divendres, 24 d’agost de 2012

Basílica, catedral, ermita ...

Quina diferència hi ha entre una església i una ermita? I entre una basílica i una catedral?
De fet, tots aquests edificis no deixen de ser temples cristians, espais on celebrar la fe, on viure la fe, escoltar la Bona Nova, parlar amb Déu. Sí, algú dirà que no cal un edifici per entrar en contacte amb Déu, però fins i tot Sant Francesc en va fer.
Mirem de veure quina diferència hi ha entre els diferents tipus de noms.

Una església,  del llatí: ecclesia, que alhora ve del grec: ἐκκλησία, que signifivaca assemblea, és el temple cristià construït específicament per al culte religiós. Conté un altar, on se celebra l'eucaristia per part del sacerdot i un espai per als fidels. Al llarg de la història de l'Església, en els primers temps del cristianisme, els creients celebraven missa a les sinagogues jueves o a llocs amagats perquè patien persecució. Els primers edificis especialment construïts com a esglésies estaven orientats cap al Sol, ja que Crist és la llum autèntica per als seus seguidors. La planta tenia forma de creu llatina.
A l'edat mitjana les esglésies proliferen per Europa, seguint les convencions generals de l'art romànic i de l'art gòtic més endavant. Les primeres eren petites, usaven l'arc de mig punt i tenien un absis semicircular darrere l'altar. Les gòtiques usaven l'arc ogival, decoració amb vitralls i ornaments en pedra. Totes elles consten de campanars per marcar el pas del temps o cridar a la missa els fidels.
Durant el renaixement i el barroc va canviar sobretot l'ornamentació dels edificis, no tant la seva estructura principal. Amb l'edat contemporània apareixen innovacions formals, s'abandona l'esquema de la creu en multitud d'ocasions i es busca la integració de l'església amb el seu entorn.
Les esglésies orientals a vegades adopten una planta circular o de creu grega (amb els quatre braços similars). El centre conté l'altar i està cobert de torres o cúpules. Els braços de la creu també poden estar sota torres menors

Hi ha diferents tipus d'esglésies, segons la mida, la ubicació i la jerarquia del sacerdot titular, les esglésies reben un nom o un altre:
Catedral: Una catedral o seu episcopal és una església cristiana que té la funció de ser l'església principal d'una diòcesi. Sol ser una de les construccions religioses més importants del territori, sovint més importants que les construccions civils, i el seu apogeu coincideix amb el de l'art gòtic europeu. Una de les primeres esglésies que rebé el nom d'església catedral, al Concili de Tarragona de l'any 516 va ser la de Tarragona. A les catedrals hi ha un capítol de canonges que hi celebren els oficis. Com que a les col·legiates també hi ha capítol de canonges que celebren els oficis, però no són seus episcopals, sovint també reben el nom de "seus" però no de catedrals. En són exemples als Països Catalans la col·legiata de Gandia, la Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa o la Seu Col·legiata Basílica de Santa Maria de Xàtiva. 
El mot catedral prové del grec (καθέδρα, kathédra), a través del llatí eclesiàstic cathedralis ecclesia, on cathedralis és un adjectiu derivat de cathedra o "seient", el qual simbolitza la mena de trona per exercir el magisteri. A més, cathedra significa també "dignitat pontifícia o episcopal", la qual és representada físicament pel lloc en el qual s'asseu el bisbe davant la comunitat que presideix, dins l'església catedral, que en rep el nom. El mot seu, del llatí sedis, "seient" significa "principal església d'una diòcesi" pel mateix motiu semàntic que Cathedra. Seu també s'aplica a la principal església cristiana, la Santa Seu.

Basílica: amb independència del seu traçat arquitectònic, una església pot titular-se "Basílica" per prerrogativa del Papa. Així, en sentit litúrgic, són basíliques totes aquelles esglésies que, per la seva importància, per les seves circumstàncies històriques, o per aspectes de cert relleu, obtinguin aquest privilegi papal. Es distingeixen les basíliques majors i les basíliques menors.
Quan el papa eleva a una església a la condició de Basílica Menor li atorga el dret a lluir en l'altar major dos signes de la dignitat papal i la unió amb la Santa Seu: l'umbraulum  i el tintinàbul. A més, el Sant Pare concedeix a la comunitat que rendeix culte a la Basílica la gràcia de guanyar la indulgència plenària si visita el temple en quatre ocasions especials: el dia de Sant Pere i Sant Pau, el dia de la Càtedra de Sant Pere, l'aniversari de l'entronització del pontífex regnant, i una altra data de l'any triada lliurement.
Perquè un temple pugui assolir el títol basilical, ha de reunir tres requisits:
  • Ha de ser un temple d'excepcional esplendor, aixecat amb un perfil destacat.
  • Aquest temple ha de ser focus espiritual d'una comunitat que és santuari per a la multitud de devots que acudeixen a ell.
  • Que aquest temple, sota les seves voltes, tingui un tresor espiritual i sagrat, donant culte ininterromput al Senyor, a la Verge i al Sant venerat en ell.
També s'associen al temple certs deures, entre ells:
  • Que l'ofici celebrat a ella sigui un exemple per als altres temples de la Diòcesi a la qual pertany,
  • Promoure la formació bíblica i religiosa dels fidels, com l'estudi i divulgació dels documents amb els que es proposa el magisteri del Summe Pontífex.
  • Obligació de celebrar les festes de la la Càtedra de Sant Pere (22 de febrer), de Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), i l'aniversari de l'exaltació del Summe Pontífex. 
Existeixen les Basíliques majors i les menors. Les majors és caracteritzen, entre altres coses, perquè en el seu altar (altar papal) només pot oficiar el papa. Aquestes quatre basíliques majors (Sant Pere del Vaticà, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs) i la basílica menor de Sant Llorenç Extramurs (que no té una porta santa) són denominades en conjunt basíliques patriarcals (Pentarquía).
A Catalunya hi ha 24 basíliques menors, a la ciutat de Barcelona hi ha un total de nou basíliques, sis de les quals reberen aquest títol durant el segle XX, i dues més en el segle XXI: la Catedral de Santa Eulàlia (mitjan segle IV), la Mercè (1918), Santa Maria del Mar (1923), Santa Maria del Pi (1926), Sant Josep Oriol (1935), Sant Just i Sant Pastor (1948), el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo (1961), la Concepció (2009) i el Temple Expiatori de la Sagrada Família, convertit en basílica el 7 de novembre de 2010 coincidint amb la dedicació feta pel papa Benet XVI. A la resta de Catalunya hi ha 15 basíliques: les catedrals de Tarragona, Terrassa, Tortosa, La Seu d'Urgell, Solsona i Vic. Santa Maria de Castelló d'Empúries, Santa Maria d'Igualada, Santa Maria de Manresa, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Montserrat, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, l'Església de Sant Feliu de Girona, Santa Maria de Poblet i Santa Maria de Valldeflors de Tremp.
 
