Església de Sant Sever de Barcelona

L'església de Sant Sever es troba al carrer del mateix nom de Barcelona, molt a prop de la Catedral, i està catalogada com a bé cultural d'interès local. A diferència de la major part d'esglésies barcelonines, no va ser destruïda durant la Guerra Civil, i és per això que l'interior, un exemple del barroc català, s'ha conservat tan bé. Després d'anys tancada, va tornar a obrir, totalment restaurada, el febrer del 2025.

La comunitat de preveres de sant Sever es va crear el 1492 amb la butlla de fundació. Amb el pas dels segles, la comunitat va anar creixent, però no va disposar d'església pròpia fins que el 1691, els administradors Onofre Garau, Jaume Rialp, Llucià Marsal i Macià Armengol van aconseguir que el bisbe de Barcelona els atorgués una llicència per a edificar-la. L'emplaçament que es va triar va ser a la baixada de Santa Eulàlia, on hi havia tres cases que eren propietat de la mateixa comunitat.

Malgrat que hi va haver alguns problemes amb el capítol catedralici, que considerava que «la llicència [que] donà lo Rector de Sant Jaume als beneficiats de Sant Sever per fer la capella nova fou ab violència», finalment es va poder erigir el primer temple. L'arquitecte va ser Pau Termes, i entre els artistes que hi van intervenir hi havia Ramon Pinós, que era daurador i pintor, i Pasqual Bailon Savall, de qui Antoni Viladomat en va ser deixeble. Amb tot, la comunitat no va satisfer les seves necessitats amb aquesta església, i el 1698 van aprovar que se'n construís una de nova. Aquesta vegada, l'arquitecte va ser Jaume Arnaudies, que més tard va ser substituït per Joan Fiter.

Les obres van iniciar-se el 1699, i el 1700 la façana ja s'havia enllestit. De fet, la construcció anava tan ràpida que l'1 de gener del 1702 ja es va beneir l'església.

(imatges Quim SR)