campanar és més tardana. El lloc apareix documentat el 1090, quan un personatge anomenat Ponç va fer donació al monestir de Santa Maria d'Amer d'una heretat situada a la parròquia de Sant Cristòfol de Cogolls.

dimecres, 26 d’agost del 2015

Plaça de la Verge dels Munts (Sant Boi del Lluçanès)

Mare de Déu dels Munts

Tot passejant per Sant Boi, a la plaça de la Verge dels Munts (antigament plaça del Pou) veiem aquesta imatge.


(imatge de Marc Barbet, via whatsApp)

dimarts, 25 d’agost del 2015

Església de Sant Sever i Sant Vicenç de Paül de Barcelona

Verge Miraculosa

Mare de Déu del Sofratge

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu de Montserrat

Altar Major

Obra de l'any 1886. És un dels molts exponents de l'arquitectura neogòtica que sovintejava a la Barcelona de l'època, just abans de l'esclat del modernisme. En aquest cas, la façana és austera, amb una gran rosassa que il·lumina l'interior, més ric i més goticista. Cal remarcar la particularitat de que, darrera el presbiteri i orientada en sentit invers, hi ha una altra nau, molt més baixa i de concepció més eclèctica.