Parròquia de la Santa Creu, Cabrils

L'edifici actual, modern, fou acabat el 1775 i s'aixecà sobre l'antiga capella i el cementiri. És d'una sola nau, amb un campanar quadrat recentment construït (1915), a càrrec de la família Tolrà. L'església és d'estil barroc a l'exterior, especialment a la façana. El portal és senzill, de pedra i hi ha gravada a la llinda la data de construcció entre dos xiprers -també gravats-. L'interior, d'estil neoclàssic, està molt reformat amb algunes pintures al sostre. A una de les capelles s'hi troba un conjunt de rajoles de color vermell, fetes traslladar per la mestressa de Can Vives a l'església de la Santa Creu arran de la restauració de la capella de Sant Cristòfor efectuada l'any 1953.

'església fou començada l'any 1704 i s'acabà el 1775 -molt pocs anys abans d'obtenir la independència respecte a la parròquia de Vilassar-. El 1828, fou la instal·lació del primer rellotge mecànic. El 1874, la restauració de l'interior, sufragat per la família Tolrà. El 1898, s'inicià la construcció de l'escala i el pati que comunica l'església amb la plaça. El 1904, va ser la consagració de la capella del Santíssim. Finalment, el 1915, es reparà el campanar gràcies a la família Tolrà, ara ja, Marquesos de Sant Esteve de Castellar.

Passejant per Sant Joan de les Abadesses - 2

Passejant per Sant Joan de les Abadesses

Passejant per Vic

Seminari Conciliar de Barcelona

Sala d'actes

Presidint l'altar de la capella

reconstruïda el 1.999

Al peu d'una escala

En un claustre, la Mare de Déu del Pilar

En un claustre

En un claustre, prop de la Biblioteca

En un claustre

En un altre claustre

Claustre al costat de la sala Sant Jordi

Els seminaris com a centres destinats a la formació dels sacerdots foren creats l’any 1545 per un decret del Concili de Trento. En aplicació d’aquest decret, l’arquebisbat de Barcelona va destinar un edifici a acollir el Seminari Conciliar. Aquest primer edifici estava situat al carrer de Montalegre, i prestà el seu servei des de l’any 1593 al 1772. Després va ser traslladat a l’Església de Betlem, a la Rambla, fins al 1878, en què novament es traslladà al carrer Tallers fins el 1882, any en que es traslladà a l’edifici del carrer Diputació.

El projecte arquitectònic de l’edifici actual va ser realitzat per l’arquitecte Elies Rogent, el mateix que va projectar la Universitat de Barcelona, i es va iniciar sota el pontificat del bisbe Josep M. Urquinaona. En l’edifici els seminaristes hi van començar a viure l’any 1882, però no va ser inaugurat oficialment fins al 4 de desembre de 1904.

En la Setmana Tràgica de 1909 el Seminari va ser assaltat i incendiat en part. Durant la guerra civil, l'edifici del Seminari, saquejat, va tenir diferents utilitats: seu de la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries, alberg de refugiats de guerra, camp de presoners, hospital, i residència per als presos de diversos camps de treball de Barcelona. El rector del seminari, el beat Josep Maria Peris, així com diversos formadors i seminaristes sofriren el martiri durant la persecució religiosa.

Un cop acabada la Guerra, però, ràpidament fou restaurat i els seminaristes s’hi tornaren a instal·lar. A partir de l’any 1970, els seminaristes van anar a viure en residències de diferents barris de Barcelona, quedant en l’edifici del carrer de la Diputació només les institucions acadèmiques. L’any 1984, es va iniciar un procés de rehabilitació per adequar-lo als nostres dies i acollir a la comunitat de seminaristes que, amb els seus formadors, s’hi instal·là de nou en la seva totalitat l’any 1999, de forma moderna i còmoda, distribuïts en tres residències, per cursos i edats.

La sala d'actes del seminari està presidida per aquesta imatge de la mare de Déu, que a sota hi podem llegir:

"Verge prodigiosa, tron puríssim

on reposa l'eterna saviesa

quan vingué al món a ensenyar el camí de la salvació.

Obteniu als vostres catalans

aquella fe que enfonsa les muntanyes

omple les valls i fa planar el camí de la vida."

Per més informació del seminari, clica'm

Orsanmichele (Florència)

El tabernacle d'Orcagna

L'església d'Orsanmichele ocupa el mateix lloc on antigament (des del segle VIII) se situava el convent d'una comunitat de monges, l'església de la qual era dedicada a sant Miquel (San Michele in Orto); d'aquí l'origen del nom de la construcció actual. Més endavant, ja el 1240, hom va decidir aixecar en aquest lloc una llotja o mercat cobert per a cereals, moment en què es va enderrocar l'antiga església. Posteriorment, cap a finals de segle es va bastir una nova llotja, amb la intervenció d'Arnolfo di Cambio. En record de l'antiga església hom hi va disposar unes imatges de sant Miquel i de la Mare de Déu. Aquesta darrera fou considerada miraculosa i va aplegar molta devoció, hom la coneixia com la Madonna delle Grazie.

Aquest edifici va quedar destruït per un incendi el 1304 i hom el va substituir per una construcció provisional fins que entre 1336 i 1350 es va aixecar l'actual, amb la intervenció dels mestres Francesco Talenti, Neri di Fioravante i Benci di Cione. La voluntat dels promotors era aconseguir un lloc digne per a venerar la Madonna delle Grazie, a més de conservar convenientment el gra i la farina.

Inicialment la planta baixa era oberta com un mercat, però entre 1367 i 1404 Simone Talenti s'encarregà de tancar-la. En aquesta mateixa època es va sobrealçar l'edifici amb dues plantes més, amb finestrals més petits. El 1352 es va encarregar a Andrea Orcagna la construcció d'un tabernacle, la disposició digne del qual va portar al tancament de la planta baixa i el trasllat del mercat a un altre indret. Aquest tancament fou l'origen d'una nova església amb una planta poc habitual, ja que té dues naus. Els pisos superiors van continuar amb la seva funció de magatzem de gra fins al segle XVI.

(Imatge Diego N)

Santuari de la Madonna (convento francescano)

El santuari de Maria Mare de la Divina Gracia està situat a San Romano, al municipi de Montopoli, al Val d'Arno. Es va originar a l'església de Santa Maria a Valiana, on es va tallar una imatge de la Verge en un tronc de roure, que va ser objecte de devoció creixent des de principis del segle XVI. L'any 1515 es va ampliar l'església per fer-la més adaptada a les noves demandes de culte, per part de la família Medici. L'any 1517 l'Ordre dels Frares Menors pren possessió del santuari i encara és custodi.

(Imatge de Diegon N)