L'edifici s'ha d'entendre dins de l'arquitectura de tall franquista, que torna als llenguatges històrics. En aquest cas Riaño miri cap a l'art de l'època colonial a Filipines, i especialment diverses obres de Juan d'Herrera: l'Escorial, la catedral de Valladolid i altres temples propers, a més de l'església de Sant Francesc de Santiago de Compostel·la. Una altra influència és l'església dels Corrals de Buelna, de l'arquitecte Leonardo Rucabado. Tot això va crear un eclecticisme d'austeritat clàssica i elements muntanyencs.
Un pòrtic clàssic es destaca, sobresortint de la façana principal, amb una balustrada sobre l'entablamento i un frontó triangular rematant el cos superior. En el frontó apareixen uns pinacles, que al costat de les boles, típiques d'Herrera, i a les cornises ressaltades, són l'única decoració exterior. L'església posseeix una potent torre prismàtica amb un campanar octogonal de volta, en referència a la catedral de Valladolid.
L'interior és classicista, sent la planta basilical i rematant-se amb cúpula al creuer. El cap, recta, s'adorna amb un retaule neobarroc, obra de l'burgalès Valeriano Martínez. A les capelles laterals hi ha altars secundaris i altres altars neobarrocs, les escenes i figures són d'imatgeria moderna. Entre elles destaquen algunes imatges: el Davallament, de Víctor dels Rius, el Crist jacent, de Coullaut Vega, el Crist de l'Amor i la Verge dels Dolors, de Daniel Alegre i la Mare de Déu de l'Esperança de Manuel Cacicedo.
Hi ha un petit òrgan a la part alta del cor, construït el 1962 per l'empresa fàbrica d'òrgans nostra Sra. De Montserrat. Consta de 16 jocs en 2 teclats de 56 notes i un pedaler de 30. És un típic òrgan neoclàssic que barreja sons barrocs i romàntics.
Sota el temple hi ha una cripta o capella penitencial que conté un relleu policromat de la Pietat, realitzat per Manuel Cacicedo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada