Real Monestir de Santa Isabel de Barcelona (Catalunya)

Immaculada

L'origen d'aquest monestir es remunta al s. XVI. Sembla que unes santes dones van decidir viure en recolliment en una modesta caseta. Com Terciàries de Sant Francesc practicaven la seva caritat atenent els malalts del proper Hospital de la Santa Creu.

Al 1554 s'aconsegueix la donació d'una casa gran al carrer d'en Borra, i sol · liciten i obtenen, del vicari general de Barcelona, ​​la llicència per erigir una capella o església sota el títol de Sant Crist de la Muntanya Calvari, depenent de la parròquia de l'Església del Pi.

Data històrica va ser la de 1561. El 14 d'octubre d'aquest any van demanar llicència a monsenyor Cassador per obrir una porta al carrer d'En Esborra i d'aquesta manera l'oratori de la casa religiosa es va elevar a església pública, que van posar sota el patrocini de santa Isabel, reina d' Hongria.

La fundació canònica del monestir va ser el 9 de març de 1564. El rei Felip II, que havia convocat Corts a Barcelona, ​​també va assistir a la cerimònia, acompanyat de tota la cort, nunci, prelats i cavallers nobles. Després d'assistir a la cerimònia, va acollir sota la seva protecció a la comunitat i va ordenar que se'ls donés una almoina anual de 300 escuts.

Al llarg del segle XVII i XVIII van acollir a altres monges per diferents circumstàncies, com les de Puigcerdà, les de Perpinyà o les de Sant Omer a França.

És el 1776 el bisbe emèrit, Mn P. José Climent, assabentat de la penúria de les monges, va sufragar la construcció de dues casetes dins del recinte monacal confrontant amb el carrer Xuclà. Gràcies a les rendes de les mateixes el monestir va poder sobreposar una mica al seu penúria. Agraïda la comunitat col·locar una làpida que avui dia es conserva al claustre del Monestir de Sarrià.

Les exclaustracions de principis del S. XIX van suposar l'abandó de la comunitat del convent. Després de la desamortització la propietat va ser adquirida en 1840 pel "Foment d'Il · lustració d'aquesta capital". Dotze monges durant aquest període van seguir vivint en comunitat en unes casetes properes al Monestir.

El Sr Sebastià Antón Pascual i Inglada va adquirir les accions lliurades pel "Foment d'Il · lustració" i les va deixar en el seu testament a favor del Monestir de Santa Isabel. Aquesta donació va ser executada per la vídua del Sr Pascual, M ª Assumpció de Bofarull i Plandolit, a favor del Monestir i es va fer lliure de càrregues davant notari el 1877.

Recuperada gairebé tota la propietat per part de les monges, aquestes van comprendre que no era lloc per a la vida de clausura al Raval, "massa sorollós i poblat". Per això van sol · licitar autorització episcopal per vendre el terreny i traslladar-se, com ja ho havien fet altres comunitats, a altres zones més sanes i silencioses de Barcelona.

LES INSTAL·LACIONS DE SARRIÀ

Les monges es van decidir per una finca coneguda com Torre Palacios, esqueixada d'una major anomenada "Manso Serra", situada a la població de Sant Vicenç de Sarrià, amb entrada per la C. Montserrat n º 7.

El projecte i disseny del Monestir va ser encarregat al mestre d'obres Joaquim Codina Matalí. Els plànols i el permís d'obra es troben en un expedient de 1877 presentat davant l'Ajuntament Constitucional de Sarrià per a la seva aprovació. Els fonaments van començar a obrir-se en 1878, acceptant l'execució de l'obra el contractista Juan Gaspar. Una sèrie d'irregularitats i estafes alenteixen i frenen l'obra.

Després de moltes converses es va signar un nou contracte al desembre de 1884, amb el mestre d'obres Jaume Vidal Vidal, qui va complir amb puntualitat els seus compromisos, veient el monestir acabat en 1886.

La inauguració de l'Església va tenir lloc el dia de Sant Josep de 1886. L'Església estava adornada profusament de flors, plena de fidels. Al claustre es va col.locar una làpida que porta gravat el nom de la seva Santedat el Papa Lleó XIII, del Bisbe de Barcelona Rvd. Jaime Catalá, de la mare Abadessa del Reial Monestir de Santa Isabel, Sor M ª de la Concepció Moliné, i de l'autor dels plànols, el mestre d'obres Joaquim Codina Matalí.

L'Església tenia i té el deambulatori en àmplies tribunes, grans finestrals, amb vidrieres de colors vius fabricades pel senyor Amigó. Quatre àngels modelats pel Sr Carbonell i pintats pel Sr Gràcia adornaven les columnes de l'Església.

Al timpà d'accés a l'Església es pot llegir Domus Dei et Porta Caeli (casa de Déu i porta del Cel). En el retaule major, hui desaparegut, hi havia imatges dedicades a la Immaculada Concepció, Sant Francesc i Santa Isabel.

Poc més podem dir de les estàtues, imatges i quadres que guarnien l'Església ja que es troben desapareguts i no hi ha molta informació sobre els mateixos.

L'any 1936 la nostra comunitat franciscana es componia de vint religioses, i era abadessa la Rvda. Mare M. Lourdes Huguet, qui, davant el perill de saqueig, s'havia preocupat del salvament dels objectes més estimats, com vasos sagrats, ornaments i el poc arxiu que conservaven després de tants avatars i sortides del claustre.

Davant el caire que prenien els esdeveniments, es va disposar la sortida de les religioses, de les que es van fer càrrec els seus familiars o amics. Algunes d'elles van poder embarcar el 16 de setembre en un vaixell noliejat pel govern italià a prec de la Santa Seu.

Mentrestant, a Barcelona, ​​el Monestir va ser envaït i saquejat, incendiant imatges i objectes de culte. Posteriorment l'edifici es va convertir en local de refugiats.

Finalitzada la guerra, el 6 de maig de 1939, sol · licita la mare abadessa Sor M. Lourdes Huguet al Rvd Sr Bisbe de Barcelona, ​​permís per tornar a possessionar del Monestir i reprendre la vida de clausura.

En 1955 l'Ajuntament urgeix la cessió per part de la Comunitat d'una porció de terreny per al projecte de prolongació del Carrer dels Vergós.

El 13 maig 1968 les monges terciàries regulars de Santa Isabel obtenen de la Santa Seu un Decret pel qual es constitueixen en Monges Franciscanes Clarisses. Per a l'execució del Decret, va tenir lloc el 27 de juny, a l'església del Monestir, una solemne celebració, en què va participar també el Dr D. Francisco Ros, director de l'escola annex al Monestir i capellà de les religioses.

Finalment la comunitat va abandonar el Monestir en la dècada dels noranta, establint-se en un de nou a Lavern. Posteriorment van marxar d'aquest per donar suport a la comunitat de Clarisses d'Osca, on romanen en l'actualitat.

El 1994 la congregació religiosa de dret pontifici Legionaris de Crist es fa càrrec de l'escola i obre a les instal.lacions del monestir una sèrie d'obres per a la formació de la família, la infància i la joventut. L'any 1996 es reforma i condiciona la Sala Capitular com a zona per a conferències. L'any 1999 es restaura la capella lateral, coneguda avui com de Santa Teresina, per al culte eucarístic. El 2005 comencen les obres de reconstrucció de la zona ocupada pel col · legi. El 2007 es adecenta el Claustre i l'ingrés al Monestir. El 2009 s'arregla la façana exterior de l'Església i s'obren tres finestres ogivals, a imitació de les existents, per proporcionar més llum a la nau central. Estan en procés les obres de recuperació i restauració de l'interior de l'Església.

(informació extreta de http://www.monestir.org/Reial_Monestir_de_Santa_Isabel/monasterio.html)

Passatge Mallofré de Sarrià, Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de Montserrat

El Passatge Mallofré potser és un dels racons més macos de Sarrià que comunica el carrer Major de Sarrià amb Clos de sant Francesc. És un carreró tranquil, només hi pots passar a peu (o amb bici) i sobretot és un mar de tranquil·litat. En una de les cases hi veiem aquesta imatge que demana la protecció de la Mare de Déu.

Placeta del Roser de Sarrià, Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu del Roser

La Placeta del Roser està situada al lateral de l'església de Sant Vicenç de Sarrià i sobre la Plaça del Consell de la Vila, resta com a espai recòndit del barri. És molt petita, quasi només un lloc de pas, però hi podem veure tres arbres prominents, uns quants bancs i una petita font. Tot plegat, és un indret que convida a la reflexió, a passar-hi una estona tranquil·la pensant en les coses d'un mateix. Pocs són els llocs a la ciutat on un pot aïllar-se del tumult urbà... I si un no s'hi fixa li pot passar de llarg la imatge que hi ha de Maria.

Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu del Roser

Immaculada

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu de Fàtima

La Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià és molt antiga.

El primer testimoni escrit on apareix el nom de Sarrià (Sirriano) és de l'any 987. Es tracta d'un testament sacramental d'un tal Muç, que tenia una peça de terra a Sarrià, al costat de Sant Vicenç. Cal recordar que l'any 975 Almansor va fer una gran ràtzia per Catalunya i els testimonis escrits anteriors es van perdre o es van cremar. Així, doncs, Sant Vicenç de Sarrià és parròquia mil·lenària. Ho vàrem celebrar tot al llarg de 1987, amb actes diversos.

Sarrià com a enclavament era una de les moltes torres de guaita i de defensa que hi havia pel Barcelonès. Era lloc de pas per anar de Barcelona al Llobregat (Santa Creu d'Olorde, Molins e Rei).

Ens impressiona que al poble de Sarrià, en el mateix lloc on ara s'alça el temple neoclàssic, hi hagués una església romànica, que ja existia al segle X i es va consagrar l'any 1147. Més endavant aquesta petita església romànica dóna lloc a una edificació més gran, d'estil gòtic; som a mitjan segle XIV i el monestir de Pedralbes té jurisdicció sobre l'església i el poble de Sarrià.

A l'inici del segle XV l'església ja estava construïda. Aquesta església, per ornar-la interiorment, els sarrianencs varen contractar Jaume Huguet per fer un retaule de Sant Vicenç per a l'altar major. Ha passat molt de temps, però se'n conserven diverses taules que, com a dipòsit de la comunitat parroquial, es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Al final del segle XVIII els sarrianencs, amb el seu rector al capdavant, convingueren edificar un nou temple i, una vegada demanat el permís, varen procedir a l'execució de l'obra segons el pla , pressupost i condicions de l'arquitecte Mas. La consagració del nou temple va tenir lloc el 1789. És d'estil neoclàssic. La façana, de gran simplicitat, presenta al dintell de la porta central l'escut amb la petxina i una fornícula que allotja la imatge del sant patró. A l'interior d'aquest nou temple es va col·locar a l'altar major un retaule barroc, fet exprés per l'artista Nicolau Travé. El foc de l'any 1936 el consumí.

Més informació clica'm

La Pilarica al Passeig de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu del Pilar

De vegades passejant pel carrer et trobes imatges com aquestes. Un antic rètol d'un ofici que cada cop costa més de trobar, amb un nom ben clar: "El Pilar". Qui ens anava a dir que enmig del passeig de Sant Gervasi hi podríem veure la Pilarica!

Església Sagrats Cors de Barcelona (Catalunya)

Immaculada

Jesús i Maria

Vitrall amb l'aparició de Maria

a uns pastors.

L'església dels Sagrats Cors de Barcelona va ser fundada l'any 1.927. Es portada per la Congregació dels Sagrats cors.

Refugi d'obreres, residència per dones, de Barcelona (Catalunya)

Vitrall que es veu des del carrer.

El refugi d'obreres és una fundació canònica del bisbat de Barcelona, sent una residència per a dones des del 1.991. La direcció correspon a un patronat i està gestionat per les filles de la caritat. Els fundadors van ser José Sert I Rius, Manuela Maneja I Llopis. Sembla que eren els amos del Casal i hi tenien uns telers, i  van cedir el seu casal perquè les dones poguessin tenir un lloc a on acollir-se. Des del carrer Velàzquez cantonada avinguda de Vallcarca podem veure aquest vitrall.

(pàgina web, clica'm)

Font de la Mare de Déu de la Guia, Alp (Catalunya)

La font de la Mare de Déu de la Guia està situada al nucli del casc antic d'Alp a la plaça de la font. Conjunt arquitectònic on hi trobarem a més a més de la font, una imatge de la mare de Déu de la Guia i un safareig públic que antigament a més d'ésser a on s'hi anava a recollir aigua diàriament s'hi rentava la roba. Conjuntament hi ha un abeurador d'animals.

Explica una llegenda canària que la primitiva imatge de la Verge de Guia va aparèixer surant dins d'un calaix en el litoral costaner de del nord de l'illa de Gran Canària. Per tan troballa miraculosa es va intentar portar-la a la capital de Gran Canària, cosa que va resultar pràcticament impossible en el qual s'explica que, en arribar el carregament de la imatge mariana al límit confrontant municipal, la càrrega de les cobles es feia cada vegada més pesada i a la seva vegada disminuïa la càrrega un cop tornava al nucli de la Vila. Tal acte miraculós es va atribuir al desig de la imatge per quedar-se a la vila.

La primitiva imatge va ser substituïda al segle XVI, per la qual actualment presideix el Temple Marià. Aquesta es venerava a l'antiga ermita de Guia, propietat de la família dels Riberoles, els quals havien portat la imatge des de Gènova per la seva devoció particular. Al segle XVII, es va decidir donar-la a la parròquia amb motiu de substituir la primitiva i petita talla.

La família Rivarol.

Els Rivaroles, segons dades històriques, ja havien intervingut en la conquesta de Lanzarote i Fuerteventura, facilitant diners a donya Inés Peraza i el seu marit. Eren homes de confiança de Cristòfor Colom, que van fer els seus serveis com banquers a l'Almirall i que, com tots els jueus, van arribar a l'illa després de la seva conquesta. Aviat es van convertir en amos de gairebé la meitat de l'illa, fins a l'extrem que els Reis Catòlics van haver de prohibir que ningú tingués terrenys per valor de més de dos-cents mil maravedís.

Els Rivaroles, igual que totes les famílies benestants que venien a terres que havien estat paganes, portaven amb si una imatge de la Verge, sota l'advocació de Nostra Senyora de la Candela, que era la més venerada a les illes en arribar aquesta família a Gran Canària i que posteriorment van donar a la parròquia, possiblement en 1606.

(foto feta per Anna Salvà)

Col·legi Lestonnac, L'ensenyança, Lleida (Catalunya)

Immaculada (vitrall a l'entrada)

Nena Maria (església)

Maria pregant (església)

Immaculada (a l'església)

La història del col·legi Lestonnac a Lleida el podem resumir en aquests punts:

• 1750: Arribada de cinc monges de la Seu d’Urgell per fundar el col·legi-convent a Lleida.
• 1755: Inauguració solemne del convent del c/ La Palma.
• 1950: Inici de l’activitat docent al c/ Canonge González í col·locació de la primera pedra de l’edifici de Prat de la Riba.
• 1953: Començament de les classes a l‘actual edifici de Prat de la Riba.
• 1977: Inici de la coeducació.
• 1978: Constitució de la la Societat Cooperativa de Pares del Col·legi Lestonnac "l’Ensenyança".
• 1989: Les religioses de la Companyia de Maria abandonen la seva tasca docent al Col·legi de l’Ensenyança.
• 2000: Commemoració dels 250 anys de Lestonnac "L’Ensenyança" a Lleida i 50 anys de la construcció de l’edifici de Prat de la Riba.
• 2003: 25 anys de Cooperativa del Col·legi Lestonnac.

Per saber més del col·legi visita la seva web

Parròquia del Sagrat Cor de Tirana (Albània)

Immaculada

Mare de Déu del Bon Consell

Anunciació

Trobada amb Elisabet

Sagrada Família

En tota la ciutat de Tirana (capital d'Albània, amb una població aproximada d'un milió d'habitants) només hi ha quatre esglésies. La del Sagrat Cor n'és una d'elles. És una església portada pels Jesuïtes. Està oberta tot el dia. I podem veure a més de la imatge de la Immaculada, unes boniques pintures de diferents escenes de la vida de la Mare de Déu, pintades per un pintor musulmà, i que va prendre com a model la seva dona.

LA MARE DE DÉU DEL BON CONSELL

Festa: 25 d'abril

Miraculosament es va traslladar d'Albània a Genazzano, Itàlia com a resposta a les pregàries.

Molt abans de la vinguda de Crist, el petit poble de Genazzano, a trenta milles de Roma, va construir un temple a Venus, la deessa pagana de l'amor, a la qual li tenien particular adhesió. Allà se li oferia culte i celebraven grans festes en honor seu, especialment el 25 d'abril. Tots els anys la gent de Genazzano gaudien de les festivitats ballant i cantant.

Al segle IV de la nostra era, quan el cristianisme havia estat públicament reconegut en l'Imperi Romà, el Papa Sant Marc (336d.C.) va fer construir una església en un turó sobre el poble, no molt lluny de les ruïnes de l'antic temple pagà. L'església, ferma i forta però petita i senzilla, va ser dedicada a la Mare de Déu del Bon Consell. Sabent de l'amor que la gent de Genazzano li té a les festes i celebracions, el Papa va declarar el 25 d'abril (data de les antigues festes paganes), com a dia de celebració cristiana en honor de La nostra Senyora del Bon Consell. 

A través dels segles, la Mare de Déu va ser honrada de manera especial a la petita església del turó, la qual es va posar a càrrec dels frares de l'Orde de Sant Agustí a 1356. Amb el temps, l'ús i el pas del temps van començar a afectar l'ancià temple. Per al segle XV, l'església estava tant malament que alguns temien pel seu total col·lapse. Pocs, però, semblaven tenir interès en reparar-la, possiblement perquè hi havien esglésies més noves i millors al poble.

Una vídua santa, Petruccia, que estimava a la Verge devotament, es va sentir inspirada a reconstruir l'església. Desitjava que l'església fos més gran i més bonica, més apropiada per a la Mare de Déu. Confiant en nostra Senyora, Petruccia va contractar treballadors i constructors, va comprar també els materials i va veure les parets pujar. Els seus veïns la van observar per un temps en silenci, després van començar a burlar-se d'ella, especialment quan els demanava ajuda.

Petruccia no podia comprendre l'actitud dels seus veïns i pensava que el seu amor a Maria els inspiraria a oferir ajuda. Però els cors no estaven per això. Ells sabien que construir una església gran i bonica era un gran projecte i que Petruccia tenia diners, però no prou. Percebien l'obra com un acte d'orgull i presumpció per part de Petruccia i la criticaven. Quan l'obra es va haver d'aturar per falta de fons, les parets sense acabar van ser nomenades "la bogeria de Petruccia".

Probablement Nostre Senyor va permetre tot això per enfortir l'amor i la confiança Petruccia. L'enveja, la manca de caritat, i els desacords purifiquen i proven tota obra de Déu. Ella no va deixar dominar pels obstacles, estava determinada a fer tot el que pogués per veure l'església completada. Sentia que la Mare de Déu havia inspirat el treball i que Ella hi donaria suport quan fos el seu temps. Deia que algun dia "una gran Senyora vindria a prendre possessió d'ella". Petruccia llavors va recórrer a sacrificis i oracions més fervoroses.

Una mica després, durant la festa del poble, el 25 d'abril, dia de Sant Marc de 1467, moltes persones estaven congregades a la plaça del mercat passant una bona estona: festejant, ballant i cantant. No se sap per què ja no rendien honor a la Mare del Bon Consell en aquest dia, com ho havien fet els seus avantpassats en segles anteriors. Probablement a través dels segles la seva devoció per la Mare de Déu havia disminuït, però havien conservat l'amor per les festes.

Enmig de les festes, algú va veure un núvol surant baix a través del clar cel blau. La sorpresa va paralitzar el ball i el cant. Tota l'atenció va ser posada en el núvol que baixava poc a poc i que finalment es va aturar en una vora estret de les parets sense acabar de l'església de Petruccia. El núvol es va obrir gradualment, i en el seu centre va aparèixer una bellíssima pintura de la Mare de Déu amb el Nen Jesús. Totes les campanes del poble van començar a sonar sense l'ajuda de mans humanes.

Atrets per l'inesperat i fort repic de les campanes, la gent de les viles veïnes es van afanyar a Genazzano per esbrinar la causa. Mentrestant, a l'escoltar del miracle, Petruccia, que estava pregant a casa, es va afanyar a l'església per agenollar-se davant la pintura. Plena d'alegria va dir que ella sabia que la Mare de Déu vindria a prendre possessió de la seva església. Tota la gent se li va unir en les lloances a la Mare de Déu.

Ningú coneixia la procedència de la pintura ni l'havia vist abans. Aviat una meravellosa pluja de gràcies i miraculoses curacions començar a succeir. En només quatre mesos, 171 miracles van ser arxivats. La gent va començar a cridar a la imatge "Nostra Senyora del Paradís" perquè creien que havia estat portada a Genazzano per mans dels àngels ocults en el núvol. D'altres, pels nombrosos miracles, l'anomenaven "La nostra Senyora dels Miracles".

Durant aquest temps, dos estrangers procedents de Scutari, Albània, van arribar a Genazzano buscant la miraculosa pintura de la Verge. Ells van explicar el seu testimoni. Scutari va ser l'última ciutat presa pels Turcs en la seva invasió d'Albània. Quan van comprendre que ja no podien resistir més, li van demanar consell a la Verge sobre que fer per mantenir la seva fe catòlica en aquelles circumstàncies. Aquesta nit, davant la sorpresa dels dos albanesos la imatge de la Verge es va desprendre de la paret i elevant-se pel cel es va començar a traslladar lentament cap a l'oest. Així van poder seguir-la, creuar el mar adriàtic que separa Albània d'Itàlia, fins que van arribar a Genazzano. Així van decidir quedar-se a Genazzano per viure a prop de la seva Senyora, que també s'havia refugiat.

Quan el Sant Pare a Roma escoltar sobre la pintura i dels seus molts miracles, va manar a dos bisbes com comissionats a examinar i estudiar els esdeveniments extraordinaris. Després d'una acurada investigació, el Papa i els comissionats van quedar convençuts que la pintura era veritablement Mare de Déu del Bon Consell, que havia estat venerada per segles al petit poble de Scutari. L'espai buit amb les dimensions exactes on havia estat la pintura a l'església va ser evident per a tots. La imatge havia estat pintada sobre el guix de la paret. Cap habilitat humana podria haver pres amb èxit la pintura de la paret sense trencar-la. Cap mà humana podria haver portat a través del mar Adriàtic i col·locar en la vora estret de l'església sense subjectar-la.

Naturalment, l'església de Petruccia va ser completada. Més aviat, van haver tantes donacions i va ser oferta tanta ajuda que es va convertir en una bonica basílica. La pintura va ser posada en un reliquiari meravellós amb un marc d'or adornat amb pedres precioses. Més tard dues corones d'or enviades pel Vaticà van ser col·locades en els caps de la Mare i el Nen. La pintura encara està a l'església, "la bogeria de Petruccia". Els monjos Agustins són els guardians especials de l'església i de la pintura miraculosa.

La basílica ha estat afectada pels segles. Va patir particularment per la Segona Guerra Mundial ja que per aturar l'avanç dels Aliats, els alemanys no van dubtar a bombardejar les esglésies. En Genazzano, el santuari de la Mare de Déu no es va lliurar. Una bomba va explotar al amb tota força. L'altar major va ser completament destruït, totes les pintures i les estàtues a les parets voltant es van enfonsar, però la miraculosa pintura de Nostra Senyora del Bon Consell, es va mantenir perfectament intacta, tan bella com quan Petruccia la va veure per primera vegada.

La nostra Senyora té els ulls parcialment baixos com si estigués escoltant amb intensitat. El seu vestit verd fosc està adornat amb una vora d'or. El seu mantell blau fosc cobreix el cap i les espatlles i cobreix parcialment al Nen Jesús, qui té una mà al voltant del coll de la seva Mare. La seva galta toca la d'ella, i la seva mà esquerra aquesta sostenint el coll del seu vestit. El vestit vermell del Nen aquesta adornat amb una vora d'or. L'expressió en tots dos, Mare i Fill és d'una profunda atenció. El Nen Jesús sembla que està a punt per xiuxiuejar alguna cosa a seva Mare. És una pintura senzilla però atractiva.

En els últims quatre segles innombrables peregrinacions i molts miracles han tingut lloc al santuari de la Mare de Déu, Mare Amorosa que és per a tots un tresor de la gràcia divina. Acudeix a ella amb els teus petits problemes; confia en la seva guia. Ella és veritablement Mare de Déu del Bon Consell.

Les paraules "Mare del Bon Consell" van ser inserides per Pius IX a les lletanies de la Verge Maria.

(Font: LeBlanc, Sr.M. Francis, O.Carm., Causi of Our Joy. Boston: Pauline Books and Media, 1976)

Ermita de Vilamajor, Catalunya

Immaculada

Vilamajor és un petit poblet molt aprop d'Os de Balaguer, i antigament a un dia de camí d'Ager. Ager és una ciutat on hi ha una Colegiata. Els mongos, per quan viatjaven tenien montat un sistema d'ermites separades un dia de camí per poder anar-hi fent les pertinents aturades en els seus viatges. Una d'aquestes ermites és la de Vilamajor. Actualment ha estat recuperada pels veïns del poble, que l'usen sobretot per a celebracions familiars (batejos i casaments). L'ermita és petitona, però no per això deixa de tenir el seu encant. Al seu interior hi trobem un Sant Josep amb l'infant en braços i aquesta bonica imatge de Maria.