Catedral d'Albacete (Espanya)

Sagrat Cor de Maria

Immaculada

Anunciació

Immaculada

Verge de la Llum

Verge de "los Llanos"

Verge de "los Llanos"

Vitrall

Mare de Déu de Loreto

Mare de Déu amb infant

Mare de Déu del Rosari

El temple de Sant Joan Baptista d'Albacete es va convertir en catedral el 1949. La Catedral d'Albacete és un edifici peculiar. Qui no estigui dutxo en el reconeixement d'estils artístics podria pensar, pel seu aspecte exterior, que es troba davant una catedral plenament medieval.

El cas és que la Catedral de Albacete actual si que va substituir un temple gòtic anterior. Però el que hi ha ara es va començar a construir al segle XVI, amb traces renaixentistes. Així, l'interior, articulat en tres naus d'igual altura, té quatre belles i monumentals columnes jòniques de fusts estriats. En origen les voltes que suportaven aquestes columnes encara eren de creueria gòtica, però es van desplomar i van ser substituïdes per altres barroques del segle XVII, obra de Díaz Palacios.

A més són destacables la Sagristia, amb pintures murals del segle XVI, la Capella de la Verge dels "Llanos", amb volta de creueria i al Cambril de la Mare de Déu.

La Catedral de Albacete és d'estil historicista neomedieval. La seva façana meridional va ser realitzada en ple segle XX (1960) i presenta al centre una gran portada neoromànica de nombroses arquivoltes de mig punt sobre columnes amb capitells vegetals. La façana occidental també és moderna, però en aquest cas l'estètica és neogòtica i data de 1945. La porta té arcs molt apuntats, timpà esculpit i sobre ella hi ha senzill rosetó i més amunt una sòbria torre.

Llegenda

Segons resa la tradició popular i més estesa, la seva imatge va ser trobada en època indeterminada per un pagès en el paratge dels "Llanos", o sigui, Albacete, 1 Altres fonts enriqueixen fantàsticament la llegenda dient que l'escultura va ser realitzada per Sant Lluc i amagada per Santiago.2

Hi ha una altra hipòtesi, més versemblant, que indica que la imatge va ser traslladada a Albacete pels soldats de Jaume II d'Aragó, en conquistar aquesta regió l'any 1296, començant des de llavors el culte i veneració de ésta.3

En l'època de les invasions musulmanes, la imatge havia estat enterrada, probablement per tal de lliurar-la de danys i profanacions. Un cop avançada la Reconquesta, assegura la tradició que un pagès anònim llaurant en el citat paratge denominat Els "Llanos"  va descobrir una efígie petita i rara. Se situa històricament aquest descobriment sobre l'any 1447 per part de Joaquín Sánchez Jiménez. Sorprès el senzill llaurador, la va recollir embolicant acuradament amb una manta, amb la intenció que servís de joguina a la seva nena. Acabat el seu treball, en arribar a casa va comprovar dit pagès que l'escultura havia desaparegut. L'endemà, va aparèixer de nou la imatge en l'obertura d'un solc i, de nou, el pagès meravellat la va tornar a amagar a la manta, però nuant aquest cop amb prevenció fortament els extrems. Conta la Reial Associació de la Santíssima Verge dels "Llanos" que es va repetir el mateix que li dia anterior, tot i que l'embolcall continuava ben subjecte.

El pagès va comunicar molt intrigat el succés a les autoritats eclesiàstiques, que es van traslladar als "Llanos" i  presenciar l'aparició, a flor de terra, de la petita imatge, remoguda, com les dues vegades anteriors, per la reixa de l'arada. "Ja no hi havia dubte que es tractava de la troballa miraculosa de la antiga talla de Santa Maria", explica la Real Associació.