Església de primat o primada: la que és seu d'un arquebisbe, el primer dels bisbes en una arxidiòcesi, especialment la que acull el primer o més important d'un país.

Baptisteri: la destinada especialment al baptisme, que pot trobar-se al costat d'una altra església o a part.

Capella: la que és de petites dimensions o també la part d'una església que té altar i advocació propis. Normalment és un espai dedicat al culte particular dins d'un temple cristià (esglésies, catedrals o ermites...), o edificis profans (domicilis, palaus, masies, tanatoris o inclús camps de futbol), en aquest cas se solen denominar específicament oratoris. En el cas de les capelles en temples generalment es troba especificada com annex de la nau major. Aquestes capelles generalment s'ubiquen fins a l'extrem entre el deambulatori i el creuer. Històricament les capelles han estat batejades amb diversos noms i patronímics, molt especialment de sants i noms derivats del culte marià. A la capella oraran bàsicament els membres o integrants dels gremis d'una societat.

Santuari: El santuari pot ser una capella, església o indret natural que és considerat especialment sagrat per haver estat objecte d'una revelació (de Déu, de la Mare de Déu o d'algun sant) o bé per la presència de relíquies o d'imatges particularment venerades, i que ha esdevingut centre de devoció i de pelegrinatge. Designa primerament un lloc sagrat natural —una gruta, un tossal, una font, etc.— sacralitzat per una teofania i que es constitueix per l'erecció d'un altar, d'una pedra, d'una imatge, d'un edicle, etc., i més tard per la construcció d'un temple. Els primers santuaris cristians foren capelles edificades sobre les tombes dels màrtirs o dels sants més famosos. Més tard, tingueren aquesta consideració els temples que conservaven imatges miracleres o que s'havien construït per commemorar-hi aparicions. Sovint, al voltant dels santuaris han sorgit institucions d'assistència als pelegrins o de beneficència.

Abadia, priorat, monàstica o conventual: la integrada en una institució religiosa pertanyent a un orde religiós del clergat regular, en medis urbans o rurals, i presidida per un abat o prior. 
Un monestir és un tipus d'edificació per a la reclusió dels religiosos, que hi viuen en comú. Originàriament un monestir era la cel·la d'un sol monjo, dit en aquest cas ermità o anacoreta. L'edifici on viu aquests monjo solitari s'anomena ermita. Posteriorment la tendència fou la reunió dels diversos monjos per establir una vida en comú. En aquest cas els monestirs cristians s'anomenen abadies, (regides per un abat) o priorats, (regits per un prior), segons el nombre de monjos. En tots els casos, la característica és la situació isolada del monestir, almenys originàriament, per tal de dur una vida espiritual apartada dels homes. En aquest sentit el monestir es contraposa al convent, seu d'una comunitat religiosa que no s'aparta dels homes sinó que viu entre ells. Els monestirs poden variar molt en grandària; des d'una petita llar que allotja només a un ermità o, en el cas de les comunitats, des d'un únic edifici d'habitatges per a un superior i dos o tres monjos o monges, als complexos immensos d'habitatges, finques i tallers per a desenes o centenars de monjos o monges.

Ermita, del llatí eremita, aquest del grec ερημίτης que ve de ερημος, que vol dir desert, paratge sense vegetació, és un temple allunyat de la població i dedicat al culte normalment sota l'assistència d'un ermita.

I per acabar, allò que sentim de vegades de les parròquies, en realitat:
Una parròquia, és en primer lloc la subdivisió de base d'una diòcesi, que s'aplica a diverses esglésies: l'Església Catòlica Romana, l'Església Anglicana, l'Església Ortodoxa i d'altres. Si el temple no s'insereix en cap dels que hem dit abans, tindríem una església, que normalment és seu d'una parròquia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada