Casa de la Caritat, Barcelona

Immaculada

Al segle XII es va construir una església. Un segle més tard, el s.XIII, es va constituir el Convent de Montalegre, amb monges de l'orde de Sant Agustí, que hi viurien fins el 1593. Poc després, el 1598, els Jesuïtes van crear el Seminari Conciliar de Montalegre.

Els Jesuïtes es van veure obligats a abandonar el Seminari el 1767, quan es va prohibir i expulsar d'Espanya la Companyia de Jesús. L'espai va quedar uns anys abandonat, i després es va fer servir amb finalitats militars, fins que el governador civil de l'èpocar va ordenar que l'espai es destinés a crear una institució correccional.

Va ser el 1802 quan Carles IV va ordenar la creació d'una Casa de la Caritat, per poder hospedar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals..., amb l'objectiu de reduir una mica la misèria de la zona. Un cop creat, la Casa de la Caritat es finançava d'una manera força autònoma, realitzant petites fires, balls o concursos, i fabricant productes com agulles, fideus, galetes o cotó, entre d'altres.

Per poder continuant sent autosuficients, el 1838 van aconseguir la concessió del servei funerari de trasllat de cadàvers al cementiri. També tenien serveis d'impremta i feien formació en diversos oficis. El 1853 es va publicar la Llei de Beneficència Pública[1] la institució va passar a dependre de la Diputació de Barcelona.

El 1829 varen entrar a treballar les Carmelites de la Caritat en qualitat de personal d'atenció als acollits. Hi varen romandre fins el 1880, quan varen esser substituïdes per les Filles de la Caritat, arribades un any abans. En aquesta etapa s'hi va afegir l'ensenyament. Aquestes religioses es varen mantenir fins 1994, molt després del trasllat de la casa d'acollida al nou edifici de la Vall d'Hebron l'any 1957.

Amb els anys va tenir diversos noms, però no es va tancar fins el 1957, quan es va crear la Llars Mundet, a la Vall d'Hebron. Des d'aquell moment i durant molts anys, els edificis es van destinar a diferents activitats, fins a la seva remodelació iniciada l'any 1991.

Actualment alberga un complex cultural format diverses institucions, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la diputació de Barcelona, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull.

Com a part de l'edifici trobem la Capella de la Mare de Déu de la medalla miraculosa. Just a l'entrada de la capella hi ha aquesta imatge. La capella forma part de l'Església de Santa Maria de Montealegre.

La Medalla Miraculosa

El Papa Joan Pau II, en el segon viatge a França, visità dues vegades la capella de Rue de Bac, 140, a París. Per què? Per que allí s’hi aparegué la Santíssima Verge el 1830: vint-i-quatre anys abans de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció i vint-i-vuit abans de les aparicions de Lourdes.

UNA MEDALLA FAMOSA

Malgrat que la capella de la Medalla Miraculosa és a París, aquesta advocació de la Santíssima Verge està estesa per tot el món gràcies a la medalla que la Verge manà encunyar. És una medalla que en poc temps es va fer popular i que, amb el seu ús devot,  va obtenir tants favors i benediccions de Déu, que la gent va acabar anomenant-la la “Medalla Miraculosa”. Es tracta d’una medalla ovalada que té a l’anvers una imatge de la Immaculada amb uns raigs de llum que surten de les seves mans. Ella està esclafant el cap d’una serp, que rastreja per damunt de la bola del món. Al seu voltant, es llegeixen aquestes paraules: “Oh Maria, sens pecat concebuda, pregueu per nosaltres que acudim a Vós!” Són una petició a la Verge i una declaració celestial que ella fou concebuda sense taca de pecat original. Quan van preguntar a Bernardeta de Lourdes com era la Senyora que havia vist a la cova, ella va respondre que era “la de la medalla” que ella  portava al seu coll.

