Església de l'Assumpció de Vinaròs

L'església de l'Assumpció de Vinaròs, sub invocatione Assumptionis Beatae Mariae Virginis, com era costum al S. XIII, d'estil renaixentista amb la portada principal barroca, és un temple catòlic situat al centre de la població i seu d'una parròquia i d'un arxiprestat del bisbat de Tortosa.

Situada entre dues antigues entrades de la vila, el portal d'Amunt i el portal d'en Borràs, al cantó nord, substitueix part de la muralla com a església-fortalesa. L'anterior església, també fortificada, estava situada enfront, al lloc ocupat actualment per l'Ajuntament.

El creixement de la població exigí la construcció d'un edifici més ampli, que es va realitzar entre 1582 i 1594, pels mestres d'obres francesos Joan Triafont i Martí Valganbol. Entre 1698 i 1702 es realitza la portada principal, obra de Joan Baptista Viñes i Bartomeu Mir, segons traça del pintor vinarossenc Eugeni Guilló, i la portada anterior, tallada en 1560, provinent de l'antiga església, es torna a traslladar a un lateral, on es conserva actualment. I en el segle XVIII es barroquitzà l'interior amb estucs i pintures, la construcció d'un orgue i el recobriment dels sòcols amb taulells fets en les fàbriques de València.

Entre 1603 i 1608 es va construir la torre campanar.

La capella de la Comunió fou construïda en dues fases, la primera, entre 1657 i 1667, per Joan Ivañes, i la façana per Andreu Xambó. A finals del segle XVIII, després de l'enderrocament d'antigues fortificacions, es realitza la segona fase, ampliació feta per Fr. Pere Gonel.

Durant les guerres Carlines del segle XIX es reforça el caràcter defensiu de l'edifici. I en els començaments del segle XX es cobreixen les pilastres de pedra amb estucs imitant el marbre i es modifiquen les finestres amb arcs apuntats.

Durant la guerra civil tot l'interior fou destruït.

L'església fou declarada Monument historicoartístic Nacional el 14 d'octubre de 1978, mitjançant el Reial Decret 2757/78, publicat en el BOE de 24 de novembre de 1978.

(Imatges Quim S.)

Parròquia de la Protecció de la Mare de Déu (església ortodoxa)

Parròquia Sant Eugeni I, Papa de Barcelona (Catalunya)

Façana

La parròquia de Sant Eugeni I Papa va ser creada el 1945 per un decret del bisbe Dr. Gregorio Modrego, aprofitant la capella de l´Hospital de Nostra Senyora del Sagrat Cor. Aquesta capella havia estat construïda entre el 1880 i el 1883 per l´arquitecte Jeroni Granell, seguint la moda historicista de l´època (en aquest cas, es va usar l´estil neoromànic com a la Universitat i al Seminari de Barcelona), gràcies al mecenatge de la senyora Dorotea de Chopitea, viuda del senyor José M. Serra Muñoz. El 1909, durant la Setmana Tràgica, i el 1936, a la Guerra Civil, l´església de l´Hospital no es va malmetre.

La nova parròquia va ser dedicada a Sant Eugeni, papa del segle VII, ja que era el nom de bateig del papa Pius XII (Eugeni Pacelli), llavors regnant.

Un cop instaurada, la parròquia no va començar a funcionar fins al 1947. N´han estat rectors: Mn. Llorenç Castells; Mn. Josep Oriol Roig, des del 1949; Mn. Angel Martínez, des del 1971 i Mn. Rossend Ametller, des del 1991. Entre el 1994 i el 1995 va ser-ne administrador parroquial Mn. Xavier Orpinell, per malaltia del rector.

El 1984 s´hi van fer obres d´ampliació. El 1995 se´n va agençar el presbiteri i el bisbe Dr. Jaume Traserra en va consagrar el nou altar.

Per conèixer més la parròquia visita el seu web

Parròquia Nostra Sra del Pilar

L'any 1927, existia ja un expedient i llicència per a la construcció del futur temple del Pilar a Barcelona. El 1932, es detalla el projecte del temple el resultat no hauria de diferir en molt de la Basílica del Pilar de Saragossa. El 12 d'Octubre d'aquest mateix any, en un solar del carrer Casanova adquirit per a aquesta finalitat, és col·locada i beneïda pel Bisbe Irurita la primera pedra, la qual, segons consta, va ser extreta del temple del Pilar de Saragossa. El projecte va ser obra de l'Arquitecte Don Antonio Fisas Planas. En aquest projecte, s'aprecien bé les aspiracions dels seus impulsors, els 90.000 aragonesos que ja llavors vivien a Barcelona i del qual va ser nomenat Ecònom Don salvador Samaranch.

Com a conseqüència de la guerra civil, el projecte queda paralitzat fins a l'any 1939, en què Don Salvador Samaranch, com Ecònom de la Parròquia i gran defensor d'aquest projecte, demana permís al Bisbe perquè el dia 12 d'Octubre pugui sortir una processó en honor de la Verge del Pilar, amb recorregut per tots els carrers adjacents al solar a on seria construïda l'església. La processó va ser multitudinària, amb la participació de Cavallers i Dames d'honor de la Verge, que ja s'havien organitzat. També es celebraven la benedicció i processó de Rams.

