Catedral de Segòvia

Vitrall fugida a Egipte

Ascensió

Immaculada

Presentació

Anunciació

La Antigua

Capilla santos frutos

Capilla del rosario

Pentacosta

Retaule de la Immaculada Concepció

1621 por Antonio de Herrera Barnuevo.

La Catedral de la Mare de Déu de l'Assumpció i de Sant Frutos de Segòvia, coneguda com la Dama de les Catedrals per les seves dimensions i la seva elegància. És una catedral construïda entre els segles XVI i XVIII, d'estil gòtic amb alguns trets renaixentistes.

És una de les catedrals gòtiques més tardanes d'Espanya i d'Europa, erigida en ple segle XVI (1525-1577), quan en la major part d'Europa es difonia l'arquitectura renaixentista.

Destruïda l'antiga Catedral de Santa Maria de Segòvia el 1520 durant la Guerra de les Comunitats, per la seva proximitat a l'Alcazar, el claustre -obra de Juan Guas- i altres elements van ser traslladats a aquest lloc. Va començar la seva construcció el 1525 segons les traces de Juan Gil de Hontañón, va ser finançada pel poble segovià mitjançant aportacions dels gremis i cises del ajuntament.

Posseeix una estructura en tres altes naus i girola, destacant les seves belles finestres de complicada i fina traceria calada així com l'extraordinària qualitat dels nombrosos vitralls. L'interior mostra una notable unitat d'estil (gòtic tardà), excepte en la cúpula de 1630 i presenta un aspecte imponent i sobri. Les seves voltes gòtiques s'eleven a 33 metres d'altitud i mesura d'ampla 50 metres i 105 de longitud. El creuer està cobert amb una cúpula finalitzada per Pedro de Brizuela al segle XVII. La poderosa torre aconsegueix gairebé els 90 metres. L'actual capitell de pedra que corona la torre, data de 1614, erigit després d'un gran incendi originat per una tempesta elèctrica. El capitell original enterament gòtic construït de fusta de caoba americana, d'estructura piramidal aconseguia la major altura d'Espanya.

Per saber més de Segovia, clica'm

Iglesia de San Juan el Real (Calatayud)

Mare de Déu del rosari

La companyia de Jesús es va establir a Calataiud a la fi del segle XVI, fundant un Col·legi. Al segle següent els jesuïtes van edificar en l'estil barroc de l'època una sumptuosa església dedicada a la Mare de Déu del Pilar. L'escriptor i sacerdot Baltasar Gracián (1601-1658), natural de la propera Belmonte, va estar vinculat al Col·legi des de molt jove i d'adult va tornar al mateix per donar classes d'Humanitats al Seminari del complex.

Després de l'expulsió dels jesuïtes d'Espanya el 1767 i molt poc després de produir-se les col·laboracions pictòriques de Goya, l'església es va convertir en parròquia per trasllat de la vella parròquia de Sant Joan de Vallupié, l'església medieval amenaçava ruïna. En 1771 va adoptar l'advocació definitiva de Sant Joan el Real.

El 1999 es va obrir un petit Museu Parroquial instal·lat a la Sagristia, la Sala Capitular i els accessos a les mateixes.

Basílica del Pilar (Zaragoza)

A la plaça, al costat de la Basílica

Rere l'altar major

Anna ensenyant a Maria

Mare de Déu del Pilar

Façana de la Basílica

Capella del Sagrament (foto de D.S)

Està considerat com el primer temple marià de la cristiandat, ja que en ell es conserva i venera el pilar –en realitat, una columna de jaspi– que, segons la tradició, va ser posat per la Mare de Déu. Quan Maria encara vivia a Jerusalem, s'hauria aparegut en carn mortal a l'apòstol sant Jaume el dia 2 de gener de l'any 40. Documentalment no hi ha proves d'un culte marià fins que el 1297, en una butlla del papa Bonifaci VIII, i el 1299, en una declaració dels jurats de Saragossa, en què apareixen mencions que parlen per primera vegada de l'advocació del «Pilar»

Més informació al seu web.

Cereria Subirà

Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina

El Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina té els seus orígens en una petita capella rural, bastida sobre unes restes romanes, en el que era el camí que unia Sant Andreu del Palomar amb Sant Joan d'Horta. L'any 991 (segle X) ja figura documentada la capella sota l’advocació d’aquesta Santa. També apareix citat en un testament sacramental de l’any 1017, en què es pot llegir: “L’altar de Santa Eulàlia verge i màrtir que tenia la seva baselica al lloc que en deien Villa Picinna”.

En una escriptura del 22 de gener de 1034 consta que Arnau Vidal d'Horta va adquirir un alou format per l'església de Santa Eulàlia, i diverses cases, terres i vinyes. En 1064 el mateix Arnau Vidal va donar les seves propietats de Vilapicina al bisbe de Barcelona.

Una acta de visita pastoral de 1413 cita la capella de Santa Eulàlia com sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona, el 1897. El pas dels múltiples exèrcits que van assetjar la ciutat de Barcelona durant els segles XVI i XVII van provocar desperfectes al temple, hi ha constància de dues restauracions importants, en 1562 i en 1637.