Al revers de la medalla hi ha una gran M, anagrama de Maria, coronada per una creu: a sota s’hi veuen els dos cors,  de Jesús i de Maria. Envoltant el conjunt, hi ha una corona de dotze estrelles (igual que a l’Apocalipsis, el darrer llibre de la Bíblia) i apareix la Verge aureolada.

VERGE MARE

La nit del 18 al 19 de juliol del 1830, Caterina Labouré, una novícia de vint-i-quatre anys, nascuda a la Borgonya, d’una família de llauradors benestants, fou despertada per la veu d’un nen de cinc anys que la convidà a seguir-lo fins a la capella del convent, de les Filles de la Caritat. La Verge hi acudí i s’assegué a la butaca que emprava el sacerdot en els seus sermons a la comunitat.

Caterina s’agenollà als peus de la Verge i recolzà les seves mans sobre els genolls d’aquesta. La Verge li parlà de les calamitats que aviat caurien sobre França i  sobre el món: el tron seria enderrocat; l’arquebisbe de París, afusellat; la creu trepitjada, i la sang correria pels carrers. Maria aconsellà a la santa que acudís sempre als peus del Sagrari, on trobaria força i consol en la tribulació. I afegí: “Filla meva, Déu vol encomanar-te una missió. Serà causa de moltes penes (el seu confessor tardà molt a fer-li cas), però et sobreposaràs en pensar que ho fas per  la glòria de Déu.”

En veure  Caterina Labouré als peus de la Verge Mare, que l’acull amb afecte filial i la prepara per a les dificultats futures, veiem amb quanta confiança i abandnament cal que recorreguem sempre a la Mare de Déu, que Jesucrist ens lliurà a la Creu com a Mare Nostra.

SEGONA APARICIÓ

El 27 de novembre del mateix any, la Verge s’apareix una altra vegada a Santa Caterina i li dóna a conèixer la missió que li havia estat anunciada. La Verge vesteix de blanc i les seves mans a l’alçada del cor, aguaten un globus daurat coronat per una creu. “El globus -digué Maria- és símbol del món i de cada persona en particular.” Aquesta representació de la Verge ha rebut diversos noms: “Verge Poderosa”,  “Reina de l’Univers”, “Reina de les Missions”, “Reina del Món”.

Tot d’una, deixant caure els seus braços cap a terra, amb actitud de benèvola commiseració, les mans de la Verge s’ompliren d’anells resplendents i de pedres precioses, envoltant en resplendor la terra de sota els seus peus. “Aquests raigs - prosseguí Maria- són símbol de les gràcies que concedeixo a tots els qui me les demanen.” Al voltant de la Verge, es llegien, escrites en or, les paraules que hem reproduït més amunt .

Es girà la Verge i aparegué com el revers de la medalla: una lletra M entrellaçada amb una creu, els cors divins i les dotze estrelles.

Quan el pare Aladel escoltà les paraules de la seva dirigida, la novícia Caterina, no la va creure; va pensar que es tractava d’una imaginació de la jove novícia. Després que ella insistís, va mantenir una entrevista amb l’arquebisbe de París, monsenyor de Quelen. Aquest, en no trobar en tot  allò res que s’oposés a la fe, autoritzà l’encunyació de la medalla. El maig del 1832 es van distribuir les primeres. I molt aviat es va parlar de múltiples curacions i conversions. L’esmentada medalla es convertí en un signe de renovació mariana i evangèlica.

RIQUESA DOCTRINAL

La Medalla Miraculosa conté tota la riquesa de Maria. La Verge aixafant el cap de la serp infernal i aureolada d’aquelles lletres d’or, apareix com Immaculada. Els raigs que surten dels anells dels seus dits ens diuen que es Verge poderosa i mitjancera de totes les gràcies que Déu envia al món per mitjà d’Ella. La M, al costat de la Creu, ens manifesta que és Corredentora. Els dos cors són, a més del símbol de l’amor de Crist vers els homes i del de la seva Mare, feta mare nostra, el resum de la devoció dels Sagrats Cors. Finalment les dotze estrelles que l’envolten, ens ensenyen que Ella és Reina.