Al 1940 s'inicien de nou les obres, estant presents el Dr. Modrego, llavors comissari general Apostòlic i l'Ecònom D. Salvador Samaranch, que col·loquen la pedra per a la nova construcció. El 19 de desembre de 1941 es va sol·licita poder nomenar una junta per a seguiment de les obres així com per a l'administració dels diners, permís que va ser concedit el 29 del mateix mes i any. Les obres continuaven amb gran dificultat econòmica, i és per això que el 12 de Febrer de 1943, l'Ecònom de la Parròquia, demana al nomenat ja bisbe de Barcelona Dr. Modrego, cursi instància a l'Arquebisbe de Toledo Reverendíssim senyor Enrique Pla i Daniel a tal que se sol·liciti ajuda estatal per a la nova construcció, ajuda que va ser denegada per ser qualificada com a obra nova.

A l'octubre de 1945, estant la cripta en construcció es fa ja un programa de festes en honor de la Mare de Déu del Pilar que diu: El dia 11 a les 7,30 solemnes vespres i a les 10 de la nit salutació popular de la Rondalla Aragonesa. El dia 12 a les 8 del matí missa de comunió i a les 10 missa solemne cantada, amb l'assistència d'autoritats i sermó a càrrec del reverend Jaume Garreta. A les 4,30 de la tarda processó pels carrers de la feligresia i a les 7 comença la novena que continuarà cada dia a la mateixa hora. Les festes s'animaven cantant i ballant jotes així com sardanes.

Les obres segueixen, i en el mes d'Octubre de 1947 es programen i celebren les festes un any més. El dia 11 les vespres i la missa solemne el dia del Pilar a les 12 hores, a la cripta del nou temple, enguany cantada per la rondalla del Centre Aragonès. Els assistents vestits amb el vestit regional d'Aragó per l'ofrena de flors a la Mare de Déu. A les 5 de la tarda processó pels carrers del voltant, finalitzant amb el ball de jotes.

Tot i les ajudes dels fidels i de les moltes aportacions que es rebien la basílica no es va acabar erigint, potser perquè el cost era massa elevat segons el pretès projecte, o bé per alguna altra raó que es desconeix. Només es va acabar la cripta que conserva les dimensions adaptades al gran temple que es pensava edificar. A sobre de la cripta es va optar per construir, a poc a poc, una escola amb les donacions i aportació dels feligresos de la parròquia. El 2 d'Octubre de 1966 es va obrir, amb gran il·lusió, l'escola "IPSE" escola destinada a famílies senzilles i necessitades i que des del principi desenvolupa activitats de tota mena, educatives, esportives i socials.

Sant Pau del Camp

No hi ha dades exactes sobre la data de construcció. Hom creu que va ser abans de l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II, a qui se li atribueix la seva fundació. Es creu també que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i en ell hi va establir una comunitat de monjos benedictins. El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d'aquí el seu nom, ja que es trobava al mig del camp.

Com que era fora del recinte emmurallat, el monestir va esdevenir un blanc fàcil per als atacants. Així, el 985, les tropes d'Almansor el van atacar;[2] va quedar destruït gairebé completament i fou abandonat per la comunitat. A partir d'aquella data va passar a ser una simple església dedicada a sant Pau.

El 1096 va començar la restauració de l'edifici i s'hi va instaurar una nova comunitat. Malgrat tot, el monestir fou novament atacat el 1114. Tres anys després, el matrimoni format per Geribert Guitard i Rotlendis en van fer una nova restauració i van unir el monestir, en qualitat de priorat, al de Sant Cugat del Vallès.

Al segle XIV es va construir una nova muralla de la ciutat i Sant Pau del Camp va quedar finalment englobada dintre del nou recinte emmurallat. El 1508, el monestir es va unir al de Montserrat fins que el 1593 es va tornar a unir, també en forma de priorat, al de Sant Cugat.

El 1617 es va unir definitivament a un altre monestir, el de Sant Pere de la Portella, situat al Berguedà. El 1672 s'hi va instal·lar el noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense, que abans era a Lleida, i es va iniciar l'època de major esplendor del cenobi. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització de Mendizábal, que va comportar l'exclaustració. El darrer abat va ser Joan de Safont i de Ferrer, home certament polifacètic: teòleg, matemàtic, astrònom, filòsof, catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

A partir d'aleshores el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d'aleshores s'hi han fet diverses restauracions.

Casa Juan Sellarés

Edifici modernista dedicat a la Montserrat.

Parrròquia Sant Joan Bosco (Barcelona)

El temple actual va substituir a una antiga parròquia i es va inaugurar el 1974.

L'església destaca per la seva façana metàl·lica i la seva forma de piràmide. 

L'església es va aixecar en honor de Sant Joan Bosco, fundador de la comunitat salesiana, i es caracteritza per unes línies modernes que li han fet mereixedora d'haver una arquitectura religiosa de les més avantguardistes de Barcelona. El projecte de l'edifici el van signar els arquitectes Ricard Sancho Beltran i Francesc Escudero Ribot.

L'actual edifici ha patit des de la seva inauguració alguns canvis. El sostre de la parròquia s'ha renovat. Inicialment era de pissarra, però es van anar caient les llosetes i, finalment, va caldre substituir-lo per un altre sostre de llautó. També s'ha reformat la part de vidre de l'edifici. Els primitius vidres de les finestres per on entrava llum natural a la nau del temple han deixat pas a uns vitralls, situats a l'esquerra i dreta del recinte religiós, que «mostren alguns episodis de la vida de Sant Joan Bosco».