Creu de terme de Santa Anna (rèplica d'Almatret) - (Barcelona)

La creu de terme d'Almatret (Segrià) va ser retirada d'aquest municipi durant la guerra civil per l'escultor Apel·les Fenosa i dipositada al monestir de Sant Cugat. Posteriorment va ser situada davant l'església de Santa Anna, on hi va romandre fins que el 2005 es va retornar al seu emplaçament original. La creu que des del 2006 pot contemplar-se davant l'església de Santa Anna és una rèplica exacta de la d'Almatret, obra gòtica del 1608.

CAPUTXINS D'IGUALADA

Mare de Déu del Bon Pastor

Mare de Déu de Montserrat

Pessebre sota l'altar

Immaculada

Sagrada Família

A la població d’Igualada els caputxins hi fundaren convent l’any 1609, amb una església dedicada a l’estigmatització de sant Francesc, que fou arrasada durant l’ocupació napoleònica. Acabada la guerra de la Independència, l’any 1810,es començaren les obres d’edificació d’un nou convent (incautat per les lleis desamortitzadores de 1835 i 1836) a l’indret que ara ocupa l’hospital comarcal.

L’edifici del convent actual, ubicat en el mateix lloc on hi havia el construït l’any 1609, fou bastit pels caputxins de la Província de Tolosa, expulsats de França el 1881, sota l’entusiasta direcció de fra Josep de Calassanç de Llavaneres (el futur cardenal Vives), que hi col·locà l’Escola Seràfica que els frares tolosans tenien a Perpinyà. Quan l’octubre de 1893 retornaren a França, l’edifici passà als caputxins catalans, que hi traslladaren llur primera Escola Seràfica (fundada inicialment a Olot l’any 1890) que funcionà, pràcticament, fins a l’any 1975. Els frares que integren la comunitat es dediquen a diverses activitats, especialment apostòliques, de les quals destaca un grup d’ajut als pobres i l’assistència espiritual dels malalts de l’hospital comarcal.

SANTA MARIA D'IGUALADA

Retaule major

Retaule major

Sagrada Família

Dolors

Clau de volta altar major

La Basílica de Santa Maria d'Igualada és el conjunt més significatiu del nostre patrimoni cultural. L'història d'aquest temple, que s'alça en el cor de la ciutat es fon amb els orígens i les velles arrels cristianes del poble igualadí. 

Història

Amb el pas dels segles, l'edifici s'ha anat transformant, com també la població que ha crescut al seu entorn.

Successives generacions hi ha deixat la seva empremta, i ha esdevingut així un valuós testimoni religiós, històric i artístic, que hem heretat tots els igualadins.

Construccions anteriors en aquest mateix lloc:

• 1003: Apareix documentada una capella dedicada a Santa Maria, en el lloc d'Aqualata (aigua extensa). Junt amb una fortalesa una cruïlla de camins i alguns pobladors, esdevé el nucli originari de l'actual ciutat.
• 1059: La capella, dedicada a Santa Maria i Sant Pere, és consagrada i erigida com a parròquia, amb cementiri propi i les corresponents atribucions, pel bisbe Guillem de Vic. El temple era d'estil romànic.
• 1087: Segona consagració, pel bisbe Berenguer de Vic, a causa, probablement, de reformes importants.
• 1356: Ampliació de l'església amb capelles laterals d'estil gòticv i altres reformes imporants.
• 1514: Es treballa en el campanar, que fou conservant quan es va construïr l'actual temple.

En fer-se insuficient la parròquia antiga, els igualadins decidiren aixecar un nou temple, "l'esglèsia gran". El primer projecte va ser de Pere Blai. Posteriorment, es feren càrrec de l'obra Rafael Plançó i Pau Ginestar. Fou una empresa colossal per l'aleshores petita vila d'Igualada.

Cronologia:

• 1617: Benedicció de la primera pedra.
• 1627: Benedicció de la primera meitat de l'obra. És trasllada el culte a aquest recinte, es procedeix a enderrocar la parròquia antiga i es deixa intacte el campanar. Al paviment del nou temple hi són construïdes sepultures, com a complement del cementiri annex exterior, utilitzat fins el 1819.
• 1666: Benedicció de la primera pedra de la segona meitat. L'edifici s'acabà, encara que no amb detall a finals del s.XVII, després de vuitana anys de treballs, frenats en ocasions per la influència de guerres i penúries. Poc a poc es va anar completant la decoració interior.
• 1702: Es comença a construïr la capella del Santíssim i del Sant Crist, inagurada el 1733.
• 1718: Inici de la construcció del retaule major, acabat el 1747.
• 1890: Consegració del temple, pel bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (és la tercera de la història de Santa Maria).
• 1936-1939: Durant la guerra civil, l'edifici és buidat i destinat a mercat i garatge. Amb tot, es salven de la destrucció les imatges, els relleus i altres peces del retaule major, les pintures de la cúpula de la capella del Santíssim i del Sant Crist, l'orgue i diversos elements. Posteriorment, es procedeix a una laboriosa reconstrucció.
• 1949: El Papa Pius XII concedeix a l'església de Santa Maria, el títol de Basílica menor.

El temple

L'església, d'uns 1.200 m2., consta d'una sola nau, de sis trams i absis, amb cor alt als peus i capelles laterals. Les capelles s'obren a la nau en arcs de mig punt amb diverses motllures d'influència clàssica. Els espais del mur entre les capelles estan decorats amb pilastres que s'aixequen fins a l'arrencada de la volta. En la part exterior les capelles estan separades i continuades per murs o contraforts amb gàrgoles. L'absis és de planta rectangular i s'uneix a la nau per un arc triomfal de mig punt. Les cornises i motllures són renaixentistes, però les voltes són de tradició gòtica, més familiars als nostres constructors. Els elements que configuren l'església són el resultat de diferents etapes constructives i, per tant, responen a diverses influències estètiques.

Església del Roser (Igualada)

Mare de Déu del Roser

Fornícula façana

En aquest indret hi va haver una església anterior on, segons la tradició, l'any 1590 s'hi va produir el miracle del Sant Crist, quan la imatge d'aquest aparegué coberta de gotes de sang i suor. L'edifici actual va ser construït entre els anys 1806 i 1819. Consta d'una nau única, amb quatre capelles laterals, creuer amb cimbori i campanar a la capçalera. La façana, restaurada l'any 1884, s'obre amb un portal de línies clàssiques presidit per una capelleta amb la imatge de la Verge del Roser.

La història de l'església del Roser va lligada a la història de la confraria del Roser. Aquesta confraria data del 1574; per tant, l'església té els seus orígens a finals del segle XVI. El 1590 s'hi produeix el fet de la suor de sant del Sant Crist d'Igualada. La primera pedra de l'actual es col·locà l'any 1806; la Guerra del Francès paralitzà les obres. L'any 1819 fou beneïda. El 1863 es construí el campanar. Durant el període 1936-39 l'església serveix de magatzem del futur museu. Acabada la guerra, es reconstruí.

Història del La Festa del Sant Crist d'Igualada

És una festa religiosa que commemora el fets succeïts el 20 d'abril de l'any 1590 quan es va produir el fet miraculós de la suor de sang del Sant Crist d'Igualada.Foren testimonis la noia Coloma, vídua Masarda, Miquel Quadres, Gaspar Sanjust, entre altres, les declaracions dels quals consten ben documentades. No fou, però, solament un petit grupet de persones sinó tot el poble igualadí, que amb pietat i serenor va comprovar el fet de la Suor de Sang del Sant Crist, un fet acceptat i viscut amb fidelitat i constància des d'aquell any de les darreries del segle XVI.

Passejant per Castellò d'Empuries

Just davant de Santa Maria hi ha aquesta creu de terme.

Santa Maria de Castelló d'Empúries

Verge de la Candelera

Porta d'entrada

Mare de Déu de Fàtima

  

Futur vitrall

Immaculada Concepció (s. XVII)

Talla policromada (s. XVII)

Coronació

Candelera

Dolors

Sagrada família

Mare de Déu del Carme

Immaculada

Retaule major

Santa Maria de Castelló d'Empúries, Catedral de l'Empordà o Catedral de Castelló d'Empúries és una església gòtica situada al barri del Puig Salner del nucli antic de Castelló d'Empúries (Alt Empordà). Fou construït a sobre l'església romànica primitiva, de la qual en queden alguns vestigis, com els primers pisos de la torre campanar o la gran pila baptismal. És una basílica situada a la plaça Mossèn Cinto Verdaguer.[1] Es tracta d'un clar exponent de l'arquitectura del gòtic català, quedant palès en alguns dels seus elements més característics: la volta d'ogiva, els grans pilars, els pesats contraforts a l'exterior o els grans finestrals amb vitralls.

