Catedral de Zamora

Verge amb el nen Jesús i sant Juanito

Verge de Betlem

Verge amb el nen i sant Joanet

Verge de la Majestat

La Catedral de Zamora està dedicada al Salvador, s'inscriu dins del denominat Romànic del Duero, distingint-se per ser la més petita i la més antiga de les onze de la Comunitat de Castella i León. Va ser declarada Monument Nacional per Reial Ordre de 5 de setembre de 1889. La seva planta és de creu llatina amb tres naus de quatre trams, les laterals amb volta d'aresta i la central de creueria simple. Els tres absis que tenia en origen van ser substituïts per una capçalera gòtica al segle XVI. En el creuer s'alça un cimbori amb un tambor de 16 finestres sobre el qual s'aixeca una cúpula de gallons revestits amb escates de pedra i suportada amb petxines de clara influència bizantina. És l'element més cridaner, bell i original del temple, i un veritable símbol de la ciutat.

La construcció de la catedral s'atribueix al bisbe Esteban, successor de Bernardo, aixecada segurament sobre el local de l'anterior, en el millor de la ciutat, al costat del castell, i patrocinada per Alfonso VII l'Emperador i la seva germana, la Infanta-reina Sancha Raimúndez.

La verge amb el nen i Sant joanet, de marbre blanc, atribuïda a Bartolomé Ordóñez (Burgos), on apareixen junts Jesús i Joan Baptista, impossible en el temps però com si l'escultor volgués  ja reflectir que tard o d'hora es trobaran.

A la capella major podem veure el retaule de la Mare de Déu de la Majestat, tallat per Juan Falcote a finals del segle XVI. La seva fornícula acull una imatge de la Verge amb el Nen, imatge llaurada en pedra arenisca, anomenada també com Mare de Déu de la Calba, per la seva aclarida front. La imatge va ser obra d'un taller que va treballar a la zona compresa entre Toro, La Hiniesta, Bamba i Zamora, entroncant amb la millor escultura dels regnes de Lleó i Castella. Encara que mai va ser titular d'una confraria, sempre va ser una imatge de devoció, l'altar tenia fundades diverses memòries, en les quals s'aplicaven Misses i es resava el rosari. El 18 juny 1811 va caure un llamp a la Catedral i va anar a donar al retaule, caient diverses brases sobre els devots que resaven el rosari. En no ser ferit ningú, es va considerar un miracle, sent així commemorat pel Capítol tots els anys, en el que es deia la funció del Raig, a la qual assistia corporativament l'Ajuntament.

Pàgina oficial de la catedral, clica'm

Kostel svatého Prokopa (Praga)

 

Žižkov es va convertir en ciutat independent el 1881, però en aquell moment no tenia una església catòlica prou gran per a la seva població. El 1879 es va formar una associació per a l'establiment d'una església catòlica i el 1883 va adquirir un edifici amb una gran sala de ball, que va ser convertida a una capella senzillament decorada dedicat a la Mare de Déu. Aquesta capella va albergar milers del fidels durant més de 20 anys, fins i tot després de la dedicació de l'església de Sant Procopi, tancant només el 1919.

La primera pedra de l'església de Sant Procopi va ser dipositada cerimoniosament per l'arquebisbe de Praga, cardenal František Schönborn, el 30 d'octubre de 1898, el dia del 50è aniversari de regnat de Francesc Josep I d'Àustria. Per això durant els primers anys de la seva existència, l'església fou coneguda com l'església del Jubileu. La construcció va durar cinc anys.

L'església va ser consagrada el 27 de setembre de 1903 pel cardenal Lev Skrbenský z Hříště en presència del governador del regne de Bohèmia, l'arxiduc Karl Ferdinand, comte de Coudenhove, amb la seva esposa. El primer sacerdot parroquial va ser monsenyor Eduard Šittler.

(imatge Anna S.R.)

Passejant per Banyoles

 

Verge de santa Maria a la font de Murriola

 

Església de Notre-Dame-de-l'Assomption, Bagneres de Luchon (França)

Façana

L'Assumpció de Bossost

L'Assumpció de Bossost, la Purificació de Bossòst o la Puríssima de Bossòst (en aranès Mair de Diu dera Purificacion) és una església romànica de Bossòst (Vall d'Aran) protegida com a bé cultural d'interès nacional.

L'església parroquial de l'Assumpció és una notable construcció romànica del segle xii, de planta basilical, de tres naus separades per arcs formers que descansen sobre pilars circulars a través d'àbacs llisos, i cobertes amb volta de canó seguit sobre arcs torals, la central, i de quart de cercle les laterals. Les naus són capçades per un absis trilobulat, decorat exteriorment per arcuacions cegues, lesenes i cornises, si bé l'absis Nord és mig derruït exteriorment. Té dues portades: la més notable és la del mur de tramuntana, formada per tres arcuacions llises d'arc de mig punt, en degradació, que descansen sobre dues columnes per banda, amb el fust llis i els capitells decorats amb motius vegetals i llaceries. La llinda és ornada amb escacats i l'anagrama de Crist, i el timpà és format per una sola pedra de marbre, amb uns relleus que representen el Pantocràtor flanquejat per un àngel, el sol i la lluna, i el símbol dels evangelistes. La portada de migdia, més senzilla, sembla més tardana (segle xiii)

Capella de la verge de les Neus i verge de la Pietat (Bossost, Val d'Aran)

Coneguda en d´altres llocs com la Verge de les Neus, ací Era Pietat, emplaçada a l´entrada sud del poble o sortida del Camin Reiau o Camí Ral, i que done nom a una part del Carrer Major.

Llegenda de les ermites de Bossost

Expliquen que hi va haver una època, cap al segle XIX, en que la pesta amençava els pobles de la Val d’Aran.Un bon dia, un jove pastor de Bossòst pujava amb el seu ramat cap a les altes pastures i es va trobar a un monjo a qui li va transmetre la por que patien els veïns al contagi de la malaltia. L’eremita li digué que baixés al poble a comunicar a la gent que haurien de bastir sis ermites al voltant de Bossòst per a protegir-se. Així ho va fer el noi, més els veïns no li van fer cas i va tornar de nou a la muntanya a la recerca del monjo, aquest li manà treure´s la camisa, i marcant-li a l’esquena els cinc dits de la mà li digué: “Ara si que et creuran i, a més, els hi dius que les han de bastir totes encarades cap al poble per no deixar que entri la pesta”. Així ho van fer, van construir les sis ermites: Sant Fabian e Sebastian, Sant Ròc, Sant Cerat, Sant Joan Crisòstom, Sant Antòni i Era Pietat, i segons explica la llegenda, la pesta no va entrar a Bossòst.