dilluns, 27 de maig de 2013

Mare de Déu de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà)


De camí a la Colegiata

Sagrada família a la dreta de l'altar

Mare de Déu de Gerri


El monestir 
Va ser fundat el dia 20 de juny del 807, quan el prevere Espanell va organitzar una comunitat monàstica sota l'advocació de sant Vicenç, que va passar l'any 839, sota la regla de sant Benet. Es trobava sota la jurisdicció del bisbat d'Urgell, i va contribuir a l'evangelització del Pallars després del domini sarraí.
L'any 966 van aconseguir la protecció directa de la Santa Seu amb la advocació de Santa Maria, passant a dependre del monestir de Abadia de Sant Víctor de Marsella. Sant Ot d'Urgell, bisbe d'Urgell, afavorí molt el monestir, procurant-li la restitució de béns i regint-lo un quant temps com a abat poc abans de la seva mort, la qual li va arribar precisament al monestir de Gerri, on s'hi troba la seva tomba, el dia 7 de juliol de l'any 1122.
L'any 1190 totes les seves possessions passaven sota la protecció directa del rei Alfons I. Va arribar a ser el monestir més ric del bisbat d'Urgell per les grans donacions que va rebre entre els segles XII i XIII i va ser a partir del segle XIV quan va començar la seva decadència. Una butlla del papa Climent VIII, l'any 1592, fa que deixi de dependre del monestir de Marsella i s'incorpori a la Congregació Claustral de Tarragona, amb el nomenament de Lluís Sanç, bisbe de Solsona, com a nou abat. Durant la desamortització del 1835 es va procedir a la seva exclaustració.
Del conjunt monàstic, l'església és el que es conserva, car de la resta solament queden ruïnes.
El temple és el construït durant el segle XII, té planta basilical de tres naus, sense transsepte i amb tres absis semicirculars, els laterals s'obren directament a la nau i el central, molt més ampli, està precedit d'un presbiteri a un nivell més baix que la nau.
La nau central té coberta de volta de canó i de quart d'esfera les laterals; les voltes estan reforçades per arcs torals. L'absis central està decorat amb set arcuacions, sostingudes per semicolumnes amb els capitells esculpits, semblants en la seva construcció als del monestir de Sant Pere de Galligants.
A l'interior de l'església es troben trenta capitells en total esculpits amb motius vegetals, animals fantàstics, monstres, àngels i personatges amb lleons o serps.
La sala capitular està decorada amb pintura mural al tremp d'època barroca, de gran interès artístic i històric, del qual es desconeix l'autoria. La temàtica és religiosa, però combina trets decoratius, figuratius i al·legòrics amb un alt grau de simbolisme. Les escenes s’emmarquen en els espais arquitectònics creats físicament: cambril, voltes, arquivoltes, timpans, cúpula, petxines i sostre de la llanterna, així com en els paraments llisos on es tanquen els espais amb motius decoratius com garlandes i orles que tanquen de manera il·lusionista les escenes representades. Les pintures ocupen una superfície de quasi 450 m2. Durant el 2012 es van restaurar per membres del Centre de Restauració de Béns Mobles de Valldoreix.

Des de da uns quants anys la colegiata ha passat a ser la parròquia de Gerri de la Sal.


La llegenda: Aigua passa, verge enganyada 
Conten que un matí fred d'hivern el comte Borrell de Pallars sortí de cacera amb el seu escuder. Voltant pels seus dominis s'arribà a l'estany de Montcortès, que per aquell temps les aigües estaven glaçades degut a les rigors de l'hivern. Descavalcaren els dos genets i iniciaren la conversa:
- Aquest és un dels paratges més bonics del meu comtat. Però cada cop que m'hi acosto sento una certa basarda...
- Serà per les llegendes que s'expliquen, senyor. Els habitants d'aquestes contrades expliquen que les aigües de l'estany són tan profundes que no trobareu corda el suficientment llarga per arribar al fons del llac, que, per cert, segons conten, podria ser el mateix infern.
- Diuen també que hi ha una ciutat enterrada, un poble dels temps anteriors a la vinguda de Jesús.
- Això no ho hem de dubtar, senyor. Com tampoc que existeixen unes serps d'aigua tan llargues que de la seva pell se'n poden fer corretges per lligar els bous o mules als carros...
Anava a explicar tot un seguit de detalls d'aquestes creences, quan passà ràpidament, ben a prop d'ells un cérvol que s'endinsà estany enllà lliscant per damunt de les aigües glaçades. D'un bot el comte s'enfilà al cavall i el perseguí glaç enllà.
- Aneu amb compte, senyor! El gel! El gel!...
Cridava el patge, però el comte no en féu cas i seguí amb la persecució fins que es trobà al bell mig del llac. Sembla ser que en aquesta part el gruix del glaç era més prim, el fet és que sota les peülles de la cavalcadura del comte, el glaç començà a cedir.
- Valga'm Déu i Santa Maria! - exclamà el comte - Us prometo, Verge Santa que si me'n surto d'aquesta, faré un ric present al monestir de Santa Maria de Gerri.
I la Verge el va salvar. Un cop passada la tronada, i ja al costat del seu patge, el comte decidí tornar al castell.
- Quin present teniu pensat de fer a la Verge? - li preguntà el seu escuder que havia sentit la prometença del seu senyor.
- Quin present? Cap ni un.
- Havia entès que en faríeu un, senyor.
- Alguna cosa he dit... alguna cosa he dit, sí... però aigua passada, Verge enganyada. - contestà el comte, i es posà a riure.
Però amb les coses sagrades no s'ha de jugar. Així que el comte va arribar al castell, de cop i volta perdé la vista. Cridaren metges, els millors de la contrada, i més tard del país. Donaren mil diagnòstics, aplicaren mil i un remeis, li rentaren els ulls amb infusions exòtiques, li aplicaren cataplasmes, col·liris, pomades ... Però cap metge ni cap remei pogué guarir la ceguera del comte. Ell bé que sabia el motiu del seu mal: "Aigua passada, verge enganyada", havia dit. Per fi decidí prendre una determinació. Féu anar a buscar un dels monjos més sants del monestir per poder confessar el seu pecat. Es tancaren en una de les cambres del castell i allà s'hi quedaren llarga estona. Quan el monjo va marxar, el comte féu ensellar el seu cavall i acompanyat dels seu fidel escuder enfilaren el camí del monestir. En arribar, el comte anà a veure a la Verge i demanà que el deixessin sol dins del temple. Quan Borrell sortí, la llum havia tornat als seus ulls. L'alegria de tots fou molt gran. El comte, agraït, féu donació al monestir de la gran muntanya de Pentina i de totes les terres que la separen del monestir de Gerri de la Sal. A partir de llavors, quan l'estany de Montcortès queda glaçat, ningú, persona o animal, mai s'ha atrevit a posar peus o potes sobre la superfície glaçada del llac.


Per veure més imatges del monestir, clica'm


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada