Santuari El Miracle (Solsonès)

Mare de Déu del Miracle

Mosaic aparició de la nena Maria als pastors

Retaule renaixentista,

capella Santíssim

Vitrall santa Anna i Maria,

capella Santíssim

Retaule Barroc, altar major

Porta accés monestir

HISTÒRIA

L'origen del santuari cal buscar-lo en l'aparició de la Mare de Déu a dos nens pastors, Celdoni i Jaumet, de la masia la Cirosa que s'aixeca a poc més de cinc-cents metres al nord de l'església del Miracle.

Segons consta als documents del procés canònic instruït pocs dies després d'aquests esdeveniments, l'any 1458 Catalunya estava afectada per una epidèmia de pesta bubònica. El dijous, 3 d'agost d'aquell any, cap al tard, la mestressa de la Cirosa, de nom Constança, es trobava guardant el ramat en un prat conegut com el prat de Bassadòria acompanyada de dos fills seus, el Celdoni i el Jaumet. Quan el més gran dels dos germans, el Celdoni, va anar a girar les mules que també pasturaven vora el prat, va tenir un gran ensurt quan es va trobar «davant una cosa semblant a un bell infant, la qual estava aguinollada ab les mans juntes envers lo cel, ab una bella creu que tenia en les mans, ab nostre Senyor que era crucificat». Vestia «una manteta vermella fort gallarda que li tocava en terra, així com estava aguinollada, tot entorn d'ella.»

El nen, en veure aquella aparició, va fugir espantat «tanta fou la por que se meté en ell que tot el món li semblaven barranchs». L'aparició li va parlar però el nen, en la seva fugida, tan sols va entendre que deia O fill fes-te ençà, e digues al poble...setmanes. A l'arribar al costat de la seva mare, en veure'l aquesta tan trasbalsat, va començar a interrogar-lo. Assabentada del que li havia passat, la mare va voler comprovar-ho i es va acostar al lloc, però una por irracional li ho va impedir i es va limitar a aguaitar el lloc des d'un tros lluny sense que copsés res estrany.

Una estona després en Jaumet va anar a recollir el ramat i en anar a arreplegar una ovella que s'havia esgarriat es va trobar davant d'una petita nena. El Jaumet va coincidir en descriure-la amb els mateixos trets que havia aportat el seu germà tot afegint-hi, però, que tenia els cabells llargs i rossos, que estava agenollada vora d'un ginebró i que portava una bonica creu a l'espatlla «semblant a una que'n ha en lo altar de Sant Sebastià de Riner». També va afegir que la nena li havia parlat tot dient-li: «Digues al poble que fasse processons, e que les fassen devociosament, e que's confessen e que's convertesquen e que tornen a la part de Déu, e que si'u fan, Déu los ho revelarà. Digue-los que si no'u volen creure, mon fill los ho farà creure» per acabar amb aquestes paraules: «No'y ha infant de quatre anys avant que no trossege lo meu fill». Dit això, la nena es va aixecar, li va posar la creu a la mà esquerra i li va besar la mà dreta. Al cap d'uns instants, va recuperar la creu, se la va tornar a carregar al coll, ben alta, i va desaparèixer, amb les mans juntes, per entre unes roques de la Bassedòria que hi havia al costat de l'alzinera Dòria, talment tingués la via de Torredenegó.

Quatre dies després el Jaumet va arreplegar la pesta. L'endemà, en Pere Ots, metge de Sant Just d'Ardèvol que passava pel pla de Vilaseca de tornada cap a casa seva després de visitar un empestat a la masia de Fornells, de sobte es va quedar clavat, collat per una força invisible vora «d'un gran ginebrar que'y ha prop lo camí general que va dels Estanys a Cardona». Després de persignar-se i asseures vora del camí, va sentir una veu que li va dir: «Per què no vas a la Cirosa per un infant que'y ha malalt, e recitar t'ha les paraules que l'a dita la Verge Maria?». Després d'intentar diverses vegades de continuar el seu camí sense aconseguir-ho, va decidir acostar-se a la Cirosa. Allà, efectivament, va trobar-hi el Jaumet malalt i va escoltar la seva explicació de l'aparició. Dos dies després, en Jaumet moria a l'edat de deu anys.

Aquesta és la versió oficial i, per tant, la més difosa d'uns fets prou extraordinaris com per a justificar l'erecció del Santuari del Miracle. Hi ha, però, una segona versió, molt menys coneguda i publicada pel folklorista Joan Amades segons la qual un dia de gran tempesta, un pastor es va refugiar en una balma excavada sota una gran roca. El pastor es va quedar adormit i, en despertar-se, va veure que l'aigua de la intensa pluja havia descalçat aquella gran pedra que, sens dubte, l'hauria ben esclafat mentre dormia si no hagués estat perquè la Mare de Déu s'havia estat palplantada a l'entrada de la balma sostenint-la únicament amb la força dels seus braços fins que el pastor s'havia despertat.

L’ESGLÉSIA 

En destaca el magnífic retaule barroc, obra del taller de Carles Morató, que acull en el seu petit cambril la imatge gòtica que ja a l’inici del santuari havia estat col·locada en la primitiva capella: una talla del segle XV de la Mare de Déu amb el nen Jesús en braços que juga amb un ocellet. Aquest és un dels tres retaules barrocs, originals i de grans proporcions, que tenim al nostre país; els altres dos són el de Cadaqués i el d’Arenys de Mar. Carles Morató rebé l’encàrrec de l’obra el 1747.

Tot el conjunt està construït en fusta d’àlber i de pi, i fou daurat i policromat per Antoni Bordons, el qual acabà l’obra el 1774.

Capella del Santíssim

Aquesta capella, inicialment del sant Crist i avui capella del Santíssim, conté el retaule renaixentista de l’església del segle XVI, és a dir l’anterior a l’actual. S’atribueix al pintor portuguès Pere Nunyes, aleshores establert a Catalunya.

En nou compartiments s’hi representen els principals misteris de la vida de Jesús i de la seva mare, Maria.