Parròquia de San Francisco de Sales (Madrid)

Maria Auxiliadora

Aquesta església forma part del Col·legi Salesià de Sant Joan Baptista, més conegut com els Salesians de Estret. Es tracta d'un edifici exempt. La seva disposició és diagonal en relació a la línia de carrer, situant-se en primer terme la torre-campanar que serveix d'accés. Té planta centrada formant un octògon de 45 metres de llarg per 40 metres d'ample que es cobreix amb una gran cúpula semiesfèrica amb una llanterna coronada per una creu de ferro forjat, gràcies a la qual el temple aconsegueix 40 metres d'altura. En els laterals s'obren tres capelles que formen els braços d'una creu llatina.

Està construït amb maó vist que crea formes decoratives d'estil neoromàntic. El temple es deu a l'arquitecte Joaquín Saldaña i López, qui va començar a construir en 1926, concloent-se en 1931. Segueix l'estil historicista d'inspiració bizantina. Compta amb un mosaic representant als Sants Salesians i Fundadors Espanyols, obra de Santiago Padrós (segle XX), a la cúpula central.1

En esclatar la Guerra Civil, els membres de la comunitat salesiana van ser expulsats, quedant en llibertat després de ser interrogats a la Direcció General de Seguretat (posteriorment quatre d'ells serien assassinats), 3 i el col·legi va ser confiscat pel Partit Comunista, establint-se en ell la caserna general del Cinquè Regiment.

Parròquia de Sant Ot de Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de Montserrat

A l'exterior de la parròquia hi veiem aquesta imatge.

Passejant per Barcelona ...

Mare de Déu de Montserrat

Passejant per Barcelona, a les cases unifamilars de protecció que hi ha abans de la Meridina, en la façana d'una d'elles hi veiem aquesta imatge.

Parròquia de la Mare de Déu de Núria de Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de Núria

Immaculada 

Vitrall anunciació

Aquesta església fou construïda entre 1886 i 1897 en estil neogòtic, com a església del convent de les religioses de la Congregació de Ntra. Sra. de la Caritat del Bon Pastor a Barcelona. Consta d'una nau, amb tres capelles laterals. Està precedit d'un ampli atri, que comunica al carrer per tres portes gòtiques. Tots els murs són de maçoneria arrebossada exteriorment amb calç i sorra, com era habitual a l'època, i d'un gruix considerable (aprox. 50 cm.); per la banda de dins foren enguixats. Entre 1948 i 1950, hom adaptà l'església a les funcions parroquials, i això comportà canvis importants (vegeu el fulletó sobre Història de la Parròquia). En aquesta ocasió, part dels murs, de les columnes i dels capitells es varen policromar, i l'arc de la boca del presbiteri fou decorat amb motius ornamentals i imatges d'àngels. La finestra del cambril de la Mare de Déu era encerclada i rematada per pinacles de gust neogòtic. I el fons del presbiteri era vestit amb un cortinatge vermell rera l'altar.

Xurreria Trebol de Gràcia (Catalunya)

Mare de Déu de Montserrat

Ja a les acaballes de Gràcia, poc abans d'entrar al barri marítim, ens trobem aquesta xurreria on a més de poder gaudir d'uns bons xurros, també podem veure aquesta imatge.

Catedral d'Estrasburg (França)

Porta d'entrada

La catedral d'Estrasburg no gaudí de gaire sort des del principi: en el interval d'un segle es cremà en diverses ocasions, la quarta vegada el 1176. Poc després, el bisbe Enric I començà una nova construcció en el mateix emplaçament, reforçant els fonaments que havien quedat.

El 1225 s'acabaren l'absis, l'ornamentació i la nau transversal nord en estil romànic tardà, però quan la nau transversal sud es trobava mig construïda es canvià el disseny a l'estil gòtic, pel que tot el construït entre 1240 i 1275 respon a l'estètica de l'estil gòtic. Malgrat que les proporcions es combinaren de forma harmònica, a aquesta església li manca la tendència vers l'altura d'altres edificis gòtics. Malgrat tot, la mescla d'estils no arriba a ésser molesta. En canvi, constitueix una de les obres eclesiàstiques més impressionants de l'Edat Mitjana, degut principalment a l'abundor d'extraordinaris adornaments amb motius tant religiosos com mundans i, inclús, pagans: una enciclopèdia de la concepció medieval del món. Cal ressaltar la famosa columna dels àngels (1225-1230), en la que superposen els Evangelistes, per sobre d'ells l'àngel anunciador i, de nou per sobre d'aquest, Jesucrist i els tres àngels que sostenen els instruments de la Passió.

(Fotografia feta per la Bego i enviada pel mòbil)

Santa Madrona, la Catedral del Poble Sec de Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu del Carme

La fotografia no és molt bona, manca de llum i de bon flaix. L'Església està a punt de ser reoberta. És considerada la Catedral del Poble Sec

Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona

Al llarg de la seva història, la ciutat de Barcelona ha compartit una devoció preferent, considerant-les com a patrones, per tres figures de l’esfera celestial. L’actual, la Mare de Déu de la Mercè, des de 1637; santa Eulàlia, des de l’edat mitjana; i santa Madrona. Aquesta darrera ha anat perdent importància, dins el patronatge barceloní, fins a pràcticament desaparèixer. És curiós, però, constatar com durant segles la ciutat va compartir sense problemes el patronatge entre les dues santes, Eulàlia i Madrona. D’alguna manera, s’hi veuen dues formes diferents de devoció: mentre que Eulàlia es trobava a la catedral, al centre de Barcelona, Madrona era als afores.

La vida de santa Madrona es barreja entre la llegenda i algunes dades històriques de fràgil fonament. Només cal dir que no apareix en el martirologi romà. Tot i que la tradició la va fer filla de Barcelona, l’origen de la santa se situa a Tessalònica (Macedònia – Gràcia) on va ser martiritzada per la seva condició de cristiana al voltant de l’any 300.

La seva arribada a Barcelona forma part, també, del llegendari fabulós. Explica Joan Amades que “la tradició conta que els cristians de Salònica anaven a adorar el cos de la santa i que els infidels, per tal de desbaratar-ne el culte, es van vendre el cos a uns mercaders francesos que es proposaren fer-hi negoci (...) Embarcaren el cos en una nau que anava cap a Marsella i van fer-se a la mar”. El mateix Amades apunta que una variant del relat diu que les restes de santa Madrona anaven adreçades, per un magnat oriental, al rei de França que es trobava malalt i que creia que es podria guarir amb la presència d’un cos sants. “Quan el vaixell passà per davant de Barcelona –diu l’insigne folklorista- va desencadenar-se un tràngol furiós que posà la nau en perill. El patró dva atracar a la platja de Sant Bertran, just vers l’indret on s’esqueia l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuic. Per tal d’evitar la pèrdua del cos sant, si la nau s’arribava a enfonsar, el van desembarcar i van dipositar-lo en l’esmentada ermita”. La narració diu que cada vegada que, un cop passat el temporal, volien retornar les restes santes al vaixell, es reprenia el mal temps i que, d’aquesta manera van interpretar que era el desig de la santa de restar a Barcelona. Això va passar, segons alguna referència gens segura, l’any 992.