Iglesia de Santa Maria de Los Caballeros (Parroquia del Jerarca San Basilio el Grande de Salamanca)

L'església es va fundar el 1214 sota l'advocació de Santa Maria la Nova, canviant al segle XIV per la de Santa Maria dels Cavallers, vinculada amb la població de Villavieja de Yeltes.

L'estructura actual de l'edifici és fruit de la remodelació del 1581. A l'interior trobem tres naus separades per quatre arcs semicirculars sobre columnes amb capitells corintis. La nau central està coberta per voltes d'aresta i el presbiteri està per un enteixinat de fusta. El retaule data de mitjans del segle xvi amb imatges de la Mare de Déu dels Cavallers, Santa Llúcia, Sant Jaume i Sant Josep.

L'exterior de l'edifici compta amb una portada renaixentista coronada per una fornícula amb la Immaculada flanquejada per dos escuts. A la capçalera del temple destaca una finestra cambril barroca projectada per Francisco Pérez Estrada el 1742, que es correspon amb l'espai ocupat per la imatge de la Verge al retaule major.

Convento de las Dueñas (Salamanca)

El salmantí convent de Santa Maria, més conegut per Las Dueñas, va ser fundat el 1419 per Juana Rodríguez Maldonado, esposa de Fernando Alfonso de Olivera, a les cases on habitava, que havia manat construir el seu primer marit, Juan Sánchez de Sevilla, qui, des de 1390, va exercir l'ofici de comptador major de Castella. La intenció de la fundadora va ser la creació d'un beateri on es poguessin retirar nobles senyores, per la qual cosa va rebre del poble salmantí el sobrenom de Convent de Las Dueñas.

Autoritzada la donació a finals de l'any 1419, aviat van ser habitades per religioses dominiques les dependències del palau mudèjar de finals del segle XIV, de les quals es conserven algunes restes, com un arc de ferradura apuntat al claustre superior, en maó, amb alfiz ia les albanegas rajoles negres i verdes entre peces blanques. El dormitori del noviciat devia ser la cambra principal de la casa, amb planta quadrada i paviment de rajola, amb dues portes de guixeria.

El 1533 es va construir el temple i el claustre, construccions que es van superposar al ja edificat.

Aulario de San Isidro (antigua Iglesia de San Isidoro de Salamanca)

L'església original es va aixecar el 1063. Segons la tradició, recollida per Gil Dávila, el 22 de desembre de 1062 van arribar a la ciutat les restes de Sant Isidor de Sevilla, en el seu traslladat cap a Lleó. La comitiva va parar al costat de la Porta del Sol, apropant-se la gent a demanar ajuda al sant i obrant miracles. Quan els portadors van voler reprendre la marxa, els van faltar les forces i no van poder fer-ho fins que els presents van prometre aixecar una església dedicada al sant al lloc on havien reposat les seves restes. Posteriorment va ser reformada als ss. XV i XVI.

Van agregar a aquesta església la de Sant Pelai, desapareguda per la construcció del Col·legi de la Companyia, i des de llavors es diu de Sant Isidre i Sant Pelai.

El 31 de desembre del 1886, com a conseqüència d'una reforma parroquial, l'església va deixar de tenir culte. Després del seu abandonament, l'estat de ruïna era imminent, augmentant-se per un incendi el 1893. El 1894 es va iniciar la seva reconstrucció per albergar la seu del Cercle Catòlic d'Obrers, reservant una capella per a l'adoració nocturna. El projecte va ser encarregat a l'arquitecte Joaquín de Vargas i el nou edifici es va inaugurar el novembre de 1896. El 1908 va ser transformat en el teatret del Cercle Obrer, anomenat "cinema obrer" i posteriorment Saló Cinematogràfic San Isidro. El 2 de febrer del 1910, es va inaugurar a l'edifici la nova seu del Cercle Tradicionalista, després de la venda de l'edifici als carlins per part del bisbat. En aquest període es va instal·lar a l'edifici una impremta que va rebre el nom de "Tipografia Popular" especialment per al servei del "El Salmantino”, publicació editada pel Cercle Tradicionalista. El 1920 Matías Blanco Cobaleda va comprar la impremta per a la impressió d'un nou diari a la ciutat, “La Gaseta Regional” Perduda la seva funció com a impremta a finals dels anys vint, a principis de la dècada dels trenta va passar a convertir-se en un garatge.

El 1935, els propietaris van encarregar un projecte de nou edifici a Genaro de No, aprovat per l'Ajuntament amb la condició de salvaguardar els vestigis artístics que perduraven de la vella església. L'exterior de l'edifici resultant és el que actualment es manté.

Iglesia de San Benito (Salamanca)

 

L'actual església de Sant Benet es va erigir substituint un temple anterior de fàbrica romànica, que hauria estat construït el 1104 dins del procés repoblador emprès a la ciutat pel rei Alfons VI de Lleó. En aquesta primitiva església romànica va ser batejat l'arquebisbe Alonso II de Fonseca, que el 1506 va manar edificar la nova església d'estil gòtic, que posteriorment s'aniria millorant per la família Maldonado, emparentada amb l'arquebisbe.

Al segle XV, durant la divisió de la ciutat de Salamanca en dos bàndols enfrontats, la denominació d'aquesta església, que solia reunir un dels bàndols, va donar nom al bàndol de San Benito, enfrontat al de Sant Tomé.

Catedral de Salamanca

 

La Catedral de Salamanca, Catedral de la Asunción de la Virgen, dita popularment Catedral Nueva, és una de les dues catedrals de la ciutat de Salamanca, a Espanya, junt a la catedral vella. És la seu de la Diòcesi de Salamanca. Va ser bastida entre els segles xvi i xviii mesclant els estils gòtic tardà, renaixentista i barroc. Té un campanar de 110 metres que és el segon més alt entre les catedrals espanyoles. El 1887 el temple va ser declarat Monument Nacional.

Es va projectar que fos paral·lela a la catedral Vella. La primera pedra es va posar l'any 1512 Les obres acabaren el 1733. Té planta rectangular, amb tres naus i dues més de capelles. Pels efectes del Terratrèmol de Lisboa de 1755, es va haver de refer la seva cúpula i reforçar el campanar.

Monasterio de la Anunciación de Nuestra Señora de Carmelitas Descalzas de Alba de Tormes

 

Informació

Iglesia de San Juan (Alba de Tormes)

En origen, Sant Joan va ser un temple romànic de maó de finals del segle XII o començaments de la centúria següent, format per tres naus enfilades a una capçalera amb tres absis escalonats.

Els pilars de maó i arcs apuntats que presumiblement dividirien el cos de l'església a les tres naus esmentades van ser suprimits i reemplaçats per amplíssims arcs de mig punt allà pel segle XV el que confereix a l'església una sensació d'amplitud i espai diàfan molt notables .

Església de Sant Joan amb la part de la capçalera que és avui visible Al segle XVIII es va construir l'actual campanar dels peus (basament de pedra i cos de campanes de maó) i es va eliminar el pòrtic romànic que tenia per a usos regidors. El 1954 es va realitzar una profunda restauració, eliminant elements barrocs per tornar el seu aspecte majoritàriament medieval.