Degut a l'estat de deteriorament del temple i l'increment de feligresos, en 1781 els veïns més distingits de Vilapicina impulsaren la seva reedificació. Finançat per subscripció popular, es va construir l'actual santuari, d'estil neoclàssic, canviant l'orientació de la planta de forma perpendicular a l'antiga disposició. Alhora, es va construir el pont que uneix l'església amb Can Basté. La construcció va finalitzar l'1 d'agost de 1782.

Davant el creixement demogràfic que venia experimentant Vilapicina, al 31 de desembre de 1866 el Bisbe Pantaleó Montserrat i Navarro va erigir la capella de Santa Eulàlia com a parròquia i Can Basté es va habilitar com a rectoria. El Santuari va quedar petit davant el continu increment de la població, motiu pel qual es va construir l'actual parròquia de Santa Eulàlia. El 1905 el santuari va perdre la seva condició de parròquia en benefici del nou temple.

A partir d'aquesta data, l'església va quedar limitada a la celebració de catequesi i algunes celebracions i actes populars. El 1927 es va urbanitzar i enjardinar la placeta davant de la porta principal. Nou anys després, el temple va patir els estralls de la Guerra Civil. L'edifici, molt deteriorat, es va recuperar i restaurar i l'any 1969 s'hi restablí el culte.

A principis dels anys 2000, gràcies a l'esforç de la comunitat i del veïnatge, es va poder realitzar una nova rehabilitació del Santuari, intervenint en la teulada i el cor, entre d'altres.

La capella és d'una sola nau, amb volta de canó sobre arcs faixons amb coberta a dues vessants i la capçalera plana. Corona la façana un campanar format per un petit cos amb tres arcs. La façana està decorada amb esgrafiats amb iconografia referent a Santa Eulàlia i una imatge de la santa a una fornícula situada sobre la porta. Hi destaca també un bell rosetó.

(imatge Quim S.)

Santuari de la Mare de Déu de Bonany

Es troba a la cima del Puig de Bonany, abans conegut com Puig de Maria o de Son Burgues. El Puig és un area natural de 331 hectàrees de superfície i presenta una altura de 317 m.

Les primeres notícies que tenim del santuari es remunten a l’any 1606 quan el rector de Petra, mossèn Miquel Vicens, va promoure la construcció de un petit oratori en honor a una Mare de Déu trobada. Conta la tradició que un pastor va trobar la imatge en una cova, devers la Fonteta de la Mare de Déu, on va ser amagada pels primers cristians de l’illa durant la dominació islàmica.

En 1606, a causa de una greu sequera que amenaçava les collites, es va decidir pujar al santuari en processó rogativa per demanar a la Mare de Déu la desitjada pluja que necessitaven. Després de la processó, va ploure i van tindre una bona anyada. Des d’aquell moment, el santuari i el puig van rebre el nom de Bonany.

L’església actual s’aixecà entre 1920 i 1925 sobre el temple barroc (enderrocat en 1919). És de estil historicista amb arrels neobarroques. De planta llatina sense capelles lateral i coberta de volta de canó.

La imatge de la Mare de Déu de Bonany, una talla de fusta policromada, s’hi venera en el cambril, una capella elevada i accessible situada en la part posterior de l’altar, on es troba en l’obertura central del retaule d’estil barroc.

A més del santuari, hi ha una petita hostatgeria per als pelegrins.

A pocs metres, trobem la creu de Juníper Serra dissenyada per l’artesà local Joan Vives Lliteras. Es va aixecar a l’any 1949 per motiu del segon aniversari del comiat del Pare Serra del poble. Segons la tradició, va ser en aquest punt, la penya del Calvari, on fra Juníper va dirigir les seves últimes paraules als petrers abans de partir cap a Amèrica per començar la seua tasca evangelitzadora. Per això, l’estil de la creu es remet a les creus fetes de branques i troncs que Juníper aixecava on decidia fundar una nova missió.

Al Puig, en la part costera de llevant, es situa la Fonteta de la Mare de Déu. Abans de l’arribada dels ermitans a Bonany era un albelló que ells canalitzaren i bastiren de marjades per a millorar el cultiu. Al 1915, els ermitans construïren damunt el clot de la Fonteta una cova de pedres on col·locaren al seu interior una imatge de la Mare de Déu (obra de Guillem Galmés) i trossos de estalactites i estalagmites procedents de la cova d’en Tugores.

(Imatge Víctor G.)

Santuari de Monti-Sion

El Puig de Monti-sion està situat al terme de Porreres, té una altitud de 250 m i al cim existeix un santuari dedicat a la Mare de Déu de Monti-sion.

El segle xiv ja existia una ermita que amb el temps ha estat ampliada i s'hi han construït edificis annexos. L'any 1498 començà la construcció de l'església actual. Des del segle xv fins al xix va funcionar una escola eclesiàstica.

El 1858, com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, l'estat va treure venals 53 quarterades de les terres comunals que envoltaven el santuari.

El 14 de gener de 1954, el poble de Porreres construí, en un sol dia, el nou traçat de la carretera fins al cim. Modernament, les graveres d'àrids han impactat fortament els seus voltants.

(Imatge Víctor G.)