Monestir de Santa Maria de San Salvador

 

El monestir de Santa Maria de San Salvador de Cañas és una abadia femenina de l'orde del Cister situada al municipi de Cañas, la Rioja (Espanya). Fou declarat Monumento Nacional el 1943 i des de llavors s'hi han fet diverses campanyes de restauració.

El monestir fou fundat inicialment en un altre lloc i conegut amb el nom de Santa Maria de Hayuela, proper a Santo Domingo de la Calzada. El seu impulsor fou Lope Díaz de Haro, el qual el 1169, en va fer donació a l'orde del cister, això fa pensar que el monestir ja existia anteriorment i que Lope Díaz només el va vincular al cister. L'any següent el mateix personatge va fer donació a les monges d'unes terres a Cañas amb la finalitat de traslladar-hi el monestir. Va passar a ser conegut amb el nom de Santa Maria de Cañas, però posteriorment es va anomenar Santa Maria de San Salvador de Cañas, potser per diferenciar-se d'una altra comunitat amb el nom de Santa Maria.

El 1171, un any després de la mort de Lope Díaz de Haro, la seva esposa Aldonza Ruiz de Castro va ingressar al monestir. Una neta dels fundadors, Urraca Díaz de Haro, que hi havia ingressat en quedar vídua i en va ésser designada abadessa el 1225. Aquest personatge fou una important impulsora del monestir gràcies a les seves influències, aconseguint importants donacions per a la comunitat, com la que va fer la seva neboda Mencía, reina consort de Portugal. Durant el seu abadiat va portar a terme obres importants, com ara la capçalera de l'església i la sala capitular. Va morir el 1262 i hom la venera com a beata; se'n conserva el sepulcre a la sala capitular.

Asador San Millán (san Millán de la Cogolla)

 

En un costat de la terrassa. 

Monestir de Yuso (La Rioja)

El Reial Monestir de Sant Millán de Yuso (yuso significava 'baix' en castellà antic) està situat a la vila de Sant Millán de la Cogolla, La Rioja, al marge esquerre del riu Cárdenas, en plena vall de Sant Millán. Forma part del conjunt monumental de dos monestirs, juntament amb més antic Monestir de Sant Millán de Suso («de dalt»).

Aquest Monestir va ser manat construir l'any 1053 pel rei navarrès García Sánchez III de Navarra "el de Nájera». La història de la seva fundació va unida a una llegenda basada en un miracle de sant Millán (o Emiliano), un jove pastor que es fa ermità. Quan en 574 mor Millán, a l'edat de 101 anys, els seus deixebles l'enterren a la seva cova, i al voltant d'ella es va formant el primer monestir, el de Sant Millán de Suso. Sant Braulio, cinquanta anys després de mort, escriu la seva vida. El comte Fernán González era molt devot d'ell. Després de la batalla de Simancas, l'any 923, en la qual San Millán apareix en defensa dels cristians, és nomenat patró de Castella, i es comprometen a pagar els Vots de Sant Millán. Després de la imposició del patronat de Santiago amb la unificació de Castella i de Lleó, els castellans seguiran invocant a Sant Millán com al seu patró, i al segle XVII, en discutir de nou el patronat d'Espanya, ho tornen a confirmar com a patró de Castella i copatró d'Espanya.

En la visita del monestir podem trobar aquestes mares de Déu.

Per més informació del monestir de Yuso, clica'm

Església parroquial Santa María la Mayor (Ezcaray)

 

L'Església de Santa Maria la Major és el resultat d'una llarga evolució, renovada amb molta intensitat a partir del segle XV, substituint les velles estructures romàniques, per altres al gust i la manera de l'època, però condicionada aquesta evolució per l'antiga església, en dur-se a terme la renovació en diverses fases.

El temple actual és de carreuat del segle XV, encara que cimentada sobre una altra construcció anterior romànica construïda entre els segles XII i XIV. El retaule major és del segle XVI, de gran interès, com ho és també el museu existent a la seva sagristia que reuneix talles de les esglésies dels llogarets. Té una sola nau i al seu interior es conserven moltes restes d'origen romànic. Els retaules són d'estil gòtic i renaixentista. El retaule major és de tipus banc, amb tres cossos, àtic, cinc carrers i sis entrecarrers, amb traceries de claraboies de principis del segle XVI, la imatgeria és coetània i està presidit per la imatge de Santa Maria la Major, assegut amb el Nen nu. És una talla hispanoflamenca de finals del segle XV. Els altres dos són el retaule de l'Asunción i el retaule de San Roque.

Les torrasses de reforç als seus angles li donen imatge de fortalesa medieval. La torre és de planta quadrada romànica, se situa al costat occidental del costat nord del creuer. L'accés es fa per una portada situada pel costat més meridional. A la part baixa hi ha una finestra romànica de mig punt amb columnes recolzades i capitells vegetals del segle XIII, on està col·locat el matachín —figura mecànica barroca de finals del segle XVII, que està unit mitjançant cables al rellotge de la torre per marcar les hores a l'interior de l'església, simultàniament amb el rellotge de la vila—.

Dins del conjunt destaca el museu religiós que va ser creat el 1971 i la gran creu de plata d'estil gòtic plateresc.

Passejant per Logronyo

 

La patrona al seu carrer.

Monestir de Valvanera, patrona de la Rioja

La Verge de Valvanera és una advocació mariana que es venera a la serra de la Demanda, La Rioja, de la qual és patrona. Es tracta d'una talla considerada d'un romànic primitiu, de finals del segle XI o començaments del segle XII.

Llegenda

L'aparició de la imatge està relatada en la Història Llatina, escrita el 1419 per Rodrigo de Castroviejo (Abat de Valvanera), com a traducció d'un text en llatí del segle XIII escrit probablement per Gonzalo de Berceo. Explica que el lladre Nuño Oñez, sentint la pregària de la que seria la seva víctima, es va penedir dels seus crims, encomanant-se a la Mare de Déu perquè l'ajudés a canviar la seva vida. Un dia durant les seves pregàries se li va aparèixer un àngel, indicant-li que anés a Valvanera a la recerca d'un roure que sobresortís dels altres, del peu brollava una font i que contenia diversos eixams, on trobaria una imatge de la Mare de Déu. Va acudir a aquest lloc amb el clergue Domingo trobant la imatge. En aquest lloc començarien a edificar un lloc de culte a la Verge, en l'últim terç del segle IX, l'ermita del Sant Crist. Entorn de la imatge es reunirien un grup d'ermitans que amb el temps van acabar adoptant una vida regular inspirada en la Regla de Sant Benet.

Es creu que això donaria origen al Monestir de Valvanera, on actualment es venera a aquesta verge.

El Monestir de Valvanera és al terme municipal de Anguiano, en una de les valls de la Serra de la Demanda, envoltat de boscos al costat de les cims de Sant Llorenç. Avui és un priorat benedictí de la Congregació de Subiaco. 

El nom de Valvanera sembla derivar de l'expressió llatina "Vallis Venaria" que significaria 'Vall de les Venes d'aigua' tot i que també es creu que podria tenir altres significats, com el de 'vall de la caça' o 'vall de Venus' (fent referència a un antic culte a les muntanyes properes) en llatí serien els topònims de "Vallisvenarie", "Valvenerense", "Vallevenerense" i "Valvenere"

El primer document en què apareix Valvanera, pertany a un acord l'any 1016 entre Sancho Garcés el Major i el seu sogre Sancho García, on fixaven els límits dels seus respectius regnes.

El primer Abad del monestir va ser Don Sancho, a partir de l'any 990.

Es conserva el text manuscrit de la regla benedictina anomenat "Esmaragde", datat l'any 954 (actual 9921) amb una nota en què diu que va ser escrit per Valvanera.

El monestir ha estat habitat de forma constant fins als nostres dies, excepte per la Exclaustració de Mendizábal (1853-1883). Toribio Minguella té un lloc destacat en la restauració. Inicia, amb els frares del Monestir de Sant Millán de Yuso, una campanya de predicacions per tota La Rioja promovent la tornada de la imatge i avivant la devoció a l'advocació de la Verge de Valvanera. Tiburcio Llanes animat per les seves paraules s'inicia la reconstrucció de les ruïnes de l'edifici, tasca en la qual és ajudat més tard per altres voluntaris. Al final dels seus dies va escriure el llibre Història de Valvanera.

Els edificis més antics conservats avui en dia, són la torre romànica i l'església. Actualment costat del monestir hi ha una hostatgeria.

Per conèixer més el monestir, clica'm

Concatedral Santa María de la Redonda (Logroño)

Santa María de La Redonda és la catedral catòlica de Logronyo (La Rioja, Espanya). Juntament amb la Catedral de Calahorra i la de Santo Domingo de la Calzada és una de les tres seus del bisbat de Calahorra i La Calzada-Logronyo.

Els seus orígens daten del Segle IX després de la vinguda d'uns germans fugits de Torres del Río, a causa de les razzies musulmanes, i que refunden en el mateix lloc de la catedral actual un petit cenobi del que no queda cap rastre després de les successives remodelacions de segles posteriors.

L'estructura arquitectònica de la cocatedral es construeix fonamentalment al llarg dels segles XVI, Segle XVII i XVIII.

Està composta per tres naus, una central i dues laterals de menor alçada, una girola i pel rerecor, amb la seva porta principal flanquejada per dues torres bessones. Al llarg dels murs laterals s'estenen les capelles que tanquen la construcció definitiva en el nord i sud del temple.

Entre 1516 i 1598 es construeix el cos central en estil gòtic del Reis Catòlics, amb vuit alts pilars cilíndrics que culminen obrint-se per formar les voltes de creueria. Alçant la vista es contempla alguna cosa similar a un grandiós palmerar de pedra suggerit per les esveltes columnes cilíndriques sense nervadures i el desplegament a la part alta d'una filigrana de branques de creueria.

En el Segle XVII s'amplia en el front oriental al costat de l'altar major amb la Capella del Sant Crist que amb el pas del temps acabaria conformant-se com un deambulatori després del retaule major.

Finalment en el Segle XVIII es va completar definitivament l'estructura principal en baixar el cor al pis i construir en el rerecor la monumental Capella de "Nuestra Senyora de los Ángeles" a l'interior.

En l'exterior es van aixecar les dues esveltes torres bessones que constitueixen la icona que representa a la ciutat de Logronyo. Van prendre com a model la torre de l'església de Santo Tomás d'Haro i es repeteix en altres localitats com en Santo Domingo de la Calzada, Briones, Oyón, Labraza... destacant sempre en l'horitzó la seva verticalitat.

Entre les dues torres es troba una façana-retaule en pedra sobre la porta principal tancant el pas un bell reixat.

El temple, orientat rigorosament d'est a oest, és a la part central del casc antic de Logronyo i s'obre a l'antiga plaça del Mercat al costat del carrer Portals d'un gran sabor històric sota els seus arcs i en els voltants dels quals bullen, com en temps antics, l'oci de la ciutat.

Aquest temple està construït a escassa distància del riu Ebre, per tant sobre una zona pantanosa. L'interessant és que la fonamentació de la cocatedral són sarments (branca dels ceps), ja que aquests no podreixen amb la humitat, reparteixen bé les càrregues i absorbeixen els assentaments.

S'anomena concatedral perquè té categoria de catedral però no té comunitat d'eclesiàstics capitolars i està unida a la de Calahorra (on hi ha la seu de la diòcesi) i Santo Domingo de la calzada.