Cal destacar el retaule major d'alabastre de Beuda, atribuït a Vicenç Borràs i datat entre 1485 i 1493, tot i que sembla que ja era acabat el 1465. És d'estil gòtic flamíger renaixentista. Es considera una obra única a Catalunya i una de les millors mostres de l'escultura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV, a més, es tracta del darrer retaule d'aquesta tècnica al nostre país. Constituït per sòcol i bancal i format per nombroses peces d'alabastre procedents de la Garrotxa, el retaule té una alçada total de 6,56 metres, tres dels quals corresponen a la fornícula de la Verge de la Candelera.

Consta d'un sòcol llis i un bancal esculpit dividit en dos registres: l'inferior amb figures d'àngels que sostenen els símbols dels promotors de l'obra i el superior amb escenes de la Passió, emmarcades per dossers, alhora rematats per pinacles decorats. En el tabernacle central hi ha tres plafons més grans amb les representacions de l'Ecce Homo, la Verge Maria i Sant Joan Evangelista. La part superior està coronada per una sanefa de motius vegetals, damunt la qual hi ha una gran fornícula amb la imatge de la Verge Candelera, patrona de la població.

Església de Sant Gaietà (Barcelona)

Altar Major

Sagrada Família

Capella Santíssim

Immaculada

Poques notícies tenim de la primera Casa Teatina del carrer Tallers; sí, hi ha algunes dades més, de la que van fundar cinquanta anys més tard en un barri més cèntric. I molt més riques són les dades de meitat del segle XVIII, en què se'ns descriu el bullici amb què es celebraven les festes del Sant.

Aquella primera església no era de grans dimensions, però sí capaç. L'afluència de devots s'iniciava el 7 d'agost, a trenc d'alba. L'església s'obria a les quatre del matí. Escrits contemporanis insisteixen en l'atmosfera sufocant de l'església, a causa de "l'estació i la gentada". Aquesta gran concurrència pertanyia a nombroses classes socials, ja que així consta en els Llibres d'Actes. Es parla ells de les visites del Bisbe, del Governador militar, d'un sense nombre de Marquesos, al costat de la nota significativa que el nombre de captaires augmentava, volent participar de la providència del Pare de Providència.

Això succeïa fa dos-cents anys. Així podem comprendre ara d'on li ve a Barcelona la devoció a Sant Gaietà.

L'antic temple teatí, tan ple de records, s'havia convertit en diverses oficines de l'Estat, i -quan el 1927 tornen els Teatins a Barcelona després de la famosa desamortització- pensen de seguida en la construcció d'un nou temple dedicat al fundador.

Durant el període vermell, una bomba va destruir la major part dóna la Casa situada a la porta de l'Àngel i més tard tot va ser demolit. Per això cal buscar nova Casa i la Comunitat s'establirà al carrer Enric Granados, cantonada Consell de Cent. I allà s'obre el primer Oratori semipúblic, de reduïdes dimensions. Més tard s'ampliarà notablement i serà el Pare Bartomeu Caldentey, en aquells dies Prepòsit General de l'Orde, que beneeixi l'església en la vespra de Sant Josep de l'any 1931.

Els Teatins fan que es revifi la devoció a Sant Gaietà i els barcelonins uneixen a la seva devoció al Pare de Providència el record del Pare Gallifa, heroi i màrtir de la Independència catalana durant la invasió napoleònica.

Tornen els anys nefasts de la dominació vermella i tant l'església com la residència tornen a ser ocupades per diferents serveis del govern republicà. Seria després de 1939 quan els Religiosos s'estableixen de nou i, després de reposar les imatges, reprenen el culte.

Però la idea de construir un temple sumptuós i capaç, pren més força cada dia i arriba a quallar anys més tard en una esplèndida realitat. Es compra un solar confrontant -amb façana al carrer Consell de cent- i les obres -gràcies a les ajudes dels devots de Sant Cayetano- prenen un vigor inusitat. Tant és així que el 12 d'abril de 1947, aniversari de la canonització del nostre sant, és beneïda i col·locada la primera pedra per l'Excm. Sr. Dr. D. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona. I el 26 juny 1955 seria beneït solemnement el temple actual.

El 28 de juny de 1960 va ser igualment beneïda la bonica i recollida Capella del Santíssim, construïda en els locals que van ser durant molt temps la modestíssima església de Sant Gaietà. Als cinc anys de la benedicció del gran temple, aquesta Capella és un colofó ​​al treball realitzat a Barcelona pels Teatinos a favor de la devoció al seu Fundador.

(informació extreta de http://www.teatino.es/)