Porta del Rellotge
Porta dels Lleons
Mare de Déu de l'Estrella
Retaule Altar Major
Entrada capella de la Descenció
Nostra Senyora de l'antiga
Mare de Déu al cor
El transparent
Coronació de la Mare de Déu
Nostra Senyora del Sagrari
Porta del Perdó
La Catedral de Santa María de Toledo, anomenada també Catedral Primada de Toledo, seu de l'Arxidiòcesi de Toledo, és un edifici considerat com el magnum opus, de l'estil gòtic a Espanya. Se la coneix popularment com la Dives Toletana (amb el sentit de la «rica toledana»).
La primera consagració documentada va ser dedicada a santa Maria i va tenir lloc l'any 587 en època del rei visigòtic Recared. Aquest temple primitiu va ser convertit en mesquita i, posteriorment, després de la conquesta de Toledo (1085) per Alfons VI, va ser novament utilitzat com a edifici cristià i així va romandre fins la nova reconstrucció de l'edifici que va començar el 1226 sota el regnat de Ferran III el Sant. La gran obra culmina amb les últimes aportacions gòtiques realitzades durant el segle XV i que es donen per finalitzades el 1493, quan es van tancar les voltes dels peus de la nau central, ja en temps dels Reis Catòlics. Està construïda amb pedra blanca d'Olihuelas, material que es troba al terme d'Olías del Rey.
La construcció, com és natural, es va realitzar sota la direcció de diversos mestres d'obres, des del primer del que es té coneixement anomenat mestre Martín, seguit per Petrus Petri fins a arribar als que van acabar l'obra gòtica –Enrique Egas i Juan Guas–, tots ells recolzats per grans mecenes com van ser els arquebisbes-cardenals que va anar estar a la catedral des dels segles XVI al XVIII. Cal destacar, entre d'altres, el cardenal Mendoza, el cardenal Cisneros, Juan Pardo de Tavera i Bernardo de Sandoval i Rojas.
Llegenda de nostra Senyora del Sagrari (Patrona de Toledo)
Les aigües dels pous de Toledo
Les aigües d'aquests pous són donades al públic gratuïtament el dia i vigília de Nostra Senyora del Sagrari, patrona de Toledo (festa de l'Assumpció), en part per alleujar la calor que, generalment apagat per la frescor dels amples murs de la Catedral, és intens en aquestes dates.
Aquesta tradició parteix del segle XVII, quan finalitzades les obres de la Capella de la Verge del Sagrari es van realitzar vuit dies de festes en acció de gràcies, i havent acudit nombroses gents dels pobles del voltant, era tal la calor intensa que nombrosos fidels abandonaven la catedral per refugiar-se en llocs més frescos, si era possible.
Davant d'aquest problema, les autoritats eclesiàstiques de l'època van ordenar la construcció de tarimes per distribuir gerres plenes d'aigües cristal·lines provinents dels esmentats pous.
Referida a aquesta tradició existeix també el seu propi mite o llegenda, que ens explica com fa segles, gents vingudes de tots els pobles del voltant, formant un gran tumult en aquesta commemoració de la patrona toledana, assistien als ritus festius i religiosos.
Acabada la festa de la tarda, la multitud va començar a desfilar lentament fora de la catedral, incrementant de forma notable la sensació de calor asfixiant propi d'un 15 d'agost.
"El fill únic d'un dels assistents a aquest acte, va patir un sobtat desmai per tals calors i estretors, creient tots els que el van veure que havia mort per tal com va quedar. Córrer alguns dels que hi eren a per l'aigua dels pous de la catedral, que va ser llançada de forma sobtada sobre el noi, el qual va recobrar l'aspecte habitual de manera immediata. "
El poble va atribuir el resultat a la ràpida aplicació de l'aigua, que van cridar de la Verge, per aquesta causa, i per distribuir-lo en la festivitat esmentada.
Hi ha també una altra llegenda, més coneguda pels toledans, que explica com la imatge de la Verge del Sagrari, durant la reconquesta de la ciutat per Alfonso VI en el 1085, va ser rescatada del pou del claustre on hi va ser amagada per protegir-la de la invasió musulmana (provinent de l'anterior església visigoda que en aquest mateix lloc s'aixecava) i a partir d'aquell moment aquestes aigües han recreat nombrosos miracles i curacions per a aquell que la consumeix.
La Llegenda conte que quan els moros es van acostar a la ciutat de Toledo la van amagar els cristians a la Mare de Déu a la mateixa catedral, dins d'un pou sec, fins que, un senyal prodigiós va donar a conèixer als toledans l'existència de la seva antiga i gairebé oblidada imatge.
Era, doncs el cas que a la mateixa hora en què la Mare de Déu s'havia aparegut a Sant Ildefons, es veia una i altra nit una estranya llum sobre un punt determinat de la catedral, el mateix en què avui s'aixeca la magnífica capella.
Va cridar l'atenció i va omplir de sorpresa al clergat i al poble aquell singular fenomen, i com es repetís amb tanta constància jutjar que havia d'indicar una cosa extraordinària, i, en efecte, fixant-se en la part més il·luminada, van començar a cavar i van trobar, a no molta distància, un buit subterrani i dins d'ell la imatge de la Verge.
La troballa va produir gran entusiasme a tot el poble de Toledo, que tornava a veure de nou sota el patronat de la seva antiga Verge que per tradició coneixia, i, en prova de la seva devotíssima adhesió i reverència, la va col·locar a l'altar
Per saber-ne més visita el seu web
